Maria Ferrer, ajudant de direcció cinematogràfica

Em comparteixes?

Darrers articles

La Maria Ferrer Fernández (Santpedor 1992) és una dona d’aquestes joves generacions a qui la història del país ha permès créixer i formar-se amb pau, prosperitat econòmica i llibertat. En el seu cas l’afany d’independència personal, el treball i la tossuderia  l’han portada a explorar camins no gens fàcils i a fer-se un lloc en la indústria cinematogràfica del país. Com a ajudant de producció i de direcció ha treballat a pel·lícules com Que Dios nos perdone (2016) i El reino (2018) de Rodrigo Sorogoyen; La última primavera d’Isabel Lamberti (2020); el curtmetratge Ferrotipos de Nüll García (2020); i a sèries com Brigada Costa del Sol (2019), Veneno (2020) i Estoy vivo (2021). Vam poder parlar amb ella els dies de vacances que es va prendre un cop finalitzat el rodatge de la sèrie Tú no eres especial que properament es podrà veure a Netflix.

Crec que només un dels teus avis va néixer a Santpedor…  Fes-nos una pinzellada breu dels orígens de tots quatre.

L’únic que va néixer al poble va ser l’avi Modest, el pare del meu pare, que durant molts anys va tenir un bar a la plaça de l’Església. La seva dona, la Caterina, havia nascut a Castellterçol i de joveneta va venir a viure a Santpedor amb la seva família. Jo no vaig conèixer aquesta taverna que van portar tots dos, però sembla que els calamars a la romana que hi feia l’àvia eren molt apreciats.

Per la banda materna, l’avi Manolo era gallec i com que va quedar orfe de molt jove se’n va anar a viure a Ceuta amb uns familiars. Allà va conèixer qui seria la meva iaia Aurora que hi havia nascut  però que sempre havia viscut a Tetuan, on es van casar als 24 anys. Quan en tenien 25 van emigrar a Santpedor i ja sempre més van viure aquí.

Els avis paterns, Caterina Comas Playà i Modest Ferrer Puntau
Els avis materns, Aurora Gil Ayala i Manolo Fernández Pérez
Interior de l’antiga taverna que van regentar els avis paterns de la Maria a la plaça de l’Església. A darrere el taulell, en primer terme a davant del Modest i la Caterina, els besavis de la Maria, Joan Ferrer i Maria Puntau

Els pares van néixer aquí i han estat sempre molt compromesos amb el poble. Quina educació us van intentar inculcar als teus germans i a tu? Quins valors diries que us van transmetre? 

Els pares ens van donar una educació molt lliure, molt d’intentar ser un mateix, fer el que un vol i crear-se cadascú un criteri propi sense limitacions. Crec que som tres germans molt diferents i això demostra que ens han deixat ser persones lliures i úniques.

També crec que els valors que ens han transmès tenen relació amb el fet que som éssers socials, que ens envoltem de gent a la qual hem de saber cuidar i amb qui estem compromesos. I ser molts conscients de la importància d’aquestes persones que ens envolten.

Amb el seu pare Joan Ferrer Comas
I amb la seva mare Isabel Fernàndez Gil

A partir de l’experiència de ser la segona de tres germans, creus que és rellevant l’ordre que cadascú ocupa en el sí familiar? Com vas viure tu aquest segon lloc amb una germana a davant i un germà immediatament nascut al darrere?

Aquests darrers anys en què he fet més teràpia, he llegit i he investigat sobre coses de psicologia he sabut que hi ha uns prototips aplicats als germans, al germà gran, al mitjà i al petit, que crec que nosaltres complim bastant. El germà del mig sol ser el més independent, el més lliure, el que menys atenció ha tingut, el que ha passat més desapercebut dins del nucli familiar i el que més busca que no el necessitin… El germà gran és el que més cuida, el que aprèn més a fer de cuidador… I el petit és el que més necessita i també el més rebel, perquè és a qui més acaben cuidant tots i qui es queda a casa fins més tard.

Jo, com ho he viscut?  De petita de qui estava més a prop per edat era del meu germà, però teníem una relació amb moltes discussions i baralles típiques de germans. En canvi amb la meva germana durant la infància no vam tenir una relació gaire íntima i no vam començar a comportar-nos com dues germanes que s’entenen fins que no vam ser més grans, fins que jo vaig ser adolescent.

Vaig tenir una adolescència rebel, amb un gran afany d’independència tant del meu germà, com de la meva germana, com dels pares. I en investigar aquesta vivència he trobat que és molt típic que el germà del mig  busqui aquesta independència, que es desvinculi de tots pensant que no necessita res.

Els germans Ferrer Fernández. D’esquerra a dreta la Clara (1988), l’Homer (1993) i la Maria (1992)

A la infantesa et van diagnosticar celiaquia. Et va costar d’assumir que no podies menjar aliments amb gluten com els altres nens? Creus que ser celíaca t’ha marcat d’alguna manera?

Em van diagnosticar la malaltia als dos anys i em va costar moltíssim d’assumir-la. Ara és molt fàcil menjar sense gluten, quasi és com una moda i a les ciutats la gent ho fa com si fos una dieta, però jo ho vaig passar molt malament i segurament els meus pares també. En aquells moments era difícil trobar aliments i no m’agradava res del que podia menjar. No volia menjar a fora. A l’escola només em posaven cigrons amb espinacs i peix bullit i amagava el menjar per llençar-lo. També ho passava molt malament per haver-ho d’explicar, perquè en aquella època ningú no coneixia la malaltia i fer-ho entendre als amics en aquella edat era difícil. També ho passava malament en veure que els altres també s’ho passaven malament per cuidar-me. Veure que era tan complicat fer-te un lloc en un dinar o en un àpat amb convidats era molt incòmode. Van ser molts anys d’entrepà dolent perquè en aquella època no hi havia pans bons. Tothom sortia de l’escola i anava al forn de pa a buscar pastes amb xocolata i jo havia de menjar el meu pa amb un tros de formatge. Va ser molt dur.

I en quin moment ho vas assumir?

Realment quan ja vaig començar a viure-ho per mi mateixa i buscar els aliments i trobar-los, cosa que va coincidir amb el moment en què a les botigues hi havia coses per triar. Perquè abans no hi havia res, o havies d’anar a una botiga molt concreta de Barcelona o demanar-ho tot per internet. Recordo que els pares feien comandes que venien de Suïssa. En canvi més tard a qualsevol botiga naturista ja tenien productes per triar i ara a tot arreu hi ha productes sense gluten. I també t’acabes acostumant a tot.

L’escola Riu d’Or i l’institut d’Auro van ser institucions educatives amb les quals la teva família va estar molt compromesa.  Quina empremta van deixar en tu?

L’escola Riu d’Or és la meva  escola, és la infància, l’educació inicial i allà on vaig conèixer tots els meus amics i molts mestres. També és el lloc on vaig viure tot això de la celiaquia perquè recordo molt les monitores de menjador que m’intentaven cuidar o em castigaven perquè llençava el menjar. Tinc un molt bon record de l’Elisabet Costa. I moltes històries.

I l’institut d’Auro és l’adolescència, l’ESO, les campanes que feia a vegades, les festes. Una etapa més rebel. Just quan hi vaig arribar crec que ja no hi havia cargoleres. També tinc bon record de l’institut i d’alguns professors. En general tinc molt bon record dels estudis, que no em resultaven difícils i que els vivia amb alegria.

I sí que recordo els meus pares molt compromesos amb les AMPES.

Vas estrenar el Batxillerat d’Arts Plàstiques i Escèniques a l’institut Lluís de Peguera de Manresa. Quin record en tens?

Com que vaig ser de la promoció que va estrenar aquesta modalitat de batxillerat, em vaig sentir bastant un conillet d’índies. Crec que quan nosaltres vam començar el batxillerat no estava gaire ben dissenyat i les coses que no funcionaven es canviaven sobre la marxa. Ara bé, amb les ganes de llibertat i d’independència que tenia, sortir de Santpedor, conèixer un altre món, conèixer un nou institut i gent nova va ser interessant  i divertit. Com que estava en una etapa molt rebel, allà vaig començar a desvincular-me dels estudis, però en ser un batxillerat molt amè, amb matèries i crèdits molt fàcils i divertits, tot plegat va estar bé. Però hi va haver poques assignatures que em marquessin, justament quan hauria d’haver estat tot el contrari.

A part dels ensenyaments reglats, quines altres activitats de la teva infantesa i adolescència diries que van contribuir a modelar la teva personalitat ?

Tot marca. Jo vaig fer moltíssimes coses, perquè ja apuntava maneres de com soc, molt volàtil i inconstant…,  un dia m’agrada una cosa i un altre una altra. Vaig fer ballet, hip-hop, tennis, atletisme, música (violí, piano, clarinet, guitarra), costura… però tot ho vaig acabar deixant. Ara bé, quantes més coses fas, coneixes o aprens millor, perquè tot t’aporta alguna cosa.

Ara m’adono d’una cosa que em molesta de mi i és que m’agrada tot i no m’agrada res. Quan m’agrada una cosa hi soc, m’hi fico, m’hi endinso… però en qualsevol moment me’n pot agradar una altra i he d’assumir que perdo l’interès en el que feia i que aquest se’m genera en un altre lloc. Soc molt canviant.

El desembre de 2003 a la portada de la revista municipal D’Or hi va aparèixer la Maria (segona per l’esquerra) en una audició de clarinetistes de l’Escola Municipal de Música de Santpedor

“…imaginava la ciutat com un paradís idíl·lic on poder viure amb llibertat i sense que em miressin, em preguntessin o em qüestionessin ”

Al contrari de molts coetanis teus, et vas independitzar molt jove de la  família i vas marxar a viure fora del poble. Com va anar això?

Vaig marxar de casa que encara no havia fet els divuit anys, quan vaig començar la universitat. L’afany d’independència l’he tingut des de petita però no n’he estat conscient fins més gran. El que sí que recordo bé és que als catorze anys vaig començar a treballar perquè volia tenir diners per fer el que volgués. Feia classes de repàs i de guitarra a nens; vaig treballar en una braseria argentina a Manresa; i també a la pizzeria Dolce Vita mentre feia el batxillerat.

La decisió de marxar va obeir també al fet que vaig començar a sortir amb una noia i no tenia ganes d’haver de donar explicacions a ningú. Mai no va ser un problema a casa ni entre els meus amics, però en general  al poble no es vivia amb la normalitat amb què es viu l’heterosexualitat. Per això en aquella edat, imaginava la ciutat com un paradís idíl·lic on poder viure amb llibertat i sense que em miressin, em preguntessin o em qüestionessin.

En fer la sol·licitud d’ingrés a la universitat  vaig posar dues opcions: la Universitat Autònoma de Madrid, on feien el doble grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual, i la Universitat de Barcelona que començava el grau de Comunicació Audiovisual. Em van acceptar a totes dues, però els pares no em van deixar anar a Madrid encara que jo en tenia moltes ganes. Al final amb l’Elena vam optar per anar a viure a Barcelona.

La cosa és que teníem pocs diners i, innocent de mi, desconeixia que per viure a Barcelona se’n necessiten molts. El pare, quan vam anar a firmar el contracte del primer habitatge, va preguntar a la propietària si tenia cèdula d’habitabilitat i com que no en tenia va dir que no firmava l’aval. Al final va acabar cedint perquè jo li vaig fer un drama. Però ens en vam anar a viure a un soterrani, sense llum natural ni ventilació.

I allà vaig començar la carrera i ens hi vam estar bastants mesos, fins que vaig pensar que allò m’estava afectant el cervell. De fet, arribes a Barcelona i t’adones que ignorem que aquí al poble vivim com senyors. Però fins que no vaig  començar a treballar allà i no vaig tenir un sou decent, no vaig poder canviar de pis.

Vas fer Comunicació Audiovisual a la UB amb la idea d’endinsar-te en el món del cinema o el cinema va ser una opció que vas descobrir després dels estudis?

Una cosa i l’altra. A l’adolescència no sabia què volia fer, m’agradaven moltes coses i no m’agradava res, en algun moment vaig pensar que la música podia ser una opció. De fet vaig fer estudis musicals fins a segon de grau mitjà i la música m’agradava. Però com amb tot, hi vaig perdre l’interès. Quan vaig fer la sol·licitud a Comunicació Audiovisual inconscientment tenia una certa curiositat pel cine, afició que suposo que venia de compartir amb els meus pares cinema d’autor, d’aquell que qüestiona i genera preguntes, amb pel·lícules de Julio Medem, Isabel Coixet, Cesc Gay…  Però quan vaig començar la carrera, aquest interès no només no es va fer conscient sinó que va anar desapareixent.

Jo aleshores a Barcelona treballava de cambrera en un bar i en diversos restaurants, cada vegada amb més hores i més sou. Prioritzava poder viure bé als estudis. I un cop més (com va passar amb el Batxillerat d’Arts) vaig formar part de la primera promoció que feia la carrera a la UB. No crec que Comunicació Audiovisual sigui la carrera més adequada per fer cinema. És una carrera que és molt generalista i suposo que ara deu estar més ben dissenyada que quan jo la vaig fer. De la meva promoció de la UB només dos o tres ens dediquem al cinema. En aquell moment a la carrera es començava a parlar molt de les xarxes socials, que estaven als inicis, una cosa que a mi no m’interessa gens.

L’últim any de carrera vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a Madrid a fer la primera pel·lícula, i l’interès pel cinema em va tornar quan vaig poder estar en un rodatge real.

Ara treballes i vius a Madrid, la ciutat que et va donar la primera oportunitat cinematogràfica. Com va anar que prenguessis la decisió de quedar-t’hi? És impossible fer-se un lloc professional com el teu des de Barcelona?

Quan estava acabant quart em va sortir l’oportunitat de treballar en una pel·lícula que es coproduïa entre Madrid i Barcelona i vaig acceptar-la pensant-me que es rodava a Barcelona. Al final vaig haver d’anar a Madrid i vaig haver d’acabar la carrera fent els exàmens sense poder anar a classe.

La decisió d’anar a Madrid va obeir a moltes coses. La primera que estava enmig d’una crisi existencial. Jo aleshores estava molt aparellada amb el Joan, ja vivíem junts i teníem una relació molt estable. També havia tingut males experiències amb els caps de les meves dues últimes feines, que havia acabat deixant perquè desentonava amb la jerarquia i el poder que exercien. Tot plegat em va fer entrar en una crisi personal, en el sentit que havia treballat tant per ser independent i viure bé, que m’havia oblidat de mi i del que volia fer. I de cop i volta m’ofereixen d’anar a un rodatge que és el que sempre havia volgut. Madrid va ser un ham per tornar a allò que inconscientment tenia al cap i que podia ser la meva vida. I també va ser una manera de fugir una mica del meu estat adormit i de vida estable, en què havia perdut buscar alguna cosa que em motivés.

I res, vaig anar a Madrid, vaig ser en el rodatge i vaig descobrir què era el món del cinema des de dins. De fet feia de meritòria i només vaig estar dos dies en el rodatge, però en ser dins d’una productora  vaig haver de llegir guions, fer informes de guions, veure pressupostos…i conèixer una mica tot el que s’hi coïa. D’altra banda Madrid em va encantar com a ciutat per viure. A Barcelona mai no m’havia sentit tan bé, tan abraçada per la ciutat i per la gent. Suposo que això també depèn de l’estat en què et trobes i, com que jo necessitava fugir de la meva situació, Madrid m’ho va donar una mica tot. Em vaig retrobar amb el que volia fer i em vaig sentir molt còmoda amb la ciutat i per això m’hi vaig quedar i vaig trencar amb tota la resta.

Fer-se un lloc professional a Barcelona és molt més difícil que a Madrid perquè, com diu tothom qui hi treballa, el món del cinema a Barcelona està molt estructurat per famílies. Els catalans som molt més tancats en general i tot funciona per equips ja formats, als quals es fa molt difícil d’accedir. També hi ha molta menys producció i, per tant, és més fàcil que es puguin crear aquests grups. Un cop aconsegueixes accedir-hi, perquè tens un contacte o un vincle, llavors és més fàcil moure-t’hi. Per això les persones que conec que hi treballen sempre ho fan amb la mateixa gent, i si l’equip treballa molt tenen molta feina, però no sempre és així. En canvi jo a Madrid treballo amb molts caps d’equip i em vaig movent amb diferents productores. En algun moment vaig intentar tornar a Barcelona i vaig veure que era molt més difícil fer-m’hi un lloc.

Amb el Joan Muñoz, la seva parella entre 2012 i 2017

Has treballat com a ajudant de direcció en títols cinematogràfics com  Que Dios nos perdone (2016), Estoy vivo (2017), El reino (2018), o les sèries Brigada Costa del Sol (2019) i Veneno (2020). Tots coneixem la feina d’un director de cinema, però què li toca fer a l’ajudant de direcció? I, ja que has parlat de meritòria, explica’ns què fa aquesta figura? 

El meritori és el becari, amb la diferència que el meritori cobra i el becari no. Durant la carrera havia fet de becària a Barcelona, en una productora de documentals on em feien fer de community manager i portar tot el tema de les xarxes socials, que no m’agrada gens. A Madrid vaig estar contractada com a meritòria d’auxiliar de producció i, de fet, al rodatge de Que Dios nos perdone estava a producció.

Explica’ns la diferència entre l’ajudant de producció i el de direcció?

El director de producció gestiona el pressupost i munta tot l’equip de producció, que és qui facilita que hi hagi tot el necessari per fer la pel·lícula. Els ajudants i els auxiliars de producció s’ocupen que en el rodatge hi hagi tot el que els altres equips (de direcció, d’art, de so…) demanen. Per exemple, avui rodem a un lloc, doncs necessitem uns camions i necessitem reservar uns espais perquè puguin aparcar… i així amb mils i mils de coses…

L’equip de direcció s’encarrega de tots els actors i de tota la part humana de l’escena i del rodatge. En aquest equip, a part del director hi ha els ajudants de direcció, que vetllen perquè tots els elements artístics que són necessaris dins del rodatge hi siguin i tots els equips implicats sàpiguen que hi han de ser. Per exemple, el director demana que en aquesta habitació hi hagi un sofà i una gerra d’aigua. Doncs l’equip de direcció ha de comunicar a l’equip d’art i a d’altres que hi ha d’haver tots aquests elements…

Jo ara soc segona ajudant de direcció. El primer ajudant és qui organitza i dirigeix el rodatge, és qui sents parlar en el set, qui diu motor,  qui mou la gent i qui diu què es grava en cada moment. El director és qui planifica i dirigeix l’escena i està obligat a passar al seu ajudant com la rodarà i què necessitarà i és a partir de les necessitats del director que el primer ajudant organitza el rodatge. Jo només he dirigit el rodatge en una pel·lícula, el que faig normalment és de segon ajudant de set. A nivell artístic creo la figuració de les escenes, és a dir, em cuido de tota la gent que no són els actors. La meva feina consisteix a anar amb el director i el meu cap a veure els llocs de rodatge. Aleshores, des de les diferents localitzacions, visualitzo l’espai i a partir del que el director està dient que hi farà, faig un desglossament de tot el que necessita el projecte a nivell de figurants, de tota la quantitat de gent extra que necessitarà la pel·lícula. Llavors em comunico amb una agència que és la que aporta tota aquesta gent que es mou per darrere. La part més divertida i creativa de la meva feina és que tinc la llibertat de moure aquesta gent, de crear històries de fons.

Tot l’equip de direcció de “Veneno”. A l’esquerra de la Maria els directors Javi Calvo i Javi Ambrossi, els “Javis”

Crec que has rodat o dirigit un documental sobre un barri gitano de Madrid. Va ser la teva primera experiència com a directora? T’agradaria dirigir la teva pròpia obra?

Vaig participar com a ajudant de direcció en el rodatge d’una pel·lícula sobre el campament gitano de Madrid i va ser molt i molt interessant. La va fer una directora holandesa que es diu Isabel Lamberti,  perquè va conèixer uns nens gitanos en un viatge, en va fer un curtmetratge que va guanyar un premi i va decidir que era molt interessant fer-ne un llargmetratge. És una docuficció, un fals documental d’aquests que es fan ara. Es diu La última primavera. Va passar pel festival de San Sebastián i va guanyar el premi del públic. És la història d’una família gitana de la ciutat-barraca  de la Cañada Real a Madrid, lloc del qual estan desallotjant aquestes famílies i les estan reubicant en cases. Va ser una de les primeres pel·lícules en què vaig estar molt a prop de la direcció artística i vaig ser l’encarregada de fer-ne el càsting.

Sí que en algun moment m’agradaria dirigir alguna cosa. Però ara que conec molt bé tot aquest món, veig que dirigir no és la meva ambició. Ser director o directora és molt complicat i s’han de tenir tota una sèrie d’habilitats i capacitats que jo crec que no tinc. Per dirigir, a més, has de tenir moltes històries per explicar… Jo vull ser ajudant de direcció. Ara bé quan trobi una bona història també intentaré dirigir-la.

Amb el director de cinema Rodrigo Sorogoyen, la seva parella actual

Molts tenim una mica idealitzat el món del cinema. L’associem a llibertat creativa, fama…  La realitat és tan glamourosa com ens la imaginem?

No, de fama i glamour n’hi ha molt, però no és tan ideal com es pinta. A mi aquesta és la part que menys m’agrada. El món del cinema és molt divertit i per viure’l de forma creativa has d’estar en un lloc molt concret. Hi ha moltíssima gent que hi treballa, però la part creativa se l’enduen uns pocs; la resta de la gent som simples mercenaris que estem allà treballant. Està molt idealitzat perquè no es coneix tota aquesta part que no deixa de ser una indústria. I estan molt idealitzats per la fama els actors i les actrius que són gent que pateixen més que no pas són feliços. Crec que és més feliç la gent que viu amb una certa estabilitat. La part negativa del món del cinema és que hi ha zero estabilitat, vius de projectes i per projectes, no pots planificar el teu futur i tota aquesta part és dura. Tots aquests actors o actrius que veus allà dalt passant per catifes vermelles, un any després poden estar sumits en una depressió.

Una pel·lícula com per exemple  El reino, quantes persones mou?

Una pel·lícula de producció espanyola, que sempre és més petita, pot moure unes 100 persones a rodatge i entre 200 i 300 persones en tot el seu procés. Sempre hi ha moltíssima gent. Una superproducció americana o anglesa segur que mou 500 persones o més.

Durant el rodatge de “El reino”, al costat del director Rodrigo Sorogoyen i un dels actors protagonistes, Antonio de la Torre. El film va rebre set premis Goya el 2018

Quins problemes creus que arrossega la indústria cinematogràfica i audiovisual a Catalunya?

No sé si és un problema o una característica, però com he dit abans és una indústria més petita i molt tancada. Però això mateix la fa més bona que la de la resta de l’estat. Diguem que a Espanya les produccions són més cutres, perquè hi ha més afany de produir que de fer-ho bé; en canvi, la producció catalana és més petita i més cuidada. Jo he rodat amb equips catalans i he viscut que són més curosos amb les coses, cuiden molt més la producció, molt més els detalls. En canvi a Madrid són més barroers, com la gent…

Ah, sí?

Sí els catalans som molt més tancats però molt més curosos, molt més perfeccionistes, molt més de cuidar les coses. A Madrid tot és més fer-ho, més viure-ho, més divertir-te, però menys obsessió per la perfecció, són molt  més oberts a què les coses passin, més alegres.

“… a Catalunya hi podria haver moltes més pel·lícules perquè hi ha gent molt bona”

Deu ser per això que l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, té molt prestigi i ha donat un bon planter de bons directors al cinema espanyol. El fet que Catalunya sigui una comunitat autònoma d’Espanya creus que limita la seva activitat cinematogràfica?

Al final tot són problemes polítics. A Catalunya hi ha d’altres escoles de cinema, però l’ESCAC ha monopolitzat tot el món cinematogràfic i la majoria d’equips surten d’allà, cosa que encara ho tanca tot més. És una molt bona escola i en surten molt bons professionals. La cosa és que Catalunya té moltes limitacions com a indústria, però en canvi té molt bons tècnics i molt bons actors i actrius, tots molt perfeccionistes i molt bons professionals i a Catalunya hi podria haver moltes més pel·lícules perquè hi ha gent molt bona. De fet, a Madrid hi ha molts catalans treballant en el sector i tots estan molt ben considerats.

Des de Catalunya sovint es parla de Madrid com de la capital d’una Espanya opressora envers la realitat nacional catalana. És aquesta la vivència que tens tu d’aquesta ciutat?

No, estem molt enganyats, tant aquí com allà. Allà els expliquen una història i aquí ens n’expliquen una altra. L’estat és opressor i Madrid és la capital d’aquest estat, però com a ciutat Madrid és molt oberta. Quan parlo d’aquest tema amb gent que no és la meva de Madrid em diuen és clar però el teu sector són els rojos…

Rojos?

Sí, la gent del cine som els rojos, els d’esquerres i republicans. La majoria de gent del meu entorn està molt a favor de la causa catalana i crec que a la ciutat hi ha molta gent que l’entén. Madrid com a centre polític és una cosa i Madrid com a ciutat n’és una altra. Tot i que jo allà canvio el discurs i els dic sí, sí, sou molts, però no sortiu, on sou? on és el vostre suport? Jo allà puc dir lliurement que soc independentista i que vull que a Catalunya segueixi el moviment i no m’he sentit mai atacada, tot al contrari.

Com vas viure l’1 d’octubre català en aquell entorn? Creus que els anhels d’autodeterminació són compresos per alguna gent a Madrid?

L’1 d’octubre el vaig viure amb molts sentiments contradictoris, amb certa pena per no ser aquí i viure-ho amb tanta distància (jo estava treballant) i, a més, no acabava de saber què havia de tenir, si por, o alegria. Per altra banda, va ser guai viure-ho des d’allà,  defensar-ho i compartir-ho.

L’anhel d’autodeterminació el poden entendre, assumir i acceptar  però no sé si el comprenen. La visió i el sentiment estan molt enverinats perquè els menteixen molt. I acceptar que algú es vulgui separar de tu, si no s’explica bé, és complicat.

Professionalment on diries que ets ara i on t’agradaria arribar?

Ara estic en un molt bon moment. Cada cop em sento més a dins de la indústria, més fent-me el meu lloc, cada cop creixo més ràpid i em fa menys por quedar-me a fora i cada cop sento que m’és més fàcil anar trobant projectes per poder viure del cinema. I estic en molt bon moment  per la tranquil·litat personal que donen aquests darrers dos anys en què no m’ha faltat la feina.

Vaig començar a producció i vaig decidir que volia fer direcció i no m’ha estat difícil anar-m’hi situant. Vull arribar a ser primer ajudant de direcció i poder fer projectes interessants. Ara a Madrid, degut a les plataformes, hi ha molta feina però és una producció que a mi no m’omple el cor. M’agradaria arribar a poder decidir quins projectes faig.

Fent de doble a “Veneno” mentre es preparen els plans quan els actors es vesteixen i es maquillen



“… m’enamoro de les persones i no del gènere”

Al marge de la teva professió, ets una persona que ha trencat esquemes en la vivència de la seves relacions afectives, en el sentit que les has viscudes amb persones diverses… 

En relació a Santpedor potser sí que he trencat molts esquemes, però en relació a l’entorn on visc no en trenco cap.

No sé com parlar-ne perquè ho he viscut amb tota la naturalitat del món, i aquest és un dels valors que atorgo als meus pares, que m’han deixat construir-me com una persona molt lliure. I això des de petita. Ja he dit que la primera parella que vaig tenir, amb qui me’n vaig anar a Barcelona, era una dona. Després vaig tenir una parella estable que era un home i després he tornat a estar amb dones i amb homes. I, si no m’aparello de per vida, cosa que dubto, seguiré així perquè m’enamoro de les persones i no del gènere. En aquest sentit estic molt a favor de la llei trans i de tots els moviments que volen destruir el gènere com a diferenciador social. Seria un gran punt per a la igualtat. Perquè què importa si som dones o homes, si pixem drets o asseguts o si tenim vagina o penis per definir qui som?

Amb l’Elena Carrillo, la seva primera parella

A les generacions anteriors gairebé només era possible viure relacions amoroses monògames i heterosexuals. Quins avantatges i quins inconvenients creus que té aquesta manera més lliure de viure les relacions afectives per part de les noves generacions?   

A nivell personal és un avantatge i al mateix temps un inconvenient, perquè ets molt lliure, pots viure moltes coses, t’omples d’experiències, de vivències, de gent i de saviesa per com es viuen les coses des de mil llocs diferents… Però al mateix temps et falta l’estabilitat, la casa (la llar)… Al final per viure moltes coses deixes de construir “la casa”. Potser arribarà un dia en què per a mi això realment serà un inconvenient. De moment es tracta d’acceptar que es viu així.

També crec que en la societat en què vivim és molt diferent viure en un poble o en una ciutat. Per exemple, entenc que aquí això és més inconvenient que avantatge perquè es busca la vida tranquil·la, l’estabilitat, el tenir la teva feina, la teva família, tenir les coses controlades… Però en una ciutat ja no es viu de la mateixa manera, ja no és la casa que em compraré o amb qui em construiré la vida… A més, amb la situació que hi ha ara a nivell econòmic, per a les nostres generacions és molt difícil tenir estabilitat, comprar-te una casa és impensable. Tampoc no tindrem la mateixa feina tota la vida, ni el mateix sou tota la vida, ni podrem estalviar al mateix ritme. I les relacions funcionen una mica igual. Avui estic bé perquè tinc estabilitat, però quan aquesta es desmunta també es desmunta la relació afectiva. Està tot lligat. L’important és ser conscient del què vivim i en quin moment i de les limitacions que té la pròpia societat. El món en què vivim no ens ho posa fàcil, sobretot vivint en una ciutat que és caríssima. Jo tinc amigues aquí al poble que sí que estan construint

Les professions artístiques, per la seva inestabilitat, potser fan més complicat el tenir fills. T’agradaria o t’has plantejat de tenir-ne? Diries que en el món del cinema continua sent més complicat per a les dones que per als homes?

Començo responent la segona pregunta. De desigualtat n’hi ha, però cada cop menys i en el dia a dia no es nota. La dona està empoderada dins del món del cinema i ara mateix la majoria de produccions es beneficien de les subvencions de l’ICAA (Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals). Per obtenir aquestes subvencions guanyes punts si hi ha dones. Per això més que mai  està ple de pel·lícules de dones, dirigides per dones, produïdes per dones; crec que hi ha més dones que homes treballant en les produccions. Acabo de fer una sèrie on tot eren dones, l’última pel·lícula també tot eren dones i als festivals també es nota la presència femenina.

Sí que m’agradaria tenir fills i crec que en tindré quan em senti preparada. Aleshores no buscaré el que sempre he cregut que era necessari per tenir-ne, l’estabilitat, la parella… A nivell teòric ho sé però és difícil trencar amb tot això. Evidentment com més estabilitat tens, més companyia i algú amb qui fer-ho, més fàcil és, però si m’he de posar a construir totes aquestes coses no els tindré mai. En aquesta feina la inestabilitat i el no-control fan difícil la maternitat. Has de tenir o molts diners o molta gent a prop perquè t’ajudi. O tenir un molt bon moment personal per deixar de treballar una temporada. Però conec molta gent que treballa en aquest món i té fills. Les parelles, per conciliar, agafen ara un projecte un, i després un projecte l’altre. És trobar la manera perquè en aquest món t’has d’organitzar la vida a curt termini i no pots fer gaire plans. Diguem que s’ha de canviar la mentalitat de l’estructura familiar per poder tenir fills.

Amb la mare i l’àvia Aurora, tres generacions per via materna

Com a persona nascuda a la dècada dels 90, que sociològicament més o menys podem ubicar a la generació Z, la que diuen que viurà econòmicament pitjor que els seus pares, com veus el món? Quines coses s’haurien de canviar per progressar? 

Hauríem de ser molt més conscients d’aquesta realitat que descrius i s’hauria de canviar tot el sistema. Això passarà més endavant, però nosaltres ens ho haurem de menjar i haurem d’intentar viure el millor possible sense tenir una casa on viure perquè ara és impossible plantejar-se de tenir una propietat. Crec que fa falta molt canvi de nivell de consciència per poder tornar una mica a abans, a recuperar les petites coses i a saber el valor que tenien… Ens hem trobat amb la realitat tan de cop, on tot el que ens havien venut és mentida, que ens costa canviar la perspectiva de la vida i mobilitzar-nos. Crec que ho faran les següents generacions.

Tens confiança en la política?

Crec en el concepte i en el que hauria de ser la política i també en el que hauria de ser la democràcia. Però no crec gaire en el seu funcionament perquè està molt corrupta.

Quins són els teus plans més immediats de futur a nivell professional i vital?

Ara he acabat de rodar a Navarra una sèrie de Netflix que es diu Tú no eres especial. El pla immediat és fer vacances, perquè aquesta feina és molt absorbent i quan entres en un projecte t’hi dediques de ple i de cop la teva família és la gent de la producció amb qui convius. De futur, professionalment només sé que no vull fer qualsevol cosa. Vull saber esperar i tenir criteri i paciència per no dir que sí a la primera cosa que arribi. Però ara mateix no tinc ni idea de què faré perquè he dit que no a moltes coses que no m’interessaven i perquè necessitava parar i fer vacances. Això és el que necessito a nivell vital, fer vacances, descansar i escoltar-me.

Durant el rodatge de la sèrie “Tú no eres especial”

Quina relació mantens amb Santpedor? T’hi tornarem a veure vivint algun dia?

Qui sap! Santpedor és llar, és casa. Porto un ritme de vida tan frenètic a vegades i amb tant moviment que necessito fugir i Santpedor és el refugi i on em sento acollida. Darrerament penso molt en la vida rural i que la ciutat m’està cansant. No sé si tornaria a Santpedor perquè la meva vida ara és fora d’aquí, però qui sap!

Amb els amics de Santpedor al casament d’una amiga (2019). La Maria al centre amb vestit vermell
Fent paelles amb la penya D-generats de Santpedor a la Festa Major de 2020. La Maria ajupida en primer terme a l’esquerra.

On t’agradaria estar i què t’agradaria haver fet d’aquí a 20 anys?

M’agradaria viure en una casa rural gran i amb molt terreny a la muntanya i escriure novel·les. Aquest és el meu ideal. Segur que no escriuré mai novel·les, però viure aïllada, envoltada de naturalesa, amb molta calma, amb molta pau, escrivint o pintant m’agradaria molt.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? L’afany d’independència

La qualitat que prefereixes en les persones?  L’honestedat, l’alegria de viure i la sinceritat

Allò que més t’estimes dels amics? La complicitat dels riures i que hi siguin

El teu principal defecte?  Molts però amb el que tinc més conflicte és amb la inconstància

La teva ocupació preferida? Moltes coses, però sobretot les converses i el cinema

Un lloc per viure…  Berlín, Navarra, Astúries, Galícia, tot el nord d’Espanya.

T’agrada llegir?  Sí, però em costa perquè no trobo ni el temps ni la suficient pau per fer-ho. Llegeixo molt per les vacances.   Recomana’ns un llibre:  Limonov d’Emmanuel Carrère

Ets més de pel·lícules o de sèries? Més de pel·lícules   Una pel·lícula o una sèrie per recomanar…  Com a sèries Cites (catalana), Antidisturbios (espanyola) i Secretos de un matrimonio (americana, adaptació de la d’Ingmar Bergman). I de pel·lícules qualsevol de Noah Baumbach o de Sorrentino.

T’agrada la música? Sí  Algun cantant, grup o compositor preferit? M’encanta el jazz en general i cantautors com la Rigoberta Bandini per ballar.

Ets molt de xarxes socials? Zero  Quines utilitzes? Tenia Instagram però no l’utilitzo. No n’utilitzo cap perquè em posa molt nerviosa sentir que perdo el temps.

Ets creient?  No

Ets feminista?

Com et defineixes políticament?  Sóc d’esquerres i cada cop més radical

Tens algun animal de companyia? No, impossible

Quin és el teu estat d’ànim actual? Ara molt tranquil·la, feliç i afortunada

El teu lema vital… El que porto escrit aquí en un tatuatge: Cadascú escriu la seva pròpia història i no oblidar que hem de seguir escrivint-la.

Amb el seu amic Bernat Lleyda a l’Índia
La Maria al final d’aquesta entrevista realitzada el 10 d’octubre de 2021

10 respostes

  1. Maria, que aquest afany de llibertat et proporcioni per molt temps, la tranquil·litat i felicitat que estàs vivint actualment.
    He gaudit molt fent la lectura de l’entrevista.
    FELICITATS!

  2. Una altra entrevista amb profunditat. La Maria, amiga de la meva filla, la conec força des de petita. En l’entrevista he vist la Maria amb empenta, amb talent, amb la força d’aconseguir tot allò que es proposa, tot i gaudint del moment. Felicitats a totes dues, a tu per la teva capacitat d’empatitzar amb la persona i el seu món i a ella per la seva generositat en explicar la seva vida des de tots els angles personals i professionals.

  3. Desitjant que ben aviat trobis una bona història (la teva?) i la dirigeixis!
    Complicitat amb ser el mitjà dels germans!!!
    Molt bona entrevista, gràcies a totes dues!!!

  4. Una entrevista molt enriquidora. La Maria ens ha fet conèixer amb detalls un món desconegut per molts i s’ha mostrat ella mateixa amb una naturalitat que hauríem de tenir tots.
    Felicitats a les dues per tan bona entrevista!

Respon a Anaïs Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *