Conxita Jiménez, mestressa de casa i mare de sis fills

Em comparteixes?

Darrers articles

Les dones dels estaments populars sempre havien treballat fora de casa, al camp, a les fàbriques, al comerç… Tanmateix, la dictadura franquista va intentar recloure-les al si de la llar i reduir les seves funcions a les feines domèstiques i a la cura i educació dels fills. Mai no reconeixerem prou la tasca d’aquestes esforçades mestresses de casa i mares de família que, com la Conxita Jiménez Priego (Montilla, 1945), a qui avui entrevistes, van fer una importantíssima contribució social i econòmica al país, i van saber trobar la seva veu i els seus propis espais.

Tu ets cordovesa d’origen. Parla’ns dels teus pares i germans i del poble que et va veure néixer.

Tota la meva família, tant per part del pare, Juan Jiménez Gallego, com per part de la mare, Rosario Priego Rodríguez, era de Montilla (Còrdova). Els tres germans també hi vam néixer: la meva germana Carme, dos anys més gran que jo, que es va morir l’octubre passat, i el Joan, que era el més petit i que es va morir, ja en fa vint-i-un, d’una esclerosi múltiple galopant. No vaig arribar a conèixer cap dels meus avis, només les iaies. I tinc molt pocs records del poble perquè el pare treballava al camp i, a les temporades fortes de feina, ens traslladàvem a viure a una caseta a pagès que era de l’amo. Recordo especialment aquella caseta amb una parra…

La Conxita, a la dreta, amb la seva mare, Rosario Priego, i la Carme, la seva germana gran, el desembre de 2003.

La gent que no hem hagut de viure un procés d’emigració és difícil que ens el sapiguem imaginar. Adaptar-se i que t’acceptin en un altre lloc, amb una altra llengua, una altra cultura i una altra manera de fer, no deu ser fàcil. Com van ser aquells primers anys a Manresa?

Vam venir a Manresa l’any 1953, quan jo tenia set o vuit anys, i primer vam viure al barri de Sant Pau en una caseta. Més endavant se’n van fer una altra de molt senzilla al carrer Pirineu, a la barriada Mion. I finalment, com que aquest habitatge quedava molt lluny del centre, la mare va llogar un piset al carrer de la Llum, a prop de les Dominiques. Quan nosaltres vam arribar, aquí ja hi havia l’àvia materna que vivia amb una meva tieta. L’àvia paterna es va quedar al poble i es va morir al cap de molt poc temps que marxéssim.

Recordo que els germans anàvem a escola al Pare Algué i que per les vacances jugàvem i ballàvem al carrer, en una època en què no hi havia cotxes. Vaig anar pocs anys a l’escola i quan en tenia 13 ja em vaig posar a treballar. Aleshores, al vespre, anava a escola a la Renaixença, al Grupo Escolar Generalísimo Franco, però no t’ensenyaven gaire res. Quan vaig deixar del tot l’escola, als vespres anava a cosir a la carretera de Vic, a casa d’una modista que es deia Constància Dalmau.

Crec que els tres germans ens vam adaptar d’una forma molt natural a Manresa i, potser, a la mare li va costar una mica més, però no recordo que se’n queixés.

El Grupo Escolar Generalísimo Franco (l’antic Grup Escolar Renaixença), en una fotografia dels anys 40, de l’Arxiu Comarcal del Bages.

Quines van ser les coses que et van cridar més l’atenció, per diferents, de Catalunya?

El primer que em va cridar l’atenció va ser el català, però el vaig aprendre de seguida i d’una manera molt natural, encara que suposo que en aquells moments el devia parlar amb molts barbarismes. I, nena com era, una altra cosa que em va cridar molt l’atenció van ser les sardanes. Vam anar a veure una senyora hospitalitzada a la Clínica Sant Josep, quan encara no hi havia l’entrada que hi ha ara, i mentre ens esperàvem per entrar, vam sentir música. Resulta que al davant de la clínica, que llavors era un descampat sense cap edifici i des d’on es veia Sant Joan de Déu, hi ballaven sardanes i jo m’hi vaig ficar. Em va cridar molt l’atenció com es ballaven perquè jo venia d’un lloc on ballàvem d’una altra manera.

