Violències en l’àmbit familiar

Escrius aquestes ratlles tres setmanes després que hagi finalitzat l’emissió serial (de gran repercussió mediàtica) del testimoni de Rocío Carrasco, víctima de maltractaments continuats presumptament infringits per la seva exparella al llarg de vint anys. I dos dies després que, al fons de l’oceà, s’hagi localitzat el cos de la petita Olivia Gimeno, l’angelet de 6 anys que juntament amb la seva germana Anna d’1 any, van ser presumptament assassinades pel seu progenitor com a cruel venjança cap a la mare de les nenes Beatriz Zimmermann, després que un any  abans haguessin trencat la relació sentimental. I un dia després que el jutjat de Sant Feliu de Llobregat enviés a la presó la mare de la Yaiza, una altra innocent de 4 anys, aquesta vegada assassinada a mans de la seva progenitora per tal d’infringir dolor a la seva exparella i pare de la criatura. I unes hores després que l’exxicot de Rocío Caíz de 17 anys, desapareguda fa una setmana a Estepa (Sevilla) i mare d’un bebè de 4 mesos, hagi confessat que la va assassinar i va esquarterar-ne el cos per desfer-se’n, després d’haver-la maltractada els darrers 5 anys.

T’horroritza i et revolta tanta i tanta violència, exercida fonamentalment per part dels homes cap a les dones (però no només) en l’àmbit familiar, conseqüència d’unes relacions sentimentals basades en l’abús de poder, la confusió emocional i l’absència d’empatia, i de la qual en són víctimes les persones més febles i vulnerables, les criatures i majoritàriament les dones (tot i que en algunes llars també en són els homes).

I et preguntes (suposes que com tothom), què es pot fer per eliminar aquesta xacra social, justament estesa quan el gènere femení ha començat a desvetllar-se, a exigir igualtat en tots els àmbits i a alliberar-se del jou que durant mil·lennis l’ha sotmès.

I se t’acut que en tractar-se d’una violència estructural, que no fa distinció de classes socials, ni d’ideologies, ni d’orígens culturals, no n’hi ha prou amb les mesures que institucionalment s’han pres fins ara i que, com s’està veient, no aconsegueixen eradicar aquesta guerra de fúria, abús i brutalitat. No n’hi ha prou amb demanar a les víctimes que denunciïn els seus agressors, ni amb crear unitats policíaques i judicials contra la violència de gènere, ni amb fer algunes xerrades sobre el tema als centres escolars…

De la mateixa manera que a Finlàndia, paradigma dels avenços en matèria educativa, van adonar-se que per combatre l’assetjament escolar no n’hi havia prou amb atendre la víctima, sinó que les actuacions havien d’arribar també a l’assetjador i a la majoria de companys que observen la violència i no fan res per aturar-la, creus que davant la malaltia social que ens ocupa cal actuar d’una forma similar.

Cal, en primer lloc, una tasca global de presa de consciència de les situacions d’abús. Que la confessió-reality de Rocío Carrasco a una cadena de televisió que programa poca cosa més que espectacles-escombraries i que, en aquest cas, durant anys ha contribuït  al maltractament de la víctima, aconsegueixi un augment del 60% de trucades al telèfon 900 900 120 (la línia d’atenció contra la Violència Masclista) perquè moltes dones s’han sentit reflectides en la situació narrada per la protagonista, indica fins a quin punt la vivència de les relacions abusives està arrelada a la nostra societat. Per tant, cal que des de tots els àmbits (el familiar, l’escolar, els mitjans de comunicació, la cultura, les institucions…) es faci pedagogia per detectar aquestes situacions de relació home-dona profundament desiguals i sovint abusives.

Cal també que tots mostrem i fem evident la nostra animadversió cap a les situacions de desigualtat social i relacional entre dones i homes i treballem per revertir-les. I aquesta és una tasca que interpel·la a tothom: a allò que mostrem des de casa als nostres fills, a l’educació que promovem des dels centres escolars, a la millora de la igualtat en els centres de treball, als indicis que detectem en el nostre cercle d’amics i coneguts, fins i tot a les bromes en què participem…

Per últim, institucionalment, cal fer passos de gegant. No només per millorar l’atenció a les víctimes (a nivell policial, en els serveis socials, en l’administració de justícia…), sinó per atendre també els abusadors/agressors. Darrere cada denúncia de maltractament hi ha unes víctimes (sovint dones i criatures) a qui cal emparar, preservar la vida i ajudar a tirar endavant  i uns agressors a qui cal aïllar i “desprogramar” de la seva obcecació.

I, sobretot, hi ha un entorn (tots nosaltres) que ha d’actuar amb tolerància zero cap a les situacions violentes. En el cas que ens ocupa, qualsevol persona que maltracta la seva parella o exparella és un mal pare o una mala mare, sense peròs. Perquè qualsevol infant (qualsevol persona!) té dret a viure en pau en un entorn segur on sigui respectada la seva integritat física i moral.

“Hi ha un problema educatiu i cultural d’unes societats que es van construir sobre el mite del poder de l’home i la submissió de la dona. Cal que les mentalitats evolucionin. Per això el feminisme avui és revolucionari: qüestiona el moll de l’os del poder que estructura les nostres societats. I el millor símptoma de canvi seria que la societat sigui sensible al drama del patriarcat, que saltin els tabús i que les víctimes trobin les complicitats necessàries per sentir-se acompanyades…” JOSEP RAMONEDA

https://www.ara.cat/opinio/dones-nenes-tambe-josep-ramoneda_129_4018104.html