LA RIERETA

Ha passat més de mig any des que vaig decidir apropar-me al món rural de Santpedor. L’aproximació a Cal Saleta va fer evident la realitat, ja suposada, que de pagesos en queden pocs i que, en molts casos, la seva dedicació al sector primari esdevé un complement a altres activitats amb les quals es guanyen la vida. Acostar-me aquests dies a La Riereta ha confirmat aquesta suposició i la incertesa que plana sobre la continuïtat d’aquesta i moltes altres petites explotacions agràries.

De casa meva al mas La Riereta hi ha una mitja hora a peu. Travesso la via del tren al sud del poble, agafo el camí de Ca L’Hortolà i en trobar la Sèquia la segueixo per la banda esquerra fins arribar a la primera de les indústries del Polígon de Santa Anna. És per aquesta via, vorejant una bona colla d’horts, que s’obtenen les imatges més boniques d’aquest mas, la història coneguda del qual es remunta al segle XIV. Durant la caminada hi ha moments que la casa comparteix vistes amb l’emblemàtica ermita de Santa Anna de Claret que li és propera, i al final és possible copsar-la amb la muntanya de Montserrat al fons, que és cap allà on està orientada. Tot un luxe tenir encara aquests bonics paisatges al Pla de Bages!

Els precedents històrics del mas, lligats a les lluites per l’aigua*

La primera notícia que es té de la masia data de l’any 1399, quan en la descripció dels límits del terme de Santpedor hi apareix un mas anomenat Riera situat a tocar del riu d’Or, a la zona de Claret. Un segle i mig més tard, en un document notarial de 1563, un home anomenat Joan Riera figura com a titular de la casa.

Diversos lustres després, l’any 1590, està documentat que els visitadors de la Sèquia de Manresa van intentar arrestar Prat de la Riera, l’amo del mas, en descobrir que regava els seus camps amb l’aigua del canal, en uns moments en què els santpedorencs tenien prohibit fer-ne ús, tot i haver contribuït a la construcció d’aquesta infraestructura aqüífera. De fet haurien de passar més de tres segles (en concret fins a l’any 1932) perquè un acord amb Manresa permetés Santpedor beneficiar-se d’un sobrant d’aigües de la Sèquia per abastar d’aigua la seva població.

L’episodi protagonitzat per Prat de la Riera, doncs, forma part del probable reguitzell de conflictes que es devien produir entre manresans i santpedorencs pel control de l’ús de l’aigua. En aquest cas la disputa va ser greu, ja que l’aleshores propietari del mas, amb el suport d’un grup de convilatans, va retenir o segrestar el notari manresà que duia la notificació d’arrest, cosa que va provocar les ires dels manresans, els quals uns dies més tard, amb un gran contingent de gent armada (amb diversos bandolers que tenien molt mala fama), van assaltar la casa i la van cremar i, en el xoc, hi va haver diversos morts i ferits. Fou a partir d’aleshores i durant un segle que la finca (incloent-hi el pontarró de la Sèquia que hi ha just al davant) va ser coneguda amb el nom de la casa cremada.

L’any 1703 la finca (amb la casa habitada per masovers) fou adquirida per la Universitat de Manresa a Ambròs Bertran de Santpedor. Sembla que la compra de masos i altres establiments productius era una forma que tenien els municipis grans d’assegurar-se una font d’ingressos estable, tot i que, en aquest cas, també podria ser que Manresa la comprés per tenir ben controlat aquest tram de la Sèquia. Una llinda que ara hi ha sobre la porta del primer pis amb la inscripció “Any 1711. Carlos, Pareya Jaume M… Joseph, Olle Andreu” sembla indicar que la casa va ser reformada i que els noms que hi apareixen consignats poden correspondre als consellers que tenia Manresa en aquells moments.

Pel cadastre de 1739 sabem que la finca tenia una extensió de 18 jornals (unes 8 ha), majoritàriament de cereal i pastures. I en el cadastre de 1784 el mas segueix figurant com a propietat de la ciutat de Manresa, però ara habitat pel masover Jaume Gras, el seu fill Josep i la resta de la família, juntament amb dos bous, un ruc i un porc.

L’última dada històrica consignada és que a principis del segle XX la finca es trobava deshabitada i abandonada fins que l’any 1929 fou adquirida per la família Duarri, la qual es va encarregar de rehabilitar-la i engrandir-la.