El carrer Caputxins de Manresa, l’any 1931, amb la Clínica Sant Josep. En els descampats del davant d’aquest carrer, la Conxita, a principis dels 50, va descobrir les sardanes, un ball diferent als que ella havia ballat. Fotografia de l’Arxiu particular de la Clínica.

I en quin moment, si el recordes, vas sentir que ja eres d’aquí?

Tot va ser molt natural. No érem d’aquí, però hi vivíem, i no recordo que mai ningú ens fes notar que érem de fora. Recordo, per exemple, que quan vivíem al barri de Sant Pau, a l’altra banda de les cases, hi havia molts camps, i els pagesos ens donaven fruita. Mai no ens van fer sentir d’un altre lloc.

“Vam rentar a mà fins que, ja casada, a finals dels 60, em vaig comprar una rentadora de turbina.”

De molt joveneta vas quedar òrfena de pare. Això devia tenir un fort impacte a la teva vida…

Jo, al pare, no el vaig conèixer gaire perquè es va morir pels volts dels quaranta anys, quan jo en tenia set o vuit. Es va morir quan feia poc temps que érem a Manresa i vivíem a Sant Pau. Ell estava malalt des que va tornar del servei militar. Li va tocar anar a Guadarrama i allà s’hi va barrejar la guerra. Sembla que dormien sobre el gel i quan va tornar tenia una mena de bronquitis crònica, potser deguda a alguna pneumònia mal curada que devia passar. La mare deia que tenia asma. A Montilla es dedicava a plantar oliveres, una feina força dura perquè havien de fer uns forats molt grossos. I a Manresa va treballar als Transports Moll, allà on ara hi ha el Miró, però poc temps perquè de seguida va haver de quedar-se al llit. Llavors la mare marxava a treballar amb la meva germana, i a mi i al meu germà ens deixava a càrrec de donar-li la medicació, ja que ell no es movia del llit. Quan es va morir li van fer el funeral a la Seu i van baixar el fèretre a peu des de Sant Pau. Primer el van enterrar a Manresa, però finalment, tots els meus morts, els pares, i els germans, descansen al cementiri de Santpedor.

Un cop vídua, la mare va haver de treballar molt, a les fàbriques tèxtils de Sant Pau (la blanca i la vermella), on feia el torn i hores, i als matins anava a fregar. Després de l’escola, nosaltres ens havíem d’espavilar a fer les feines de casa. Jo m’encarregava de rentar la roba. Havia d’anar a un rierol o sèquia que hi havia a Sant Pau, a prop d’un salt d’aigua. La mare sempre em deia que hi havia d’anar d’hora per no haver d’esbandir la roba amb l’aigua ensabonada de les altres. Vam rentar a mà fins que, ja casada, a finals dels 60, em vaig comprar una rentadora de turbina. Quan va néixer l’Olga, el meu quart fill, em vaig comprar una rentadora automàtica.

Durant uns quants anys vas treballar a ECSA, la botiga de la desapareguda fàbrica de sabates manresana PIELSA. Com recordes aquella etapa?

Feia poc que havia fet els tretze anys quan vaig anar a demanar per treballar-hi. Van tenir el dubte de si agafar-me o no, perquè encara no tenia l’edat per treballar, però se’m van quedar i, quan vaig fer els catorze anys, em van assegurar. Hi vaig treballar vuit anys, fins que em vaig casar. Hi vaig estar molt bé perquè m’hi vaig sentir molt estimada. Vaig tenir molt bones companyes i un molt bon cap, el Sr Coll, que havia estat director de l’Orfeó Manresà.

L’antiga botiga Ecsa, a la Prolongació Guimerà.

Les treballadores de la botiga, l’any 62 o 63, al Jardín Bellavista. La Conxita és la noia de més a la dreta.

Enamorar-te de qui va ser el teu marit devia ser un fet cabdal de la teva joventut. Com va anar això?

Doncs anàvem en colla pel passeig, van passar uns nois i vam dir que macos que són. Llavors algú ens va presentar i aquí va començar la cosa. El Julio havia viscut al Passeig del Riu i, quan va tornar de la mili, la seva família s’havia mudat al carrer Francesc Moragues, a les cases de l’Avecrem , i allà vivia quan ens vam conèixer. Jo tenia divuit anys i ell en tenia vuit més. Vam festejar un any i mig i el 1966 ens vam casar.

La Conxita i el seu marit, Julio Molina Miralles, el dia del seu casament, el 25 de setembre de 1966.
La parella, a Mallorca, de viatge de noces, l’octubre de 1966.

En quin moment us instal·leu a Santpedor i com recordes el poble d’aquells anys?

En casar-nos, primer vam viure al carrer 2 de maig i més tard a una caseta de l’avinguda Pirelli. El Julio va treballar als Tallers Muro i, poc després, va entrar com a encarregat a Nueva Montaña Quijano, una empresa que feia peces per als cotxes AUTHI, primer a darrere el quarter de la Guàrdia Civil i després en una factoria al polígon de Santa Anna de Santpedor. També va començar els estudis de Mestratge Industrial a Terrassa i després els va acabar a Manresa, quan van obrir la Escuela de Maestría Industrial, a l’avinguda de les Bases.

El dia de Santa Anna de 1973 vam mudar-nos a Santpedor, perquè el Julio treballava a la factoria AUTHI del polígon, on feien tubs d’escapament per als cotxes Mini, i li resultava més pràctic viure aquí. Vam instal·lar-nos al carrer Pons Grau, 27. A llavors ja teníem quatre fills, la Conxi i l’Amàlia, que havien nascut quan vivíem al carrer 2 de maig, i el Juli i l’Olga, nascuts mentre ens estàvem a l’avinguda Pirelli.

Tot i que jo provenia de la Manresa dels barris, quan vaig arribar aquí, el poble em va semblar molt de pagès. La gent era molt amable i ens hi vam sentir bé, encara que molts s’estranyaven que tinguéssim tanta canalla.

La Conxita, l’any 1970, als vint-i-cinc anys, amb els seus tres primers fills: la Conxi (1967), l’Amàlia (1968) i el Juli (1970)

“… a les meves filles no els hauria aconsellat mai que pleguessin d’estudiar o de treballar en casar-se”

A l’època era usual i fins i tot ben vist que les dones, en casar-se, deixessin de treballar fora de casa. Et va saber greu deixar de treballar a la sabateria?

Vaig plegar quan em vaig casar, perquè això era el que es feia a l’època. Totes les meves companyes que eren casades em deien Quina sort que pleguis, nena, quina sort que et puguis estar a casa! Després, amb els anys, veus que no és una sort, i no ho dic perquè jo hagi estat malament… Però a les meves filles no els hauria aconsellat mai que pleguessin d’estudiar o de treballar en casar-se.

Ara pràcticament totes les parelles es plantegen si volen tenir fills, quants en volen tenir i en quin moment. Quan vosaltres us vau casar, però, la planificació familiar encara no estava estesa. Com vas viure els successius embarassos de cinc criatures, essent tan jove, i en un període de nou anys?

Els cinc primers fills els vam tenir en menys anys dels que dius. Compta, la Conxi va néixer al juliol de 1967; l’Amàlia, a l’agost del 1968; el Juli, al març de 1970; l’Olga, a l’octubre de 1971; i el Joan, el setembre de 1974. Als vint-i-sis anys ja tenia quatre fills, i als vint-i-nou, cinc! Tots els embarassos els vaig viure amb normalitat i tots cinc parts van ser naturals.

Imagino que a casa vostra, tal com era habitual llavors, els rols estaven perfectament delimitats: el Julio treballava fora de casa i la llar era el teu espai. Però fer totes les feines domèstiques i fer-se càrrec de la criança de cinc fills petits no és gens fàcil. T’hi va ajudar algú?

No, ningú no em venia a ajudar amb els nens, perquè tothom tenia la seva feina. Però sí que vaig rebre petites ajudes domèstiques, que resultaven molt valuoses. Per exemple, la germana del Julio i el seu marit tenien una botiga a Sant Joan, i el meu cunyat venia cada dia a veure què necessitava per l’endemà i m’ho portava. A vegades, el dissabte hi anava jo, a la botiga, però no ho vaig poder fer gaires vegades, perquè no podia deixar les criatures amb el Julio, que s’atabalava i no se’n sortia. També, quan vivíem a la Pirelli, a Manresa, tenia unes veïnes, la Leonor i la seva mare, la Benita, que m’ajudaven quedant-se una estona a casa, perquè pogués sortir a comprar.

