Les dones i l’aigua

Fa molts anys que les teves àvies van passar a millor vida. Per la banda paterna, la iaia Dolores Soler Alsina (1898-1973) en fa més de cinquanta. I la teva padrina Angeleta Font Hernández (1912- 2008), mare de la teva mare, més de quinze. Tot i la distància temporal que us separa, sovint penses en elles quan evoques el teu passat familiar o quan, com en aquest cas, fas memòria de fets històrics que les van afectar de manera directa, malgrat la invisibilitat formal i real en què els va tocar viure només pel fet de ser dones.

Cap de les dues no et va contar mai la història de la portada d’aigües a Santpedor, un fet que sí recordes que havia esmentat el teu pare. Sempre hauries dit d’elles (com de totes) que, sense cap dret polític i dedicades de ple al treball a la fàbrica, a tenir cura de l’hort, l’aviram i els porcs i a exercir de cuidadores de la llar, els fills, els vells i els malalts, hi van tenir poc o cap protagonisme. Però d’ençà que vas conèixer l’episodi que us va explicar la historiadora Mireia Vila (a la visita guiada  “Les dones i la sèquia”), la teva perspectiva ha canviat. Tal vegada la influència de les dones va ser decisiva…

Posem-ho en context. Tot i que està documentat que a l’època medieval els santpedorencs van contribuir a la construcció de la sèquia que canalitza l’aigua del riu Llobregat fins a Manresa, no va ser fins a l’any 1932 que van poder fer ús de les seves aigües. Abans la població s’abastava de l’aigua del Riu d’Or i d’aqüífers subterranis, però en èpoques de sequera les passava molt magres perquè pous i cisternes quedaven eixuts . A més el 1902 una important epidèmia de tifus va contaminar l’aigua de la Font de les Escales, l’única font pública del municipi, i davant la gravetat de la situació (hi va haver 700 afectats i 23 morts) metges higienistes de Barcelona van prescriure el tancament d’aquesta font i el seu safareig, així com els llevadors de la carretera de Navarcles.

A partir d’aquell moment la vida de les dones es va complicar encara més, ja que es van veure obligades a rentar la roba als safarejos del costat del Riu d’Or, a prop de la casa del siquiaire, cosa que els suposava haver-se de desplaçar a peu i carregades dos quilòmetres a l’anada i dos més a la tornada.

El 1909 l’Ajuntament va adquirir l’anomenat pou del Perico (més o menys situat entre les actuals places de la Generalitat i Sant Jordi) i amb el seu cabal va instal·lar sis fonts repartides pel poble (al carrer Ample, carrer del Dr. Anton Vila, carrer del Vall, Plaça Gran, Plaça de la Font i Plaça del Pare Ignasi Casanovas) i el safareig públic del Tin, cosa que va alleugerir una mica l’endèmica manca d’aigua del poble.

Però no va ser fins dos decennis més tard que l’Ajuntament va elaborar un projecte de portada d’aigües directament del Llobregat. Per donar més força a aquest costós projecte, per al qual es comptava amb una subvenció estatal i es va fer una emissió de deute municipal d’obligacions amortitzables en 50 anys, el Consistori va convocar un referèndum local per al diumenge 6 de juliol de 1930. I heus aquí que un dia abans de les votacions, es produí el fet que involucrà les dones en un procés per al qual no tenien ni dret ni vot.

Va ser el dissabte 5 de juliol de 1930 que al poble van aparèixer uns cartells molt ben editats adreçats a elles, en els quals se’ls recordava la duresa que suposava diàriament haver de proveir d’aigua la llar i se les instava a influir en els seus pares, esposos, germans i fills mascles perquè votessin afirmativament al projecte. Transcrius íntegrament el text perquè és ben interessant de llegir:

DONES DE SAMPEDOR

Recordeu-vos que demá, diumenge, es donarà en aquesta vila, un dels passos més transcendentals per a que siga un fet la portada d’aigües.

Vosaltres dones, que, l’escassetat d’aigua, vos ha fet passar tantes i tantes hores d’angunia al voltant de les fonts esperant que vos toqui la tanda per omplir els vostres cantis, ocasionant-vos, moltes vegades, el renyir amb amigues o veïnes, perqué vos heu cregut que vos passaven al davant.

Vosaltres, que tantes matinades, lo mateix a l’istiu que a l’hivern, vos ha tocat aixecar-vos a des-hora per anar a rentar la roba dels vostres fills i esposos.

Vosaltres, que sabeu que, en lloc de ésser el diumenge un dia de repós i d’esbarjo, es per moltes, per falta d’aigua a la població, el dia destinat per anar a pendrer una assoleida anant i tornant de cal Sequiaire.

Vosaltres, en fi, que heu sigut, sou i seréu, si aquest problema no arribés a resoldrers, les víctimes  de la falta de aqueix indispensable element, sou les que amb més interés haveu de procurar que, ni el vostre pare, l’espós, germà o fill, deixin demà d’acudir a dipositar la seva papereta a favor de la portada d’aigües.

Si algun d’aquestos se vos resistís, fes l’orni o procurés escapol·lir-se amb bones paraules,  tireu-l’hi en cara qu’es un mal pare, espós o lo que siga, que no vos estima i que sols vos considera com a besties de carga.

No donguéu tampoc crèdit a les tonteries que venen escampant per el poble, certs elements, alguns dels quals son els mateixos que ara fa 18 o 20 anys van ensenyorir-se de la Casa Gran amb la bandera de l’aigua i avui per sota ma son dels que més treballen per a que aquest no arrivi a venir.

DONES DE SAMPEDOR, no oblideu que vosaltres podeu contribuir de una manera extraordinària a demostrar al Gobern de Madrid, que aquesta vila vol que s’hi porti aigua.

UNS FILLS DE SAMPEDOR QUE TAMBÉ LA VOLEN.

Imp. Alcaraz de Bausili: Passeig  MANRESA

En aquelles dates la teva àvia Dolores tenia 31 anys, en feia set i mig que s’havia casat, havia tingut tres criatures (dues de les quals se li havien malmès) i encara no havia infantat qui acabaria sent el teu pare. I la iaia Angeleta en tenia 17, treballava de nuadora i feia rodets a Cal Llovet i era l’única noia d’una família amb tres germans nois. Cap de les dues no estava convocada a votar en el referèndum, perquè a la majoria de països del món les dones no havien assolit encara el dret al vot. Fins un any més tard, l’1 d’octubre de 1931, ja en plena República, no es reconeixeria aquest dret a Espanya, aconseguit gràcies a la lluita i perseverança de Clara Campoamor i d’infinitat de grups feministes que no es van aturar fins aconseguir que les dones fossin subjectes de drets igual que els homes.

Aquell 6 de juliol, doncs, les dones santpedorenques no van poder votar a favor d’un projecte que les afectava de ple, però de segur que van contribuir a què aquell referèndum es guanyés per una amplíssima majoria (un 85,48 % dels homes censats van votar afirmativament excepte dos vots en blanc).

Finalment, quan les obres del projecte estaven a punt de començar, es va fer realitat un acord entre Manresa i Santpedor que durant segles havia estat impossible. Es va concedir un sobrant d’aigües de la Sèquia, al lloc de Cal Siquiaire, per a l’abastament d’aigües a Santpedor, cosa que va fer reformular l’antic projecte i va suposar la realització de les obres necessàries perquè el 15 de maig de 1932 es pogués celebrar l’arribada d’aigua potable a totes les cases del poble.

De nou penses en les àvies i en la millora que això devia suposar per a la seva vida i la de totes les dones. I també penses en qui va ser que va elaborar aquells cartells dirigits a elles. T’ensumes que darrere el genèric “fills de Sampedor” s’hi amagaven veus femenines ben conscienciades, que no han tingut mai veu a la història oficial. Una ullada al diari català i republicà de la Catalunya Central El dia (Manresa 1929-1938), dona fe de l’existència d’un grup femení d’esquerra organitzat a Santpedor. Un fil de recerca que seria ben interessant de descabdellar!

Per elaborar aquest article, a més de les explicacions orals de la Mireia Vila Cortina, he fet ús de les publicacions La portada d’aigües a la Vila de Sampedor. Memoria (editada l’any 1933 per l’Ajuntament) i Recull històric 1814-1992 de Jordi Vila Prat (editat l’any 1993 a la col·lecció “Santpedor a l’abast”)