Cases

Llegeixes amb plaer Estimada Mathilda (Cara Mathilda. Non vedo l’ora che l’uomo cammini, a l’edició original), la novel·la epistolar de Susanna Tamaro que vas recollir l’estiu passat a la parada de llibres vells del mercat de Portbou. En una època en què la tecnologia està desplaçant antics usos i canviant hàbits de vida, agraeixes petits espais com aquest, on la gent es pot permetre abandonar llibres de la seva biblioteca, amb l’esperança que algú els trobi (encara) interessants i acabi adoptant-los, com sovint fas tu.

T’identifiques amb moltes reflexions que fa aquesta autora italiana nascuda a Trieste l’any 1957, que vas descobrir fa anys quan la seva novel·la Ves on et porti el cor (1994) traspassà fronteres. I, especialment, et compenetres amb el valor que dona a l’autoconeixement i a la relació amb la natura.

Mentre encares la primera nit xafogosa de l’estiu, una de les coses que et ressonen de l’obra és l’enyor que la protagonista sent per la casa que és a punt d’abandonar. “Aquests dies volto per les cambres mig buides, en un estat de lleugera confusió; de sobte, m’adono que enyoraré totes les incomoditats de la casa: l’escala empinada, la humitat glaçada de l’hivern, la instal·lació elèctrica que només funciona quan li sembla bé, la dutxa en mal estat, les portes que no tanquen, la llar de foc que llança més fum a la cuina que no en treu per la xemeneia.”, escriu a la seva amiga Mathilda, pocs dies abans de materialitzar el trasllat a un habitatge més còmode: “Com enyoraré aquest petit univers amb el qual he conviscut al llarg de vuit anys!”

Plantes i animals queden impregnats de les persones que n’han tingut cura. També els objectes i els espais, n’estàs convençuda. Per això hi ha cases que tot i les seves imperfeccions i humilitat ens enamoren, mentre que d’altres ens resulten fredes i distants, malgrat contenir mobles cars i objectes valuosos. Com si les parets, les diferents estances i allò que contenen abracessin l’esperit de qui hi habita o hi ha habitat, confegint una determinada ànima al conjunt.

Penses en les cases on has viscut (ni que sigui temporalment) i en allò que t’han aportat. D’alguna tenies ganes de fugir-ne i vas fer per manera d’acondicionar-ne algun petit espai confortable que t’alleugerís. D’altres, per la seva alçada, esdevingueren talaia des d’on observar un mar de teulades i terrats, un paisatge urbà a vol d’ocell, bonic i privilegiat. Sempre has apreciat les que t’han ofert grans finestres amb sol i bones vistes. I les més preuades han estat aquelles que t’han aportat silenci i natura, dos elements molt cars de trobar en un món cada vegada més sorollós i on els elements de la naturalesa (prats, boscos, rius i mars) només adquireixen valor en funció del rendiment  turístic que se’ls pot donar.

Fa poques setmanes la casa veïna de la cantonada sofrí la pèrdua de la seva mestressa, vuit dies abans que complís els noranta-nou anys. Enyores la presència d’aquella dona dolça i amable, els cabells com un núvol i els ulls humits. Ella i el seu difunt marit van construir l’habitatge quan la carretera era un passeig flanquejat de plàtans, que van ser talats amb l’arribada massiva dels cotxes, als anys 60, per evitar accidents. Però qui més troba a faltar la presència de la parella d’avis és el jardí. T’estremeixes en veure la florida de l’hibiscus blanc, els clavells de moro, els gladiols ataronjats, les campanetes liles i les floretes roses que encatifen els parterres. Les persones que en van tenir cura amb paciència i amor ja no hi són, però les plantes segueixen florejant per honorar la memòria de qui les feu viure i les estimà.

“En aquesta casa de tuf i de pedra he passat anys de gran patiment, de gran aflicció, però també de gran alegria, de gran plenitud creativa…” segueix explicant la veu narradora d’Estimada Mathilda. Les cases, en tant que continents de les vicissituds humanes, es fan mereixedores de tot el nostre respecte!

Fotografia portada: Edward Hopper, ‘Room in Brooklyn’

Fotografies ‘Interiors’: Berta Pubill Garcia