La desnaturalit­­­­zada construcció de la masculinitat

Dies de dol global. L’atac de Hamàs contra l’estat d’Israel ha desencadenat una espiral de violència sense precedents a Gaza que, tal com s’estan posicionant totes les peces al tauler, no sembla tenir aturador. Els conflictes que no es resolen amb mesures polítiques i de pau resten enquistats in aeternum i en el món globalitzat en què vivim ens acaben afectant a tots. Com en el cas del conflicte bèl·lic russo-ucraïnès, capitostos megalòmans amb un immens poder, els interessos de les potències, la influent indústria de l’armament i les pressions dels lobbies acaben determinant el curs dels esdeveniments, mentre la bona gent de les zones en conflicte es dessagna sense misericòrdia.

En el teu petit món de benestar, un pinçament del nervi ciàtic et té força adolorida i inhabilitada i t’ha obligat a cancel·lar la quasi totalitat dels teus projectes de tardor. El teu gairebé únic consol d’aquests dies ha estat assistir al CLAM, el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya que enguany celebra la seva dinovena edició. Proveïda amb un coixí que farceixes amb una bossa de llavors escalfada al microones, per trobar consol al dolor que s’irradia des de les vèrtebres sacro-ilíaques, les butaques de la sales 1 i 3 del Bages Centre de Manresa (que des de l’any passat centralitzen la nova etapa d’aquest festival nascut a Navarcles el 2003) s’han convertit en la teva finestra privilegiada al món, des de la qual has assistit a MasterClass de directors de cinema com Olivier Assayas i Rodrigo Sorogoyen i a la del músic Carles Cases; a interessants taules rodones sobre “Cinema i Compromís” i sobre “Aproximacions feministes a la muntanya i al món rural”; al lliurament de Premis d’Honor, i, òbviament, al passi d’un munt de pel·lícules de primer nivell, moltes de les quals provenen dels grans festivals internacionals i encara no s’han estrenat comercialment.

Cada activitat a la qual has assistit i cada pel·lícula que has visionat es mereixerien llargs i emocionats comentaris. Sovint el cinema és només entreteniment, però el bon cinema que s’ha projectat des de sempre al CLAM és sobretot cultura i art enfocades a la reflexió social, cosa que converteix el Festival en tot un referent, on cada film no sols emociona o evoca, sinó que ens increpa, qüestiona, colpeix i convida a la reflexió.

Rodrigo Sorogoyen a “As bestas”, la pel·lícula que l’any passat va rebre elogis unànimes de la crítica i va aconseguir nombrosos premis nacionals i internacionals, contraposa el tarannà de la masculinitat testosterònica dominant al de la feminitat i clarament es decanta per aquest últim. Potser per això, quan el premiat director va assistir al CLAM el passat 14 d’octubre per rebre el Premi d’Honor va escollir el film Close de Lukas Dhont (premi del jurat al Festival de Cannes de 2022) per ser visionat al seu homenatge.

Close plasma com poques pel·lícules la preciosa amistat de dos nens de 12 anys que viuen en una zona camperola belga. La família del Léo es dedica al conreu de flors i la del Rémi acull l’amic com si fos un fill més. La primera part del film descriu la felicitat que irradien aquests dos infants pel fet de tenir-se l’un a l’altre: juguen junts, van amb bicicleta, corren pels camps, s’acompanyen i gaudeixen d’allò més de la seva mútua companyia. No hi ha cap detall que faci pensar en res més que una pura, innocent i intensa amistat, aquell sentiment que ens fa estar bé amb una altra persona en la qual dipositem tot el nostre afecte i confiança.

Aquesta relació tendra i preciosa, però, es veurà afectada per l’entrada dels dos nens a l’institut, aquell moment de trànsit entre la infantesa i l’adolescència en què es fixen les bases de la nostra identitat adulta. Quan els companys de curs comencen a interpretar i estigmatitzar la seva estreta relació de camaraderia com alguna cosa més, Léo, el nen més necessitat de l’aprovació del grup, iniciarà un procés de progressiva separació del Rémi, el nen més sensible, que no comprèn què està passant i la viu com una autèntica tragèdia.

A partir d’un fet corprenedor que convida a la reflexió, la segona part del film canvia totalment de to, de ritme i de color. La fragilitat, la tendresa, la vida lluminosa i harmoniosa relacionada amb aquell sentiment d’amistat (convencionalment associada al món femení), es converteixen en brutalitat, un ritme entretallat i nerviós, amb una forta presència del remordiment i el dolor.

Al darrera de tot plegat, el punt de partida del director belga: l’estudi d’una psicòloga americana que va parlar amb 150 nens dels sexe masculí (la precisió és important) d’entre 8 i 13 anys per saber de quina manera descrivien els seus amics. A aquesta edat tendra parlaven de l’amistat amb un llenguatge bonic i afectuós, com si es tractés de veritables històries d’amor. Quan uns anys després els mateixos nois, que tenien entre 16 i 18 anys, van ser interrogats sobre aquestes relacions, ja no s’aventuraven a parlar del seu afecte de la mateixa manera, amb el mateix llenguatge, perquè la societat els havia “ensenyat” que parlar de sentiments està relacionat amb la feminitat i, per tant, és una cosa que, com a homes adults, no va amb ells.

Heus aquí la reflexió que suscita Close: a mida que els nens mascles creixen, la societat converteix la seva natural fragilitat en brutalitat en tallar els seus sentiments, cosa que els desconnecta de sí mateixos. Aquesta és l’odissea del Léo, que només acabarà recobrant l’alegria de viure en recuperar i ser capaç d’expressar allò que sent. Un llarg i dolorós camí que el rehumanitza i pel qual, dissortadament, molts homes no sabran o no podran transitar mai més.

Gràcies a creadors com Lukas Dhont o Rodrigo Sorogoyen per posar el seu punt de mira en aquesta masculinitat desnaturalitzada i, en conjunt, al Festival, tot un CLAM a favor de la reflexió i el progrés social.