Anna Roca, infermera pediàtrica

Em comparteixes?

Darrers articles

Agraeixes aquesta xerrada amb l’Anna Roca Rodríguez  (Santpedor, 1992), que no ha dubtat a fer-nos una radiografia emocional de la seva vida, marcada per elements familiars i generacionals, com ara la malaltia del seu germà, els trastorns de conducta alimentària, la incertesa laboral i la conciliació familiar. Una altra dona amb majúscules, potent i lluitadora.

Per via paterna provens d’una família santpedorenca dedicada a l’activitat agrícola, Cal Torrada…  En canvi, la mare crec que és sallentina i va establir-se a Santpedor en casar-se. Fes-nos cinc cèntims d’aquests orígens familiars.

L’avi patern, Ton Roca Pujol, no era d’aquí. Va néixer a El Talladell, a prop de Tàrrega, i era el gran de sis germans. Va venir a Santpedor perquè se’l van afillar uns cosins, de Cal Torrada (l’avi Jaume i l’àvia Roseta), que no havien tingut fills. Així va ser com, de paleta a El Talladell, va passar a fer de pagès a Santpedor, i va conèixer i es va casar amb la iaia, Lola Garriga Puigbò, de la masia de Claret, a Santa Anna. L’avi va seguir mantenint relació amb la seva família d’origen i jo encara vaig conèixer els seus germans, Mn. Ramon de Verdú, i una germana que li feia de majordoma. I de Claret també vaig conèixer els meus besavis, el Pepet i l’Antònia, que només van tenir dos fills, el meu padrí i la iaia Lola.

Els avis paterns, Ton Roca Pujol, de Cal Torrada, i Lola Garriga Puigbò, de la masia de Claret.
Una Anna molt petitona amb la besàvia paterna, Antònia Puigbò Casas, de Claret.

Per la banda materna, tota la família provenia d’Almeria, van haver d’emigrar a Catalunya i es van establir a Sallent. El besavi Gregorio, s’havia casat amb la besàvia Adela i havien tingut tres fills, una d’ells la meva iaia Lluïsa Artero Duartes. Com que ell era un alt càrrec de la CNT, un cop acabada la guerra civil el van afusellar, i la besàvia, vídua i sense recursos, va haver de repartir els tres fills a diferents cases. Per sort va poder fer de minyona a Cal Violí, una masia de La Coromina (allà on va néixer la meva iaia), i els va poder anar recuperant. Després, es va tornar a casar i va tenir una altra filla amb el segon home. Com que la meva iaia Lluïsa no es va entendre mai amb el seu padrastre, de seguida que va poder, es va casar amb l’avi, Paco Rodríguez Crespo, que havia nascut a Alfaix (Almeria) i que als disset anys també havia emigrat cap a Sallent, a causa de la pobresa de la postguerra. Jo no vaig arribar a conèixer ni l’avi, ni els besavis.

Quatre generacions de dones per via materna: d’esquerra a dreta, la besàvia, Adela Duartes Flores, que va viure fins als 101 anys; l’Anna; la seva mare, Marisa; i la seva àvia, Lluïsa.

Pel que fa als pares, la mare, Marisa Rodríguez Artero, és la segona de tres germans, i va néixer a Sallent. Ella sempre va tenir vocació de mestra, però els pares no li van facilitar que estudiés, perquè la família tenia una fruiteria i volien que portés els números del negoci familiar. Va haver de treballar i estudiar, anava a la Universitat Autònoma fent autostop, però finalment va poder fer realitat el seu somni i va exercir la docència fins que es va jubilar.

El meu pare, Pere Roca Garriga, és el gran de tres germans i, quan va néixer el Josep, el seu germà més petit, els seus pares el van internar a La Salle de Berga, cosa bastant dura per a un nen de només onze anys, molt vinculat a casa. De gran se’n va anar a Barcelona i va estudiar Química, però va acabar sent banquer, perquè, tot i quedar el segon de la seva promoció, li va costar d’entrar a la indústria i va optar per la banca.

Els pares de l’Anna, Marisa Rodríguez Artero i Pere Roca Garriga, el dia del seu casament, acompanyats dels avis materns, Paco Rodríguez Crespo i Lluïsa Artero Duartes.

Tu ets la petita de dos germans amb la particularitat que el teu germà gran té una malaltia neurològica que el fa 100% dependent… Els teus pares sempre han conviscut amb la greu discapacitat del Pere amb valentia i normalitat. Com ha estat per a tu el dia a dia amb un germà que, per exemple, no es pot comunicar gens?

No recordo massa com ho vivia de petita. Els pares m’expliquen que jo hi parlava, jugava amb ell, li donava les mans… Sembla que els preguntava per què no caminava, o per què no parlava, i ells m’explicaven que el Pere no està bé. Crec que no hi donava més importància perquè sempre l’havia vist així. Però també m’han explicat que jo insistia, potser per cridar l’atenció, a voler anar a llocs o fer coses que amb el meu germà eren impossibles.

Amb els anys m’he anat adonant que tenir un germà així m’ha marcat en algunes coses. Jo me l’estimo moltíssim, però no deixa de ser complicat. A Sant Joan de Déu de Barcelona o a al Vall d’Hebron hi ha un espai per poder treballar amb els germans de nens amb càncer, o amb malalties degeneratives, perquè els pares es bolquen en cos i ànima cap al fill malalt, però els altres germans també formen part de la unitat familiar, i els darrers estudis evidencien que a vegades pot haver-hi mancances d’atenció o de gestió cap a aquests germans.

La família Roca-Rodríguez sempre ha procurat portar la malaltia del seu fill Pere amb molta normalitat i, amb la seva actitud, ha contribuït a fer visible la discapacitat, una circumstància que en altres èpoques algunes famílies ocultaven.

En quines coses concretes t’ha marcat, la discapacitat severa del teu germà? 

Amb el pas del temps, fent cursos de formació i altres coses, m’he començat a fer conscient de problemes de quan era petita i joveneta, que en cap cas són culpa dels pares, però que obeeixen a la seva manera de portar la situació.

El pare sempre em deia Anna, has de ser feliç perquè ho tens tot. I és cert que de nena vaig tenir tot el que vaig voler, joguines, viatges i poder fer moltes coses… Però potser hi ha elements més emocionals, com sentir-me compresa, o saber per què estic enfadada o gelosa, que m’haurien servit més. La situació de discapacitat del meu germà em va portar a ocultar la meva part negativa, en el sentit de no puc permetre’m estar trista perquè jo camino, parlo i no puc queixar-me perquè estic bé. Com si hagués adoptat un rol sempre positiu, que no es corresponia del tot amb la realitat, i que no em permetia de poder estar trista, dir que no, o estar sempre a disposició de tothom, una mica l’altra cara del meu germà.

També penso que els pares inconscientment van bolcar totes les seves expectatives sobre meu, cosa que va fer que tingués un llistó molt alt d’exigències. En cas d’haver-hi hagut un altre germà o germana, aquesta mena de “responsabilitat” que sento cap al Pere no hauria caigut només sobre meu. Perquè, encara que ells sempre em diuen que jo he de fer la meva vida, per exemple em sap greu no anar-lo a veure a la residència d’AMPANS, on està internat, quan ells no hi són. O vam adaptar la casa on resideixo amb un ascensor pensant en ell… I hi ha moments que és dur haver de lidiar amb el rol de cuidadora, que no sé si me l’han inculcat ells, o l’he anat agafant jo.

Diferents moments de l’Anna amb el seu germà Pere.

Escola Riu d’Or, Institut d’Auro… em jugaria un pèsol que vas ser bona estudiant… Com resumiries la teva vida escolar a Santpedor?

Sí, que vaig ser bona estudiant. Vaig començar anant a La Lloca, a la primera promoció de P-2 d’aquesta escola bressol. Després vaig anar al Riu d’Or i molt bé. Sempre dic que tinc molt bons records de la meva infància i crec que vaig ser una nena molt feliç. En canvi el pas a l’institut va ser molt dur.

Per quins motius?

Ara ho estic treballant, perquè m’agrada saber per què hi ha coses que em van fer mal, per fer-ne neteja… M’encallo una mica en el tema de l’institut, ja que no crec que hi hagués cap desencadenant concret. Més aviat va ser el pas a l’adolescència, que és una barreja d’emocions i canvis, que no vaig saber gestionar. Els canvis corporals, el no saber per què hi havia dies que em sentia molt trista, si a casa érem feliços… Si a la infantesa tot va anar molt bé, a l’adolescència tot es va enderrocar. De notes, anava més o menys bé; sempre vaig tenir amistats, mai no em vaig sentir exclosa i em vaig sentir estimada.

Però en aquell moment devien començar a aparèixer els fantasmes que van desencadenar els posteriors trastorns de la conducta alimentària. Veia que les amigues començaven a tenir relació amb nois i jo em vaig tancar una mica. No sé si era real que els nois no es fixaven en mi, o era jo qui pensava  que no s’hi fixaven perquè no era guapa. En qualsevol cas, no recordo ningú que em digués que era lletja. En comptes de ser eufòrica, la meva adolescència va ser grisa. I no vaig demanar ajuda fins que vaig petar.

Crec que en paral·lel a l’escolarització obligatòria vas estudiar clarinet a l’Escola de Música, vas practicar ballet a l’Escola Grand Allegro… Com recordes totes aquestes activitats extraescolars que també van contribuir a la teva formació?

El ballet m’agradava molt i el valoro molt bé.

La música, al principi bé, però al final em va suposar un gran esforç. Tenia clar que en feia perquè m’agradava i en volia aprendre, però no volia ser professional, i va arribar un moment, a l’època de l’ESO, que cada dia havia d’anar a l’Escola de Música. Feia cambra, harmonia, llenguatge musical, dos instruments (clarinet i flauta travessera),…  i, com que no estava bé emocionalment, se’m feia tot molt feixuc. Els pares van insistir que acabés el grau mitjà i m’examinés al Conservatori de Manresa. Per això va ser dur, perquè jo no volia i em sentia com obligada.

També vaig fer atletisme dos o tres anys, al Club Atlètic Manresa, i en tinc bon record perquè els esports m’agraden.

L’Anna quan estudiava ballet a l’Escola Grand Allegro

Abans has comentat que els teus problemes a l’adolescència van derivar en un problema d’alteració de la conducta alimentària. Donat que l’anorèxia i la bulímia són fonamentalment trastorns de salut mental, m’agradaria que expliquessis quines eren les teves preocupacions en el moment que es van desencadenar.

En general l’anorèxia i la bulímia afecten més les noies que els nois (en proporció de 9 a 1), tot i que ells també pateixen trastorns de la conducta alimentària. Per exemple, hi ha nois que comencen a agafar complex amb el seu cos, perquè tenen necessitat d’estar musculats; això fa que vagin molt al gimnàs a fer peses, i facin unes dietes molt estrictes a base de proteïnes, per fer créixer els músculs. Tot plegat pot derivar en una veritable obsessió, que, si es fa crònica, deriva en un tipus de trastorn de la conducta alimentària, anomenat vigorèxia, aquest sí, més masculí que femení.

Les persones anorèctiques tenim un patró comú, que és el nostre caràcter. Solem ser molt perfeccionistes i autoexigents, i, en principi, tothom ens té com a referents (mira quina filla, quin exemple, quines notes, tot bé!). Tenim el llistó tan alt, tan alt, que, des de fora, tot sembla idíl·lic i fantàstic. Però no, per dins comences a sentir-te disgustada, perquè sota aquesta pressió i autoexigència, veus que no arribes als cànons de bellesa que et marques, i comences a pensar que estàs fallant.

Jo em vaig desenvolupar físicament tard, fins als 14 anys no vaig tenir la regla. Tenia companyes que, molt abans, ja tenien pits i silueta de dona, quan jo encara era una nena. Creia que això no em molestava, més aviat m’hi sentia còmoda, i no recordo que ningú em fes cap comentari que em perjudiqués. Però a l’institut comences a percebre l’interès sexual que les noies desperten i vaig començar a notar que a mi els nois no em deien res, potser perquè era massa prima i alta, o potser perquè no tenia pits. També portava ferros a les dents, en un moment en què no era ni nena, ni adolescent. I vaig començar a gestionar l’ansietat quotidiana cap a l’alimentació. Quan m’anava malament un examen, en comptes de plorar o sortir a córrer, m’afartava d’aliments que no convenen, i llavors ho compensava fent restriccions (com que ahir em vaig afartar, avui no sopo i demà no esmorzo). Primer això ho fas esporàdicament, però el teu cap comença a comptar, perquè ja hi has ficat el peu i, a partir d’aquí, cada cop va a més. Al migdia els pares no hi eren i em deixaven el dinar preparat, doncs com que aquest matí he esmorzat a la cantina i he menjat molt, avui no dino. I llençava el menjar.

Llavors entres en aquesta dinàmica obsessiva, et mires al mirall i et veus distorsionada. Quan algun dia penses que t’has passat amb el menjar, et provoques el vòmit i penses que et trobes millor. En realitat has fet un clic, perquè has experimentat que tens el recurs de menjar-te tres pastes per calmar l’ansietat i després treure-les. Però el neguit va a més.

“… arriba un moment que la teva vida només és això. No et concentres estudiant i només penses què has menjat, què has fet, i sents remordiments perquè trobes que estàs grassa, no vols menjar, però tens gana i ansietat.”

A quina edat vas començar a entrar en aquesta espiral?

Cap als 15 anys.

I quan vas prendre consciència del que et passava?

A primer de batxillerat, cap a final de curs. Perquè arriba un moment que la teva vida només és això. No et concentres estudiant i només penses què has menjat, què has fet, i sents remordiments perquè trobes que estàs grassa, no vols menjar, però tens gana i ansietat. Vaig treure un 2 en un examen, cosa que no m’havia passat mai… I en aquell moment vaig prendre consciència del meu problema.

Se’n van adonar abans les persones del teu entorn que tu mateixa?

Sempre m’han dit que no. Els pares em veien diferent, perquè havia deixat de ser aquella nena riallera, però com que ja venia d’una adolescència complicada en el sentit emocional, i des de l’inici de l’ESO havia anat fent aquest canvi, doncs no van notar res agreujat.

Vas ser tu qui els ho va dir? 

Sí, a finals de primer de batxillerat els vaig explicar el que em passava i que ja no podia més. I és que, en aquells moments, ja veia que se me n’anava de les mans.

En què va consistir el procés de curació?

Primer, els pares van explicar-ho a la doctora de capçalera i ella em va derivar a Manresa, al CSAM (Centre de Salut Mental) d’Althaia, a l’Hospital de Dia. M’hi portaven com si anés a l’escola. M’hi deixaven a les 9 del matí fins a les 5 de la tarda. Però allà no tractaven el problema, només em vigilaven perquè no fes coses que no havia de fer. Com que no avançava, els psicòlegs van considerar que necessitava un altre nivell d’ajuda, ja que a Manresa tenen uns recursos limitats.  Em van derivar a l’Hospital Clínic de Barcelona i, el setembre en què hauria d’haver començat segon de batxillerat, em van ingressar a una unitat específica de salut mental.

Vaig estar un mes i mig ingressada, i allà vaig veure moltes coses que em van impressionar, nois amb brots psicòtics, tot tancat amb portes blindades, càmeres a tot arreu fins i tot als lavabos… L’ingrés va servir per controlar-me a nivell físic (les analítiques em sortien molt disparades i tenia l’esòfag molt afectat a causa dels vòmits) i fer contenció del problema, amb teràpies grupals, amb tècniques de relaxació… Fèiem una estona d’escola (des de l’institut m’enviaven feines del temari), però jo no tenia ganes d’estudiar, perquè en comptes de distreure’m encara m’atabalava més.