La família Duarri al mas

Els actuals propietaris de la masia, el matrimoni format per Jaume Duarri Esquius (1966)i Mercè Rico Vila (1969), conformen la quarta generació Duarri que és propietària del mas des que els seus besavis van adquirir-lo. Així m’ho expliquen el dissabte 15 de juny quan els visito, entrevista en la qual també hi són presents Maria Duarri Esquius (la germana del Jaume, nascuda el 1968) i dos fills del matrimoni, la Marta (1998) i el Joan Duarri Rico (2006).

Per certificar la compra de La Riereta que van fer els besavis Jaume Duarri Musellas (1883-1956) i Pepita Fontanet Carbonell (1879-1943), el Jaume i la Maria aporten un certificat municipal en el qual es fa constar que el dia 1 d’abril de 1929, el seu besavi va adquirir una peça de terra anomenada “Manso Riereta” a Antònia Viñas Sala, Pere Viladés Rocadembosch, Ramon Tossa Conangla, Francisco Camprubí Paradell i Antoni Tossa Prat, alguns d’ells veïns d’aquestes terres.

– Jaume: Sempre ens havien explicat que quan van comprar la finca, la casa estava molt malmesa, cremada, sense teulada i sense la façana del davant. Llavors ells la van començar a refer. Va ser quan van pujar la llinda del 1711 que hi havia a l’entrada de baix, a l’entrada del primer pis.

De la següent generació del comprador, formada per Bartomeu Duarri Fontanet (1906-1971) i Maria Giralt Quer (1901-1949), el Jaume i la Maria a penes en tenen cap record.

– Jaume: L’avi es va morir als seixanta i pocs anys, quan jo en tenia quatre o cinc i a penes el recordo. Tot i que es deia Bartomeu tothom li deia Jaume, suposo que per la tradició de posar aquest nom a tots els homes de la família.

– Maria: Nosaltres no vam poder viure amb els nostres avis perquè es van morir molt joves. La iaia es va morir que no arribava als 50 anys, quan el pare acabava de fer la comunió i en tenia set o vuit. I jo en tenia dos quan es va morir l’avi. Ell havia nascut a Sallent i ella a la masia Vilamorós de Llobera (Solsonès). Abans de viure aquí van fer de masovers a Ridor (Sallent) i després una temporada a Ca l’Hortolà (Santpedor). Van tenir tres fills, la Pepeta, la Roser i el Jaume. El nostre pare era el germà petit. La Pepeta quan es va casar se’n va anar a viure al mas Tillons i al cap de poc a la masia Lluert de Clarà d’Avià (Berguedà). I la Roser es va casar a Santpedor també amb un pagès (Josep Ponsà) que també treballava a Vilardell Purtí.

– Pot ser que el nom La Riereta provingui del cognom Riera que apareix als documents del segle XVI, o hi ha una altra explicació?

– Jaume: No ho sabem. També pot venir de la Font de la Riera que tenim ben a la vora, o com tu dius del cognom Riera.

– En alguns llocs la finca també és anomenada Mas de La Riera o Cal Riereta…

– Maria: També ho hem sentit i a vegades també ens arriben coses al Camí de la Riereta o a Casa de camp La Riereta.

– Mercè: De fet, totes les adreces que consten als nostres DNI són diferents, cosa que a vegades ens ha portat problemes perquè sembla que no visquem al mateix lloc.

– Suposo que els avis devien viure exclusivament del treball al mas.

– Jaume: Els avis sí, totalment. Tenien sembradura de cereals i hort i la tieta Pepeta, la germana del pare, anava a plaça a Sallent. D’animals tenien quatre porquets, gallines, ànecs i oques. I també tenien vinya i oliveres entre Torrebruna i Ridor.

– Maria: Com que havien estat masovers de Ridor l’avi va començar a menar les terres properes a la Barraca dels Baguets, entre Torrebruna i Ridor, amb les quals sempre vam tenir molta vinculació. Tenien un contracte de molts anys per menar-les i les de Torrebruna (unes oliveres i un camp) avui encara les tenim perquè el contracte acaba el 2040.

-I els vostres pares?

– Maria: El pare es deia Jaume Duarri Giralt (1941-2022) i va fer exclusivament de pagès fins que va néixer el meu germà. A llavors com que només amb la terra no en tenia prou per viure va entrar a treballar a la Sèquia per fer el manteniment del canal. S’hi va estar dos o tres anys i més endavant va començar a treballar al Pla de Santa Anna, a la indústria, primer a Metalauto i després molts anys a Vilardell Purtí. D’aquesta manera als matins treballava a l’empresa i a les tardes continuava fent de pagès, però ja no va dependre més econòmicament de la pagesia.

– Jaume: La mare és deia Maria Esquius Bertran (1943-1981), era de Serrateix i es va morir molt jove als 38 anys, quan jo en tenia 15 i la Maria 12. Ella portava a vendre conills i la verdura que ens sobrava de l’hort a les botigues del poble (Cal Capdevila, Cal Paraire, Ca la Filomena…). De seguida que va poder es va treure el carnet de conduir, una cosa que totes les dones de pagès feien per necessitat, per poder-se moure i no dependre de ningú.

– Què recordeu dels vostres anys d’infantesa i joventut al mas?

– Jaume: Ens ho havíem passat molt bé jugant amb bicicleta i anant a caçar ocellots.

– Maria: Sí que ens ho havíem passat molt bé i havíem jugat molt, però des de petits i fins que vam ser grans la feina era el primer. Des de petits els pares ens feien anar a omplir el càntir a la font o baixar al celler de baix a buscar el vi. No valia l’excusa de dir que ens feia por, tot i que ens en feia. Pujar llenya, donar menjar als conills… ens ho manaven els pares i ho fèiem. Si volíem sortir ho podíem fer, però ja sabíem què ens tocava fer l’endemà. A més, no hi havia les comoditats d’ara.

– Jaume: Quaranta anys enrere fèiem coses que ara serien impensables. Per exemple, el pare va comprar un tractor John Deere quan jo tenia vuit anys i a aquella edat ja me’l va fer engegar!

– Maria: També recordo baixar de Torrebruna amb el tractor i el pare aixecar-se, posar-se al costat i dir-me “ara porta’l tu”. I això evidentment sense tenir carnet.

Em mostren unes boniques fotografies en blanc i negre en les quals hi apareix el seu pare en diferents tasques agrícoles i me les comenten.

– Jaume i Maria: Quan tocava segar baixaven els segadors i amb el volant feien garbes que lligaven amb el mateix ordi o blat. Després les deixaven apilotades i venia un carro o tractor que les carregava i les duia a l’era. Allà les estenien perquè hi toqués un bon sol i després les batien amb les potes dels animals i un corró que anava separant el gra de la palla.

– Maria: També recordo que de petits anàvem tota la família a collir olives. Ho fèiem de manera manual i la feina era molt lenta i entretinguda perquè en aquella època teníem molts olivers. S’havien de preparar les borrasses, munyir les olives a mà i es necessitaven escalers. Uns anys més tard van arrencar uns quants olivers i ara el sistema per collir les olives ha canviat. Vam passar de picar les olives amb un bastó a fer-ho amb una eina que és com un rampí amb pues que es mouen i fan caure les olives d’una forma més ràpida.

– Parleu-me de la matança del porc.

– Jaume: Quan érem joves casa nostra era el punt de trobada de tiets i cosins. Les tietes Duarri sempre ens van donar molt suport, havien viscut aquí i quan els ho demanàvem sempre baixaven. Així La Riereta era una mica el punt de referència d’amics i familiars, amb qui sortíem aquí i allà a fer fontades i amb qui fèiem la matança del porc.

– Maria: La matança es feia un cop l’any i hi venien les dues germanes del pare amb les seves famílies. Hi participàvem tots, homes, dones i nens. Tots treballàvem de valent, però alhora eren trobades familiars que servien per posar-nos al dia del que havia passat. Matàvem el porc, el tallàvem i embotíem la carn. La tieta Pepeta era la que feia sempre la mocada i la meva cosina i jo sempre l’ajudàvem, perquè es necessitaven dues persones per ben netejar els budells. Podíem arribar a ser 15 o 20 persones. Després de matar l’animal, esmorzàvem junts pa torrat amb all i embotits i, alguns, barreja de moscatell i anís. I al migdia fèiem el menú típic per dinar: escudella amb carn d’olla, tall amb bolets dels que havíem recollit a la tardor i fruits secs i fruita per postres. De matances en fèiem tres a l’any: una aquí, una a Avià i una altra a Cal Ponsà.

– A més dels segadors per a les feines de camp havíeu tingut altres ajudants?

– Maria: Jo no el recordo però ens havien explicat que en temps dels avis havien tingut un mosso que els ajudava en les feines només per pagar-se l’estada, el dormir i el menjar. Tenia habitació pròpia com si fos un més de la família. De fet, encara ara, hi ha una habitació al costat de l’eixida que coneixem com “el quarto del Pedro”, que és allà on dormia. Després devia voler cobrar, però com que en aquella època corrien pocs cèntims va marxar.

Quan el pare va treballar en el manteniment de la Sèquia va conèixer un home de Sallent que es deia Pere Domènech, amb qui va fer molta amistat, i que el venia a ajudar a casa els caps de setmana, sobretot a la vinya i els olivers. I després hi havia també un fill de cosí seu, l’Enric Duarri, que també li donava un cop de mà amb els olivers. L’Enric i la seva dona, la Celerina, s’estimaven molt la Barraca dels Baguets.

L’explotació avui

-Tu, Maria, també et vas casar amb un pagès com les teves tietes?

– No, el meu marit (Josep Pla Careta) fa d’encarregat de la deixalleria i de teclista i cantant. Tenim una filla, la Maria, i fa 26 anys que vivim a Avinyó. Jo treballo de vetlladora i de monitora de menjador a l’escola de Santa Maria d’Oló.

– I tu, Jaume, et defineixes com a pagès?

– Jo me’n sento perquè m’estimo molt la terra. Quan llaures i veus que queda bé estàs molt satisfet. Però vaig fer com el meu pare i treballo a la indústria, a Metalbages, des dels 18 anys.

– Maria: El papa també s’estimava molt la terra, però les circumstàncies el van portar a la indústria perquè necessitava cèntims.

– Jaume: Però nosaltres som gent de camp, de treure rocs i podar i fer el que faci falta.

– Quins usos i quin rendiment econòmic té actualment La Riereta?

– Jaume: Per si mateixa res, zero. L’any passat per exemple, amb la secada, vam perdre-hi cèntims, perquè vam haver de llençar-ho tot. Amb el decret de sequera no podem utilitzar l’aigua de la Sèquia i, per tant, aquest any no he sembrat res, només quatre patates a l’hort. Aquests dos darrers anys, res. Tenim una petita subvenció que ens donen, però poca cosa, perquè cada dia és menys.

– Tens ànima de pagès però a la pràctica exerceixes poc…

– Mercè: Però ell continua agafant el tractor i removent la terra…

– Jaume: La terra bé l’has de llaurar per treure’n l’herba. O llaurar-la o ensulfatar-la per anar-la mantenint.

– Teniu bestiar?

– Jaume: Sí, tenim una granja de 180 porcs d’engreix de la Ral d’Avinyó. Me’ls porten de petits i jo els engreixo i ens paguen un tant per porc. D’aquesta fórmula en diuen ramaderia d’integració. També tenim unes deu gallines i els ous que ponen.

– El farratge per als animals te’l fas tu mateix?

– Jaume: No, el pinso també me’l porta l’empresa.

– On tireu el purins?

– Jaume: A la vora només hi tenim el camp d’aquí a sota i l’hort. Els purins els llencem als camps de Torrebruna que tenim en arrendament (hem de pagar una part del que en traiem a l’amo) fins a l’any 2040.

– Creieu que a Santpedor trobaré algun pagès que visqui exclusivament de l’activitat agrícola?

– Jaume: Sí, al Llussà, al Mas de l’Arola…

– Per què una persona com tu, Jaume, que tens esperit de pagès i al darrere una tradició que remunta a l’Edat Mitjana, no t’hi pots guanyar la vida?

– Jaume: Nosaltres tenim set o vuit hectàrees de terra. El pare sempre deia que això era una quarta part del que havia tingut la masia original abans que fos cremada. Per guanyar-nos-hi la vida ara hauríem de tenir molta més terra (o pròpia, o d’arrendament o lloguer) i molta inversió i bona maquinària (recol·lectora, tractor, sembradora) i tot i així ja vull veure com ens aniria.

– Maria: I no podries seguir alternant les feines de pagès amb la indústria, perquè la pagesia comporta haver de treballar molt. Cuidar el bestiar implica estar molt lligat, ser-hi cada dia, al matí i al vespre. I això t’ha d’agradar molt.

– Jaume: Sí, els treballs de la pagesia són molt de temporada. Quan és l’hora de collir toca treballar de valent dissabtes i diumenges. Quan has de sembrar si tens molta terra ho has de fer un mes seguit. I a l’hora de segar un altre mes, i no vuit hores no, sinó de sol a sol. I tot plegat per fer els diners justets per viure.

– Mercè: I si no fos per les subvencions ni aquestes cases tan grans no podrien viure.

– En la vostra opinió quins són els principals problemes que té la pagesia?

– Jaume: Hi ha una desproporció bestial entre el producte que vens, que te’l compren molt barat, i tot el que has de gastar tu (gasoils, maquinària, quotes d’autònoms), que és caríssim.

– Maria: Encara que rebis una subvenció el preu que reps pel producte no és just.

– Jaume: El producte te l’haurien de pagar més bé i, a més, el preu l’hauríem de posar nosaltres, no que et vingui un Mercadona i et digui que et compra tota la llet al preu que marca ell. Crec que al ramader li paguen 30 cèntims per litre de llet, o sigui que treballa per sota del seu cost real. Amb la subvenció vas fent la viu-viu, però no és això. I el cereal i l’oli igual. Tu vens les olives i no te’n donen res. Fas moldre l’oli i et foten unes clatellades. Com he dit abans hi ha massa desproporció entre les despeses i els guanys.

– “Fer de pagès no és una feina, és una manera de viure”. Esteu d’acord amb aquesta frase?

– Maria: Jo penso que sí. La gent que és de pagès no té dies de festa. La feina et toca fer-la a tu perquè no pots llogar gent que te la faci. I per molt que t’agradi, també va bé poder desconnectar.

– Mercè: Els que hem tingut els pares pagesos, sort que a ells els ha agradat de ser-ne.

– Maria: Crec que nosaltres tenim un caràcter que ens hi hem adaptat i segurament si haguéssim estat una altra cosa també ho hauríem fet. Hi ha gent que és més rebel. A mi no m’agradava matar pollastres però formava part de la feina i al pare tampoc no li agradava matar conills, però ho feia perquè és el que tocava.

– La gran contradicció és que en el moment que hi ha els avenços tecnològics més importants de la història un sector que és bàsic per a la supervivència no es pugui guanyar la vida. Potser la globalització us ha fet molt mal…

– Maria: Abans érem pràcticament autosuficients, ara no. En morir la mare era jo qui anava a comprar. Només agafava unes llaunes, una mica de fruita i la pasta a Cal Paraire i el pa a Cal Taró. De la resta teníem de tot. Per fer el sopar baixava a l’hort i agafava una col, passava per baix i agafava patates i un tros de cansalada. Tot el que produíem ho aprofitàvem: fèiem conserves de tomàquet, préssec en almívar… Hi va haver una temporada que teníem unes quantes cabres i fèiem mató. I el pare havia tingut abelles i teníem mel.

– Jaume: Abans podíem passar perfectament un mes només anant a comprar el pa i prou. Ara ho hem de comprar pràcticament tot.

– Maria: A més en el sector dels porcs hi ha quatre grans indústries que s’ho mengen tot i al seu costat una granja com la nostra és pura misèria.

El futur de La Riereta

Els tres fills del Jaume i la Mercè viuen al mas i encara estan immersos en l’etapa formativa. La gran, la Marta, de 26 anys, ha estudiat Educació Primària i Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i ha cursat dos Màsters, un d’Educació Secundària i un de Neurociència Terapèutica. Ha treballat de mestra a Primària i ara seguirà fent-ho a Secundària després que ja s’ha tret les oposicions. La noia mitjana, l’Anna, té 21 anys i fa el tercer curs d’Enginyeria Electrònica de Telecomunicacions a l’UPC de Barcelona. I el Joan, a punt de fer-ne 18, ha acabat el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Auxiliar d’Infermeria i ara cursarà el Cicle Superior d’Educació Infantil o d’Integració Social per, en un futur, potser cursar el Grau d’Infermeria.

Ara mateix cap dels tres no manifesta la intenció de dedicar-se a l’activitat agrícola o ramadera i únicament el noi hi té un cert interès com a afició. El futur de La Riereta com a explotació agrària, doncs, té segurament els dies comptats.

– Maria: Jo vaig viure bé aquí, però s’ha de ser realista i ara són uns altres temps.

– Jaume: S’ha d’anar seguint el que t’imposa la societat i no pots anar a contracorrent perquè, si ho fas, t’estavelles.

Certament els temps que vivim no incentiven el sector primari ni l’economia agroalimentària local. Els valors socials imperants estan renyits amb l’amor i la dedicació pacient a la terra. Les polítiques dels poderosos incentiven el consum, la industrialització de pràcticament tot (també dels animals i dels fruits agrícoles) i la deslocalització (globalització) dels bens primers, que són els que ens garanteixen l’alimentació i la vida.

Me’n vaig de La Riereta amb un sentiment agredolç. La calorosa acollida de la família Duarri, a qui agraeixo de tot cor el temps que m’han dedicat, no m’estalvia la tristesa de comprovar que en el període postpandèmia res no ha canviat. L’economia que destrueix el planeta està més viva que mai i a casa nostra ja falta poc per liquidar definitivament la vida dels nostres masos. Una autèntica llàstima.

*Tota la informació històrica referida al mas me l’ha facilitada la historiadora Mireia Vila, a qui agraeixo la seva desinteressada col·laboració.

Fotografies: Arxiu familiar i autora