Llegeixes un article de l’Anna Manso al diari Ara (“Ni boja tornava als meus vint anys”) i t’hi identifiques. L’articulista afirma contundent que no tornaria ni als vint, ni als trenta, ni als quaranta anys. En té cinquanta i escaig i està contenta amb la dona que és ara. Et passa el mateix. La vida és un contínuum que ens va teixint. Si has tingut la sort d’haver nascut en un lloc privilegiat del planeta, en un dels millors moments de la història i sense problemes greus de salut, el pas del temps no fa altra cosa que sumar: més experiència, més seguretat personal, més saviesa, més llibertat.

Del passat només enyores l’energia inesgotable que et permetia abastar-ho tot. Aquesta sí que, animals com som, es va perdent al llarg del camí, juntament amb la força, la llisor i la frescor del cos. Per sort ets de les persones que, remant a contracorrent (cosa molt convenient si ets dona), has sabut no posar tots els ous al cistell del cos físic. Perquè en una societat on el pilar bàsic de la feminitat és la bellesa, complir anys, fer-se vella, pot ser un autèntic drama. D’aquí ve que moltes dones s’amaguin l’edat i/o caiguin en mans de la multimilionària indústria de la cirurgia estètica que estira, retoca, retalla, recol·loca o engrandeix /empetiteix els nostres cossos (i potser també els nostres cervells), sempre per engreixar les seves arques i continuar mantenint-nos sotmeses.

Si en una cosa és essencial educar les nenes és en renovar el concepte de feminitat (com també és necessari reeducar el concepte de masculinitat). El nostre cos és importantíssim perquè és una maquinària física perfecta que conté tot el que som. Per això cal cuidar-lo, respectar-lo i mantenir-lo saludable, perquè quan el cos falla tot el que som s’enfonsa. Però no podem deixar que tota la nostra estima radiqui en la forma d’aquest cos. Aquesta és una fal·làcia interessada promoguda per tots aquells que ens volen al seu servei, com a ciutadanes de segona.

A més, som éssers vius que tenim un cicle de vida limitat: naixem, creixem, vivim uns pocs anys d’esclat (alguns homes només desitgen les dones en aquesta època), madurem i envellim fins a morir. Ensenyar les nostres filles i netes a diversificar els objectius vitals i les il·lusions (tenir cura del cos, de la sensibilitat i creativitat, de la intel·ligència, de la socialització…) els permetrà créixer amb una autoestima ben posada i preparades pel llarg viatge que suposa la vida.

A punt d’entrar al llindar del teu hivern vital, fas balanç personal d’aquest any que estem a punt de tancar, un any que no ha deixat de ser positiu gràcies a tots aquests aprenentatges.

Ha estat un any interessant en què la pell més arrugada i l’agilitat perduda no t’han impedit de ser feliç amb les persones, les filles i els nets, els germans i nebots, els amics de sempre, els companys amb qui comparteixes activitats i els veïns i coneguts amb qui et saludes.

Com sempre Santpedor ha estat el teu centre neuràlgic i el lloc on has pogut desplegar la teva activitat bàsica (cantar a la Coral Escriny; assistir a classes de ioga al Shanti; ser part activa de l’Assemblea Feminista Jerònimes; compartir activitats a l’Ateneu Cultural Ca la Teia, a la Biblioteca Pare Ignasi Casanovas, a l’Auditori del Convent de Sant Francesc i a la Capella de Sant Andreu; i, a l’estiu, nedar a la saturada Piscina Municipal).

Després hi ha hagut tota l’activitat cultural gaudida a fora de la teva població en forma de seminaris, concerts, conferències, exposicions, teatre i cinema, a Manresa (sobretot gràcies al CLAM, la Fira Mediterrània, l’activitat als teatres Kursaal i Conservatori la Sala Voilà i la Llibreria Papasseit). A Navarcles (seu primera del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya), Talamanca, Santa Maria d’Oló (amb el seu magnífic Oló de Lletres),Terrassa, Barcelona (amb moltíssima activitat teatral, acadèmica i pictòrica), Girona, Portbou…. I per últim els viatges que t’has pogut permetre al Maresme, el Ripollès, l’Alt Empordà, Sicília i Sardenya.

Un any més, doncs, les relacions familiars i socials, la cultura i les sortides i viatges han estat, les potes que han sostingut el teu viure, juntament amb la Cambra de tardor, aquest espai que et permet desplegar el teu gust per escriure i que enguany ha iniciat la secció de ressenya de LLIBRES i ha eixamplat la secció de RURALIES amb la publicació dels reportatges sobre “Cal Torrada” i el “Mas Arola”.

Retornant a la reflexió que feia al principi Anna Manso, tens seixanta-sis anys i estàs contenta amb la dona en què, al llarg dels anys, t’has anat convertint. El treball emocional que has anat fent dia a dia i la consciència amb què t’has anat imposant als mandats patriarcals amb què la cultura ens empresona (aparèixer sempre joves, atractives i sexis; tenir cura de tothom abans que de nosaltres; posar l’amor romàntic a la llista de prioritats…) t’han donat, ara, a l’inici de l’hivern de la teva vida, una pau i una serenitat amb què fa de bon encarar (en allò personal) el 2026. Valorar allò col·lectiu són figues d’un altre paner, que donaria per uns quants articles.

Bon Any a tothom, amb salut, pau i il·lusió!

FOTO: Oriol Reguant

FOTO: Arxiu JERÒNIMES