En aquestes RURALIES en què vaig proposar-me de mostrar l’estat de la pagesia a Santpedor, us presento avui LA BROLLA, un projecte neorural de ramaderia cabruna semiextensiva, cuinat a foc lent i que després de molts esforços i vicissituds ha aconseguit no solament sobreviure sinó consolidar-se. Tot un exemple de com l’esforç, la tossuderia i tenir un objectiu clar dona els seus fruits.
Els actors del projecte
Són dos joves emprenedors santpedorencs, amants i compromesos amb la natura i amb ganes de crear un projecte personal i transformador d’acord amb els seus ideals.
L’afecció pels animals de Joan Manubens Gil (Santpedor, 1994) el va portar primer a estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i posteriorment el màster “Ecologia terrestre i gestió de la biodiversitat”. La necessitat de fer uns estudis més pràctics el conduí després al Cicle Formatiu de Grau Mitjà a l’Escola Agrària de Manresa, juntament amb el seu amic Bernat. El Joan no només ha estat membre fundador de La Brolla, sinó que en continua sent l’ànima.
El Bernat Ferrer Falip (Santpedor, 1995) primer va estudiar el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Activitats Físiques i Esportives a la Joviat i, en un moment en què encara no sabia cap on conduir la seva vida, va esperar el seu amic Joan amb qui compartia un hort des de 4t d’ESO, per cursar junts el Cicle Formatiu de Grau Mitjà a l’Escola Agrària de Manresa. Un cop ja engegada La Brolla ell se’n va deslligar per emprendre una activitat professional lligada al món del circ.
Els propòsits d’aquest projecte neorural
La Brolla és una granja ubicada a Castellnou de Bages, amb 70 cabres i 20 ovelles de llet totes de raça autòctona, que té arrendades dues finques d’unes 80 hectàrees per a la pastura dels animals i que dedica 10 hectàrees al sembrat de farratge. En total utilitzen unes 250 hectàrees de pastures perquè els propietaris veïns els les deixen. La granja també té un obrador a l’antiga masia d’El Soler on elaboren i des d’on comercialitzen formatges, mató i iogurts.
– Parlem de projecte neorural perquè ni vosaltres ni els vostres pares provenien del sector primari. D’on neix la vostra vocació ramadera? Hi va tenir res a veure el vostre pas per l’Escola Agrària de Manresa?
– BERNAT: Els meus pares no van fer mai de pagesos però sí que ho havia estat el meu avi matern. Amb el Joan som amics de l’Esplai des de petits i quan fèiem, ell 1r de Batxillerat i jo 4t d’ESO, vam decidir d’experimentar amb un hort. Després, en estudiar junts a l’Escola Agrària de Manresa, vam anar elaborant aquest projecte.
– JOAN: A la meva família ni pares ni avis provenien de la pagesia, tot i que fa poc vaig descobrir que un besavi patern havia tingut cabres a la zona d’Oliana. Des de petit m’agradaven molt els animals, però com que a casa érem molts germans a tot estirar vaig aconseguir que els pares em compressin un hàmster. No va ser fins que els germans es van independitzar que em van comprar quatre gallines al mercat i el mateix dia vam anar a buscar un gos a la gossera. Sempre havia somiat fer una feina manual i, sí, l’Escola Agrària va influir en la meva vocació.
– L’any 2019 vau engegar La Brolla. Com va anar tot plegat i quins eren els vostres propòsits?
– BERNAT: El projecte de final de grau a l’Escola Agrària es va convertir en el primer disseny de La Brolla. El vam fer sobre Formatgeria i Ramat i ens vam informar molt, vam parlar amb molta gent i fins i tot vam fer un estudi de rendibilitat. Després del treball ja vam posar dues cabres (al pati de casa el Joan) i vam provar de fer algun formatge, i així, poc a poc, vam anar construint tot el projecte.
Per a mi el més important és que els productes que elaborem siguin de proximitat. Això vol dir produir, distribuir i vendre dins d’un radi petit. Perquè si fas un producte ecològic però l’has d’anar a vendre a Barcelona, tota la despesa energètica que genera la distribució ja ens fa perdre la sostenibilitat.
– JOAN: Sí, abans d’entrar a l’Escola Agrària ja teníem clar que volíem fer una cosa amb les nostres mans que fos una mica transformadora. El TFG (treball de final de grau) ens va permetre assentar tots els coneixements adquirits i reafirmar-nos en la nostra idea. Després, amb els paràmetres de proximitat, sostenibilitat i ecologisme, el projecte es va anar gestant lentament.