Quan em van donar l’alta, vaig haver de fer consultes externes un cop a la setmana amb el meu psicòleg, Esteve Martínez, a Barcelona. I amb la teràpia, vaig començar a veure els canvis. Després també vaig entrar en un estudi d’unes noies que feien una tesi doctoral al Clínic, per al qual em feien fer pràctiques conductuals, que em van permetre veure com evolucionava en l’autocontrol físic i en la regulació de l’estat d’ànim. I aquesta segona, diguem-ne teràpia, també em va anar bé.

L’Anna amb la seva mare, a Roma, l’estiu del 2011, quan ja li havien donat l’alta del Clínic, però continuava amb el tractament terapèutic setmanal.

El suport de família i amics deu ser molt important per poder retornar a la normalitat… 

Està clar que sí. Sobretot vaig tenir molt suport de la família, per a qui també va ser molt difícil, ja que van haver d’acompanyar-me sempre i fer molts canvis: tancar la cuina amb clau, no deixar-me portar diners a sobre, el pare cada setmana portar-me a Barcelona,…

Si no has viscut el problema de prop, costa d’entendre. Hi ha gent que et diu si ho tens tot, ets molt guapa, ets prima, tens família, com pot ser? Però és que no va d’això. Va de patologies mentals. Tot el que és mental va de regulacions emocionals, que broten per no saber gestionar les emocions, no perquè et falti res. Un entorn social desfavorable pot ser un factor de risc, però pots ser una persona que ho té tot i que també et passi.

Els amics hi van ser, em van acollir com abans i no em van excloure, però actuaven molt com si no hagués passat res, suposo que perquè tampoc sabien com fer-ho. A mi potser m’hauria anat bé que m’haguessin preguntat amb normalitat sobre el meu problema, en comptes d’evitar parlar-ne. Una de les coses que em van ensenyar a la teràpia és a entendre què m’està passant, i a parlar amb normalitat de les emocions. M’hauria anat bé que m’haguessin preguntat avui què et passa, en comptes d’evitar-ho. Però a la societat li costa saber fer això, i més amb coses negatives i dolentes.

T’ha quedat alguna seqüela física o psicològica?  

Un 70% de les persones amb trastorns alimentaris es curen. Jo em considero una persona curada, sense cap seqüela física, sense cap recaiguda, però una part de mi està sempre alerta per veure què faig quan estic una mica angoixada, o quan tinc una mica d’ansietat. Sort que soc molt de verbalitzar les coses, tant les bones com les dolentes, i això m’ajuda. Per exemple li vaig demanar al Marc, la meva parella, que m’aniria molt bé no tenir galetes a casa, per evitar que en dies dolents en mengi  després d’un àpat i això em faci sentir malament. Puc menjar-me un gelat i tot el que vulgui, però sempre tinc aquell punt d’estar alerta per no recaure. Una mica com els alcohòlics rehabilitats, que sempre tenen la por de recaure el dia que les coses es torcen.

Vivim en un món d’aparences, on la pressió estètica que s’exerceix sobre les dones és cada vegada més forta, incrementada per les xarxes socials. Què hauríem de fer com a societat per canviar aquesta situació?

Jo fa un temps vaig sortir de Facebook i Instagram perquè em feien més mal que bé. L’únic problema és que llavors em vaig adonar que no m’assabentava de res, perquè totes les activitats (xerrades, cursos, concerts,…) es donen a conèixer a través de les xarxes, de manera que qui no en té, es perd la informació. Hi vaig retornar perquè semblava que no visqués en aquesta societat.

Penso que, igual que ara s’està treballant molt el tema de la gestió emocional, des de petits hem de treballar el tema del físic i la seva diversitat, coses tan bàsiques com el color de la pell, les especificitats dels cossos occidentals o orientals, les talles… També cal fer pedagogia dels bons hàbits alimentaris.

Ara hi comença a haver problemes de conducta alimentària en nenes de nou i deu anys i la majoria d’influencers de les xarxes no ajuden pas a eradicar el problema, més aviat el contrari. L’altra dia una nena de P3 d’aquí a Santpedor va dir a la seva mare, aquesta samarreta em fa grassa, no me la posis… Però, clar, a través de les xarxes socials veus moltes mares recomanant després de ser mare, pren-te aquestes batuts per recuperar la figura… Crec que la societat ha perdut el sentit comú i es deixa portar per les coses superficials, en comptes d’estar per les importants.

Tu vas estudiar el Grau d’Infermeria a la FUB de Manresa, és a dir, vas triar una professió molt centrada en les cures. L’elecció que vas fer creus que té alguna relació amb el teu germà o amb el teu procés d’anorèxia?

Mai no havia pensat que voldria ser infermera. Sempre m’havien fet gràcia o l’educació o la medicina, aquesta última potser pel problema del meu germà. Però durant el batxillerat la meva vida es va estroncar. Quan vaig sortir de l’hospital, em van aconsellar que tingués la ment ocupada i no em quedés a casa, i per això em vaig posar a treballar a les oficines de la benzinera Petro Pintó. Més endavant, mentre seguia treballant, vaig fer el segon de batxillerat nocturn a l’institut Lluís de Peguera de Manresa.

Al final, em van faltar algunes dècimes per poder entrar a Medicina, perquè, tot i que a segon de batxillerat i a la prova d’accés a la universitat vaig treure bones notes, el primer curs l’havia aprovat amb notes baixes, i ja saps que et fan la mitjana de totes les notes… Llavors algú em va suggerir de fer Infermeria i la vaig acabar posant com a primera opció, per davant de Magisteri. De tota manera, com que em va quedar l’espineta de l’Educació, ara vull estudiar-ne.

La meva feina no em desagrada i hi estic bé, però en el meu cas no va ser vocacional, sinó més aviat empesa per les circumstàncies. I segurament sí que em va influenciar la trajectòria amb el meu germà. Els meus amics sempre em diuen “la cuidadora”. 

L’Anna rebent del Montepio el premi al millor expedient acadèmic de la promoció d’infermeria del 2018.

Vas ser la Graduada en Infermeria amb les millors notes de la teva promoció i, més tard, vas fer un Màster en Infermeria Pediàtrica a la Universitat de Barcelona. També crec que vas completar la teva formació amb algun curs a fora, a Miami. Parla’m de tota aquesta experiència formativa.

El grau d’Infermeria el vaig fer a la FUB de Manresa, valorant en l’elecció, el preu, la proximitat i el fet que també volia treure’m la titulació d’anglès i, anar i venir de Barcelona, no m’ho hauria permès. Però potser si fos ara, sí que l’estudiaria a Barcelona, perquè tot i que estic contenta del que vaig fer aquí, en fer el Màster a la UB, em vaig adonar de la diferència que hi ha entre formar-te en un hospital de segon nivell com és Althaia, o en hospitals de referència com Sant Joan de Déu de Barcelona o Vall d’Hebron. Diguem que, per formar-te i aprendre, en aquests llocs, veus moltes coses i en treus més suc.

A Miami hi vaig ser, un mes, perquè la Universitat de Barcelona (el meu pla d’estudis de la FUB depenia de la UB) té conveni amb hospitals d’allà. Els matins anàvem a la universitat (hi fèiem simulacions amb ninos) i a les tardes fèiem pràctiques a diversos hospitals que havíem triat, un oncològic, un pediàtric…,  cadascú en funció dels propis interessos.

Fent pràctiques a un hospital pediàtric de Miami.

Després, quan vaig acabar la carrera, com que sempre he estat a l’àmbit de la pediatria, primer a l’hospital i després a l’atenció primària, vaig veure la necessitat de formar-me més, perquè el grau et dona una mica de pinzellades de tot, però no estàs especialitzada en res. Llavors va ser quan vaig fer el Màster d’Infermeria Pediàtrica, de dos anys, i molt bé.

Quines són les destreses i habilitats que ha de tenir una bona infermera o infermer? 

Primer saber escoltar, perquè la base de la infermeria és cuidar i, per poder fer-ho, primer s’ha d’escoltar activament per saber què passa, ja que sovint el pacient ve per una cosa i el problema és totalment un altre. Després, respondre amb empatia i amb respecte. Hi ha infermers o infermeres que tenen actituds estrictes i  autoritàries i, a aquests, els pacients no gosen dir-los certes coses. L’infermer o infermera s’ha de mostrar pròxim i flexible… Jo em trobo amb famílies de moltes menes i, a algunes, no puc pretendre canviar-les, però sí que puc empatitzar-hi, i intentar, dins de les seves característiques, modificar o millorar la seva salut.

Durant la pandèmia de la Covid 19 tot el personal sanitari ha patit molt. Com està ara la situació?

La gent està bastant cremada. De metges n’hi ha molt pocs i cada vegada més, molts, no sé si per les condicions que els ofereixen o la pressió que hi ha, no es volen quedar a Catalunya. Llavors les places d’aquí estan ocupades per metges estrangers i, per exemple ara s’ha sabut que aquí a Manresa, durant la desesperació provocada per la pandèmia, es van contractar metges amb titulacions falsificades.

A l’atenció primària hi ha molta gent de baixa per la sobrecàrrega que encara hi ha, a causa de la demanda de tot el que es va haver d’anar deixant. Ara les visites s’han duplicat i sembla que els usuaris no han après que, per a segons quines coses, potser no cal demanar visita. Sembla com si tots ens haguéssim tornat més demandants i més porucs. El personal està molt cansat, els pacients no entenen la “visita” telefònica, i diguem que tothom està molt crispat.

Ara volen potenciar el rol d’infermeria a l’atenció primària i funcionar amb menys metges. Que les infermeres facin de porta d’entrada i que el metge només et visiti si el personal d’infermeria creu que són necessàries proves o medicació.

Tu treballes al CAP Plaça de Catalunya de Manresa i, per tant, t’enfrontes diàriament amb aquestes dificultats del sector… 

Jo tinc la sort d’estar a pediatria, que és molt diferent dels adults. Nosaltres estem força bé. A la gent la truques i els expliques alguns signes d’alerta i, en general, responen força bé. La majoria de famílies entenen aquesta nova manera de contactar i d’establir les visites.

“Fa molts anys que retallen en sanitat, però fins que no han passat coses greus com les que hem viscut, no ens n’hem adonat.”

Per què hi ha dèficit de personal d’infermeria i de medicina al país? Què s’ha fet malament i com s’hauria de revertir aquesta situació?

Fa molts anys que retallen en sanitat, però fins que no han passat coses greus com les que hem viscut, no ens n’hem adonat. Les retallades van començar el 2008. Els professionals sí que notaven que els treien complements del sou, però els usuaris ho veien tot igual, semblava que el dia a dia continuava  funcionant.

Al CAP on treballo falten tres metges fixos, doncs a una metgessa que ha acabat ara la residència a Manresa, l’únic que li han ofert és la suplència d’una baixa per maternitat, en comptes d’oferir-li, per exemple, una interinitat  o un contracte amb cara i ulls. Jo durant la pandèmia estava embarassada i no vaig treballar perquè al principi les embarassades no podien fer-ho. Doncs, d’ençà que vaig retornar a la feina, ara fa un any i mig, crec que m’han fet set contractes. Tot això crema la gent. I a fora, tant el personal de medicina com el d’infermeria format aquí, està molt ben valorat i guanya el triple. Jo, si no em sentís tan aferrada a la família, potser també m’hauria plantejat de marxar.

A més del treball al CAP, imparteixes una assignatura de “Salut i Alimentació” a la Universitat de Manresa, al Grau d’Educació Infantil. També tinc entès que fas xerrades de prevenció de l’anorèxia…

Va ser la Carme Valiente, la directora de la FUB, qui em va demanar de fer aquesta assignatura per als futurs mestres d’educació infantil. Jo faig la part de Salut, i la nutriòloga, també  santpedorenca, Laura Esquius, fa la part d’Alimentació. Tot i que m’agraden més els nens, m’ha agradat fer aquestes classes, perquè crec que tenir nocions de Salut és molt important per als docents, que conviuen moltes hores amb la canalla.

Dins el meu horari d’infermera de pediatria, faig un programa que es diu Salut i escola a l’institut Lacetània i és allà on tinc consulta oberta i on fem xerrades de prevenció per a l’alumnat de l’ESO.

Aquests dies (aquest 6 de juny) has fet 30 anys, una data que permet  fer balanços. En el pla afectiu, estàs aparellada, tens una filla… Com és el teu moment personal? 

Amb el meu company molt bé i amb la filla també, tot i que la criança… deu-n’hi-do.

Pel que fa a la professió, estic en un punt mort. Per una banda, perquè quan em vaig reincorporar a la feina amb una filla, em va venir tot a sobre, ja que vols estar el màxim d’hores amb ella, el temps costa molt més de gestionar i és complicat. I per l’altra, el 2019 vaig fer unes oposicions d’infermeria que encara no s’han resolt i visc en una inestabilitat laboral i una incertesa que cremen. Pensa que l’octubre, novembre i desembre passats em van fer un contracte laboral cada mes i en tot l’any no em van deixar fer vacances. Havent fet un Màster, les oposicions, cursos… què més puc fer per millorar les meves condicions laborals? Jo, que era molt defensora de la sanitat pública, ara la veig molt corrupta, amb favoritismes i moviments estranys. Tot això m’ha generat una mena de crisi existencial sobre què faig amb la meva vida.

Com vas viure l’embaràs durant la pandèmia?

Jo, que soc una persona anímicament amb alts i baixos, vaig viure un embaràs psicològicament dur. Estar durant la pandèmia quasi tres mesos tancada a casa sense sortir ni anar a comprar el pa, mentalment va ser difícil. A l’abril es va morir la meva iaia Lluïsa per seqüeles del covid, una persona a qui li feia molta il·lusió ser besàvia perquè les seves dues netes estàvem embarassades. No la vaig poder anar ni a veure, ni tampoc el meu germà perquè a AMPANS no es podien fer visites. Per acabar-ho d’adobar, vam haver de baixar al Vall d’Hebron (l’hospital que portava el meu embaràs) a fer-me proves, perquè ens van assabentar per telèfon, que la síndrome de West, que pateix el meu germà, té un origen genètic, cosa que no sabíem, i, per tant, podia ser que jo també en fos portadora i el meu fill o filla estigués afectat per la malaltia.

Quin patiment, si no ho sabíeu…

Abans de l’embaràs m’havien derivat a fer un estudi genètic, perquè alguns membres de la família paterna pateixen la malaltia de Pompe, una patologia rara que justament el meu pare no té. Quan van contactar telefònicament amb mi i els vaig explicar que el meu germà té la síndrome de West i jo estava embarassada de cinc mesos, van saltar totes les alarmes. Ens van fer baixar corrents a l’hospital a Barcelona, per fer-me diferents proves, justament al límit del temps en què és possible avortar. Perquè jo tenia clar que si el meu fill o filla estava malament, no volia seguir amb l’embaràs, cosa que el Marc va entendre i respectar. Per sort, i després d’un mes vivint en la incertesa, van concloure que tant els gens dels meus pares com els meus estan bé i que, en el cas del meu germà, es va tractar d’un error, com si en fer una fotocòpia una pàgina quedés mal posada.

Finalment, va néixer la Bruna, una nena sana, en un part fantàstic.  

Com vius la maternitat?  Amb quins dubtes i problemes t’enfrontes? Comparteixes la criança amb el teu marit?  

El postpart va ser una miqueta complicat perquè vam tenir problemes amb el pit. La nena no augmentava de pes, vam haver de començar a donar-li suplements i finalment optar per la lactància amb biberó. Vaig agafar una mastitis molt forta, em van haver de fer un drenatge, i a conseqüència d’això, a dia d’avui, encara vaig a la Unitat de Mama a fer control dels quists de llet.

