Arenys de Mar o el fil d’una amistat retrobada

Sempre t’ha entendrit, la infantesa. Potser perquè és en els primers anys de vida que es creen les bases de tot, s’instauren els fonaments del que acabarem sent d’adults i, mentre el procés es va consolidant, esdevenim purs i innocents com no ho tornarem a ser mai més. Per això et sembla tan meravellosa la tasca de poder educar un infant amb els mitjans i en les condicions idònies perquè pugui esdevenir una bona persona, i et desespera que milions de petits, aquí i allà, hagin de començar a afrontar la vida en circumstàncies que els avorten aquest procés natural.

Fa tres estius vas retrobar uns amics d’infància. La història té un punt de novel·lesc, com de fet el tenen totes les històries vitals. Vas sentir l’impuls de retornar a Arenys de Mar,  la vila marinera on, cada any a partir del 1965, havies estiuejat, en una època en què la gent de classe treballadora no hi anava, de vacances. La decisió d’anar a mar l’havia presa la teva família per prescripció facultativa: o un canvi d’aires capgirava la situació, o al setembre et farien una intervenció quirúrgica per treure’t les glàndules.

La mare va recórrer al Sr. Lluís d’Arenys  -així el van anomenar sempre a ca teva-, un home de casa bona, propietari d’una petita fàbrica tèxtil, amb qui la família materna havia establert un fort vincle d’amistat després que ell, acabada la guerra civil, soldat a la caserna de Manresa, hagués viscut alguns mesos a casa de la teva àvia. El Sr. Lluís us va proposar que us instal·léssiu a casa de la seva germana Paquita, que vivia sola, i disposava d’un habitatge gran.

Així s’havia iniciat la teva relació amb la família Montmany, amb les cases que habitaven a ambdós costats de la Riera Bisbe Pol, i amb el poble d’Arenys. Tenies sis anys i tota la innocència que et pertocava -oi més provenint d’un poble interior i tancat, en una època en què tots els aprenentatges s’adquirien només a casa i a l’escola de monges que et tocà.

No et van treure mai les amígdales i, un juliol rere l’altre, vau seguir anant a Arenys en apartaments de lloguer que es pagaven amb els diners estalviats, pesseta a pesseta, al llarg dels onze mesos anuals restants. No recordes que les vacances fossin tan divertides com exigirien els nens d’avui, però comportaven sortir de casa, allunyar-se del món habitual i conèixer  altres geografies  físiques i humanes. Allí vas aprendre a estimar el mar i a associar-lo a la llibertat. Allí jugaves, et colraves al sol i feies salut –les angines que tan sovint et turmentaren a l’etapa anterior van desaparèixer. Allí dedicares llargues estones a la lectura i al somieig…

I Can Seixanta, la residència d’en Lluís Montmany i família, va esdevenir el vostre centre de relació social. Hi anàveu moltes tardes després de la migdiada, a l’hora de la fresca, quan l’entrada sempre era oberta i treien un munt de cadires a la vorera, per les quals anaven desfilant els parents i els amics. Mentre els grans parlaven sense parar, tu i els teus germans preníeu nota, encuriosits, d’aquella casa tan diferent a la vostra, un casal ampli, de planta baixa i dos pisos. T’agradava mirar-ho tot, els mobles de fusta fosca, les làmpades, els llibres, els quadres, la porcellana, l’àmplia escala per a la qual s’accedia als pisos superiors, i el pati interior, un petit oasi de verdor ple de lliris i hortènsies. També prenies nota de la composició de la família Montmany: el pare, que havia enviudat molt jove; l’àvia materna que juntament amb el gendre havia tingut cura dels quatre menuts, convertits ara en joves atlètics i  atractius; la xicota del germà gran, bonica i elegant; l’oncle i els seus fills, que et feien enfadar transformant el nom del teu poble (Santpudor, Santpudor)…  Tot un cosmos que et quedà fixat a la memòria, i que va romandre-hi en stand-by  més de quaranta anys, fins que a l’estiu del 2016 el cor t’hi portà de nou.

T’instal·lares a l’Hostal La Lluna, al carrer d’Avall 52, disposada a recórrer una localitat tan oblidada com familiar (en quaranta-tres anys hi havies tornat dues o tres vegades, la més significativa per visitar el cementiri de Sinera amb companys de la facultat ). Càmera fotogràfica en mà, resseguires els llocs per on havies transitat de nena: la riera (ara soterrada per acabar amb les rierades que s’enduien al mar tot el que trobaven);  l’església de Santa Maria amb el retaule barroc més important de Catalunya, obra de Pau Costa; el mercat, del qual gaudia tant ta mare; el parc de Lourdes, nucli dels vostres jocs infantils; l’Ateneu, abans centre de la vida cultural del poble; el port, on sovint baixàveu a veure l’arribada de les barques del peix i la posterior subhasta; la tercera platja, la del Cavaió,  on us banyàveu…

El que més et va sorprendre d’Arenys és que havia deixat de ser la població turística que tu recordaves. Dels 25 hotels que havia arribat a tenir, ara només en quedaven 5, cosa que havia preservat la tranquil·litat i la idiosincràsia de la vila. Vas pujar ben d’hora al matí al cementiri de Sinera, pel camí de la Pietat i, aquest lloc sí, romania intacte. No així la biblioteca municipal, abans ubicada al costat de l’Ajuntament, i ja feia molts anys traslladada al carrer de Bonaire; o l’edifici on s’elaborava l’antic licor Calisay, ara reconvertit en centre de cultural de la vila, on s’hi apleguen l’escola de música, la ràdio municipal i un nombrós planter d’entitats.

Et desconcertà la residència Montmany, al número 60 de la Riera, francament descuidada però amb signes d’estar habitada, perquè durant el dia la porta de l’entrada romania oberta. Feia anys que el Sr. Lluís i la seva segona esposa havien mort i, per circumstàncies diverses, la relació amb la família havia quedat estroncada feia lustres. Però els records d’infantesa apareixien tan nítids que t’intrigava saber si a la casa encara hi residia algun dels fills, o dels nets. Vas fotografiar aquella façana en decadència i vas sospesar la possibilitat de trucar el timbre. També vas cercar, endebades, algun rostre conegut entre les cares dels arenyencs amb qui et creuaves.

El darrer dia d’estada, mentre dinaves, vas prendre la decisió: escriuries una nota i la passaries per sota la porta de la casa. Hi deixaries la teva adreça i telèfon. Si la nota arribava a mans estranyes podia ser llençada sense contemplacions, però si era llegida per algú de la família hi havia la possibilitat que encara es recordessin dels amics de Santpedor… Dit i fet. Vas redactar un missatge que et podia enllaçar amb la infantesa i, de retruc, restablir uns lligams més antics, i te’n vas anar d’Arenys ben connectada amb la nena que havies estat.

El happy end d’aquesta història va arribar una setmana i mitja més tard, en forma de missatge de correu electrònic de la Teresa Montmany i Pau. D’aleshores ençà, amb ella i amb el seu germà Lluís heu teixit un munt de complicitats i heu reconstruït una amistat familiar forjada fa vuitanta anys.