25 de novembre, la lluita continua

Hi ha tanta violència masclista que les dones de la meva generació havíem normalitzat, tanta. Però tanta. Cada cop que repasso algun episodi del passat amb ulls d’avui i se’m dispara l’alarma, me’n faig creus.

Eva Piquer, piulada a Twitter 25/11/21

No hauria d’haver existit mai. Però encara es produeix: la violència física, estructural i cultural que pateixen les dones. Cal deslegitimar-la, combatre-la i eradicar-la. Acompanyar les víctimes. I deures per als homes: callar, escoltar, revisar i comprometre’s molt més.

Jordi Armadans, piulada a Twitter 25/11/21

Comences aquest article el 25 de novembre Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, un dia que com tots els altres que han estat declarats internacionals ens alerta que les coses no funcionen bé, una jornada que deixarà de ser necessària quan el món deixi enrere les estructures psicològiques, culturals, econòmiques i polítiques basades en el patriarcat i per tant en el sotmetiment i l’abús a la meitat de la població humana.

Ho has explicat un munt de vegades als teus amics i coneguts: et vas fer feminista de petita, quan ni tan sols havies sentit mai el mot i per tant desconeixies el concepte, però percebies com a tremendament injustes determinades pràctiques i comportaments del teu entorn.

 Tenies quatre anys i deu mesos quan va néixer el teu únic germà noi (al seu darrere hi ha dues noies més). Recordes nítidament l’escena. Un veí de casa felicita efusivament el teu pare pel naixement de l’hereu i es dirigeix a tu per dir-te que ara ja has deixat de ser pubilla.  Petita o gran patacada emocional i les relacions de poder ja perfectament instaurades. El pare no ho desmenteix i el veí es queda tan ample amb el seu comentari excloent. A l’infant nena se li ha dit ben clar que l’infant nen, només pel sol fet de ser-ho, pertany a un rang superior!

Les figures dels avis-homes (especifiques el gènere perquè a la nostra llengua el genèric coincideix amb el masculí i en aquest context podria donar lloc a malentesos) eren la plasmació fefaent del patriarcat. Tots dos al capdamunt de la jerarquia familiar, tots dos irradiant autoritat per se, ambdós seriosos, mai qüestionats, ambdós inspirant temor i, al seu voltant,  les dones transitant com a éssers complementaris d’un estament clarament inferior!

El comentari ser dona és una merda transmès per via materna (l’havies sentit un munt de vegades a la mare i a l’àvia) en el qual es devia concentrar la impotència de segles de dones-de-família-humil-permanentment-bandejades-de-tot,  afegit a la narració de les seves peripècies vitals difícils i dures. O l’altra remarca igualment repetida de ves amb compte amb els homes, que tots busquen el mateix, tot un compendi de la por femenina amb què es tractava d’advertir les filles de la necessitat de guardar-se dels homes i del seu ímpetu sexual, per dir-ho finament.

Perquè per a dissort del nostre gènere i de la humanitat sencera que s’ha construït damunt d’aquests pilars, goses afirmar que no hi ha cap dona, per privilegis i sort que hagi tingut a la vida, que no hagi estat en algun moment objecte d’escridassades lascives, tocaments indesitjats o algun tipus d’assetjament sexual, per parlar només de violències menudes i deixant de banda les estructurals i culturals.

Et recordes a tu mateixa a L’Havana un hivern de fa onze anys. Hi havies anat a visitar la filla que va treballar-hi com a periodista durant uns mesos. Per raons laborals de totes dues, ella va tornar abans a casa i tu vas romandre uns dies més a la ciutat. El director de la revista que l’havia acollida s’havia ofert a acompanyar-te una tarda al Museu Nacional de Belles Arts, oferiment que vas acceptar il·lusionada donat el bon prestigi d’historiador que l’home tenia. La tarda en qüestió es va convertir en una autèntica odissea per esquivar el seu assetjament. A posteriori vas pensar que la visita al museu, al qual no vau arribar a anar, només havia estat l’excusa per abordar una dona que viatjava sola, cosa que per a la ment d’un mascle educat en el patriarcat deu ser sinònim de conquesta fàcil. Després d’hores de voltar pel casc antic de la ciutat esforçant-te a dir no amb amabilitat, vas haver-lo d’acomiadar de mala manera i vas haver de sentir-te a dir que todas las catalanas sois unas estrechas.

Aquestes violències quotidianes que t’espatllen una tarda que podia haver estat interessantíssima a Cuba. Que alteren una sessió de cinema quan un individu se t’asseu al costat i t’obliga a alçar-te i canviar de seient per esquivar la seva mà a la teva cuixa.  Que interrompen un bany al mar a primera hora del matí quan des de l’aigua veus un subjecte que et mira fixament i es masturba. Que malmeten una agradable vetllada en una guingueta de platja quan un mascle d’aquí (tant o més insistent que el cubà) t’aborda i no atén la resposta que un no és un no, perquè en el seu cervell curull de cultura patriarcal no és possible que una dona vulgui sopar i escoltar música sola.

Aquesta és la realitat farcida d’infinitat de violències masclistes amb què hem de lidiar quotidianament totes les dones (les que aspirem a ser lliures i iguals i les que no tenen consciència de voler-ho) en aquesta banda del món. Això les que hem pogut treballar amb un salari igual al dels nostres companys i no hem estat víctimes d’assetjament laboral. Les que hem pogut gaudir de parelles sanes que ni ens han maltractat ni ens han assassinat. O les que hem tingut la sort de no ensopegar amb individus malalts de patriarcat que fan ús de violències majors, abusant-nos i violant-nos.

I, horroritzada, no vols deixar de recordar el que pateixen les dones a altres latituds. Els feminicidis sistemàtics de Mèxic, Guatemala i de dones aborígens al Canadà, mai no investigats per les respectives justícies locals. Les dones de l’Afganistan, de nou restituïdes pel règim dels talibans al seu estatus d’esclaves. Les dones emigrants d’Amèrica Llatina, obligades a abandonar els seus fills petits per treballar aquí en feines mal pagades, amb els diners de les quals sostenen tota la família que han hagut d’abandonar. O les dones de tots els països en guerra, convertides literalment en carn de canó perquè les violacions massives s’han convertit en una potent arma de combat…

25 de novembre, la lluita continua!

Aquestes són les germanes Mirabal,  Pàtria (1924-1960),  Minerva (1927-1960) i Maria Teresa (1935-1960), tres activistes polítiques de la República Dominicana assassinades el 25 de novembre de 1960 per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo, mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d’un barranc. Històricament per al moviment feminista del seu país aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999 l’ONU va escollir la data del seu assassinat per commemorar el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones