Sovint els humans reaccionem amb tanta candidesa enfront dels desastres que ens afecten, que si realment els deus existissin i fossin caritatius haurien de córrer a alleugerir-nos la vida només de veure’ns respirar amb tanta ingenuïtat.
Talment els infants a qui empenyem a creure en la màgia del tió, del Pare Nadal o dels Reis Mags, els darrers dies de desembre ens hem dedicat a fustigar l’any que s’acabava, a empentar-lo perquè caigués d’una vegada i s’endugués tots els nostres mals, i a desitjar amb anhel l’arribada de l’any nou en qui (com si fos un personatge fantàstic) hem dipositat totes les nostres esperances.
Diries que col·lectivament hem entrat a la fase del pensament màgic, aquella en què ens refugiem quan la realitat se’ns fa massa dura i necessitem una escletxa de llum que ens permeti drenar el nostre malestar i fugir de la situació desesperada en què estem submergits.
Així hem arribat al 2021, desconeixedors (per sort!) com cada Cap d’Any de què ens oferirà la vida els mesos següents, carregant els neulers en aquest pobre 2020 que no ha fet altra cosa que, després de lustres de prepotència de l’espècie humana emparada en els avenços tecnològics, ressituar-nos en la nostra petitesa còsmica.
Ubicada en l’escepticisme crític i convençuda que allò que desitges per a tu i els teus no varia d’un any per l’altre, has preferit no fer-te nous propòsits per al 2021 i centrar-te en els indicis apuntats el 2020:
1. A principis d’any les nostres autoritats sanitàries i polítiques van menystenir la força i la rapidesa amb què es podia expandir un virus detectat en un mercat de Wuhan a la Xina, de la mateixa manera que el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, el 2008, no va veure venir la crisi financera que acabà assolant el país i el món. I et preguntes en quina mesura ambdues crisis van aparèixer com a sotragades naturals que periòdicament ens ofereix la natura, o a causa de la miopia dels líders polítics mundials, més concentrats en salvaguardar els interessos dels qui mouen els fils i en la perpetuació del seu propi poder que en parar atenció a les alertes científiques que els permetrien fer polítiques de mirada llarga.
2. A prop ja del primer aniversari d’aquesta crisi sanitària i econòmica global, amb unes vacunes d’eficàcia incerta acabades d’estrenar i desenvolupades en un temps rècord, amb la por i el desànim instal·lats en el cor de la població, ha quedat ben manifest que aproximar-nos els uns als altres i respirar-nos i parlar-nos a la vora resulta perillós. D’aquí les mesures profilàctiques de distància social, mascareta i rentat sovintejat de mans. La realitat superant qualsevol ficció. La mascareta que ens cobreix i ens aïlla, com a símbol del temps que vivim. Com si un déu malèfic i envejós ho hagués orquestrat tot per tallar-nos les ales, controlar-nos i tenir-nos a la seva mercè.
3. Aquesta pandèmia ha escanejat el nostre sistema de vida i n’està mostrant les febleses. Un sistema productiu alçat damunt una torre altíssima d’elements no essencials per viure. Amb una alta concentració urbana, complicada i insalubre, que comporta èxodes massius de cap de setmana imprescindibles per resistir un viure massificat, sorollós i mediambientalment tòxic. Amb àmplies zones del territori, desproveïdes dels seus tradicionals sistemes de producció, vivint només del turisme. Amb una nefasta política d’habitatge que no garanteix el dret essencial a una casa digna per a tothom. Amb una sanitat afeblida per les retallades de la crisi financera anterior,… I amb, el súmmum del liberalisme econòmic, uns rics cada vegada més rics i uns pobres cada vegada més pobres.
4. Més enllà de l’expulsió democràtica de Donald Trump de la Casa Blanca als EUA i de l’aprovació de la llei d’eutanàsia a l’Estat Espanyol, el món de la política no ens ha donat gaire alegries. A les portes d’unes eleccions autonòmiques a Catalunya el proper 14 de febrer, el panorama no pot ser més decebedor. Fa temps que penses que toca passar pantalla del Procés, tot reconeixent que es va intentar i a darrere hora els nostres polítics es van fer enrere per la brutalitat de l’estat i perquè mai no havien cregut que s’arribaria tan lluny. Alliberar els líders empresonats, aconseguir el retorn dels exiliats i aturar la repressió judicial de l’estat són elements imprescindibles per poder refer la nostra vida col·lectiva. Però ben gestionar la resolució de la pandèmia, la crisi econòmica que se’n deriva, les desigualtats socials i de gènere i la crisi climàtica que ja s’albira (no en va aquest 2020 ha estat l’any més càlid d’ençà que se’n tenen notícies) és fonamental per enfortir-nos com a societat i com a país.
El canvi d’any i de calendari no ens portarà la vida nova que proposa la dita i que anhelem amb desfici, però sortosament el moviment terraqüi persisteix… De nou el fred és viu, el sol lluu amb alegria i els dies s’allarguen. D’aquí a poques setmanes els ametllers floriran i tota la natura renaixerà…
Una amiga (gràcies Conxa!), després de llegir aquest article, m’acaba d’enviar aquest vídeo… Feu-hi una ullada!
6 respostes
Explícit i real com la vida mateixa. La màgia no cura els mals, tan sols els alleuja en aquells esperits poc conscients de quina és la veritable realitat.
Està bé posar un punt de màgia a la vida, però no per eludir realitats!
Et felicito. Escrius molt bé. Més profund i encertat el conjunt de misèries que ens envolten i que malauradament persistiran. Molt positiva la lloança al món natural com únic receptor dels nostres neguits. D’ell n’has tret la força: “el fred és viu”
Et felicito de nou i t’aplaudeixo.
Moltíssimes gràcies, Cari. Bon any i fins aviat!
Com sempre…. m’ha encantat, gràcies Àngels
Gràcies, Roser. Bon Any!