Hi havia una vegada… el novembre de 2020, un temps encara desbordat per la pandèmia de la COVID-19 que afectava  especialment els equips sanitaris de tot el món.

Hi havia una vegada… un país, França, símbol de la grandeur de la vella Europa, especialment devastat per les multitudinàries i violentes protestes antigovernamentals (en contra de l’increment dels combustibles, de les males condicions econòmiques i dels controvertits projectes de llei de seguretat i de “separatisme islàmic”).

Hi havia una vegada… una família normal de classe mitjana, formada per  Dominique i Gisèle Pelicot i els seus tres fills, David, Caroline i Florian. D’ençà que eren pensionistes els pares s’havien instal·lat en una bonica casa a la comuna de Masan al departament  francès de Valclusa, mentre que els fills, amb les respectives famílies, vivien a d’altres indrets del país.

Hi havia una vegada… la veu de Caroline Darian (la filla mitjana del matrimoni Pelicot), resident a París amb el seu marit Paul i el seu fill Tom, que narra en primera persona com se li capgira la vida el dia que rep una trucada de la policia informant-la de l’inimaginable descobriment que el seu pare, els darrers vuit anys, ha drogat repetidament la seva mare i l’ha lliurada totalment inconscient a multitud d’homes perquè la violessin mentre ell ho filmava.

Heus aquí el punt de partida d’una història real, que ha tingut ampli ressò mediàtic, que si hagués estat inventada hauríem titllat pel cap baix d’agosarada i que demostra quanta veritat hi ha en aquella idea d’Oscar Wilde que “la realitat supera la ficció”.

No es tracta d’un llibre del gènere true crime, d’aquests que se centren en fets sensacionalistes, especialment crims reals, per resseguir-ne amb morbositat tots els detalls des dels inicis de la investigació fins al procés judicial.

El llibre de Caroline Darian, en format de diari personal, és el testimoni d’una víctima que a través de l’escriptura pretén conjurar l’horror viscut, transcendir la terrible herència paterna i transformar-la perquè pugui servir d’ajut a altres víctimes tenallades per la violència sexual.

A l’inici del relat, el dia abans que comenci el seu particular infern personal i familiar, Caroline escriu: “Tinc quaranta-dos anys, una professió que m’apassiona, un marit, un fill, una casa. Dit d’una altra manera, una vida senzilla, preservada dels terratrèmols. Una vida privilegiada. Encara tinc la innocència dels dies que se succeeixen sense entrebancs.” 

És el seu, un testimoni valent, lúcid i sincer que relata tot l’impacte i vertigen que li provoca conèixer les monstruositats practicades pel seu pare i el dilema que recau sobre ella i els seus germans, en ser alhora fills de la víctima i de l’agressor.

Assistim, doncs, a la descoberta progressiva i devastadora d’una filla que intenta gestionar els sentiments d’incredulitat, empatia, ràbia i vergonya i tirar endavant com pot, mentre pateix pel procés de negació (un mecanisme psicològic per intentar assimilar els fets) que inicialment fa la seva mare, i per la diferent manera de gestionar la relació amb el pare-violador que tenen els seus dos germans.

A més de conèixer tot l’abast dels delictes comesos per Pelicot (que l’afecten també a ella i a les seves cunyades), el llibre té la virtut d’enfrontar-nos  amb la crua i dificilíssima realitat de les víctimes i el poc acompanyament que reben per part de les institucions, i alhora alertar-nos del fenomen a l’alça de la submissió química: “El meu testimoniatge té la vocació d’alertar sobre l’impacte de la submissió química a França. Aquesta plaga desconeguda pel gran públic no es limita a la droga del violador en un got; també comença a les nostres farmacioles. Les benzodiazepines (o ansiolítics), els somnífers, i moltes altres substàncies psicoactives són a l’origen de moltes agressions sexuals i afecten totes les classes socials i les categories professionals. Si la memòria us falla amb regularitat, aneu amb compte. No dubteu a consultar el vostre cas i fer-vos una analítica toxicològica.”

Et j’ai cessé de t’appeler papa, el títol original, va ser publicat a França per Éditions Jean-Claude Lattès el 2022, un any i escaig després del descobriment dels horribles fets. Edicions 62 l’ha publicat en català, traduït per Mercè Ubach, el gener de 2025, fent-lo coincidir amb la resolució del judici que va condemnar Dominique Pelicot i 51 homes més pels delictes comesos.

El meu afegitó: Un llibre que hauria de remoure consciències i interpel·lar-nos a tots, homes i dones, sobre com de necessari és canviar la societat patriarcal en què vivim. Just quan escric aquestes ratlles ha començat a França un altre judici, aquesta vegada contra Joël Le Scouarnec, un cirurgià acusat de l’agressió sexual a 299 menors, noves víctimes que com Gisèle Pelicot ni tan sols sabien que havien estat agredides…

I tot això és tan cert com que el que és madur no és verd;
i tot això és tan segur com que tot el que és verd no és madur.