Ara les mares, tal com ho he viscut amb els meus fills i filles, treballen a fora de casa, però amb les criatures tenen l’ajuda de l’home i això els permet anar més bé. Per exemple, l’Amàlia ha treballat fora i el Pep s’ha cuidat del nen quan ha calgut; l’Olga, igual; i el Joan i l’Anna, s’ho combinen, i tots dos poden sortir un dia tranquil·lament a sopar amb els seus amics o amigues… El Julio no entén aquest funcionament i a ell no li agradaria, però és una qüestió de mentalitat, perquè a la nostra època també hi havia homes que ajudaven.

Jo tenia quaranta-sis anys quan vaig fer un curs a l’Aula 7 de Manresa i, un dia, amb els companys, vam fer un dinar a Cardona i no sabia si anar-hi o no, perquè jo no havia anat mai a dinar amb ningú que no fos el meu home, i em semblava que no ho havia de fer. Després ja en vaig aprendre.

Assumir la criança dels fills pressuposa tenir un munt de dubtes, preocupacions i problemes logístics. Quines van ser les principals dificultats d’aquells anys, tant en el pla personal com en el familiar?

Jo vaig anar fent. A vegades no atrapava la feina, però els nous electrodomèstics van ser de gran ajuda. Vaig tenir la nevera l’any que va néixer l’Amàlia, i la rentadora automàtica la vam comprar quan ja teníem l’Olga, amb unes 14.000 pessetes que ens va retornar Hisenda. Llavors, també tenia les meves estratègies per assecar la roba: posava dos pals entre dues cadires al menjador, hi estenia la roba i deixava a la nit l’estufa encesa, i així l’endemà ja la trobava seca. Aprofitava quan hi havia el Julio a casa per planxar i repassar la roba… Ara sí que penso, com t’ho feies?, però, sí, que ho feia.

La sisena filla va arribar quan pràcticament tots els altres fills ja estaven criats. Es viu igual una maternitat tardana? Quines diferències hi ha respecte a ser mare de jove?

La Marta va néixer el maig 1987, quan jo tenia quaranta-dos anys. D’entrada, quan em va faltar la regla, em vaig espantar perquè en els altres embarassos vomitava des del primer dia i aquesta vegada no, i, com que feia poc que se’ns havia mort una cunyada, vaig pensar a veure què tindràs. Quan el doctor Puche em va donar el resultat de l’analítica que determinava que estava embarassada, li vaig dir: moltes gràcies, això ja sé de què va, passi-ho bé! Un altre embaràs no m’espantava, el que m’hauria espantat és estar malalta! Com que llavors tenia moltes varius i mala circulació, em vaig buscar un bon ginecòleg, el doctor Cervera, que em va dir que tenia moltes pacients que, a la meva edat, tenien la primera criatura i que jo no era una mare gran, sinó que havia estat una mare molt jove.

Tots els meus fills van estar molt contents del nou embaràs. Quan la Marta va néixer, la gran tenia gairebé vint anys i el Joan, el que fins aleshores havia estat el petit, tretze. Quan la Conxi baixava a Manresa amb el cotxet, havia d’aclarir que la nena era la seva germana, i a mi una coneguda manresana em va demanar, tota apurada, si jo era una mare gran o una àvia jove!

Als quaranta anys, quan tens una criatura, estàs més relaxada, però a casa meva això no era possible perquè érem massa colla. Pensa que des de ben petita la Marta no s’adormia, i quan tenia dos o tres anys vaig comprovar que no ho feia fins que no arribava l’últim dels seus germans a casa; vull dir que, fins que no els havia vist a tots, no s’adormia.

El Julio i la Conxita amb la petita Marta, el diumenge de Rams de 1988.
La família Molina-Jiménez, a la sortida de l’església, el dia de la primera comunió de la petita. Del davant al darrera, la Marta, el Joan, l’Olga, el Juli, l’Amàlia i la Conxi.

Els teus fills pensen que ets una persona acollidora, cuidadora, càlida amb els nouvinguts i empàtica. Quins valors vas intentar inculcar-los?

Sempre els deia que s’havien d’estimar la gent, estimar-se a ells mateixos, i ajudar-se molt. I ser bones persones, que per a mi és el més important.