A part d’aquests problemes, el postpart no el vaig passar gaire bé per aquesta pressió social amb la lactància materna: sembla que si no dones el pit ets una mala mare. Una llevadora em va arribar a dir de la llet preparada que era donar verí a la nena. La Bruna va estar 24 hores sense orinar i vaig haver d’optar per alimentar-la amb biberó. Jo soc la primera defensora de la lactància materna, quan va bé, però tota aquesta pressió no ajuda.

“Sovint som les dones les que ens tanquem a què ells intervinguin en la criança (…) Hauríem d’aprendre a ser un equip i a repartir-nos les tasques”

Superat aquest escull, millor. Ja sabem que la criança és dura, no és un camí de roses, ni el que es veu a les xarxes socials de que bé que m’ho passo. Hi ha moments que estàs cansada per motius externs, i no tens ganes que et plorin, que et tirin els plats a terra i et facin una marranada, i has d’intentar gestionar-ho bé.

Quant a la parella i la criança, penso que les dones tenim molt pes. Crec que som nosaltres mateixes les que agafem aquest rol de ho faig tot. Ens costa saber dir va, fes-ho tu. Em penso que arribo a tot i que ho faig tot perquè vull, i, en part és així, però hi ha vegades que estic tan cansada que no em ve de gust. Sovint som les dones les que ens tanquem a què ells intervinguin en la criança i hi ha pares que també tenen depressions. Són les parelles d’aquestes mares que porten les criatures sempre enganxades al pit i que hi creen un vincle tan fort, que ells no saben quin paper jugar. I això tampoc no és bo, ni per a la criatura, ni per al pare. Hauríem d’aprendre a ser un equip i a repartir-nos les tasques.

L’Anna amb el seu marit, Marc Martos Gallardo, i la seva filla Bruna, a Pasaia (Guipúscoa), aquest passat mes de maig.

Ara que acabem de passar la Festa Major, com valores tot aquest desplegament de colles i d’energia que per uns dies es viu als carrers del poble?

La Festa Major la visc amb ambivalència. Jo tinc una colla i la Festa m’agrada perquè al recinte de colles et retrobes amb molta gent que no veus durant l’any, i això està molt bé. Però per altra banda hi ha un nivell de disbauxa important, que a mi em genera discrepància i patiment. S’ha associat que, com que és Festa Major, tot s’hi val, amb alcohol i drogues inclosos. Al moment de la paella, al migdia, és quan m’hi sento més a gust, però als vespres i a les xarangues hi pateixo, perquè hi ha molts joves del poble fent coses que no m’agraden i m’impacta veure les cares que fan després de consumir determinades substàncies. No estic d’acord que s’associï festa amb consum de drogues. I també penso que la Festa Major de Santpedor està excessivament centrada en les penyes i la disbauxa…

“… la Festa Major està excessivament basada en les penyes i en aquest lleure que potencia l’alcohol i les drogues.”

Ets partidària de recuperar les curses de vaquetes per animar més la festa? O estàs en contra d’utilitzar els animals com a diversió?

Quan es va fer la consulta sobre les vaquetes, jo vaig votar que no. Sempre he dit que si em tornen a demanar l’opinió, aniré a votar i ho faré negativament i, si el resultat és que guanya el sí, no participaré en aquesta part de la festa, perquè veure gent beguda fent gabiejar un animal no m’agrada. També penso que la votació no s’hauria de repetir perquè ja es va fer. La gent va votar lliurement i ja es va decidir. Hi ha altres activitats que es poden fer per amenitzar les festes i, tot i que jo formo part d’una colla, repeteixo que la Festa Major està excessivament basada en les penyes i en aquest lleure que potencia l’alcohol i les drogues. Tot el treball que es fa durant l’any de conscienciació sobre l’abús de la drogaddicció, se’n va en orris per la Festa Major.

PREGUNTES BREUS  

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Soc molt metòdica i organitzada i molt cuidadora, a vegades massa.

La qualitat que prefereixes en les persones? Que siguin respectuoses amb les maneres de pensar, de ser i de fer dels altres i que siguin sinceres i coherents.

Allò que més t’estimes dels amics? Que hi siguin, perquè vulguin ser-hi.

El teu principal defecte?  El perfeccionisme i l’autoexigència.

La teva ocupació preferida?  Ballar, cantar i estar amb la meva filla Bruna.

Un lloc per viure…  Soc bastant mediterrània, tant per l’alimentació, pel clima, com pels horaris.

T’agrada llegir? No soc gaire lectora, però ara llegeixo coses de criança de la Míriam Tirado o de la Sara Traver.  Ens pots recomanar un llibre? El fil invisible de la Míriam Tirado, un llibre infantil que es pot aplicar a persones adultes i que a mi em remou moltes coses.

T’agrada el cinema? Sí. Una pel·lícula o una sèrie per recomanar… D’adolescent era molt de sèries i així vaig aprendre a parlar castellà. De joveneta, anava al cine gairebé cada setmana. Soc bastant oberta cinematogràficament parlant, perquè m’agraden gairebé tots els gèneres. Darrerament he vist moltes pelis espanyoles Quién a hierro mata, A contratiempo… I algunes sèries curtetes com Antidisturbios o Unorthodox.

T’agrada la música?  Sí. Algun cantant, grup o compositor preferit? Pop actual, Joan Manuel Serrat, The Beatles, Queen…

T’agrada viatjar? Sí. De quin viatge guardes més bon record o quin viatge t’agradaria fer? Trec coses bones de tots els viatges, però tinc ganes d’anar a Austràlia i al Japó.

Fas servir les xarxes socials? Sí, per desgràcia. Intento només fer-les servir per estar al dia del que passa a la societat. Et fan perdre molt temps i generen dependència. Quines? Facebook, Twitter i Instagram.

Ets creient?  No, no he fet la comunió, ni m’he casat per l’església, ni soc practicant, però provinc d’una família molt religiosa i, potser per això, a vegades sento com una necessitat de connexió amb la tieta Conxita i amb l’àvia, ja mortes, o soc capaç de dir-li a l’altra àvia que resi per mi perquè tinc un examen…

Ets feminista? Em costa dir sí o no. Soc una dona que lluito cada dia pels nostres drets i en contra de les diferències a nivell laboral i dels comportaments masclistes. Però no m’agrada el feminisme tan radical i excloent que potencia la dona en contra de l’home.

Com et defineixes políticament?  Últimament estic molt desconnectada. Els polítics no són gens respectuosos els uns amb els altres ni amb la gent, ni compleixen el que prometen. No em sento identificada amb cap, i penso que, com a persones que ens representen, haurien de ser un exemple… Però soc més d’esquerres que de dretes.

Tens algun animal de companyia? Tenia un gosset i es va morir.

Quin és el teu estat d’ànim actual? En procés de canvi.

El teu lema vital… Escoltar-me i tirar endavant amb consciència. No fer les coses perquè toca fer-les. Actuar a partir del que jo vull fer.

En acabar aquesta entrevista, a casa de l’Anna, el passat 20 de juny de 2022.

14 respostes

  1. Molt bé, Anna!
    Sempre endavant! Sabia molts aspectes de la teva vida però me n’has fet descobrir molts més.

    Gràcies, Mariàngels.

  2. Una entrevista molt extensa i completa, Àngels….
    Quantes coses, quants i diferents problemes poden ser viscuts en poc més de trenta anys! Per a molts seria tota una vida !
    Gràcies

  3. Àngels, m’ha agradat molt l’entrevista.
    Les teves preguntes i les seves respostes, m’han permès conèixer l’Anna, a qui no coneixia abans.
    M’ha semblat una persona molt interessant, honesta i valenta per atrevir-se a parlar de coses tan íntimes a nivell personal i emocional.
    Tot un exemple de superació.
    Moltíssimes gràcies a les dues per fer-la possible.

  4. Una altra entrevista intensa que no deixa indiferent… La Ma Àngels, com sempre, fent de periodista intimista amb preguntes personals però respectuoses. I l’Anna exposant amb una sorprenent sinceritat i reflexió del què ha estat fins a dia d’avui la seva trajectòria personal i professional, és admirable!!
    Enhorabona per la teva filla Bruna (un nom preciós 😉💜)
    Endavant amb il·lusió a les 2!!!

    Gràcies! 🫶🏽
    Marta

  5. S’ha de tenir molt coratge i ser molt valenta per compartir amb totes i tots nosaltres dos temes tan personals de la teva vida com són la teva malaltia i la del teu germà. Tots dos els visc molt de prop i és dur, molt dur.
    MOLTES GRÀCIES, Anna, per parlar-ne amb tanta sinceritat i visibilitzar una mica més aquestes malalties i anomenar als cuidadors una mica invisibles. Gràcies de nou. ENHORABONA GUAPA💪😘 I a tu també, M.Angels, GRÀCIES per les teves entrevistes 😘

  6. Gràcies Àngels, per aquesta entrevista.
    Gràcies a l’Anna, per voler explicar la seva malaltia i totes les vivències, que són moltes per ser tant jove! Endavant valenta.

  7. Quina entrevista tan completa… I quantes reflexions desperta…
    Darrera un somriure fàcil, quantes preocupacions i angoixes s’hi poden amagar…
    Una actitud molt valenta la teva, Anna!
    Gràcies per compartir aquests 30 anyets de sentiments i vivències !

  8. La més valenta de totes les amigues, dones i maressssss!

    S’està perdent el sentit comú… estic totalment d’acord amb tu. I crec que aquest és el gran problema… per egoistes.

    Sempre tan honesta i autèntica, siguin moments bons o dolents.

    Estic segura que li ensenyaràs a la teva filla (i els/les que vinguin!!!) la importància que té escoltar, entendre i comunicar les emocions. Res és en va en el patiment del proïsme.

    GRÀCIES, ANNA, per compartir-te amb honestedat. Força en el procés de canvi, i GAUDEIX-LO encara que a vegades ens hi perdem. Ets més forta del que creus.
    GRÀCIES, ÀNGELS, per l’esforç i l’exercici de donar veu i compartir-la. Per dedicar temps a apropar-nos i fer-nos més reals.

    🙂

  9. Tenia pendent llegir-me l’entrevista, de fa setmanes. M’ha agradat moltíssim. Com sempre, Àngels, molt ben portada i amb subtilitat intel·ligent.
    I sense coneixe’t, Anna, gràcies per la teva sinceritat, valentia, i claredat d’idees. M’ha semblat una entrevista molt potent, sense voler pretendre res més enllà de ser honesta amb si mateixa. Felicitats i contenta de llegir-vos.

Respon a Rosa Maria Claus Rueda Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *