La febre d’aquells anys…

Vas conèixer Tony Manero a finals dels 70 i, francament, no et va caure gaire bé. No arribaves a la vintena i, a empentes i rodolons, començaves a forjar el teu destí una mica enllà dels marges d’un Santpedor tancat i carrincló, del qual una gernació de joves intentava fugir, a còpia d’hores de bar, caps de setmanes de discoteca i consum d’alcohol i d’altres drogues. El país començava a sortir de la foscor. Feia poc que havia mort el dictador, que s’havien legalitzat els partits polítics i s’havien fet les primeres eleccions democràtiques, i tot plegat feia preveure que aires nous incidirien en la idiosincràsia local, excessivament tancada, missaire i conservadora.

Alguns joves, encara pocs, havien començat a estudiar a la universitat i s’havien quedat a viure Barcelona. D’altres havien entrat a treballar a bancs i caixes i, alguns, havien optat per residir a la veïna Manresa. Tu eres una espècie d’híbrid, que havia accedit a la UAB, però que diàriament retornava a casa i a les tardes treballava a la fàbrica. Pel que fa a les amistats, et movies entre joves de la classe obrera, com així s’autoqualificaven uns volguts amics a qui freqüentaves al bar Timbaler (que aleshores era el centre neuràlgic local, on es movia el jovent), i alguns plançons amb una exquisida educació humanística (no en va havien estudiat a la Salle Bonanova de Barcelona), amb qui coincidies a la Facultat de Lletres de l’Autònoma.

Amb aquest còctel referencial, el teu accés al món adult no resultava precisament planer. Et recordes buscant sortida a les tedioses i inactives hores de bar dels diumenges, entrant a la redacció del Santpedor Portaveu de la Vila, la revista catalanista, democràtica i progressista que intentava informar i exercir de veu crítica de l’actualitat local; i a l’Agrupament Escolta de Santpedor, que promovia un lleure amb valors, per a petits i joves.

No és d’estranyar, doncs, que enmig d’aquest aiguabarreig ambiental, la coneixença d’en Tony Manero et resultés incòmoda, oi més tenint en compte la forta influència que va tenir en alguns segments de la teva generació. Aquell jove americà presumit i pretensiós, que treballava tota la setmana en una botiga de pintures del barri novaiorquès de Brooklyn, i que els caps de setmana s’empolainava (amb ajustades camises de flors, pantalons de tela de gavardina de pota d’elefant i sabates de plataforma) i es pentinava amb cura, per anar a la discoteca Odisea 2001 a lliurar-se a la febre del dissabte a la nit, era la viva representació d’uns valors que odiaves.

Exercia de jove narcisista i presumptuós, alienat pel lleure fàcil de la discoteca, que, per unes hores, li permetia ser el rei de les pistes de ball i fugir, de forma acrítica, del món del seu barri. I liderava un grup de joves masclistes i racistes, que igual mesuraven el seu valor enfilant-se imprudentment al pont de Brooklyn, sortien a estossinar porto-riquenys, o competien per qui mantenia més relacions sexuals al seient del darrere del cotxe amb noies que després, hipòcritament, titllaven de putes. Ben bé l’arquetipus masculí que sempre has defugit!

Però heus aquí que, quaranta-cinc anys més tard, a través del programa de Cinema Clàssic de la 2 de TVE, recuperes aquell Tony Manero, heroi de Saturday Night Fever  (de John Badham, 1977) i, contràriament al que t’esperaves, t’hi reconcilies. No en va, els anys viscuts ajuden a matisar judicis que a la joventut són més viscerals, aporten nous angles de visió, i, sobretot, ens fan sentir nostàlgia d’aquella energia juvenil, absorbent i vibrant, que hem anat perdent pel camí.

I és que a La febre del dissabte a la nit, visionada avui, hi has trobat una crítica social que al seu moment no vas saber captar. I, sobretot, un noi que malda per sortir del món on ha nascut i fer realitat els seus somnis, a partir d’allò que li agrada fer, ballar, i que és l’únic que el fa sentir bé. I aquesta circumstància, deixant de banda el món patriarcal violent i xenòfob en què es mou, t’ha entendrit.

No dubtes gens que han contribuït (i molt!) a la reconciliació, les sis cançons de The Bee Gees (convertides en la banda sonora més venuda de tots els temps), que et remeten a la música de la teva joventut. I les hipnòtiques i belles escenes de ball pop, filmades per fer atractiu el món de la discoteca. I la magnífica interpretació que del personatge va fer un joveníssim John Travolta, que es va preparar a consciència per al paper i per a les coreografies i que, durant el rodatge, va patir la pèrdua de la seva parella a la vida real (potser la tristor que destil·la el seu rostre hi té alguna cosa a veure).

O, senzillament, que, amb el pas dels anys, rere l’arrogància i el xonisme de Manero, has sabut discernir tota la innocència, el dolor i la buidor d’una generació de joves, que volien obrir-se camí més enllà dels seus pobles i barris, desempallegar-se del treball alienant dels seus pares i vibrar amb la vida. El final de la pel·lícula, amb un Tony Manero que se’n va del barri amb l’amistat de la seva partenaire en el món del ball, t’ha fet pensar que alguns, potser, van aconseguir-ho.