Notes sicilianes

Retornes a casa i et trobes una mica atordida després del giro de divuit dies que has fet per terres sicilianes. Sentir-te trasbalsada no t’inquieta. Passar d’una realitat a una altra en molt poques hores no és una cosa trivial, per molt que l’apressat món que hem creat a les nostres latituds obviï aquest trànsit. Et sembla d’allò més normal que cos i esperit necessitin uns dies de readaptació, perquè durant aquest període has estat sotmesa a inputs molt diversos i cal un cert temps per processar tota la intensitat viscuda.

A poc a poquet, doncs, buides la maleta, omples la rentadora, recuperes cadascun dels racons quotidians i la comunicació amb les persones properes, examines l’estat de les teves plantes, descarregues les fotos, et mires els petits records adquirits i et deixes bressolar amb la presència de tot allò que has deixat enrere.

El primer que enyores són els elements més físics. La musicalitat de la llengua que t’ha envoltat aquests dies i tota la gestualitat, cridòria i passió dels sicilians en la comunicació. Tot l’esclat de colors, a teixits, rajoles, capos di moro (torretes de totes mides que al·ludeixen a una llegenda de l’època de la dominació àrab)i ceràmiques variades, presents a tots els paisatges humans per on heu passat. També les aromes, especialment lligades a l’esclat primaveral del gessamí i la tarongina. I els sabors d’una cuina mediterrània exquisida que no decep mai, amb plats com la caponata (feta a base d’albergínies fregides amb api, ceba, tàperes, olives i tomàquet); els arancini (boles d’arròs farcides de carn o espinacs i formatge); el peix espasa; les sardines a beccafico (enrotllades i farcides de pa ratllat amb panses i pinyons); el cuscús de peix (extraordinari el cuinat amb sípia i la seva tinta!); la pasta sempre al punt en totes les seves varietats, especialment la cuinada a la Norma (amb albergínies i tomàquet) i els espaguetis amb sardines (cuinats amb fonoll fresc!); la ricotta salada; el conill fet amb pebrot, ceba i tomàquet, deliciosíssim; dolços com els cannoli (tradicionalment farcits de ricotta, però també amb festucs i xocolata) i la cassata; els gelats (especialment els de pistacchio i un d’extraordinari de liquirizia!); la xocolata de Mòdica, elaborada encara segons la fórmula asteca; els vins sicilians, fruit de l’auge de petites caves que han emergit els darrers anys; els amaros, licors d’herbes digestius, juntament amb el limoncello i la birra Messina, que vau trobar especialment bona i us va acompanyar tot el viatge.

Revius després aquells elements que apareixen de forma repetitiva durant tot el recorregut per l’illa i que deuen formar part de la seva idiosincràsia. Penses en la pàtina decadent que es desprèn en general dels seus paisatges urbans, amb façanes d’antigues cases senyorials o palazzi poc o gens sotmesos a la rehabilitació (a no ser que s’hagin convertit en monuments o habitatges turístics), tributs d’un antic passat esplendorós en un país que “té un currículum de guerres difícilment comparable a cap altre lloc del mon” (Javier Reverte a “Suite italiana“), però que a més ha sofert infinitat de destructius terratrèmols al llarg de la seva història, l’abandonament econòmic secular per part de l’estat italià i una Màfia que ha suplert la no intervenció d’aquest estat. I, en contraposició a aquesta manca de diner i a la brutícia i deixadesa dels espais públics no turístics, l’omnipresència de l’Església catòlica en el país que deu tenir més esglésies, capelles al carrer (dedicades a sants, màrtirs i beats) i estampes hagiogràfiques per metre quadrat del món. I un neguit ciutadà que es fa present en la manera que tenen els sicilians de circular per les vies públiques, ja sigui en cotxe, carro, motocarro, motocicleta, bici o patinet elèctric: una habilitat extraordinària (i perillosa) per anar on volen sense respectar senyalitzacions (sovint inexistents) i que confia en els propis reflexos per esquivar qualsevol obstacle vivent o motoritzat.

A partir de les fotografies i el mapa refàs la ruta infreqüent que vau seguir, que inclou ciutats i enclavaments que coneixies per referències i d’altres dels quals no havies ni sentit mai el nom. Tots ells mostren la quantitat de vegades que aquesta terra va ser ocupada per exèrcits estrangers: grecs, romans, cartaginesos, vàndals, ostrogots, bizantins, àrabs, normands, catalano-aragonesos, espanyols, francesos, garibaldins, alemanys i, finalment, anglo-americans. Precisament el segon dia de la vostra arribada, era la diada nacional italiana de l’alliberament del nazi-feixisme, que es produí el 25 d’abril de 1945, i que començà dos anys abans amb la Invasió Aliada de Sicília, que comportà una batalla duríssima en la qual hi va haver 14.000 morts, desenes de milers de ferits i desapareguts i 140.000 presoners!

Als enclavaments arqueològics de Segesta, Selinunte i, sobretot, a la Vall del Temples d’Agrigento vas tenir un record emocionat pel teu company amb qui havíeu planificat de visitar l’illa el 2008, un projecte que la seva mort es va encarregar d’avortar. En contemplar la majestuositat d’aquells temples grecs vas recordar els dedicats a Hera, Apol·lo i Atena de Paestum (a la Lucània) que sí que vau poder visitar junts uns anys abans. Realment alguns dels millors exemples d’arquitectura religiosa pagana de la civilització hel·lènica es troben al sud d’Itàlia i a Sicília!

Sense haver-ho programat (la millor manera de viatjar per sorprendre’t) alguns dels llocs visitats van tenir un fort ressò literari i cinematogràfic. Et vas endur una novel·la policíaca d’Andrea Camilleri i val a dir que les aventures del seu famós Comissari Montalbano rellegides durant el viatge van carregar-se de sentit, no només per la coincidència de passar pels llocs on transcorre l’acció, sinó per les observacions de tota mena –sovint iròniques- que el narrador hi fa referides al menjar i al beure, l’estat de les carreteres, la irrupció constant de ciclomotors, la presència d’homes vells asseguts en rotllana a la plaça dels pobles, els rastres de brossa que la irrupció humana deixa al seu pas… In situ vas descobrir que Camilleri, novel·lista, guionista i director de teatre sicilià, nascut a Porto Empedocle (la Vigata de les seves novel·les), és inusualment famós i ha estat adoptat per la indústria turística (juntament amb el barroc sicilià) com un reclam més al sudoest de l’illa, oi més a ran de la sèrie televisiva amb què la RAI va popularitzar el comissari. D’altra banda, a Cefalú vau resseguir dos escenaris (la piazza de la Marina i el Teatro Salvatore Cicero) que van servir de plató de l’entranyable pel·lícula Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore. I la visita al Teatro Massimo de Palermo et retornà l’emotiva escena final d’ El padrino III de Francis Ford Coppola, quan la ja trencada família Corleone assisteix orgullosa (des de la llotja reial)  a l’estrena de La Cavalleria Rusticana i, a la sortida de l’espectacle, la jove i innocent Mary és assassinada a les escales del teatre.

Una mica cinematogràfic també devia ser el teu interès per visitar Corleone, el poble on van néixer quatre grans capos de la Cosa Nostra i per tant una mica el bressol d’aquesta estructura criminal que és la Màfia. La interessantíssima i vehement explicació que una voluntària local (Irene) us va fer sobre el contingut del CIDMA (Centre Internacional de Documentació sobre la Màfia i el Moviment Antimàfia) et va fer adonar de com de vanes i frívoles poden ser les nostres aproximacions als llocs que visitem. El centre conté milers d’arxius amb la història de l’organització criminal i un munt de fotografies fetes durant dècades per Leticia Battaglia, una fotoperiodista de Palermo molt bel·ligerant en la lluita contra la Cosa Nostra. I és que la història més recent de Corleone i, per extensió, de tot Sicília, està tenyida de tortures, salvatges revenges, extorsions i assassinats. No en va una part de la població intenta treure’s l’estigma de poble mafiós, amb nombrosos signes públics que ho evidencien. Tanmateix, no fa ni 20 anys (l’abril del 2006) l’amagatall del capo Bernardo Provenzano va ser descobert a Corleone mateix i un dels altres capos que hi va néixer, Salvatore (Totò) Riina, que hi és enterrat, té sempre flors fresques a la tomba, cosa que et fa pensar com de complex i difícil és el procés dels pobles per intentar comprendre, assumir i superar la pròpia història.

Una menció especial es mereixen, en aquest sentit, els fiscals Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, amics des de la infantesa, nascuts i criats al barri de la Kalsa, a Palermo, que van triar un camí ben diferent a altres nois veïns que acabarien sent importants membres de la Cosa Nostra. Als anys 80 del segle passat van emprendre la tasca d’acabar amb el poder de la Màfia i van crear un grup de jutges en el qual tots coneguessin les dades que es tinguessin sobre l’organització criminal, per evitar que si alguns morien els altres no es quedessin sense proves per seguir actuant. Aquesta actitud tan ferma va suposar la seva sentència de mort. Després de tibar dels fils que emparentaven l’organització amb la Democràcia Cristiana italiana i fins i tot amb l’Església Catòlica, i de muntar un macroprocés contra la Cosa Nostra amb mesures de seguretat extremes, primer Falcone el maig de 1992, i després Borsellino el juliol del mateix any, van ser abatuts en sengles atemptats ordenats per Riina. Avui, a l’illa ambdós fiscals són tinguts i recordats com dos herois.

I fins aquí algunes notes amb què has ordenat el vostre petit viatge, un periple personal que us ha permès una primera aproximació a aquesta castigada illa a la qual us heu conjurat de tornar així que pugueu.

Fotografies: Isabel Fernández i Mariàngels Casanovas

Si voleu ampliar informació sobre el tema de la Màfia és ben interessant aquest documental: https://www.ccma.cat/3cat/el-deu-de-la-mafia/video/6276682/#onboarding=true