De la mateixa manera que la desfeta del Barça a quarts de final de la Lliga de Campions (2-8 a favor del Bayer de Munic) assenyala el final d’un decenni gloriós per a l’equip de primera divisió masculí d’aquesta nostrada empresa de l’espectacle i l’esport, intueixes que la pandèmia del covid-19 significarà (al primer món, que és el que marca les pautes del planeta) l’inici del declivi de tota una època de creixement econòmic global i especulatiu, que deixarà com a seqüeles un medi ambient irreversiblement tocat de mort, unes desigualtats econòmiques abismals i una societat cada cop més individualista, deshumanitzada i cofoia en el seu desenvolupament tecnològic sense nord. I, seguint amb el símil, mentre a Can Barça costarà redreçar el rumb i estarem mesos marejant la perdiu amb el tema Messi sense posar remei a les causes reals que han conduït a la situació actual del club, a nivell planetari seguirem amb la mateixa cançó, s’intentarà controlar la malaltia epidèmica per retornar al que hi havia abans, sense incidir en els motius de la fragilitat de tot un sistema construït només per a l’enriquiment d’uns quants.
Procures, però, que aquest pessimisme global que t’envaeix no incideixi en els valors i comportaments del teu viure, conscient com ets que cada formigueta, amb el seu treball i la seva petita dignitat, pot contribuir al sanejament i metamorfosi d’allò que l’envolta.
Potser per això ahir vas retornar al cinema. Perquè t’agrada, perquè tenies síndrome d’abstinència i com a acte de suport al sector cultural, tenint en compte que la pandèmia (que ha fet de mirall del nostre viure) ha evidenciat que elements com l’Educació i la Cultura mereixen poca consideració política. I que bé t’ho vas passar amb La boda de Rosa, una deliciosa comèdia dramàtica d’Icíar Bollaín interpretada per uns magnífics Candela Peña i Sergi López! Una pel·lícula perfecta per superar aquests sis mesos de privació de sales de cinema. Divertida, esbojarrada, amb uns personatges ben dibuixats i una bona dosi de crítica social envers aquest món de les presses, l’excessiu temps que dediquem al treball, les dificultats de la conciliació familiar i el donar per fetes moltes coses quan no hi ha temps per parlar. Amb una especial incidència en aspectes del món femení (que no vols desvelar), encarnat en aquesta heroïna de carn i ossos, la Rosa, que ha de trencar amb allò que li ha estat transmès per via materna, prenent les regnes de la seva vida i fent realitat els seus somnis, el millor llegat que pot deixar a la seva filla.
Consignar que per a una proposta tan festiva, ben feta i refrescant, només éreu tres persones a la sala (i amb la mascareta posada!). Res a veure amb la darrera vegada que havies trepitjat un cinema, el dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, en què l’Espai Plana de l’Om de Manresa era ple de gom a gom (encara desconeixíem el perill que això comportava!), per veure la darrere pel·lícula que CineClub Manresa va poder projectar abans del confinament: la multipremiada, bellíssima, profunda i romàntica Retrato de una mujer en llamas (2019) de Céline Sciamma, una de les més boniques històries d’amor del cinema recent.
I abundant en la cultura creada per dones, aquests dies t’has endinsat de nou en la ficció de la sueca Marianne Fredriksson (1927-2007), a través La historia de Simon, una de les novel·les que vas adquirir el passat Sant Jordi d’estiu. Vas conèixer aquesta autora just l’any de la seva mort amb una novel·la que et va agradar moltíssim i et va impactar: Les filles de Hanna (1997), una punyent reflexió sobre l’amor i sobre el paper de les dones al món, concretada en l’itinerari vital de l’Anna que intenta desxifrar les claus de la seva vida descobrint els secrets de la seva mare i de la seva àvia, amb les seves passions i contradiccions, i amb la societat de Suècia com a teló de fons a través de les condicions de vida del país al llarg del segle XX. Deia l’autora, abans d’encetar aquella ficció: Les mares transmeten models arcaics a les seves filles, i elles, al seu torn, també tenen filles, i aquestes filles… / Qui sap si hi ha res que expliqui per què les dones han topat amb tantes dificultats per aconseguir ensenyar les dents i per gaudir dels drets que els ofereix la societat igualitària.
A La historia de Simon (1999) hi apareix de nou, molt ben retratada, tota una saga familiar, que permet a la seva autora narrar la lenta presa de consciència d’un nen adoptiu de la seva veritable identitat, amb el rerefons de la convulsa Europa dels anys 30 i 40 i la seva onada d’antisemitisme. Tot plegat amb un segell molt personal, caracteritzat per la construcció d’uns personatges molt rics psicològicament, els actes i els gestos més petits dels quals adquireixen una importància decisiva a l’hora de determinar el seu comportament.
I és això el que t’enamora d’aquesta autora! El sentiment que produeixen les seves novel·les d’haver abastat la totalitat de la vida dels seus personatges, incloent-hi les seves angoixes, pors i sentiments de culpa, els “dimonis” que tots tenim, elements (sovint inconscients) dels quals ens hauríem de deslliurar per poder dur una existència fluïda i autènticament lliure.
