CAL SALETA, ara (2a part)

Publico avui la segona part del reportatge sobre Cal Saleta. Si a l’anterior vam remuntar-nos al segle XVII per refer els tres últims segles d’història del mas i recollir el testimoni de les dues últimes generacions que hi van viure, aquest segon capítol reflecteix l’impacte que han tingut sobre aquesta casa de pagès els canvis que ha sofert el món agrari a partir de les últimes dècades del segle XX i els problemes que pateix el sector. Amb la veu directíssima dels seus protagonistes.

Quan el maig de 1992 Josep Soler Guitó va entrar per gendre a Cal Saleta, es va fer evident la necessitat d’ampliar i remodelar la casa. Per una banda la teulada estava bastant malmesa i l’habitatge en conjunt necessitava una bona rehabilitació. Per altra, les relacions al si del món familiar havien canviat i si bé anteriorment el mas havia estat habitat per nou persones en una sola planta, al tombant de segle dues parelles amb un nen petit requerien uns espais més grans per conviure. Les obres es van iniciar set anys més tard, el 1999, i van consistir bàsicament a tallar la casa a l’alçada de les golfes i substituir-les per un segon pis amb habitacions. Així mateix es va refer la teulada, es van canviar tots el terres i es van fer de nou la cuina, el terrat i l’escala. De la part antiga de la masia només en va quedar la zona de la galeria. “Devia ser la primera vegada en tota la història de la casa que es demanava un préstec” comenta l’Anna, una pràctica “prohibida” en els usos tradicionals de la pagesia. I és que amb el canvi de mil·lenni, la modernitat es va introduir també al mas.

Josep Soler Guitó, fill de Jordi Soler Pineda (1930-2022) i de Josefina Guitó Grané (1935-1992), nascut a Santpedor el 1959, ara jubilat, va combinar sempre la feina agrícola i ramadera (sobretot vinculada a la granja de porcs i vedells del seu pare) amb el treball a l’empresa santpedorenca Tadipol que fabrica dipòsits, cobertes i estructures de plàstic amb fibra de vidre. El casament amb Anna Baraldés Tarrés va acabar de reforçar la seva vinculació amb la pagesia, i el naixement del fill de la parella, Jordi Soler Baraldés (1994), va consolidar la unió de dos llegats familiars vinculats a la terra i a la ramaderia.

El darrer dissabte de novembre de 2023, pujo per tercera vegada a la casa per entrevistar-me amb aquest nucli familiar. Com en les dues ocasions anteriors tots es mostren molt afables i oberts i la conversa discorre fluïda i espontània.

– Quan el Josep es va incorporar a la vida de Cal Saleta, quina implicació es va convenir que tindria en la vida del mas?

– Anna: En aquella època el pare mica en mica s’havia anat traient tota la vinya i dels camps n’havia fet sembradura. S’havia comprat un tractor petitet i anava fent. I el que no podia ho feia fer als veïns de Vallbona. El gra que collia el portava al Sindicat i, en comptes de cobrar-lo, li feien el pinso que necessitava per als porcs.

Josep: Quan vaig venir a viure aquí, la terra la vaig començar a portar jo. Hi conreàvem cereal, bàsicament ordi. I encara hi havia la vinya d’aquí al darrera, només per fer el vi de casa. Tot plegat no em treia gaires hores perquè no hi ha massa hectàrees. A més amb el tractor la feina es fa més ràpid, no com abans quan es feia amb mula. A part de la terra, el meu sogre tenia quatre animals (unes vuit truges amb els seus porquets) que engreixava i venia i no volia que ningú intervingués en el seu sistema de treball. Va mantenir els porcs fins que es va jubilar.

– Quines diferències hi havia, Josep, entre l’explotació agrícola-ramadera del teu pare i la del teu sogre?

– Josep: Jo provinc d’una època en què a Santpedor a cada carrer hi havia gent que tenia porcs i casa meva n’era una. El bestiar complementava la resta d’activitats econòmiques de la casa. A partir dels anys 1972-73, però, l’Administració va començar a fer treure tot el bestiar de dins del poble i la gent que va voler continuar amb el negoci va haver de construir les granges a fora. El meu pare portava un camió i tenia terra del meu avi. Sense cap ajuda municipal va començar de nou el negoci i va construir una granja al camí de Joncadella a prop de l’ermita de Sant Francesc, amb tots els anys de treball que suposa pagar la inversió feta. En tenir la nova granja va deixar el camió.

Dos models d’explotació agrària

A la dècada dels 70 al país es va iniciar un canvi de paradigma agrari. Mentre Cal Saleta va continuar amb el model tradicional d’explotació d’autoabastament, la nova Granja Jordi Soler (del pare del Josep) ja va iniciar la seva activitat com a explotació de ramaderia intensiva.

– Josep: El meu pare a la nova granja ja hi tenia 200 vedells i 600 porcs, però tot i així jo me’n vaig anar a treballar a Tadipol perquè, amb les exigències del món actual, la granja del meu pare no donava per tenir dos sous i mantenir bé dues famílies.

Jordi: A les granges que hi havia a dins del poble se us va obligar a actualitzar-vos i intensificar la producció per guanyar-hi més, o tancar. En canvi, l’activitat que jo vaig veure sempre aquí a Cal Saleta no era per fer-hi negoci, més aviat era d’entreteniment per a l’avi jubilat..

Anna: Sent com érem una petita explotació, sense els nostres sous externs aquí només hi haurien pogut viure els meus pares fent una vida molt austera. Però no haurien pas pogut arreglar la teulada, posar la calefacció… ja que la jubilació dels pagesos és molt petita.

Jordi: Els avis de Cal Saleta haurien acabat vivint com sempre ho havien fet, sense patir-hi. Però ara el pagès tradicional si vol mantenir la casa, o ha de tenir un sou d’una altra banda, o s’ha de vendre algun camp per poder arreglar la teulada.

Josep: Les cases de pagès grans costen molt de mantenir i si us hi fixeu, quan es ven una masia, gairebé mai no la compra un altre pagès.

Jordi: Aquí si s’hagués volgut seguir sent productiu, s’hauria hagut de construir una granja grossa al costat, per guanyar-hi un sou.

Anna: El pare ho va intentar, va fer el cobert d’aquí al costat per posar-hi porcs d’engreix, però encara amb el sistema antic, tot manual, amb palla i netejar a cops de forqueta… Perquè ell, al bestiar, gairebé el paixia. Amb la grua agafava una galleda d’aigua de la bassa, hi posava una mica de pinso, ho barrejava bé i els ho donava gairebé com mastegat. I a l’hort feia cols gegants per als porcs. A més totes les triadures de la cuina i totes les peles de patata també els les donàvem.

Jordi: L’avi Saleta no devia tenir prou calés per acabar-ho de posar modern.

Josep: Quan a Santpedor teníem animals a casa, abans de fer la granja nova, donar menjar i escurar també ho fèiem manualment.

Jordi: El que teníeu a sota a casa a Santpedor era l’equivalent al que hi havia aquí, la continuació de l’antic sistema tradicional. Però com que a pagès l’Administració no va obligar a fer res, es va mantenir la roda antiga fins que, al final, va acabar a zero.

Cal Saleta avui

La jubilació de Josep Baraldés Portí, poc després que la seva filla petita es casés l’any 1992, va tancar un cicle històric d’explotació tradicional del mas que almenys es remuntava al segle XVII. A partir d’aquest moment l’home va mantenir algunes gallines i conills i l’hort per a l’autoconsum, una manera de traspassar el seu coneixement i les seves pràctiques als descendents. Però tot i que d’aleshores ençà la terra de la casa ha continuat sent llaurada, sembrada i recol·lectada pel seu gendre Josep Soler, el seu interès econòmic és ara totalment subsidiari.

– Jordi, creus que haver nascut i crescut a Cal Saleta i haver tingut un pare pagès i ramader et va influir a l’hora de triar estudis?

– Jordi: Segur que sí, tot i que no en vaig ser gaire conscient. Suposo que aquest món ja m’agradava perquè quan vaig anar a la selectivitat tenia clar que volia fer alguna cosa relacionada amb la biologia i que em permetés treballar a l’aire lliure. De la Universitat de Lleida em va interessar la carrera de Ciència i Salut Animal i hi vaig entrar. Després la vaig enllaçar amb Ciència i Producció Animal i Veterinària, és a dir, la veterinària només enfocada als animals de producció. Mentre estudiava, als estius vaig començar a treballar a Pinsos Sant Antoni, l’empresa de Vic que proporciona els porcs a la granja del pare. I en acabar els estudis vaig seguir treballant en aquesta empresa.

– Treballes a Vic i vius a Santpedor, però suposo que tens la intenció d’aprofitar econòmicament aquesta propietat que a la llarga passarà a les teves mans. Què tens pensat de fer-hi?

– Jordi: Ara mateix les terres de la casa les tenim declarades per fer viable la granja de Santpedor. Però fins i tot en el cas que tanquéssim la granja del camí de Joncadella i les terres d’aquí quedessin lliures, no ens hi deixarien construir cap altra granja perquè consideren que la càrrega ramadera del país ja està plena. Com a molt ens hi deixarien fer un cobert per guardar els tractors.

De moment la intenció és arreglar la casa i venir-hi a viure amb l’Estela, la meva companya. De fet jo he viscut sempre aquí amb els pares i els avis. El 2020 vam decidir d’anar-nos-en temporalment a Santpedor, a l’espera de poder reestructurar el mas i instal·lar-nos-hi. La idea era arreglar uns coberts vells d’aquí al costat que estan a punt de caure i fer-hi un petit habitatge per a nosaltres i la filla que està a punt de néixer. D’aquesta manera no hauríem hagut de tocar la casa principal, amb habitacions plenes de records que volem preservar. La normativa estatal ho permet, però el POUM de Santpedor, molt més restrictiu, incomprensiblement no ens ho deixa fer. Així que davant la lentitud de l’Administració (potser algun dia canviaran el POUM, però ves a saber quan), hem sol·licitat de fer una ampliació de la casa, una obra que per les mides del mas sí que està permesa i que possibilitarà que les dues famílies puguem viure amb més comoditat.

Preservar el mas i poder-hi viure en condicions s’ha convertit en l’objectiu prioritari del Jordi. Però, segons ens explica, adaptar les cases de pagès als nous temps no és tan fàcil com sembla.

-Jordi: La mateixa burocràcia amb què vam topar aquests darrers anys per arreglar la granja de Santpedor, ha aparegut a l’hora d’adaptar la casa per anar-hi a viure. Els experts d’urbanisme de la zona, en comptes de facilitar que els masos no es malmetin, veuen dimonis a tot arreu i imposen restriccions i condicions.

Fins a la generació dels meus avis, la casa sempre s’havia anat ampliant i fent-hi obres. Els meus pares ja no van poder ampliar-la sinó més aviat al contrari, al moment d’arreglar-la, van aprofitar per ensorrar dos coberts que no haurien pogut rehabilitar pel cost que suposava. I a la meva generació només trobem que complicacions per ampliar-la o fer-hi obres. És molt trist topar amb l’evidència que tot i tenir el mas ens sortiria més a compte quedar-nos a viure al poble.

Si hi ha patrimoni rural a preservar és perquè les cases han estat sempre habitades, i cada generació ha pogut fer-hi obres segons les necessitats del moment. No podem pretendre que les noves generacions es quedin a viure a les masies en les mateixes condicions de fa 50 anys, però el govern amb l’excusa de voler preservar el patrimoni acabarà per veure-les ensorrades i deshabitades. De fet aquí a Cal Saleta si els pares no haguessin fet les obres de l’any 2000, ara la casa ja estaria tota apuntalada.

Dues explotacions amb destins entrellaçats

– Deixant de banda el manteniment de la casa, sembla que el destí de l’explotació de Cal Saleta ha quedat lligat al de la Granja Jordi Soler.

– Jordi: Ara la granja de Sant Francesc (a casa sempre l’hem anomenada així) l’hem renovada i adaptada a la nova normativa. Tal com la teníem ja no donava rendiment, el pare hi treballava cada tarda i a final d’any encara hi havia d’afegir calés. Es tractava de renovar-la o plegar.

Josep: Abans hi teníem vedells i porcs i ara només hi tindrem porcs d’engreix.

Jordi: Per unificar la producció i ajustar-nos més a com va el sector. A més de continuar fent de veterinari a Vic, ara la granja la portaré jo i el pare m’hi donarà un cop de mà.

Josep: És que si no tens una altra feina al darrera, gairebé no te’n surts fent de ramader.

Jordi: Sí, perquè estarem uns quants anys treballant només per pagar la inversió que hi hem fet. Vull dir que si haguéssim de treure un sou només de la granja ja no hi hauríem pogut fer obres, perquè quan hauríem acabat de pagar-les ja tocaria fer-ne de noves. Per sort, el pare està jubilat, jo tinc la meva mesada i podem dedicar-hi hores mentre l’anem pagant.

– Entenc que també hi aposteu perquè el món rural us agrada i us tiba…

– Jordi: Ens agrada i a més ja som a la roda. Vull dir que si ho tenim, bé ho hem de mantenir. Perquè si paréssim la granja, les terres i tot el que envolta Cal Saleta també quedaria parat.

– Explica’t.

– Jordi: Doncs que si costa obtenir beneficis de la granja, de les terres no n’obtens cap. Legalment per tenir una granja de qualsevol tipus has de tenir terres. Per tenir ics porcs, vedells o ovelles has de declarar ics hectàrees de terra que permetin tirar-hi els purins. Està tot molt controlat per evitar que els excrements vagin a parar tots al mateix camp. Per tant, granja i camps són a la mateixa roda. Si parem la granja no val la pena llaurar els camps perquè no donen res. Fem anar la terra perquè tenim el bestiar.

La Política Agrària Comunitària

Del destí entrellaçat de totes dues explotacions, en què la terra de Cal Saleta permet l’activitat de la Granja Jordi Soler, espontàniament passem a parlar dels problemes del sector, absolutament dependent de la política de la Comunitat Europea.

– Què sembreu?

– Josep: Cereal, que adobem amb els purins de la granja. Cada any en plantem de dos tipus, ordi i blat, i si tinguéssim més de 30 hectàrees n’hauríem de plantar de tres tipus, ordi, blat i colza, per exemple. Estem obligats a seguir les directrius que marca la PAC (Política Agrària Comunitària) perquè si no ho féssim no cobraríem la subvenció de la Comunitat Europea.

Jordi: Ara el pagès no pot decidir res, ha perdut la llibertat d’abans, quan feia i desfeia com volia i la casa ja funcionava.

Josep: Com que cobrem subvencions de la PAC ens posen unes normes molt estrictes, com ara què hem de plantar; deixar cada any un tant per cent de terra sense sembrar; la quantitat de purins que podem llençar, el camp on els tirem i a quins mesos ho hem de fer…

Anna: Fins i tot als vehicles que tiren el suc els posen un GPS per controlar on van.

Josep: 30 anys enrere l’ordi i el blat es pagaven més que ara. Ens donen les subvencions perquè no s’apugin els preus del gra, però més valdria que no ens en donessin i que el blat i l’ordi ens els paguessin a un preu que ens permetés viure.

Jordi: Valdria més que les ajudes no hi fossin i que la gent es pogués cuidar lliurement que el negoci funcionés. Però ho volen tenir tot controlat i acabem anant a la feina no per guanyar-hi més, sinó per complir amb la normativa. Som un sector molt mal vist per la societat, però és un dels que està més regulat.

Josep: Això de la política agrària comuna no em sembla bé perquè és diferent el que produïm aquí del que produeixen altres països europeus, però la política la fan en base a aquests altres.

Jordi: Al final les subvencions les guanyen els que tenen moltes hectàrees. I tots els pagesos necessitem un gestor donada l’excessiva burocratització a què estem sotmesos.

– La Cooperativa Agrícola de Santpedor encara funciona?

– Anna: Sí, hi treballen un parell de persones i es dedica a fer totes les declaracions dels pagesos, una paperassa que costa molt de gestionar.

Els problemes de la pagesia

– Quins són els grans problemes amb què s’enfronta la pagesia en aquests moments?

– Josep: Els papers i la burocràcia.

Jordi: I la gent de la ciutat. La crítica social que es fa de la pagesia i la no ajuda al sector. A la televisió només veuràs que defensen la pagesia bucòlica (la que té quatre cabres), però la que fa que la gent es guanyi la vida està mal vista. La gent es queixa que el pagès tiri els purins. Però abans també es feia, amb el carro i les forquetes, i és el mateix.

Josep: Uf, doncs ara està mal vist. Quan passo amb el tractor pel camí de Joncadella, sovint veig com la gent aixeca la mà i es queixa.

Jordi: També ens diuen que industrialitzem la producció per fer calés. El que no sap la gent és que hem hagut de fer una gran inversió per actualitzar-nos a la nova normativa de benestar animal, per modernitzar les instal·lacions i optimitzar recursos. A més tot el que hem guanyat els darrers 20 anys ho hem hagut de tornar a invertir en la mateixa explotació. I si hem de tenir més bestiar és perquè tots els que viuen en blocs de pisos a la ciutat es puguin alimentar de forma barata, o dit d’una altra manera, si les granges d’ara es van intensificant és per abaixar el preu de la carn dels que no tenen bestiar. El pagès, si s’hi guanyés la vida, tindria tots els animals corrent pel camp, perquè el bestiar aniria millor i ell també. Però ens han obligat a intensificar-ho tot per ajustar-nos al mercat.

– M’ha semblat entendre que no sou propietaris dels porcs que engreixeu…

– Jordi: Efectivament nosaltres treballem amb contracte d’integració ramadera. Això vol dir que una empresa ens proporciona els porcs i ens paga un lloguer per engreixar-los. A Santpedor tots els ramaders funcionen així. Crec que només n’hi ha un que tingui el seus propis porcs.

– I què en penseu de la ramaderia intensiva?

– Jordi: A l’Administració li interessa que tot es vagi concentrant en grans empreses perquè els és més fàcil de controlar-les burocràticament. Per a una gran empresa és molt més fàcil de complir amb totes les exigències (controls, inspeccions, auditories, canvis de normativa, reforma de les instal·lacions…), però el petit ramader acaba ofegat. Per exemple a nivell d’Estat Espanyol, el sector del pollastre, que és la carn més barata que hi ha, ja està tot en mans de dues grans empreses. Al meu parer seria un error que la resta de sectors càrnics acabessin com el del pollastre i que petites empreses encara familiars com la que jo treballo fossin absorbides per empreses més grans.

D’altra banda, la intensificació s’està produint a tots els sectors, també al de la roba i el calçat: si abans a la comarca hi havia 20 empreses tèxtils, ara quasi no n’hi deu haver cap. I la culpa que el nostre sector s’estigui intensificant no és pas dels pagesos, que és l’últim que volem. Perquè quan més s’intensifica, menys viuen les cases de pagès que acaben envellint, tal com veiem a Santpedor mateix.

– Creieu que l’Ajuntament és sensible als problemes del vostre sector?

– Josep i Jordi: No. Ni tan sols hi ha cap regidoria dedicada a la ramaderia i a la pagesia.

Jordi: Tots els papers relacionats amb la ramaderia els hem de presentar a la Generalitat i els temes d’obres a l’Ajuntament. Doncs arriben abans els papers de Barcelona, que com a mínim triguen un any, que no pas els de l’Ajuntament. No sé què ho fa però el nostre consistori funciona burocràticament com si fos de ciutat. Per posar-te un exemple, els papers i permisos per renovar la granja han trigat gairebé quatre anys, durant els quals hem hagut de tenir mitja explotació aturada. Si haguéssim hagut de viure de la granja ja estaríem arruïnats o no l’hauríem pas arreglada. Quan el 2019 vam entrar el projecte a l’Ajuntament, l’avi Jordi va comentar que ell no veuria pas la granja renovada. I així va ser, no vam poder començar les obres fins al gener del 2023, mig any després que ell es morís.

A més i tornant al tema de la casa, com a poble potser hauríem de reflexionar que si es perden generacions a les masies, se n’acabarà perdent la història. De moment, la meva filla formarà part de la primera generació que haurà nascut fora de Cal Saleta i els meus pares la primera generació que de moment viu sola a la casa. La intenció de tornar-hi amb la casa arreglada hi és, però ara mateix la nostra vida va al ritme de l’Ajuntament. I els anys van passant.

El futur de la pagesia i la ramaderia

– Com veieu el futur del sector agrari?

– Josep: Malament. No veus l’edat que tenim tots els pagesos? I la majoria no tindran relleu.

Jordi: Es replantejarà tot i en comptes d’haver-hi 30 pagesos a Santpedor, n’hi haurà dos. I a nivell de Catalunya en comptes d’haver-n’hi 2000 n’hi haurà 200. Perquè ara molts pagesos de la generació del meu pare ja porten les terres com a hobby o per amor a l’art. Però per treure’n un bon salari com el que es pot obtenir treballant a fora, les terres del poble les hauran de portar entre dos.

Anna: Qui es cuidarà de la terra només seran empreses. I no sé si les explotacions petites de cultiu ecològic prosperaran.

Jordi: Ara mateix de macroempreses ecològiques ja en funcionen, però amb el mateix sistema que les que no ho són. I les petites explotacions ecològiques familiars només aniran treballant per viure, però no es podran arreglar ni la casa. Perquè si es vol fer producte local, l’explotació s’ha d’agafar com a forma de vida, a la qual has de dedicar molt més temps que vuit hores diàries. I això no et deixa temps lliure, ni et permet viatjar… Significa canviar de filosofia de vida… Aquests negocis petits a l’inici tenen més facilitats per engegar l’activitat, i està molt bé, però a la que comencen a guanyar-s’hi la vida, si volen fer créixer el negoci ja els comencen a massacrar amb inspeccions i paperassa…

Anna: Abans es feien totes les feines manualment, amb ajuda d’animals i d’homes que venien d’altres pobles a donar un cop de mà, i es podia viure. Els meus avis i rebesavis de tant en tant fins i tot podien arreglar la casa, comprar un petit camp o la casa de Cal Bonic. I ara, amb estudis específics, molta tecnologia i maquinària i tanta facilitat per tot, no es pot viure del camp. Qui ho entén?

-Per acabar, què us fan pensar titulars i destacats de premsa com aquests “L’agroturisme, l’últim crit entre el públic familiar. Conèixer la vida a pagès atrapa per igual grans i petits” “Grans i petits poden descobrir com es cria una vedella ecològica, recollir ous, participar en la verema, veure com s’elaboren els formatges…” (diari Ara, 19 de novembre)?

– Jordi: En el moment que acabem sent només un país de turisme i serveis ja estarem perduts del tot. Afavorir cases rurals, hotels i anar a fer visites guiades a cases ensorrades, tot recordant les famílies que hi vivien fa 30 anys i que no van poder seguir mantenint la casa perquè era molt dur viure-hi, això sí que agrada. I és una bona manera d’amortitzar l’oficina de turisme del poble.

Als coberts d’aquí al costat de casa, seguint la normativa, ens seria més fàcil fer-hi un habitatge de turisme rural o un hotel que no pas un habitatge per al fill de la casa. Aquesta hipocresia de l’administració em genera una gran impotència, fins al punt que potser ens haurem de plantejar de fer-hi una casa de turisme rural i tenir-la llogada nosaltres mateixos.

Interessants reflexions, aquestes que plantegen l’Anna i el Jordi, per tancar aquest primer reportatge que ha coincidit, en la seva publicació, amb l’onada de protestes que la pagesia està protagonitzant a casa nostra, a l’Estat Espanyol i a tot Europa. Un bon moment per conèixer i reflexionar sobre els seus problemes i exigir a les administracions que cuidin un sector que, juntament amb la sanitat i l’educació, constitueix un dels pilars de l’estat del benestar.

---

GLOSSARI

Brisa: Conjunt de pellofes, rapa i pinyolada del raïm premsat o trepitjat, després de treure-li el most.

Bujol: Recipient de fusta o de llauna semblant a una galleda, però més ample, que serveix per rentar els plats i per altres usos.

Comuna: Instal·lació on s’orina i es fan les defecacions consistent en un seient proveït d’un forat que comunica amb un dipòsit on s’acumulen les matèries brutes.

Corró: Pedra de forma tronco-cònica que, rodolant arrossegada per una bèstia, serveix per esclafar les espigues i separar el gra de la palla.

Empeltar: Inserir en una branca o soca d’arbre una part d’un altre arbre proveïda d’una o més gemmes de manera que s’estableixi entre ambdós una unió permanent, amb l’objectiu de produir una varietat o barreja de fruits.

Entrecavar: Cavar lleugerament els sembrats, al voltant dels ceps o d’una altra planta, per desfer els terrossos i treure l’herba.

Escurar: Netejar el sòl de la cort, el corral, l’estable o la pallissa.

Fangar: Remoure la terra d’un camp amb la fanga.

Garbes:  Feixos d’espigues tallades.

Guixes: Llavors de la guixera, blanca o verdosa, emprades com a aliment per al bestiar i, eventualment, per a les persones.

Llicsons (o lletsons): Plantes de tronc fistulós que es fan abundantment pels camps i vores dels camins i que serveixen d’aliment al bestiar i als conills.

Llocada: Conjunt de pollets que neixen dels ous covats alhora per una mateixa lloca.

Pallissa: Lloc on es guarda la palla.

Ravenisses: Plantes crucíferes d’arrel dura i flors blanques o groguenques que es fan pels camps de conreu.

Semalers: Conjunt de dos pals d’un metre de llargada amb què dues persones traginen una portadora, l’una agafant-los per l’extrem anterior i l’altra pel posterior.

Sofrimar (variant de soflimar): socarrar el pèl o el plomissol d’un animal abans de coure’l.

Traginar: Transportar mercaderies d’un lloc a un altre, especialment una persona, al braç, a l’esquena o per mitjà d’un animal.

Tros: Peça de terra que posseeix algú.

Veces: Herbes enfiladisses, de flors purpúries o violàcies i llegums de color brunenc, cultivades com a farratge. La grana de la veces és emprada com a aliment dels ocells.

Ventar: Tirar enlaire la batuda perquè el vent separi del gra la palla, les volves, etc.

Volant: Falç grossa sense dents.

Xapo: Aixada ampla, sovint amb el mànec curt i corbat, que serveix per cavar o per arreplegar.

Fotografies: Arxiu familiar i autora del text