El nom, tota una declaració d’intencions
El diccionari de l’IEC defineix “brolla” com a “Bosquina formada per arbustos i rebrots d’arbre”. I ells a la seva pàgina web hi diuen: “Hem agrupat un ramat de cabres i ovelles de raça autòctona. Amb elles anem fent bosc i custodiem l’entorn. Amb el temps volem preservar la brolla i tota la seva fauna. Treballarem perquè els sembrats brollin cada any envoltats de tanta vida com sigui possible.”
– Sembla que el nom ja fa la cosa…
– JOAN: Sí, el nom també fa referència a “brolla” del verb “brollar” en el sentit que la terra i els animals brollen, donen fruits.
– BERNAT: Vam posar aquest nom atenent als dos sentits.. D’una banda perquè Castellnou, després dels incendis, ja és una brolla molt avançada amb molt d’arboç i romaní. I per l’altra, hi havia la idea de fer brollar un sembrat, fer brollar un projecte i unes idees.
Un projecte amb molts col·laboradors des dels inicis
A part de la gent que ha treballat i treballa laboralment en el projecte, tot el procés d’immersió del Joan i el Bernat en el món rural ha comptat amb l’ajuda desinteressada de moltes persones.
– JOAN: El primer contacte que vam tenir amb la pagesia va ser amb el Ramon Coberó, el veí de l’hort que vam tenir, que ens donava molts consells. També amb el Jordi Costa i la Laura de La Penyora de Lluçà amb qui vam fer pràctiques. I amb l’Anna i el Pere del projecte La Segalla de La Selva del Camp, que també tenen un ramat petit i ecològic…
– BERNAT: Ja a La Brolla la parella formada per la Lourdes Trepat i el Toni Presseguer de Castellnou va ser present a totes les fases del projecte i continuen essent-hi. Als inicis, va ser a casa d’ells que vam fer totes les proves dels productes que elaborem. A la fase de buscar terres ens va ajudar molt el Josep M. Baraldés de La Sala de Castellnou. I l’Albert i la Yas del Projecte Circus de Sant Hilari Sacalm (que tenen un ramat petit amb concepte nòmada) que ens van vendre les ovelles latxes.
– JOAN: A partir de les idees que anàvem tenint, totes les persones que ens van ajudar no van tenir mai un no. Penso també en la Carme Castellà de Súria, una dona de més de 70 anys que ha tingut ramat tota la vida, i a qui durant la covid vam ajudar anant-li a buscar llet. El Manuel Juste, que ens va donar consells amb les màquines de munyir quan ja havíem començat. La Raquel Servitja de Salo, professora de l’Escola Agrària, a qui també li compràvem llet. El Gerard Capdevila de Balsareny, que va plegar durant la pandèmia i a qui també compràvem llet; la seva família ha tingut ramat tota la vida i com que tenen una carnisseria pròpia són els qui actualment ens preparen el cabrit i el xai. I segur que ens descuidem algú…
Les primeres dificultats d’un procés llarg i difícil
– Per engegar el projecte quins passos vau seguir i amb quines dificultats us vau trobar?
– JOAN: El primer pas va ser trobar unes terres per arrendar perquè poguéssim comprar unes poques cabres que pasturessin. Ja de seguida vam posar la vista en el municipi de Castellnou perquè a Santpedor hi ha poc bosc. Trobàvem llocs on ho podíem fer i els propietaris hi estaven disposats, però quan arribàvem al punt de fer el projecte viable topàvem amb la primera dificultat: la qüestió dels drets per poder cobrar les ajudes. No cobres les ajudes pel que plantes o pels animals que tens, sinó pels drets que tens per cobrar.
– Qui estableix aquests drets?
– BERNAT: Els tens en propietat, et poden venir d’herència, en pots comprar o te’n poden cedir. Per exemple, el meu avi té camps aquí a Santpedor i a Navarcles i per tant té drets que ens va cedir perquè poguéssim començar. El terreny que teníem al principi pertanyia a un senyor que és pagès i, clar, a ell els drets també li feien falta. Llavors vam haver de buscar uns altres terrenys (els que tenim ara arrendats), els propietaris dels quals ja no es dediquen a la pagesia i per això ens van poder cedir els seus.
– Però si una persona ja no es dedica a la pagesia, per què continua tenint aquests drets?
– JOAN: Intenten regular-ho, però és difícil. Hi ha gent que ja no treballa al camp però segueix cobrant pels drets de pagès. D’altra banda, hi ha grans propietaris (Codorniu, Freixenet, Casa Tarradellas, Mercadona) que són els que en tenen més i quan l’administració intenta posar normatives per regular-ho, ells exerceixen el seu poder. Davant d’aquest despropòsit, els qui hi sortim perdent som els petits que comencem o els que no poden ni començar. Accedir a la terra no seria tan difícil si no hi hagués tot aquest problema dels drets, perquè de terres abandonades n’hi ha, però aconseguir drets per a aquestes terres no és gens fàcil.
– BERNAT: A més perquè un projecte pugui tirar endavant necessites les subvencions. I si no teníem drets perquè ens donessin l’ajuda, no ens sortien els números.
– JOAN: I si no tens les subvencions, el projecte no surt viable. Les subvencions provenen de la PAC, la política agrària comuna de la Unió Europea. Estan pensades per abaratir el preu dels aliments. Subvencionen el productor perquè pugui vendre el producte, els aliments, a un preu baix i que se’n beneficiï tothom. Però en traspassar aquest concepte a la realitat, hi ha gent que se n’aprofita. I a Espanya la política agrària està muntada a partir dels drets, cosa que fa que hi hagi gent que n’abusi i d’altres que es quedin sense.
– Qui us va acabar arrendant les terres?
– JOAN: Ni la finca de La Sala ni el Trullàs, que és l’amo de la meitat de les terres de Castellnou, van estar-hi interessats. Gràcies a la Lourdes Trepat vam posar-nos en contacte amb Construccions Mas, el propietari de la Casa de Colldeforns, a qui vam explicar el nostre projecte. De seguida ens va respondre que això que volíem fer li agradava i li interessava. En paral·lel també vam obtenir el telèfon de l’Ignasi Rodríguez de La Portella, però abans que l’anéssim a veure, Construccions Mas ens va dir que sí.
– BERNAT: El primer cobert de La Brolla el vam construir amb el meu tiet a un terreny de Construccions Mas, que és qui ens deixa la meitat dels terrenys que utilitzem per pasturar.
– JOAN: L’Ignasi Rodríguez també es va mostrar encantat amb el projecte que li vam presentar i com que ell, a més de terrenys i bosc, disposava de la casa d’El Soler, vam decidir fer-ho tot aquí, el corral, l’obrador, la pastura i els camps. Ara, a dalt, el terreny de Construccions Mas ens fa de suport: al cobert hi tenim els mascles i a l’estiu a vegades hi pugem el ramat perquè té una obaga més maca.
Foto: Mariàngels C.I.
– BERNAT: Vam tenir la sort que l’Ignasi és un propietari a qui li agraden aquests projectes i s’hi interessa. Quan les seves germanes i els seus nebots pugen a Castellnou, a la casa que tenen arreglada per a tota la família, sempre ens venen a veure.
– JOAN: Sí, tots dos propietaris ens van donar facilitats i ens van posar uns preus molt assequibles perquè estan contents que les terres estiguin ocupades i siguin productives.
– BERNAT: Val la pena deixar constància que amb el Josep M. Baraldés de La Sala de Castellnou no vam arribar a un acord perquè també es dedica a això. Ell té un projecte ramader i és un dels pocs que sobreviu. Però ens va donar suport des del principi i ens va ajudar moltíssim en moltes coses.
Ramat de races autòctones
– El vostre ramat està format per cabres i ovelles de races autòctones. Per què vau escollir aquestes races?
– JOAN: El nostre ramat està format per cabres pirinenques i ovelles latxes, originàries del País Basc. Són uns animals que ens agraden molt i amb els quals ens sentim molt còmodes.
– BERNAT: Sobretot amb les cabres pirinenques, aprofitables tant per la carn com per la llet. En el cas de la llet produeixen menys litres, però la qualitat i el rendiment amb formatges i matons és molt més bona. A més són de maneig més fàcil, pasturen millor i no es lesionen tant.
– JOAN: Setanta cabres pirinenques produeixen els mateixos litres de llet que quinze cabres productives, però amb aquest ramat de setanta tinc la feina de cinc, cosa que la fa molt més fàcil. Durant la forta sequera del 2022-23 van demostrar, a més, que són animals més adaptables (resilients) que d’altres. Els parts són molt més senzills, després són bones mares i els cabrits mamen sols.
– BERNAT: Sí perquè a quinze cabres de raça productiva els has de donar un quilo de pinso al dia i dues bales de farratge de suport i encara que pasturin unes hores no ho aprofiten de la mateixa manera. Mentre que les nostres aprofiten molt més el bosc i amb 150 g de pinso diaris i una mica de farratge de suport en tenen prou.
