CAL SALETA, la història (1a part)

Enfilo el camí de Vallbona amb una barreja d’emocions. Fa un matí tebi sota un cel enteranyinat de núvols prims i prenc consciència que estic a punt d’engegar un nou projecte que no sé ben bé on em conduirà. He quedat amb dues dones de generacions diferents, tieta i neboda, que van néixer a la masia de Cal Saleta. Vull parlar amb elles i altres membres de la família sobre la pagesia, aquest grup humà que, en petites explotacions familiars, va sostenir durant segles l’economia del nostre poble i que els darrers anys ha estat objecte d’una total reconversió. La meva impressió és que poques persones es dediquen avui a l’agricultura i a la ramaderia a Santpedor, que la majoria ho fan només a temps parcial amb poques expectatives que la següent generació els agafi el relleu i que hi ha dos o tres projectes de nou ruralisme que val la pena conèixer.

M’il·lusiona endinsar-me en aquesta temàtica i al mateix temps m’entristeix que Santpedor, com la majoria del país, hagi perdut el contacte amb la terra, el bé més preuat de què disposem. No comprenc que un poble que té censats més de 18.000 caps de bestiar (Idescat, 2020) tingui una regidoria de Turisme i no en tingui cap d’Agricultura i Ramaderia. I encara entenc menys que, en una època de canvi climàtic i després de sofrir una pandèmia global que ens va fer redescobrir la natura i la importància de l’alimentació de proximitat, el país i la UE segueixin apostant per polítiques globalitzadores, intensives i industrials en el sector agroramader.

M’ha semblat interessant posar el focus en els masos, els nuclis tradicionals d’explotació agrícola que integraven la casa, els conreus, els estables, el bestiar, els magatzems i, sobretot la família que hi treballava i els cuidava i mantenia. Començo, doncs, aquest periple rural visitant Cal Saleta.

Als orígens del mas, el cognom Sala

Després de passar pel costat del bosc del Mirador i de la masia de Cal Mariano, en pocs minuts agafo el trencall a mà dreta que m’hi condueix. M’hi esperen l’Anna Baraldés Tarrés de 60 anys, que ha viscut sempre aquí i és l’actual mestressa de la casa, i la seva tia Antònia Baraldés Portí de 83 anys, única supervivent de la seva generació i que hi va viure fins l’any 1967.

Ens asseiem a la ferma taula de la cuina i el primer que em posen al davant és un arbre genealògic de la casa i del cognom Baraldés, que ens porta a parlar de l’origen històric de la família, emparentada a finals del segle XVII amb la del mas de Vallbona, amb qui durant quasi dos segles van compartir el cognom Sala, llinatge que ha sobreviscut a les altres tres masies (Cal Bonic, Cal Mariano i el Mas Llussà) que també hi estaven emparentades. El contracte de parceria signat el 12 de gener de 1697 per Josep Sala de Vallbona, en què feia cessió de dues quarteres de terreny al seu germà Francisco Sala de Cal Saleta, és el document més antic de què disposa la família i dona fe que, ja en aquell moment, el motiu Saleta probablement feia referència al germà més jove del clan.

Altres documents escrits que es conserven a la casa són diferents contractes matrimonials que van de l’any 1765 fins al 1979, resseguint set generacions de la família al llarg de més de dos segles. El cognom Sala es va perdre quan l’hereu Josep Sala Solé i Maria Sala Sala de Joncadella (casats el 1820) no van tenir descendència i un nebot anomenat Anton Baraldés Sala, nascut a La Portella de Castellnou de Bages on els seus pares feien de masovers, acabà heretant el mas.

El cognom Baraldés

Anton Baraldés Sala (1856-1940), casat el 1881 amb Maria Parella Cloteró (1861-1916), va tenir quatre fills el més petit dels quals, Josep Baraldés Parella, religiós de les Escoles Cristianes de La Salle, deixà constància escrita de la història de la família al mas. Gràcies a aquests escrits sabem que en fer-se’n càrrec el seu pare, no hi havia altra cosa que la caseta de pedra i la tina, als quals de seguida que van poder, van afegir-hi nous elements com un femer, un coniller i una cort. Més tard, al tombant de segle, van comprar el camp anomenat Tros del Baró i el 1902 van arreglar la casa: hi van fer els fogons, un clot i un terradet per a la comuna, van posar vidres a la finestra de la sala i a la porta del terrat, portes a la cuina i a una habitació i, un o dos anys després, van fer la pallissa.

El Joan Baraldés Parella (1885 -1965), el segon amo Baraldés de Cal Saleta, que com a curiositat “era de la quinta de 1907 que també era del rey Alfonso XIII i per aqueix motiu no (el) varen quintar i no va anar a servir” es va casar l’octubre de 1917 amb Filomena Portí Font (1893-1945) i van tenir set fills: la Maria (1918-2011), el Ton (1920-1938), la Felicitat (1922-2019), la Casilda (1924-2023), el Josep (1927-2017), la Mercè (1933-2019) i l’Antonieta, nascuda el 1940, la dona afable i riallera que ara tinc al davant. Ell va afegir el colomar i una altra cort a l’explotació, va construir la part que en deien “casa nova” i el 1934 va comprar la casa i la finca de Cal Bonic.

El testimoni d’Antònia Baraldés Portí

La dona d’intensos ulls blaus amb qui ara parlo a la cuina de Cal Saleta és la nena rossa i més petita de la fotografia, l’única que encara roman viva. Va néixer l’any 1940, quan la seva mare tenia 47 anys i el seu pare 55, i probablement li van posar el nom d’Antònia per homenatjar l’hereu dels germans, el Ton, a qui no va conèixer perquè com molts altres nois de la lleva de 1941 (l’anomenada “lleva del biberó”) va ser mobilitzat durant la Guerra Civil als seus escassos 18 anys i va morir al front de Balaguer el mateix dia d’entrar en combat.

L’Antonieta a penes guarda cap record de la seva mare, que es va morir de càncer quan ella només tenia cinc anys. En canvi recorda amb gratitud la seva germana Casilda que la va cuidar fins als 13, i la seva cunyada Margarida que se’n feu càrrec després i amb qui sempre es va avenir molt i li va ensenyar moltes coses. Totes dues compartien les feines de la llar i la criança de les cinc nenes que van anar naixent a la casa. A 16 anys va entrar a treballar a la fàbrica de Cal Carreras de Santpedor i va viure a Cal Saleta fins que es va casar als 27.

– Antònia, com era la vida de pagès en aquella època?

– Teníem camps de cereals i al temps de segar venien segadors de fora a ajudar-nos. Segaven a mà amb volants, feien les garbes i aquí, a l’era, amb la màquina de ventar sortia el gra. Primer ho batien tot i ho escampaven a l’era, llavors passava l’animal amb un corró i quan ho havia aixafat ho tiraven a la màquina que separava el gra de la palla. Aleshores feien un paller gran. Des de l’era tiraven la palla a la pallissa i el gra al graner. També teníem vinyes i en menàvem tantes que a l’època de la collita venien quatre o cinc veremadors i es quedaven uns dies a dormir a casa. Una part del raïm es portava al Sindicat i l’altra es tenia a la tina. De bestiar teníem oques, gallines, porcs i conills. Tot el que sobrava es venia. Anàvem a Navarcles amb el carro a vendre al mercat. També ens veníem els bolets que recollíem i el vi que fèiem.

– Teníeu algun mosso que us ajudés?

– No, només venien a ajudar-nos quan feien falta més mans, per veremar o segar. A vegades venien els veïns per a feines puntuals. L’Anna ha trobat una llibreta de càlcul de quan el meu pare anava a l’escola, que l’any 1941 va ser aprofitada per apuntar-hi les collites i els jornals i on hi consten aquestes ajudes (me l’ensenyen). Fixa’t, hi ha els treballs fets pel Vicenç de Cal Bonic, el Valentí Reguant, el Josep Ferrer… Per llaurar ceps, llaurar patates, llaurar cigrons, portar brisa, ensulfatar, entrecavar faves, entrecavar veces i guixes, esporgar oliveres, collir patates, fangar l’hort, batre, veremar… Al costat hi ha anotat el que es pagava a cadascú.

– I quines feines fèieu, les dones?

– Les dones donàvem menjar al bestiar al matí i al vespre i escuràvem les corts i el galliner. Les feines del camp les feien els homes i de l’hort també se’n cuidaven ells, però nosaltres anàvem a collir. Jo recordo que anava a l’hort del torrent a collir cols. També anàvem a collir llicsons i ravenisses, que agradaven molt als conills.

A casa no teníem aigua corrent i rentàvem a mà a baix al safareig. L’aigua la trèiem de la bassa, amb galledes, amb una grua. Rentàvem la roba al matí perquè durant el dia tingués temps d’assecar-se. A primera hora la posàvem una horeta a estovar amb aigua i sabó abans de rentar-la. La roba blanca la posàvem una estona amb lleixiu. Quan teníem gent a treballar els portàvem el dinar i el berenar al tros amb una cistella, perquè no perdessin el temps venint a casa. Al vespre quan arribaven els homes s’asseien a la cuina i resàvem tots junts el rosari mentre les dones acabàvem de fer el sopar. Més endavant, quan a la casa hi va haver moltes criatures, vam deixar de fer-ho perquè teníem molta feina.

Havent dinat, quan ja havíem rentat els plats, cosíem. Engegàvem la ràdio que teníem al menjador i jo m’ho passava molt bé escoltant música. I a les cinc quarts de sis, una anava a donar menjar les bèsties i l’altra se n’anava a fer el sopar.

La meva cunyada també em va ensenyar a matar conills, pollastres i gallines i no em feia res de fer-ho. Quan la gallina era morta ja teníem aigua bullent i l’escaldàvem per treure-li les plomes més fàcilment i quan la teníem ben plomada la sofrimàvem i l’esquarteràvem.

– El teu germà Josep va ser qui es va quedar aquí al mas, però quin camí vau seguir tu i cadascuna de les teves germanes?

– La Maria es va casar amb Josep Rovira Tarrés i primer van viure a Les Cots, una casa de pagès de Sant Martí de Torroella on ell treballava de pagès amb el seu germà hereu. Després se’n van anar a viure al poble, on ella portava la botiga que hi havia a la carretera que també era l’oficina de correus. Van tenir dos fills, el Joan i la Felicitat. La meva germana Felicitat, que em va ser padrina de bateig, es va casar a Callús amb Lluís Sala Sala de la masia de Cal Filosa. Van anar a viure al poble, on ell portava el molí fariner i ella feia de mocatera (la que netejava els budells i feia les botifarres) a les matances del porc que es feien per les cases. Van tenir una filla, la M. Dolors. Per cert, que hi ha un documental de la Felicitat, enregistrat l’any 2014, on parla de la mort del nostre germà Ton i de la vida a Cal Saleta durant la postguerra.

La Casilda es va casar amb Francisco Farrés Vila i tota la vida van fer de masovers a la masia de Torrebruna, fins que es van jubilar i van baixar a viure a Santpedor. Van tenir dos fills, el Joan i la Margarida.

La Mercè es va casar amb Josep Llussà Casanovas, que de jove havia fet de pastor d’ovelles. Van tenir un únic fill, el Fruitós, i van viure sempre a Santpedor on van regentar una merceria i espardenyeria al carrer Santa Anna.

Pel que fa a mi vaig conèixer qui seria el meu marit, Antoni Farràs Solé, aquí a Cal Saleta. Era de Montmajor i va venir a treballar de veremador. Quan ens vam casar vam viure deu anys a Cal Pinyot, que era propietat de Torrabruna, fins que els amos se’l van vendre i vam haver de marxar. Llavors vam baixar a viure a Santpedor, on l’Antoni va treballar al Sindicat. Vam tenir dos fills, la Marta i el Josep.

– D’entre els teus fills i nebots, algun o alguna ha seguit amb l’ofici de pagès?

– De tota la generació que em segueix els únics que heu continuat vivint a pagès heu estat tu, Anna, i la meva filla Marta que es va casar amb Josep Sala Rovira del Mas Llussà i viu allà. Tot i que tant tu com ella no feu de pageses i treballeu en altres coses.

– Què en penses de tots els canvis que s’han produït els darrers anys en relació al món de la pagesia? Recuperaries alguna cosa d’aquell món on vas viure?

– Jo no tornaria pas al món d’abans. Ara ho trobo tot millor, tot molt més pràctic. Aquí no hi havia aigua corrent i a la casa hi feia molt fred. La caldejàvem amb la xemeneia de la cuina i amb el braser, i a la nit escalfàvem un roc al foc a terra, l’embolicàvem amb un llençol i el posàvem dins el llit per estar-hi una mica calents. No canviaria per res totes les comoditats que tenim ara, la rentadora, el rentaplats, … i, sobretot, el mòbil que trobo molt pràctic per comunicar-me.

Les germanes Baraldés Tarrés

A partir de 1967 la vida a Cal Saleta va girar exclusivament al voltant de la parella formada per Josep Baraldés Portí (1927-2017) i Margarida Tarrés Sala (1926-2022) i les seves cinc filles: la Paquita (1954), la Maria (1957), l’Ester (1959), la Flora (1961) i l’Anna (1963).

Coetània d’aquestes cinc dones, sento curiositat per conèixer com van viure la infantesa i joventut “a pagès” en aquesta petita finca agrícola d’autoabastament a Santpedor. M’ho expliquen el dissabte següent, un matí que sembla més primaveral que tardorenc, quan de nou em trasllado al mas, aquesta vegada per parlar amb totes les germanes.

De forma distesa i espontània comencem parlant de la Margarita Tarrés, la seva mare:

– Maria: La mare provenia de pagès, de Cal Codony de Manresa, d’una família de nou germans amb un pare molt autoritari que els feia treballar de valent. Fer puntes i cosir, per a l’avi, era perdre el temps i per això amb les seves germanes i l’àvia Martina ho feien d’amagat. Es va casar amb el pare l’any 1953 i crec que no es va sentir mai prou acollida a Santpedor. Per això tot sovint baixàvem amb ella a Manresa i ens coneixíem bé la ciutat.

Flora: Totes nosaltres vam néixer a la Clínica manresana de Sant Josep. Quan la mare es posava de part, el pare baixava a Santpedor amb un cop de bicicleta i avisava el Joan dels Autos o el Lluís de Ca la Filomena, que venien a buscar-la amb el cotxe i la baixaven a Manresa.

Ester: La mare era una dona que va treballar sempre moltíssim i que ho sabia fer tot. Treia l’aigua de la bassa per rentar la roba a mà. Donava menjar els porcs de manera manual i traginava unes galledes plenes (d’aigua i farina) que jo mai vaig poder carregar… Cuinava sempre ella i ens feia tota la roba perquè sabia molt de cosir: ens feia els jerseis, els abrics, pantalons… Per estalviar, quan una peça no ens anava bé la desfeia i en feia una altra. Va portar una vida de treball continu.

Anna: A més portava tota l’economia domèstica. Vaig trobar una llibreta de comptes començada l’any 1957, on hi feia constar tot el que anava cobrant per les dotzenes d’ous venudes a Santpedor i a Manresa; les llocades de polls que naixien; les gallines i els pollastres que venia… Hi consten tots els costos de l’any: els sacs de blat, els quilos de gra, els sacs de segones, tot el que havia comprat i tot el que havien gastat els porcs des que havien estat desmamats… I al final, els guanys de l’anyada.

– Crec que a més de tota la feinada que feia a casa, també havia treballat fora, oi?

– Anna: Sí, quan jo era petita anava a esperar-la al restaurant Mirador del Montserrat que acabés el seu jornal de rentar plats. La primera moto petitona que vam tenir a casa la va conduir ella. Més tard es va comprar una petita màquina de cosir i feia gases per a una empresa. Llavors la Paquita ja havia fet 18 anys i s’havia tret el carnet de cotxe i portava les comandes a Manresa.

– I com era en Josep Baraldés, el vostre pare?

– Maria: El pare tenia molta sensibilitat i feia les coses molt ben fetes. Sabia podar, empeltar, cuidar raïms, ametlles, nous… A l’hort ho feia tot molt ben fet. Però mentre la mare feinejava contínuament, ell es prenia el seu temps per fer les coses. Gaudia molt de tot i crec que tota la seva vida va ser molt feliç sense moure’s de Cal Saleta. Mentre contemplava amb goig coses com un arbre on hi havia un niu amb la cria, la mare ni ho veia perquè sempre feia feina. Tots dos es complementaven bé.

Anna: Com que li agradava molt observar, sabia que segons la lluna que hi havia es podien collir els alls, tallar la llenya, canviar l’aigua… També sabia si la Lluna o el Sol sortien del cantó de Gèminis, del Tròpic de Càncer o de l’Ossa Major. Es mirava els núvols i sabia si faria temporal o no: s’estava molta estona mirant el cel i deia “ara ve el vent de tal lloc o de tal altre”. “Avui plourà” o “avui no plourà”. Ell veia aquestes coses.

Ester: Les sis dones estàvem sempre molt juntes i el pare no es ficava amb nosaltres. Quan venien familiars a veure’ns li encantava xerrar amb la gent. Era un home tranquil, que quan s’enrabiava tenia el seu geni, però que estava content fent la seva vida, fent les seves bones migdiades i llevant-se a l’hora que volia. La mare sempre ens deia: “El millor, per al pare” i com a cap de taula triava sempre el millor tall.

– S’ho va prendre bé això de tenir només noies com a descendència?

– Maria: Estava contentíssim. Deia que mai a la vida havia demanat un xicot i que li estava molt bé de tenir cinc mosses (totes ho corroboren) perquè, en paraules seves “un home sense una dona no val res”.

La llibertat que no es té ni al poble ni a la ciutat

Com a última generació de Cal Saleta criada en una economia de subsistència completament lligada a la terra, els demano quines coses positives i negatives tenia viure a pagès. Comencem amb els records positius:

– Ester: Moltes olors em transporten a la infantesa i em duen bons records: l’olor de terra mullada després de ploure, la de quan llauraven els camps, la de la palla quan segaven a l’estiu, la de la fruita quan anàvem a collir cireres… O la dels menjars que feia la mare, quan entràvem a casa i sabíem que havia cuit cigrons o havia fet escalivada al foc a terra.

Com que vivíem molt a fora, experimentàvem moltes coses amb el cos. Sentíem el cant de les cigales i els grills quan feia molta calor i el raucar de les granotes a la bassa. El soroll dels trons, els llampecs i l’aigua quan plovia m’agradava molt i, després, quan acabava la pluja, quedava tot net i moltes vegades sortíem a buscar cargols que, una setmana més tard, la mare coïa després d’haver-los fet desdejunar farina.

Recordo quan ens enfangàvem i aixafàvem bassals. Quan collíem els raïms al setembre o quan anàvem a buscar llenya al bosc i corríem pels marges pujant i baixant. Saltàvem a corda a fora i jugàvem a palet. I als estius vam aprendre a nedar a la bassa quadrada: el pare ens hi deixava poca aigua, ens agafava i ens n’ensenyava. I recordo també quan amb la mànega ens dutxàvem a fora i regàvem. I experimentàvem aquella llibertat que en un poble o en una ciutat no es té, el tacte de la llenya, la molsa del terra… perquè estàvem plenament en contacte amb el món natural!

Els records de l’Ester continuen sense aturador:

– Quan era el temps de batre els cigrons, amb la màquina de batre a dalt l’era, a vegades els aixafàvem i llavors el pare els ventava. Collir cigrons es feia al matí d’hora perquè no es trenquessin les tavelles, i ens quedaven les mans esgarrinxades perquè ho fèiem tot sense guants. A la tardor anàvem a collir olives amb el fred i posàvem les saques perquè no se n’escapés cap, llavors les recollíem totes i tocava ensacar-les. Allò era horrorós perquè havies d’anar picant i pujant a l’escala. I les ametlles tres quarts del mateix. Això ens feia mandra.

També recordo la sínia i la mula a l’hort de Cal Filosa (a Callús), quan hi anàvem tota la família a fer berenars i portàvem les esqueixades i les tomaques de l’hort. Ens banyàvem a la riera de Bellver i posàvem les síndries a refrescar en un rec que hi havia a sota la casa, que era molt bonica. Allà hi passàvem el dia.

Una altra cosa que m’agradava molt era quan plovia molt i s’omplien les basses. El pare corria a girar les aigües amb el xapo perquè n’entrava un gran doll amb fang i a vegades s’omplia fins dalt. I després anàvem veient la transformació d’aquella aigua: primer era una aigua bruta, terrosa, i amb el pas dels dies l’agua s’anava filtrant, surant, fins que la lluna estava al moment adequat i l’agua ja estava filtrada i llavors el pare la portava a la cisterna, perquè aquesta era la comestible, la que fèiem servir per beure. Després l’havíem de pujar a galledes, perquè no en teníem de corrent, tirar la galleda al pou, fer-la pujar i portar la galleda a dalt.

També m’agradava passar les tardes a la galeria amb la mare, quan desfeia uns vestits i ens en feia uns altres. O baixar amb ella a peu a Santpedor, i anar a buscar les cartes a Ca la Filomena, o a comprar mitjons i calces a Ca les Moreres. A vegades estàvem de sort i trobàvem el tiet Francisco que ens pujava a casa amb cotxe.

I encara m’ha vingut al cap, quan al mes de maig hi havia els sembrats verds i alts. Jo sabia que no es podia fer però m’encantava córrer-hi per dins, quan les plantes m’arribaven gairebé a la cara. El pare ens renyava però la sensació era espectacular!

La Maria corrobora aquests bons records i evoca com el pare els ensenyava a caçar ocells, que després plomaven i es menjaven, igual que feien amb les granotes. Però sobretot recorda com era d’important per a ell la pluja, que proveïa una casa on no hi havia aigua corrent:

– Per al pare era com una festa. Quan plovia li sortia l’adrenalina, es posava un sac al cap i un altre de plàstic i deia: “Me’n vaig allà dalt a girar l’aigua perquè plourà”. I ell estava tan content! I algun any l’aigua caiguda fins i tot havia desbordat la bassa! També recordo quan l’any 1962 va nevar molt i va construir una espècie de trineu, que enganxava darrere la mula, per anar a buscar el pa a Santpedor i que li va servir per obrir tot el camí.

Flora: A mi m’agradava quan venien els segadors i dormien a dalt la golfa i la mare feia menjar per a tots, perquè s’estaven un temps a casa. Ah, i el veremar era una festa! També tinc bons records de quan als estius venia l’oncle Josep, el germà de l’avi Joan, que era germà de La Salle Bonanova a Barcelona i passava els tres mesos aquí. Sempre duia dues maletes, la de la roba i una altra tota plena de coses que arreplegava al seu col·legi per dur-nos. Quan al vespre obria la maleta era com si passessin els Reis: llapis, unes nines “negrites”… La veritat és que havíem jugat molt i ens ho passàvem molt bé en un temps en què no hi havia gaire per triar…

Anna: A mi m’agradava molt quan gairebé cada diumenge ens visitaven uns cosins de la mare, de Cal Cisquet de Manresa. Sempre ens portaven coses, un barret, algun joc… I fèiem pa torrat i ens posàvem tots al voltant de la taula a jugar. Com que eren de ciutat jo tenia la sensació que eren gent de més categoria i que les coses que portaven eren més modernes. Pensa que aquí no vam tenir televisió fins que la Maria no va tenir 18 anys!

La duresa de viure a pagès

La conversa ens duu a parlar de l’altra cara de la moneda de viure a pagès:

– Anna: A mi no m’agradaven gens totes les feines del camp que havíem de fer, anar a collir cigrons i olives, escurar el galliner i les corts de porcs…

Paquita: En aquell moment tampoc no m’agradava haver de collir raïms i olives, però amb el pas dels anys he de reconèixer que va ser una experiència positiva, perquè de gran m’ha ajudat a ser forta i a tirar endavant.

Ester: Els anys 60 i 70 van ser uns anys durs per viure a pagès, sobretot els hiverns. Recordo anar a peu a col·legi, amb la cistella del dinar, i passar molt fred. El coll “pràctic” que portava em quedava amb el folre moll i arribava amb les cuixes ben vermelles de tanta fredor. Quan plovia les “katiuskes” m’encetaven la pell perquè els mitjons em baixaven avall. Llavors al vespre havíem de tornar a casa caminant. Quan vaig començar a anar a escola tenia quatre anys, i un dia, en tornant, vaig caure a les roques del Pons Grau i em vaig trencar les dues dents del davant. Anava amb la Paquita i la Maria i elles espantades dels crits que feia perquè la sang em baixava per la cara. Aquell hivern va ser tan fred que van decidir estalviar-me d’anar-hi perquè era massa petita i era molt dur. Però amb neu i tot havíem anat a escola caminant!

Anna: Quan anàvem a col·legi érem “les de pagès” i a mi no m’agradava ser-ho. Com que ens quedàvem cada dia a dinar sempre portàvem la bata bruta de tota la setmana. I com que anàvem a peu, arribàvem amb les sabates enfangades i era l’única que sempre tenia el terra de sota la taula ple de fang. A més, quan plovia, alguna vegada el pare ens havia vingut a buscar amb el carro i a mi em feia molta vergonya perquè tothom anava amb cotxe i nosaltres encara anàvem amb carro.

Ester: Sí, jo veia les nenes del poble que anaven totes netes i polides mentre que nosaltres quan arribàvem ens havíem de treure les sabates per fer saltar els gruixos de fang. Els diumenges quan anàvem a missa ens endúiem unes sabates de recanvi i quan arribàvem a Santpedor ens les canviàvem: deixàvem les enfangades en uns forats entremig de les pedres dels marges o a la caseta del Sellarés, que ens deixava un racó perquè les guardéssim, i ens posàvem les netes. De tornada, en les tornàvem a canviar.

Maria: Pujar i baixar a peu per a mi era una cosa normal no traumàtica, però quedar-nos tot el dia a col·legi se’m feia molt llarg. No m’agradava l’escudella que feien les monges i el segon plat que dúiem a la cistella el portàvem en unes carmanyoles que a vegades vessaven, i quan per exemple portàvem samfaina el pa amb xocolata del berenar ens quedava tacat de tomàquet i el plàtan quedava aixafat!

Anna: No tenir aigua corrent era un veritable problema. No m’agradava gens haver de banyar-me a la cuina amb un bugader, tot mirant de no cremar-nos a l’estufa. Ens banyàvem juntes amb la Flora, primer mullar i ensabonar la part de dalt del cos, i després la part de baix. I anar combinant aigua neta i aigua no tant neta. En acabat aquella aigua encara s’aprofitava per regar les flors!

Ester: L’aigua era un problema i la llum també. Com que estàvem a final de línia no ens arribava prou electricitat. Quan jo em vaig casar i vaig marxar, encara no teníem rentadora i tota la roba es rentava a mà. A vegades a l’hivern jo encara era al llit i sentia la mare com picava la roba al safareig i em feia pena. L’aigua hi era glaçada i es posava una galledeta amb aigua calenta al costat per anar-hi posant els dits quan havia de trencar el gel.

A dins de casa a l’hivern hi feia molt fred. Quan arribàvem ens estàvem tots a la cuina on hi havia el foc a terra i l’estufa. Però anar a dormir i llevar-nos ens feia molta mandra perquè a les habitacions ens sortia fum per la boca. Per això ens posàvem el pijama a la cuina, agafàvem la bossa d’aigua calenta i un cop érem a dins del llit procuràvem no treure gaire el cap. A dins del llit dormíem bé perquè teníem moltes flassades.

A casa no hi va haver bany fins que la Maria va tenir el primer fill. Teníem la comuna a fora el terrat i ja et pots imaginar la mandra que feia sortir-hi a l’hivern! Tots els excrements de la comuna anaven a parar a una fossa que periòdicament s’havia de netejar. Ho feien els pares amb un bujol i uns semalers. I les portadores plenes de purins s’aprofitaven per adobar l’hort. Sostenible total!

Autosuficiència alimentària

El fet de viure lluny del poble va suposar que els avenços de l’època (les xarxes d’aigua, de llum, de clavegueram, de telèfon) arribessin més lentament a Cal Saleta. Igualment, el fet de no comptar amb transport motoritzat va fer més difícil la vida de la família aquells anys. Conscients d’aquest fet, els pares van empènyer les filles a sortir de la casa:

– Maria: Penso que la nostra mare volia que marxéssim d’aquí, per això va afavorir que sortíssim, que poguéssim treballar i aportar diners, que ens feien molta falta.

Ester: Sí, la mare veia la necessitat que nosaltres ens espaviléssim, perquè aquí no ens hi portarien res. No teníem ni televisor, ni telèfon, ni cap vehicle motoritzat. Per això de seguida que vam fer 14 anys els pares ens van empènyer a treure’ns els carnets de conduir, ens van comprar motos i vam poder tenir cotxe quan la Paquita va començar a treballar. Ells volien que ens espaviléssim per trobar feina, estudiar i treballar.

Ara bé, la petita explotació era un bon exemple d’autosuficiència alimentària i d’economia sostenible, coses que dissortadament el món globalitzat ha fet perdre:

– Ester: Nosaltres menjàvem de tot el que aquí es plantava i la mare tenia conills i gallines, que ens permetien tenir carn. A Santpedor hi anàvem a comprar molt poques coses, els plàtans, les taronges, el bacallà, el sucre…

Paquita: De tant en tant matàvem un porc i venia molta gent i ens ho passàvem bé. El que no m’agradava gens eren els crits del pobre animal quan el mataven.

Flora: Anàvem a Santpedor a buscar el pa. Ens el feia un forner a qui havíem dut un sac de farina. Per això no el pagàvem, portàvem una llibreta on anaven anotant els quilos comprats. El pa durava una setmana. I també teníem l’oli fet amb les nostres olives.

Anna: La llet que bevíem o era condensada de La Lechera, que la mare comprava a caixes, o l’anàvem a buscar els dissabtes a Vallbona de la vaca que tenien, i aprofitàvem per quedar-nos a jugar tota la tarda amb el Maurici i la Josefina.

Ester: De fet aquí s’aprofitava tot i no es llençava res. Aprofitàvem el paper que ens donaven en alguna botiga i, les bosses de plàstic, la mare les girava, les rentava i les aprofitava. A penes teníem deixalles, a tot estirar alguna llauna de sardines…

Cal Saleta avui

A l’edat adulta, després de molt treball i estudi, cap germana Baraldés Tarrés va continuar amb l’ofici dels pares. Ara la Paquita està jubilada; la Maria és perruquera (amb jubilació activa); l’Ester és esteticista; la Flora és operària de producció d’aerosols i l’Anna treballa d’administrativa. Qui es va acabar quedant al mas no fou la germana més gran (aquella que seguint el règim tradicional hauria estat pubilla), sinó la més jove. Les germanes grans van anar marxant en casar-se, i les dues petites van decidir entre elles quina es quedava amb els pares.

De totes cinc, tres (la Maria, l’Ester i l’Anna) es van casar amb homes vinculats a la pagesia i, actualment, dels 11 fills i nou nets que sumen entre totes, només quatre treballen al sector: el Pacu, el net de la Maria, que planta i ven tomàquets. El David, fill de l’Ester, que treballa amb el seu pare en una explotació intensiva de vedells, però que potser no seguirà aquest camí en el futur. El Ricard, també fill de l’Ester, a qui li agrada molt el contacte amb la natura i que està experimentant en el sector (ha treballat a l’Empordà a l’horta ecològica i es va interessar per un curs de pastor a Sort). I el Jordi, fill de l’Anna, que exerceix de veterinari i és copartícip amb el seu pare d’una explotació de ramaderia intensiva.

(Properament, Cal Saleta, ara (2a part))

Fotografies: Arxiu familiar i autora del reportatge