El galdós futur que espera al català

Mentre estem submergits ja en la segona onada de la pandèmia i s’imposen de nou severes restriccions per evitar el col·lapse sanitari, els colors de la tardor s’ensenyoreixen dels boscos, parcs i jardins i ajuden a fer més passable aquesta època tan estranya i difícil que ens està tocant viure.

Omplir de pensaments les jardineres, observar com han mudat de pigment les fulles de les nandines al balcó, ensopegar amb  magraners, castanyers, figueres i parres en alguns casos encara carregats de fruits saborosos, o cercar al bosc branques de blada -el fullatge groguenc o ja marronós- per guarnir un ram tardoral, recompensen d’un munt de coses desagradables que estan passant al teu entorn i que ja t’estimes més no enumerar.

Surts a caminar en solitari pels camins del Bages i, mentre els pulmons s’omplen d’oxigen i l’ànima de silenci (això darrer només els dies que les avionetes de l’aeròdrom Barcelona-Bages t’ho permeten), penses pausadament i des del cor en un munt d’assumptes individuals i col·lectius que t’afecten.

Ara que estàs llegint El futur del català depèn de tu coescrit per la lingüista catalana Carme Junyent i Figueras (directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades i autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i sobre la diversitat lingüística) i Bel Zaballa, reflexiones sobre la importància de preservar el tresor cultural que suposen  les llengües i sobre el galdós futur que espera al català si entre tots no prenem consciència de la precària situació en què es troba i no ajudem a revertir-la amb mesures polítiques i pedagògiques i amb un canvi individual d’hàbits (això si encara hi som a temps!).

Saps que en aquesta època de declivi, en què la natura ens està demostrant que segueix sent la reina i que el món que hem construït sense tenir-la en compte comença a esfondrar-se, parlar de la fragilíssima salut d’una llengua petita pot semblar una frivolitat. Tanmateix no ho és perquè a escala universal molts fenòmens estan interconnectats i el principi d’agonia del nostre català i els esforços per mirar de salvar-lo tenen molt a veure amb la preservació de la biodiversitat del planeta.

Expliquen Junyent  i  Zaballa en el seu llibre que, abans de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica l’any 1492, al món es parlaven unes deu mil llengües, que cinc segles més tard s’han vist reduïdes a cinc mil, de les quals avui un 95% estan amenaçades. Cadascú pot treure conclusions d’aquestes dades. La teva és que els colonialismes i els imperialismes són nefastos per a la humanitat i que actualment això que anomenem globalització està passant factura també en l’àmbit lingüístic.

A part d’aquesta amenaça global que pateixen el 95% de les llengües existents, cal recordar que el català és la llengua pròpia d’una nació petita sense estat i en contacte permanent amb el castellà, que és la segona llengua materna més parlada al món (després del xinès mandarí), la segona més estudiada  com a segona llengua (després de l’anglès) i un idioma que és també oficial a Catalunya, on les darreres dècades ha esdevingut la llengua habitual i d’identificació d’una àmplia majoria de la població.

A El futur del català depèn de tu, un llibre que hauria de ser d’obligada lectura i de reflexió als instituts, a les universitats, als clubs de lectura i entre els membres de la classe política del país, s’explica que el símptoma universal que indica de manera clara el declivi d’un idioma és quan aquest deixa de ser la llengua habitual del jovent. Per això des d’aquesta perspectiva les dades d’ús del català fan esfereir: només un 35,2 % dels joves el parla de manera habitual (dades del 2018), un percentatge que ha minvat set punts des del 2003, quan era d’un 42,2%. A banda d’això només un 16,3 % de joves  (d’entre quinze a vint-i-nou anys) diuen que comencen “sempre” les converses en català, una dada prou eloqüent de la importància que va adquirint el castellà en aquesta societat que molts creuen bilingüe. Per posar-se les mans al cap!

D’aquí a què el català entri en una fase d’irreversibilitat hi ha un tram molt curt, d’escasses generacions,  perquè  una llengua entra en fase de decadència quan els pares deixen de parlar-la als fills, és a dir, quan se n’interromp la transmissió generacional. I, un cop passa això, ja és molt difícil tornar enrere.

MOLTS NO S’HO CREURAN…

Saps que davant d’això que acabes d’explicar, advertit des de fa molts anys pels lingüistes, hi haurà qui encara es mostrarà escèptic i et dirà que ets molt pessimista, o que ets molt de la ceba, o que no cal preocupar-se perquè el futur del català està assegurat mentre s’ensenyi a l’escola, mentre sigui la llengua de les universitats, mentre tinguem TV3 o mentre al país hi hagi una important massa social independentista. Res més lluny de la realitat sociolingüística!

Tenint una llengua potent al costat com el castellà, la llengua de l’Estat  Espanyol, que històricament no només no ha protegit les llengües petites  sinó que ha procurat anorrear-les. Amb la proliferació,  els darrers anys, de canals de televisió i plataformes digitals amb una amplíssima oferta en castellà. Amb canals de YouTube, videojocs, Instagram i tantes xarxes socials on molts es pensen que poden arribar a més gent si opten pel castellà i deixen de banda la seva pròpia llengua. Amb aquesta actitud tan nostrada de passar-nos sempre al castellà quan algú ens hi parla o quan sospitem que algú no és d’aquí. Amb l’actitud tan laxa de l’Administració catalana que ha donat per bona una política lingüística encetada fa quaranta anys, que s’hauria d’haver reforçat, corregit i redirigit amb l’assessorament dels experts… Amb aquesta suma de factors (i d’altres), agrairies que ningú et titllés de catastrofista.

QUÈ S’HI POT FER…

T’agafes a la idea que quan canviem la nostra manera d’actuar contribuïm a canviar l’entorn i intentes, amb aquest escrit, que els lectors prenguin consciència que la realitat del català empitjorarà si no l’assumim i no posem el nostre granet de sorra per revertir-la. En aquest sentit, recomanaries regalar i regalar-se el llibre de Junyent i Zaballa per, d’una forma clara i entenedora, quedar convençuts de la magnitud de la tragèdia i conèixer les condicions que fan falta per minorar-la.

També animaries les persones catalanoparlants d’origen a una cosa tan simple com és parlar sempre en català a Catalunya. Perquè cada vegada que ens passem al castellà  amb el metge equatorià que ens rep a la consulta, amb la veïna romanesa que fa deu anys que viu aquí, amb el cambrer xinès que ens atén al bar, amb la noia peruana de la perruqueria… els estem transmetent la idea que no cal que aprenguin la llengua pròpia de Catalunya  perquè la llengua important és el castellà.

Per revertir la nefasta situació d’ús del català, necessitem que totes les persones nouvingudes a la nostra terra, actualment parlants de 300 llengües diferents (castellà, anglès, àrab, italià, seguides d’altres amb menys presència com el berber, l’urdú, el bengalí, el quítxua o el wòlof) utilitzin el català com a llengua de convivència. I això no ho aconseguirem si sempre ens passem al castellà per dirigir-nos a elles. Per tant, parlem-los en català amb paciència, amb educació i demostrant-los que la nostra llengua és important i que els necessitem a ells per remuntar-la.

Per últim, ara que ens tocarà tornar a votar, exigim que els partits polítics  deixin clara quina política lingüística aplicaran en el cas de governar, no fos cas que votem per fer la independència d’un país que ha perdut el més valuós dels seus signes d’identitat.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/carme-junyent-la-immersio-no-garanteix-lus-de-la-llengua/audio/1084540/

Amb aquest enllaç accedireu a l’entrevista que Roger Escapa al programa ELSUPLEMENT de Catalunya Ràdio ha fet a Carme Junyent (14 de novembre de 2020).