I què has après tu d’ells?

Moltes coses. La principal, a ser més tolerant, perquè a vegades, quan en tens tants, ets una mica intransigent. I crec que no s’ha de ser així, que s’ha de parlar i acceptar el que pensen, perquè ells no poden veure les coses com tu. Primer per l’edat, i segon perquè són fills i no són pares.

Vas educar de forma diferent les quatre noies i els dos nois?

Una mica, sí. Una mica perquè el Julio ho veia diferent. Jo sempre he procurat no barallar-me amb el meu marit a davant dels fills, que això no vol dir que no ho hàgim fet. Per exemple, si feien una sèrie que els agradava a tots, ell enviava les nenes a dormir i, en canvi, al Juli el deixava quedar. Suposo que era una manera de manar. Quan al final tots eren a dormir, jo li deia per què feia aquestes diferències i ell em deia porqué son chicas y ellas tienen que obedecer más. Al Julio de tant en tant li surt aquesta vena… Ara ja ni m’hi enfado, però faig el que em sembla que he de fer.

El Julio i la Conxita, asseguts en primer terme, amb tots sis fills, d’esquerra a dreta, l’Olga, la Conxi, l’Amàlia, la Marta, el Juli i el Joan, l’octubre de 2021.

Creus que filles i fills són diferents per raons de gènere?

Jo crec que ells i elles són diferents, no perquè hagin d’actuar diferent, sinó perquè els sentiments d’una dona i els de l’home no són iguals. Penso que la dona és més sensible i l’home és més passota

Però això ho veus en els teus fills i filles o és una idea preconcebuda?

Jo parlo, sobretot, per mi i el meu home. Els meus fills, tant ells com elles, això ho veuen diferent i jo ho respecto molt i veig que, potser, no van pas tan desencaminats, que potser la que vaig més equivocada soc jo. Els meus fills amb les seves parelles són més amables, es parlen les coses i arriben a acords. En canvi el meu home a vegades s’ha ficat en coses sense consultar-m’ho. I també troba malament que els homes es cuidin dels nens i elles no hi siguin. Diguem que, en relació a ell, m’he anat adonant que tots els privilegis eren seus, i mica en mica m’he anat rebel·lant contra petites servituds com el fet que jo li hagués de portar tot. I no és una crítica cap a ell, que és molt bona persona, molt desprès i té moltes virtuts. Més aviat és una crítica cap a aquesta manera de fer dels homes d’abans.

Dues instantànies, separades pels anys, del Julio i la Conxita.

A més de mestressa de casa i mare en majúscules, dues tasques mai no prou reconegudes, ets una persona que ha format part del teixit associatiu del poble. Per exemple, formes part del grup de Puntaires, havies fet els Pastorets i havies format part de l’AMPA de l’Institut d’Auro…

Sí, encara faig puntes al coixí, tot i que vaig una mica enrere perquè em costa de recordar els acabats… També vaig fer els Pastorets un parell de vegades, però ho vaig deixar perquè hi havia gent “desobedient” que quan els deien una cosa feien poc cas de la direcció, i no m’hi vaig voler barallar. A l’AMPA de l’institut hi vaig entrar quan hi anava la Marta, primer als barracons i després quan es va inaugurar l’edifici, potser vaig ser-hi tres o quatre cursos. Estic contenta de totes aquestes activitats i d’haver ajudat en el que he pogut…

Grup local de Puntaires, a la plaça Gran, per la Fira de Sant Miquel del 2020, en temps de pandèmia. En primer terme, la Conxita fent puntes al seu coixí.
 

També m’han dit que ets una gran lectora, sobretot de novel·les, i que en algun moment et vas apuntar a algun curs…

M’agrada llegir i ho faig cada dia, quan me’n vaig a dormir. Abans anava a la biblioteca a buscar llibres en préstec, però ara la Judit, la meva jove, sempre me’n regala i em passa els que ella es compra. També ens n’intercanviem amb la Maria Antònia, la meva amiga i consogra, i amb aquests ja faig el fet.

Vaig fer un curs d’Auxiliar de la Llar a l’Aula 7 de Manresa, un curs que a més de fer un repàs de les feines de casa, tractava de les cures a les persones grans a qui s’ha d’atendre des de la llar: saber com rentar-los, mantenir-los l’habitació neta, la roba i el menjar que els convé…. Vaig fer aquest curs perquè tenia ganes de sortir de casa i fer coses. El feia de quatre a set de la tarda, i el meu fill Joan, que a llavors feia un extraescolar al Riu d’Or, m’hi va ajudar molt, perquè la Marta encara era petita.

La llengua familiar del clan Molina-Jiménez és el castellà, però tant tu com els teus fills, de cara enfora, i ells amb les seves respectives famílies, parleu sempre en català. En quina llengua parles amb els teus deu nets?

Amb tots parlo en català. Fa poc, la Nur, la filla petita del Joan, que té quatre anys, em va dir: iaia, explica’m una cosa, per què tu amb l’avi parles castellà? Jo li vaig dir que ens vam conèixer parlant castellà i que aquesta és la llengua que parlem aquí a casa. I ella va afegir, però l’avi el sap el català, eh? I no entenc perquè parleu el castellà. Jo li vaig respondre que és el costum i que és la nostra llengua materna.

Què diries a la gent que afirma que a Catalunya s’assenyala o es persegueix els castellanoparlants?

Jo no crec que això sigui així. Més aviat la gent d’aquí, quan una persona ens parla en castellà, canviem el nostre idioma i ens passem al castellà. Això no vol dir que en algun cas, algú no baixi del burro i no vulgui canviar de llengua i l’altre se senti ofès. Potser la gent que diu això hauria de venir a viure aquí i estar-s’hi una temporada.

Què opines dels intents d’acabar amb la Llei d’Immersió Lingüística, la que ha permès que a Catalunya tots els escolars acabin sent competents en totes dues llengües?

Penso que tot això és política i la política no m’agrada gens, perquè la trobo molt falsa. Jo crec que és natural que els catalans vulgueu que s’ensenyi el català i que s’ensenyi bé. I els que no ho volen, haurien de respectar-ho, igual que vosaltres respecteu els qui parlen d’una altra manera. És una qüestió de respecte, i de respecte en falta molt.

Com a cordovesa d’origen i amb arrels fetes a Catalunya, com vas viure el període polític dels darrers anys en què Catalunya va tirar pel dret per independitzar-se d’Espanya? Estaries d’acord a celebrar un referèndum acordat per saber què opinen la totalitat dels catalans respecte al seu futur polític?

Jo veuria bé que es pogués fer un referèndum acordat. L’1 d’octubre del 2017 jo vaig anar a votar, i vaig votar que SÍ. Alguns em van dir que només s’hi podia anar a votar SÍ, i els vaig haver d’explicar que sempre que es fa un referèndum es pot votar SÍ i es pot votar NO. També em van preguntar perquè havia votat afirmativament i els vaig respondre que és una manera d’ajudar a Catalunya. Jo ho veig així, si ets aquí, cal ajudar la gent d’aquí, perquè els altres no vindran a fer-ho.

Una teva jove i dues netes van impulsar la creació de l’Assemblea Feminista “Jerònimes” i en formen part activa. Parleu en família de la necessitat de transformar la societat patriarcal en què vivim?

No en parlem gaire o gens. Però veig que els fills i joves segueixen aquesta línia i els la respecto totalment.

Com has viscut els canvis que s’han produït en la condició de la dona dels darrers 50 anys?

Jo no estic del tot assabentada d’aquest tema. Però no em sembla gens malament que la dona s’emancipi, mentre hi hagi honradesa i estimació cap als altres.

“Sempre cal pensar que hi ha persones que tenen la mateixa edat que nosaltres, però no tenen diners per anar a comprar i tenen altres problemes que nosaltres no tenim.”

En aquest moment de la vida, com encares el dia a dia i quin és el teu estat d’ànim?

El meu estat d’ànim és bo, però sempre hi ha coses. Ara familiarment estic preocupada per la salut del Juli i del Julio. Ja tinc 77 anys i soc conscient que soc una persona gran. Cada dia surto a caminar amb tres altres dones de la meva edat. Sovint diem som grans, no ens falta res, i això és molt bo; tenim petits mals (als genolls, a l’esquena), però això és l’edat i no ens hem d’amoïnar. Sempre cal pensar que hi ha persones que tenen la mateixa edat que nosaltres, però no tenen diners per anar a comprar i tenen altres problemes que nosaltres no tenim. Per tant, hem d’estar ben contentes.

La vellesa aporta una gran saviesa. Quin consell de “dona gran” donaries sobre la vida a la gent més jove?

El consell que els donaria és que s’estimin i es respectin molt, perquè, si hi hagués estimació i respecte, el món aniria més bé.

PREGUNTES BREUS

El principal tret del teu caràcter? Soc reflexiva i m’agrada pensar les coses.

La qualitat que prefereixes en les persones? La bondat i la sinceritat.

Allò que més t’estimes dels amics? Que siguin bones persones.

El teu principal defecte? Tinc una mica de mala llet, que no m’agrada que hagin de pagar els altres.

La teva ocupació preferida? M’agrada molt cuidar els meus nets.

Un lloc per viure… Santpedor mateix, perquè jo no me n’aniria d’aquí.

Ja sabem que t’agrada molt llegir. Recomana’ns algun llibre que t’hagi agradat? Ara estic enganxada a Una família perfecta de Mattias Edvarsson, el trobo brutal i sorprenent. N’hi ha molts que m’han agradat, per exemple, Patria de Fernando Aramburu; Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera; La sonrisa etrusca i molts d’altres del José Luis Sampedro; o Los cipreses creen en Dios de Josep Maria Gironella.

T’agrada el cinema? Sí, però no hi vaig gaire.

T’agrada la música? Sí. Algun cantant, grup o compositor preferit? M’agrada la música en general, i el meu cantant preferit és el Joan Manuel Serrat.

El millor viatge que has fet o que t’hauria agradat fer? M’hauria agradat anar a Granada i a Marràqueix. Hem estat a Còrdova, Sevilla i Cadis amb el Joan i l’Anna.

Fas servir les xarxes socials? No.

Ets creient? Sí, però soc crítica amb les altes jerarquies eclesiàstiques.

Ets feminista? Les extremistes no m’agraden, ara bé si el feminisme és voler la igualtat de drets per a les dones, ho soc. Però, l’any passat, algun cartell que van penjar les feministes locals, el vaig trobar de molt mala educació.

Com et defineixes políticament? Ja he dit que no m’agrada la política. No m’agrada que els polítics ens enganyin, siguin corruptes i tinguin impunitat.

Tens algun animal de companyia? No.

Quins fets t’inspiren més indulgència? Quan una persona, de qui havies esperat unes coses, et defrauda.

Com t’agradaria morir? Sempre penso que he de fer un testament vital per deixar dit que no vull que m’endollin a cap màquina i que em facin viure artificialment. No vull patir, ni fer patir, i no vull que m’allarguin la vida, uns pocs mesos, essent com un vegetal.

El teu lema vital… Sempre m’han mogut la meva família i els meus amics.

El clan Molina-Jiménez, l’octubre de 2021. Hi falta algun dels deu nets.
Foto i autofoto, en acabar aquesta entrevista, el passat 16 de maig de 2022

8 respostes

  1. La Conxita feia poc que havia arribat a Santpedor quan la vaig conèixer, portant els nens a l’escola. En tots aquests anys hem coincidit en moltes coses (començant per la Xerinola) i hem tingut i tenim una bona amistat. Ens estimem molt aquesta família.
    És una dona amb idees clares i tot i que diu que té “mala llet” és respectuosa amb tothom.
    Gràcies Mariàngels!
    Per molts anys Conxita!

  2. Fantàstica entrevista. La Conxita sempre transmet una mena de serenor, de naturalitat, de tolerància que admiro. En l’entrevista també queda reflectida aquesta imatge, de dona tranquil·la, senzilla i sincera. Moltes gràcies a totes dues.

  3. Una entrevista molt agradable, igual com sempre he trobat molt agradable la Conxita. Amb la feinada que ha tingut en aquesta vida i sempre amb la rialla, desprenent tanta serenor…
    Per molts anys i felicitats!!!
    Gràcies Mariangels!

  4. Gràcies, Àngels, per aquesta entrevista.
    Gràcies també a la Conxita per tot el que ha explicat d’una manera tan senzilla i planera que m’ha permès conèixer-la una mica més.
    Una persona entranyable.

Respon a M.Rosa Torraguitart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *