Saps que d’aquí a un temps, tot el que ha viscut Catalunya del 2007 ençà, amb especial intensitat aquests dos darrers anys, i que hem acabat designant amb el mot Procés, acabarà estudiant-se als llibres d’història. I si la història pogués ser una matèria objectiva, aquest intent català d’independitzar-se pacíficament d’Espanya segurament es contemplaria com un dels esdeveniments més singulars i curiosos de les primeres dècades del segle XXI a nivell mundial. Ara mateix, però, entortolligats com estem, es fa ben difícil saber quina línia argumental s’acabarà escrivint. ¿Es parlarà de l’avortada temptativa catalana per esdevenir un subjecte polític de ple dret al final de la transició espanyola? ¿O de la incapacitat d’Espanya per resoldre políticament el secular encaix històric de les nacions perifèriques del seu territori?
Una cosa és certa. En aquests moments, més enllà de constatar diàriament que l’Estat Espanyol té un problema molt greu que és incapaç de resoldre de forma no autoritària, es fa difícil reflexionar sobre el que ha passat i el que ens ha passat, entre d’altres coses perquè hi estem encara ben immersos, sobretot emocionalment, amb l’empresonament i exili dels nostres líders polítics i al llindar d’una sentència judicial que tot l’establishment espanyol malda perquè sigui exemplar en l’esmentada línia autoritària.
Així les coses, des dels fets d’octubre de 2017 amb els seus prolegòmens i les seves immediates conseqüències, has procurat mirar-te els esdeveniments amb una certa distància, primer per preservar la salut mental i física i, segon, per intentar veure en perspectiva i a partir de la reflexió quina ha de ser la teva posició.
En un miratge
Hi hem viscut tots durant més de quaranta anys. Vam esforçar-nos a creure que una transició pactista amb les forces de l’antic règim franquista podia donar pas a una democràcia de veritat, amb la qual s’acabaria instaurant un règim federal que podria resoldre els seculars problemes territorials de l’Estat. I no vam saber veure que els poders que mouen a l’ombra els veritables fils de la política van practicar allò que el Príncep de Lampedusa explicava al capítol 1 del seu magnífic Il gattopardo: Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï.
Així doncs, el vell aparell de l’Estat, instal·lat formalment en el nou, a més de seguir dominant tots els ressorts del poder, no va moure’s ni un mil·límetre en la seva concepció centralista, unitarista i castellana del país. I va comptar amb un aliat a Catalunya, el totpoderós Jordi Pujol, al qual van permetre desenvolupar el seu projecte catalanista (recordem la seva política del peix al cove), sempre i quan donés suport als successius governs centrals i no creés problemes a l’Estat.
L’era postPujolàndia
Estàs convençuda que Jordi Pujol va bastir un projecte nacional que va ser fonamental per comprendre l’onada de conversions independentistes d’uns anys més tard. Quan ell va haver d’abandonar la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, el seu successor al capdavant d’un govern tripartit d’esquerres, va promoure la reforma de l’Estatut, cosa que va fer pujar la mosca al nas al centralista Estat Espanyol que va acabar tombant-lo. Després va venir la fortíssima crisi econòmica del 2008 amb les consegüents retallades, i l’empoderament de la gent, que a Catalunya va prendre una forma singular, la de l’independentisme.
Líders catalans que van subestimar el caràcter i la força de l’Estat
Diries que es va anar al xoc de trens amb l’Estat, subestimant el seu caràcter i la seva força. Perquè tots plegats seguíem vivint en el miratge d’una democràcia segura d’ella mateixa i sense tics dictatorials, la qual cosa ens portava a pensar que, finalment, el govern espanyol s’asseuria a negociar. No va ser així i els líders polítics independentistes estan pagant un preu molt car per aquesta ingenuïtat.
El futur de la revolució dels somriures
Penses que no serà fàcil sortir de l’actual atzucac. Certament, mai el catalanisme no havia arribat tan lluny. Ni mai l’independentisme havia obtingut un 48 % de partidaris. Tampoc no s’havien viscut, en la nostra història contemporània, uns moments tan èpics. Però la realitat és poderosa i ens hauria de fer reflexionar. Catalunya és en aquests moments una comunitat d’allò més diversa. Compta amb un 40 i escaig d’independentistes diversos. Segurament amb un percentatge important de gent (no ens han deixat fer un referèndum i no ha estat possible comptar-los) que estima Catalunya i se sent catalana però se sent més còmoda seguint dins el regne d’Espanya. Amb un percentatge (segurament petit) de gent rabiosa amb el catalanisme. I un altre percentatge que passa de la política i que tant se li’n foten les afiliacions.
D’altra banda Catalunya té uns poders econòmics que segurament no estan per la tasca de la independència (recordem què va passar amb les empreses que van traslladar les seves seus fora del territori), la qual cosa resulta crucial per endegar un projecte secessionista.
Per a tu resulta clar que ara mateix amb la revolució dels somriures no n’hi ha prou. Cal ser persistents amb els somnis, però la millor manera de fer-los realitat és encertar en les estratègies. T’agradaria demanar als polítics que no s’entestin a seguir fent-nos combregar amb rodes de molí. Catalunya i la seva gent necessita tirar endavant i això només és possible encarant la realitat i iniciant un nou camí per canviar-la.
https://www.ara.cat/politica/paradoxa-Pujol_0_2274372596.html
https://www.ara.cat/opinio/Que-li-interessa-independentisme_0_2278572141.html
4 respostes
Penso que els polítics ja no tenen poder per decidir res tot ho decideix el poder econòmic i aquest és cec i egoista fins a l:infinit. Als polítics només els queda barallar-se com nens en un patètic joc d’egos, mentides i desqualificacions.
Ni el nostre problema te solució ni el de inmihrscio, la fam, la gerra o el canvi climàtic.
La humanitat esta perduda, i no la matará cap bacteria o bomba stomics, la matará l’economia i la matarà de gana
Pel que fa al procés haurem de provar noves estratègies pacífiques i democràtiques. A hores d’ara tenim una radiografia molt clara de tot plegat. I més ens valdrà no caure en el pessimisme!
Totes les polítiques s’apliquen si hi ha control dels recursos per fer-les. Tenir les eines de control de l’economia d’un país és bàsic. Vam tenir dos anys per desenvolupar amb plenitud l’agència catalana de tributs abans d’arribar a l’1 d’Octubre. Els nostres gestors, no ho van saber fer o no ho van voler fer i ho estan pagant molt car.
Sense tenir les claus de la caixa no es pot declarar la independència.
Les empreses que van traslladar la seva seu fiscal fora de Catalunya, part d’elles depenen de l’economia del BOE o de l’economia bàsicament peninsular o empreses financeres les quals de manera coercitiva (en menys de 24 hores les empreses controlades per l’estat amb dipòsits a les mateixes els hi van retirar aproximadament uns 17.000 milions d’euros). L’economia productiva continua amb nosaltres i tota marxa. Hem d’aconseguir que els impostos de la riquesa que genera la mateixa passin primer per la caixa de la Generalitat de Catalunya…
Ahir va sortir publicat un article del senyor Gonzalo Boyer al diari digital el Nacional que explica, crec que de manera bastant encertada, l’estratègia que segueix l’estat per desmanegar el fet independentista. Divideix i venceràs, empastifa judicialment a la gent dolenta i si no la multem usant el “Tribunal de Cuentas”. Omplen les casernes del Bruc amb policia militaritzada abans de la celebració de l’onze de Setembre i la reacció a la sentència del procés. L’estratègia és fer Por, molta Por. La Por ens ofusca, ens desanima perquè ens fa sortir de la nostra zona de confort.
Estic convençut que la força més gran que té l’independentisme és l’actuació conjunta. Siguin actuacions encertades o no les que es realitzin, aquest fet és el que més Por fa a l’estat.
Caram !. La Por es combat fent més Por !. Tot i que la Por que hem de fer els independentistes ha de ser pacífica i no prevaricadora, anar tots plegats compleix amb aquestes premisses. L’Onze de Setembre tothom hi ha de ser.
Gràcies, Santi, per la teva aportació! A veure si més gent s’anima a opinar!