– Tinc entès que aquestes cabres pirinenques estan en perill d’extinció…
– JOAN: Una raça autòctona és una raça adaptada al medi i és la que els pagesos i ramaders havien tingut tota la vida. Eren races que servien per tot, per la carn i per la llet, i tenien els avantatges que hem comentat. Què va passar amb aquestes races? Doncs que quan es va passar de l’economia de subsistència a l’actual model productiu, es van deixar de banda aquestes races tan resilients i es van seleccionar les que produïen més litres de llet. Com que l’objectiu era quantitatiu, tota la resta (que la llet sigui més bona, que les cabres no tinguin malalties, que puguin pasturar) es va deixar de banda. Que les bèsties no poden pasturar? Doncs les tanquem. Que els cabrits no poden mamar? Doncs els donem biberó.
Per això ara a Catalunya queden molt pocs caps de totes aquestes races autòctones. Sobretot hi havia hagut la cabra de Rasquera (la cabra blanca), que és de terres baixes; i a les terres altes hi havia la cabra pirinenca. Una raça està en perill d’extinció quan està per sota dels 9.000 caps i ara només hi ha unes 3.000 cabres pirinenques comptant les de l’Aragó, Navarra i el País Basc. Això vol dir que falten molts ramats per assegurar la pervivència d’aquesta raça.
-I les ovelles latxes?
– JOAN: La diferència amb l’ovella latxa és que al País Basc no només no van deixar perdre aquestes races sinó que les van millorar. Per exemple tenen la latxa cara blanca millorada i els serveix tant per carn com per llet. Per tant mentre la cabra pirinenca està en perill d’extinció l’ovella latxa no ho està.
– Això vol dir que al país Basc s’ha fet una política ramadera i aquí se n’ha fet una altra?
– JOAN: Aquí ningú no coneix les races autòctones. En canvi els bascos han sabut protegir el formatge Idiazabal i gràcies a això han aconseguit que els ramats petits siguin viables perquè fan el seu propi formatge…
Una granja ecològica i sostenible
– És evident que el vostre projecte no segueix el model productiu convencional. Expliqueu-nos per què és ecològic i sostenible?
– JOAN: Hi ha tot un seguit de maneres de fer relacionades amb l’alimentació, la criança i l’ús de medicaments que nosaltres donàvem per fetes, però hem comprovat que la majoria de productors no funcionen així.
– Anem a pams, què passa amb la criança i l’alimentació?
– JOAN: Els cabrits han de mamar amb les seves mares tota la vida. Per a nosaltres és una cosa tan òbvia que ni ens hauria passat pel cap plantejar-nos l’opció d’agafar el cabrit i donar-li el biberó (cosa que fa molta gent). Pel que fa a les cabres el tema ecològic penja de l’alimentació, que provingui d’agricultura ecològica i si és pròpia millor.
– BERNAT: Sempre tenint en compte el factor de la proximitat. Preferim un farratge convencional del veí, a un que sigui ecològic però que vingui de Lleida. Perquè nosaltres coneixem el pagès veí i sabem com ha treballat.
– JOAN: Exacte, coneixem el veí i sabem què ha tirat en el cultiu d’aquest farratge i si ha fet o no cap desastre. Però això ho expliques al Departament d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat i no ho entenen.
– Què passa amb els medicaments?
– JOAN: Doncs que hi ha el costum de donar-los preventivament. Per exemple cada any el veterinari em pregunta si he desparasitat el ramat. Jo pregunto per què ho he de fer si les bèsties no tenen problemes digestius. Si tinc un ramat que pastura, que es mou, que trenca el cicle dels paràsits, per què em feu desparasitar, no vull escampar insecticides al meu entorn, insecticides que no desapareixeran en centenars i centenars d’anys.
D’altra banda d’antibiòtics se’n fan servir molts. En posen dins els braguers de les cabres per les mastitis, però jo no en vull. Tant els desparasitants com els antibiòticss’han de fer servir amb mesura i només quan són necessaris, no per si de cas i no cada any, sí o sí.
I l’altre tema són les hormones, que es fan servir perquè els animals entrin en zel i criïn quan tu vols. Això tampoc cal. Jo tinc una paridera dirigida, decideixo quan criaran i quan començaré a munyir i això em va molt bé per organitzar-me i simplificar la feina, però ho faig d’una forma natural.
– I què passa amb els monocultius i els herbicides?
– BERNAT: El sòl és viu. Té animals invertebrats, bacteris, fongs… Al sòl hi ha un ecosistema i si només el llaurem i deixem que s’erosioni i llavors hi tirem nitrogen, potasi, fòsfor i purins, l’estem limitant i li matem la vida. Tots els bacteris i l’ecosistema que conté el regeneren i donen salut a les plantes. En terrenys on hi ha monocultius i excés de nitrogen, per exemple, el pugó hi fa de les seves. Com que no hi ha altres plantes al voltant on hi puguin haver marietes i molts altres insectes que s’alimenten de pugó, com es combat aquesta plaga? Què fem? Doncs insecticides. El sòl és vida i si s’hi planta sempre el mateix, no es diversifica ni es cuida.
– En definitiva sostenibilitat és…
– BERNAT: La sostenibilitat és la proximitat, l’entorn, el territori, el paisatge, la prevenció d’incendis… També optem per la venda de proximitat.
– JOAN: I a l’hora de vendre, si en comptes d’anar al mercat, anéssim al distribuïdor o a la gran superfície, els que acabarien posant el preu serien ells i amb això et tenen enganxat perquè si el preu no t’està bé et diuen que ja compraran el producte a un altre. Per tant, al final tenir un ramat sostenible també implica que tu puguis marcar el preu en base al que t’ha costat, i que sigui un preu just.
– BERNAT: També és sostenibilitat haver pres l’opció de fer formatges, tenint en compte que el preu de la llet està per terra. És una manera de revaloritzar-la, de donar-li sortides diferents i diversificar.
– JOAN: I a més d’elaborar uns productes de qualitat i explicar d’on surten i com els fem, tenir una granja oberta on la gent pugui venir i veure com treballem.
– BERNAT: I perquè al final la gent sàpiga d’on prové tot el que menja i com es fa el que menja, perquè l’alimentació és salut.
– JOAN: Per resumir-ho sostenibilitat és diversitat, una assegurança natural, tenir una miqueta de tot perquè duri molts anys més.
Foto: Arxiu Blanca Vila
La ramaderia semiextensiva
– Quina diferència hi ha entre la ramaderia intensiva i la que practiqueu vosaltres a La Brolla (la semiextensiva)?
– JOAN: Nosaltres hem trobat molts avantatges a tenir el ramat a fora al bosc, a dormir, a menjar i, al final, a viure-hi. Al principi només sortíem a pasturar 4 o 5 hores, les que teníem o podíem, però ara que hi tenim el ramat dues terceres parts del dia ens adonem que les cabres estan fetes per estar al bosc, perquè estan més tranquil·les, no es barallen tant, mengen més i perquè estant tot el dia a fora, brostegen, busquen els millors brots… El nostre bestiar és al corral màxim 7 hores al dia, perquè pasturen pel bosc des de les 4 de la tarda fins l’endemà a les 9 del matí.
Tots els sectors poden tenir el bestiar en intensiu o en extensiu. Amb les cabres, ha estat fàcil tenir-les en extensiu. En el cas dels porcs està prohibit per la pesta porcina africana. En el cas de les gallines, els casos de grip aviar s’han donat tots en ramaderia intensiva. Només hem vist els porcs en extensiu a Dinamarca i és espectacular. També vam anar a veure els porcs de bellota en extensiu a Andalusia, on els propietaris tenen molts diners i s’ho poden permetre.
– BERNAT: A la ramaderia intensiva el bestiar viu tancat, com a molt amb un petit pati per on surt a l’exterior, amb menjar que posa el pagès, pinsos i farratges.
– JOAN: La paperassa i les ajudes fan més difícil optar per la ramaderia extensiva. Hi ha pagesos que, sense ser ecològics, estan més per la via natural. I també es pot tenir una granja intensiva que sigui ecològica (en aquest cas els animals han de tenir els seus espais i els seus patis). Però la majoria de pagesos, per rutina, fan el que toca (seguir el model intensiu).
El Bernat deixa La Brolla
En un moment determinat, després de tres anys de lluita, el Bernat pren la decisió, no gens fàcil per ningú, d’abandonar el projecte. Tots dos sabien que això podia arribar a passar, per això explícitament s’havien dit que prioritzarien la seva amistat al projecte i ho han aconseguit.
– BERNAT: La decisió de plegar va ser per un cúmul de coses. És veritat que la feina és dura i engegar el projecte és molt intens, però aquest no va ser el principal motiu. En aquells moments simultaniejava La Brolla amb La Crica, una associació de circ de Manresa, que just durant la Covid va haver de tancar, cosa que em va permetre dedicar més temps i energia a les cabres. A l’any següent va reaparèixer La Crica amb molts canvis, perquè hi va haver gent que va plegar i un grup nou vam tirar endavant el projecte. Aleshores em vaig trobar tibant del carro a dos llocs molt diferents. També vaig començar a crear un espectacle, se’m van ajuntar moltes coses i el meu cos va petar i va dir prou.
Als inicis amb el Joan havíem pactat que fins que realment un dels dos no pensés en plegar no diríem res. Però el dia que, després d’estar quatre jornades immers en la creació de l’espectacle de circ, vaig adonar-me que al cap d’una hora de treballar amb les cabres estava molt enfadat, vaig dir-me que, tot i que estava molt content de tot el que havíem fet a La Brolla, ara jo no podia seguir. Això era a finals de gener de 2023. Després de parlar-ne seriosament amb el Joan, encara vaig treballar-hi un mes i mig més.
-JOAN: Jo no me n’havia adonat, però durant aquells últims mesos a mi també m’havia passat pel cap de plegar perquè ens estava sent molt complicat i ens costava molt. I això que durant tot aquell any vam ser tres, perquè va treballar amb nosaltres la Carla Illa. Però tot i ser tres amb totes les nostres energies i forces era complicat.
Foto: Arxiu Blanca Vila
– BERNAT: Plegar no va ser fàcil perquè jo volia que La Brolla continués. Vaig retornar a Agricultura els 11.000 € (la meitat de la subvenció que ens havien concedit al meu nom), perquè al Joan li sortissin els números i pogués seguir. Després vaig necessitar uns mesos per tornar-hi amb normalitat, perquè havíem passat junts una experiència molt intensa i en aquell moment separar l’amistat de la feina costava.
– JOAN: Sort que entre nosaltres l’amistat era fonda. Vist des d’ara la separació va ser positiva per tots dos perquè els temps anteriors només fèiem que donar voltes a les coses que anaven malament de la feina i això no era sa. Amb la separació vam quedar emocionalment tranquils.
– BERNAT: També des de la distància penso que tot el procés el vam fer bé. Al cap d’uns mesos, de tant en tant, vaig començar a pujar-hi de nou i el Joan encara em preguntava coses. Ara és ell qui ho sap tot i qui en té una visió global. I jo estic encantat que el projecte segueixi viu i que de tant en tant hi pugui seguir donant un cop de mà.
Canvi de model de pastura
Amb la renuncia del Bernat, el Joan va haver de prendre la decisió de seguir i afrontar en solitari un seguit de problemes importants. L’arribada del seu germà Miquel el va ajudar a modificar el model de pastura inicial.
– JOAN: Vaig aprofitar aquells moments límit per fer coses que potser no hauria fet i que al final van funcionar. Va ser un moment en què em vaig trobar sol, sense diners per comprar menjar per al bestiar, amb una sequera molt gran que no permetia fer el nostre propi farratge i el pinso molt encarit a rel de la guerra d’Ucraïna… Tot m’anava en contra i o bé reduïa el ramat per poder-lo abastir jo sol, o seguia amb el projecte inicial i canviava el model de pastura. De seguida vaig veure que reduir era impossible perquè ja ho tenia tot muntat, però per fer el mínim de totes les feines feia falta més d’una persona. En aquell moment la Lourdes Trepat, l’amiga col·laboradora des dels inicis, va treballar moltíssim. I a l’equip on encara hi havia la Carla Illa s’hi va sumar el meu germà Miquel.
Foto: Mariàngels C.I.
– JOAN: L’entrada del Miquel va significar una ajuda molt important amb les cabres. Amb ell vam poder anar muntant tancats manuals (que canvien cada dia d’ubicació) gràcies als quals el ramat pot pasturar tota la tarda i tota la nit (16 hores). I aquesta va ser la solució. Així les cabres pasturen al seu ritme, que és el que els agrada, tenen tot el menjar que volen i estan molt més tranquil·les. I a mi se’m van reduir les hores que havia de dedicar al pasturatge: de quatre o cinc vaig passar a dues, una per acompanyar les cabres i l’altra per anar-les a buscar.
– BERNAT: Això va passar a la primavera de 2023. Jo ja ho vaig viure des de fora, però parlant-ne amb el Joan vaig veure el canvi. Durant la sequera les bales de farratge que anteriorment havíem comprat a 60 euros van passar a costar-ne 160 i a més eren de tan mala qualitat que les bèsties ni se les menjaven. En canvi, amb l’augment de les hores de pastura resulta que a part de no gastar estan produint més.
JOAN: Durant la sequera, com que els racionàvem el menjar, les cabres estaven primes, i en fer el canvi de model de pastura van passar a produir el doble de llet.
Productes elaborats de forma manual
Els productes que actualment elabora La Brolla són els iogurts (de cabra i d’ovella), el mató i cinc formatges: l’Arboç (tou); el Ginebró (semicurat); el Guaret i el Rostoll (curats) i el blau.
– On vau aprendre a elaborar els vostres productes?
– BERNAT: La Paula Fonollar, una formatgera molt bona que ha estat a diferents projectes (entre ells la Formatgeria Xauxa), ens va fer un curs a l’Escola Agrària de Manresa. A partir d’aquí vam començar a fer proves a casa de la Lourdes, també amb els apunts d’un curs que havia fet ella.
– JOAN: Després vam fer un curs bàsic de làctiques a l’Escola Agràriadel Pirineu a prop de La Seu d’Urgell. Són cursos subvencionats que els fa un professor molt bo de mirada àmplia i on s’aprèn bàsicament una miqueta de tot. Posteriorment, en aquesta mateixa escola, jo també he fet algun altre curs sobre coses més concretes.
BERNAT: Tots els productes són el resultat de fer moltes proves i als inicis la casa de la Lourdes es va convertir en el nostre laboratori. Allà vam anar provant els iogurts de cabra i d’ovella, els matons i vam fer-hi uns formatges boníssims de forma casolana. Dos dels formatges que ara fem els vam crear allà.
Centre i dreta: Joan Manubens Gil i Lourdes Trepat Casas ordenant els formatges curats i semicurats a la cambra frigorífica a l’estiu de 2023
Comercialització i distribució
Els formatges i làctics frescos de La Brolla s’han convertit en uns productes de proximitat molt apreciats per una clientela a qui poc a poc han anat fidelitzant.
Bàsicament es venen de forma directa a quatre mercats fixos, dos de setmanals (a Castellnou del Bages i a Manresa) i dos de mensuals (a Santpedor i a Sant Fruitós de Bages). També tenen uns punts de recollida de productes sota comanda a Castellnou, Santpedor i Manresa i uns punts de venda a Santpedor (Ca la Rosina i Supermercat Sebarroja –Condis), Manresa, Navarcles, Balsareny i Súria.
Foto: Arxiu Blanca Vila
– JOAN: Estem contents perquè els nostres productes han tingut molt bona resposta. Si normalment has de fer molts esforços per donar-te a conèixer i arribar a la gent, en el nostre cas ens han vingut a buscar.
– BERNAT: Una de les claus d’aquesta resposta tan positiva crec que ha estat elaborar varietat de productes, en comptes de tenir només un formatge madurat com fan altres granges. En el nostre cas els frescos, els iogurts i el mató, ens han rendit molt. L’altra clau és la qualitat d’aquests productes frescos, que a La Brolla són boníssims.
– JOAN: Els clients crec que també valoren molt l’accés a aquest tipus de granja petita que fa el seu formatge artesanal allunyat de les grans denominacions protegides.
La comunitat que s’ha creat a l’entorn de La Brolla
A més de les persones externes (esmentades a l’inici), més professionals, que els van aconsellar i els van ensenyar des del principi a tenir cura d’animals i terres i a elaborar els productes, a l’entorn de La Brolla s’ha anat creant tota una comunitat de gent molt propera al projecte. Es tracta de persones que se l’estimen i que per raons d’amistat o de parentiu hi han estat o hi estan molt vinculades i hi donen un cop de mà quan cal.
Com la Carla Illa Reguant que va treballar més d’un any a La Brolla i hi va ser molt activa: va organitzar la comunicació, va fer la pàgina web i, gràcies als seus estudis de Veterinària, va fer molta feina amb els animals.
O la Maria Mora Bonvehí, que pel fet d’exercir d’infermera, ajuda amb els problemes dels petits remugants i quan s’ha de punxar o cosir un animal. L’avisen sovint quan tenen urgències, perquè a tot Catalunya només hi ha dos veterinaris que facin el seguiment d’aquestes explotacions i no donen l’abast.
L’Anna Presseguer Trepat, filla del Toni Presseguer i la Lourdes Trepat, de tant en tant puja a l’obrador i també assessora el Joan en clau de futur, perquè treballa en el mateix sector.
La Ivet Sala Padullés, de Castellnou, neta de l’Ignasi Sala del Mas Llussà de Santpedor, també els ha ajudat. Estudiant de l’Escola Agrària de Manresa, va fer pràctiques a la granja fins a principis d’aquest mes de maig i ara li han fet un contracte de poques hores per anar-hi un cop per setmana. També hi fa feines de tractorista juntament amb el seu pare (Jaume Sala).
El Josep M. i el Joan de Casamitjana, que, puntualment, també ajuden amb les feines del tractor pel tema del farratge i dels camps. I el Quim Manubens, que regularment els fa feines a Santpedor.
Foto: Mariàngels C.I.
Una granja amb voluntat de crear xarxa i ajudar nous projectes
La feina diària amb el bestiar i a l’oficina, no impedeix que La Brolla s’hagi implicat i dediqui hores en moviments que ajuden a teixir xarxes comunitàries i fer pedagogia en el sector. Ara estan ficats a Slow Food, Ramats de foc i Alimentem Manresa, una espècie de parc agrari on s’ajunten productors i intenten compartir la seva experiència i una sèrie de punts que volen treballar conjuntament.
A més d’això per la granja han passat joves acollits al WWOOF, que a canvi d’allotjament i manutenció els ajuden.
– JOAN: Sol ser gent molt entregada, que a vegades comparteixen molts coneixements que ens ajuden. És molt interessant perquè aporten punts de vista diferents.
I, sobretot, han tingut i tenen estudiants en pràctiques amb contractes temporals, sovint il·lusionats amb poder iniciar el seu propi projecte. És el cas de la Sara Horrillo de Mura, provinent de l’Escola de Pastors, que després d’un llarg periple buscant llocs per tot Catalunya, finalment s’establirà al seu poble. O el de la Sara Buscà de Mataró, també provinent de l’Escola de Pastors, que probablement aquest estiu s’establirà pel seu compte a La Garrotxa amb 15 cabres que han crescut aquí.
Foto: Mariàngels C.I.
La Brolla avui
Actualment a La Brolla, a més del Joan, que s’hi passa una mitjana de 12 hores diàries (perquè li agrada treballar al seu ritme), hi treballen el seu germà Miquel que hi fa tres quarts de jornada; la seva germana Maria (ara de baixa per maternitat) que n’hi fa mitja i els seus pares, que hi pugen cada vespre quan pleguen de la seva botiga a Santpedor. La qüestió és, si després de quasi sis anys de funcionament, avui la granja és rendible i genera els suficients beneficis com per poder viure bé.
– JOAN: La resposta és que sí. Perquè en aquests dos últims anys hem estat fent inversions que si no s’haguessin fet, tant els meus germans com jo hauríem tingut un sou digne. Els primers estius van ser molt durs, perquè en deixar de munyir no veníem tant i no respiràvem fins que no hi tornàvem. Ara això ja no ens passa. Anem generant el que gastem i fins i tot ens dona per poder invertir una miqueta, tenint en compte que la Lourdes i el Ton, els meus pares i tota la gent que ve a ajudar als mercats ho fan totalment per amor a l’art.
– Quines innovacions i projectes de futur teniu?
– JOAN: Pel que fa a la gestió de la pastura, estem invertint en un tancatvirtual per pasturar les cabres. Es tracta d’un programa noruec que es diu Nofence amb el qual podem seguir sent pastors però guanyar molt temps, ja que permet saber sempre on són els animals sense que els hàgim d’anar al darrera. Ajustem i gestionem virtualment els límits de les diferents pastures des del telèfon. Cada cabra porta un collar amb una bateria de recàrrega solar i un GPS que la guia amb senyals d’àudio. Ja fa més d’un any que vam provar el sistema amb els mascles i ara l’estem estenent a la resta del ramat. Ho fem a poc a poc perquè els collars són una mica cars, però ara ja tenim 40 cabres que el porten.
D’altra banda, en relació als productes que elaborem, l’estiu passat vam fer proves a una gelateria de Terrassa per elaborar gelats. En vam fer amb iogurt i després amb nata d’ovella. Aquest podria ser també un projecte de futur, un caprici per fer puntualment, però les màquines per fer-lo realitat són molt cares.
– Què és el que et compensa, Joan, d’una feina amb una dedicació tan exigent?
– JOAN: Tinc la sort de treballar en una feina molt vocacional que, malgrat dies negres (que n’hi ha), em compensa el cent per cent. Perquè és una feina amb sentit, que funciona, que m’agrada, que agrada als altres i que la puc fer en un lloc que també m’agrada. Per tant, val la pena. M’omple moltíssim que la gent vingui a la granja i em digui “aquestes cabretes són molt maques” o m’enviïn un missatge dient “aquest mató és espectacular”. Tot plegat m’esperona a continuar i no em dedicaria a cap altra cosa.
– Hi ha alguna possibilitat, Bernat, que retornis al món rural?
– BERNAT: M’hi vaig ficar perquè m’interessava moltíssim, però a vegades penso que potser ho vaig fer massa d’hora. A mi m’agraden moltes coses i ara amb el circ passo per un altre moment. Però d’aquí a uns anys m’agradaria tenir una família, tenir el meu hort i tampoc descarto tornar a un projecte rural d’aquest estil.
Gràcies a tots dos (i a tot l’entorn) per les hores de conversa i disponibilitat. Als inicis hi va haver qui els va dir que no durarien ni quatre dies. Per la nostra part desitgem que hi hagi Brolla per molts anys!
M. Àngels, felicitats pel teu nou escrit sobre «La Brolla».
M’ha agradat molt com expliques la seva història, des dels inicis fins avui, amb un estil proper, amè i molt ben documentat. Com sempre, saps trobar les preguntes adequades perquè les persones comparteixin els seus records amb naturalitat.
Gràcies per la teva gran tasca de recuperar i preservar la història del nostre poble. Enhorabona!