CAL TORRADA

Els projectes tenen vida pròpia i flueixen per senders que sovint es desvien del camí inicialment enfilat. Després de proposar-me d’omplir aquestes RURALIES amb els diferents masos del terme, la recerca en el món de la pagesia m’ha conduït avui a l’interior del poble, a una illeta rural molt propera al nucli antic, concretament al número 7 del carrer del Timbaler del Bruc. Allà hi trobem la finca de Cal Torrada, que quan es va bastir a principis del segle XX, encara quedava als afores de la població. Una mostra més de nissaga lligada a la pagesia que previsiblement no perdurarà més enllà del primer terç del segle XXI.

La primera aproximació a la família Roca Garriga de Cal Torrada es produeix el passat mes de juliol  per la festivitat de Santa Anna, al tradicional Aplec que es fa davant l’ermita de Claret. Lola Garriga Puigbò, cap de la família i originària del lloc, hi és present acompanyada dels seus fills i altres parents reunits com cada any en una data tan assenyalada.

La primera trobada formal amb tots ells, però, es produeix el dia 4 d’agost a la sala de la casa familiar del carrer del Timbaler del Bruc. Hi són presents la Lola, els seus dos fills Pere i Josep, i la dona d’aquest,  Maiva. Després també hi traurà el cap el fill petit de la parella, Gerard Roca Alhama. La Lola, que en aquell moment té 96 anys, participa activa i jovialment en la conversa i mostra un estat de salut i una memòria envejables. Res no fa preveure que tres mesos i mig més tard, el 21 de novembre, traspassarà quan aquest reportatge encara no s’hagi començat a redactar. En homenatge seu, iniciem el relat sobre Cal Torrada a partir d’ella.

Lola Garriga, l’última mestressa de Cal Torrada

El 23 d’abril de 1952 Lola Garriga Puigbò (Santpedor, 1928 – 2024), de 24 anys, provinent de Claret, es va unir en matrimoni amb Anton Roca Pujol (El Talladell, 1924 – Santpedor, 2012), hereu de Cal Torrada, que en tenia 28. A partir d’aquest casament, la Lola es va convertir, primer en la jove i anys més tard en la mestressa de la casa que avui ens ocupa.

Però qui era i d’on provenia la Lola? Doncs havia nascut a la masia contigua a les ermites de Santa Maria i Santa Anna de Claret l’any 1928, filla de Josep Garriga Comallonga (1902-2003) i d’Antònia Puigbò Cases (1904-2001). El seu pare havia entrat per masover a Claret quan tenia 17 anys. “Això vol dir que la meva família fa més de 100 anys que viu a Claret. Em sembla que quan els pares es van casar l’any 1927 hi van portar la llum. Llavors la carretera no era pas asfaltada.”

– Havia sentit a explicar que durant la guerra civil el vostre pare va salvar la imatge de Santa Anna que es venera a l’ermita…

– Lola: Quan va començar la guerra hi van anar els dels comitès. Ho cremaven i ho feien tot malbé. El pare va aconseguir preservar la calaixera de la sagristia que volien fer servir de coniller. Els va dir ‘Si me la deixeu, m’anirà molt bé per posar-hi roba’. També va amagar la imatge de Santa Anna i al seu lloc hi va posar un altre sant i no es van adonar del canvi.”

– On la va amagar, la imatge?

– Lola: Uix, es veu que a tot arreu allà on podia. No sé com s’ho feia, pobre home. La colgava a fora, embolicada, això que a llavors no hi havia plàstics. Em penso que l’anava canviant de lloc. Jo era petita. Després li va tocar anar a la guerra a fer fortificacions. Cap al final, va tornar a Claret amb un amic seu (el Fernando de la Rossa) i es van amagar a casa. Una vegada vaig pujar a les golfes i vaig dir a la mare que hi havia camises d’home esteses. Ella em va dir que eren d’un cosí. Tots dos devien estar amagats a la pallissa o no sé on i ens vigilaven com jugàvem.

– Com era la vida de les dones a pagès fa 90 anys quan vostè vivia a Claret?

– Lola: La meva mare feia la feina de la casa i jo anava a l’escola a peu, ja que llavors no passaven cotxes. Quan plovia, el meu pare ens anava a buscar a l’escola amb el carro. Mai no vaig poder fer gaire la meva, a Claret. Abans les noies només apreníem a cosir i jo vaig anar a aprendre a brodar i a classes de costura a Manresa. Després anant a ballar sardanes amb gramola als Hermanos vaig conèixer el Ton i m’hi vaig casar.

– Quines diferències vau trobar entre la vida a Claret i a Cal Torrada?

– Lola: Ja no me’n recordo gaire perquè fa molts anys però a cada casa les coses eren diferents. Sort que en aquells temps ens conformàvem amb tot! Primer vaig cosir una mica, però de seguida vaig tenir els fills, el Pere i la Conxita i al cap de dos anys ja ho vaig deixar. Llavors m’estava a casa cuidant la canalla. Quan van ser més grandets per poc temps vaig treballar a Cal Llovet repassant llençols. També cosia aquí a casa i venien dues noies a aprendre’n. Quan el Pere estava a punt de fer onze anys i la Conxita nou, després de patir dos avortaments, va néixer el Josep.

Els orígens de Cal Torrada

“Algun rebesavi va baixar de Castellnou, provinent de la masia de Vilatorrada” explica Pere Roca Garriga, el fill gran de la Lola. Però ja ningú recorda el nom d’aquests parents que probablement van deixar el mas de Vilatorrada després de fer-hi de masovers o parcers per instal·lar-se a Santpedor. Finalment, rastrejant fins a sis generacions enrere, l’acta de defunció de Maria Llussà Lladó (1827?-1900), vídua de Serafí Pujol Sala, dona fe que havia nascut a Castellnou i que va morir a Santpedor, cosa de la qual es pot deduir que ella i el seu home (els quadravis de l’actual generació) podrien ser la parella que es va instal·lar aquí, de qui ja s’havia perdut tota constància.

És la Lola qui explica que quan aquests avantpassats baixaren de Castellnou “primer van anar a viure a Ca l’Ànima, al carrer del Vall, que era a Cal Torrada de veritat.” Habitaren també a Ca l’Agustí, al carrer Ample, i quan vivien a una casa del carrer de La Plaça (que més tard va ser coneguda com a Cal Viudo) van comprar un pati del carrer del Timbaler del Bruc a una dona de Cal Ximberga, que era una casa senyorial ja desapareguda que anava de l’actual bar Timbaler fins al semàfor. Inicialment en aquest terreny només hi van construir un cobert per guardar-hi trastos i fer de paller. Més endavant hi van anar bastint un habitatge (l’actual casa) per viure-hi. S’hi van traslladar l’any 1936 quan va esclatar la guerra, per evitar que l’ocupessin els milicians. “Primer els deien a Cal Vilatorrada, però es veu que hi havia una tia vella que va començar a dir a Cal Torrada i aquest va ser el nom que va quedar” continua relatant la Lola.

Un llibre familiar manuscrit iniciat l’any 1880 per Salvador Joan Pujol Llussà (Santpedor, 1848-1920), fill de Serafí Pujol i de Maria Llussà (i rebesavi de l’actual generació), ha permès anar seguint el rastre de les diferents generacions, que hi consignaren esdeveniments familiars i locals rellevants, així com alguns poemes. A més de casaments, naixements, entrades al convent i morts de la família, s’hi parla de totes les veremes fins l’any 1895; de les nevades d’abril de 1910; del primer dia que les fonts públiques de Santpedor rajaren nodrides per l’aigua de la Font del Pericu (15 de maig de 1910); del casament del metge Lletjós i la pubilla Planas (el 23 d’octubre de 1912) al qual assistiren el Bisbe Torras i Bages i moltíssimes autoritats civils i militars; dels 11 morts que hi va haver a Santpedor el primer dia de la guerra civil (19 de juliol de 1936), etc.

Les aportacions escrites d’aquest llibre més els records orals de la família, han permès elaborar aquesta genealogia que ressegueix els diferents hereus de Cal Torrada:

Cal consignar que a totes les generacions el primer fill mascle de la casa (l’hereu) prenia el relleu a la generació anterior. La institució de l’hereu va sorgir a l’edat mitjana a Catalunya per evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l’economia familiar, basada en l’agricultura. Per aquest motiu, quan la parella formada per Jaume Pujol Noguera (Santpedor, 1906-1986) i Rosa Junyent Ribas (Callús -casa Buenos Aires-,1905- Santpedor,1991), es van adonar que no podien tenir descendència, es van afillar un cosí d’ell, l’Anton Roca Pujol, que va passar a ser el nou hereu Torrada.

El Ton Torrada

Anton Roca Pujol (1924-2012), el Ton Torrada, va néixer a El Talladell (al costat de Tàrrega) i va ser el penúltim dels sis fills del matrimoni format per Ramon Roca Roca (El Talladell, 1890-1941) i Concepció Pujol Verneda (Santpedor, 1889-El Talladell,1971). Feia de paleta a El Talladell, quan Jaume Pujol Noguera va demanar a la seva tieta Concepció que li enviés algun dels seu fills petits per ajudar-lo. Segons la Lola “quan el Ton va venir a Santpedor ja tenia més de 20 anys. Venia a ajudar el seu cosí de Cal Torrada a segar a l’estiu i després se’n tornava a El Talladell a fer de paleta amb el seu germà”. Fins que finalment el Jaume i la Roseta se l’afillaren, conegué la Lola, s’hi casà i fundà la família de qui ara parlem com a nou hereu de la casa.

La generació actual

Que a partir dels anys 70 del segle XX els usos i costums del país començaren a canviar es fa palès en la successió d’aquesta família pagesa, on fins aquell moment hauria estat ben estrany que l’explotació econòmica de la finca no passés a mans del fill gran de la família.

Dels tres fills del Ton i la Lola, qui va decidir continuar amb la feina de pagès va ser Josep Roca Garriga (Santpedor, 1964), el fill més jove. El Pere (Santpedor, 1953) va estudiar Química a la Universitat de Barcelona i després el seu futur professional va anar lligat al món de la banca. I la Conxita (Santpedor, 1955-Castellar del Vallès, 2018) treballà a Aplicaciones del plástico a Cal Clarassó, se n’anà a viure a Castellar del Vallès en casar-se, i va fer d’administrativa a diverses empreses abans de morir massa prematurament.

El Josep explica com li va néixer la vocació. “Quan venia d’escola sempre em quedava a baix a l’hort amb el padrí Jaume a fangar, remenar i fer coses. Llavors l’amor per la terra em va anar entrant. Quan vaig acabar l’EGB me’n vaig anar a l’escola Quintanes (a Les Masies de Voltregà) a fer tres anys de Formació Professional Agrària. I d’aquí ja vaig anar seguint amb la terra perquè sempre m’ha agradat i m’ha tibat”.

– Pere i Josep, parleu-me de la vostra infància com a fills de pagesos. Quins bons i mals records en guardeu?

– Pere: Amb la Conxita ens feien anar a collir ametlles i patates des de ben petits. Hi anàvem dalt del carro amb el padrí Jaume perquè els camps eren fora del poble. A l’hora de segar no era tan habitual que se’ns enduguessin perquè feia molta calor, però a vegades el padrí també ens deia que hi anéssim, la mula ja sabia on anava i ens portava a plegar garbes; alguna vegada el carro quedava tan ple que nosaltres havíem de tornar a peu! El que no m’agradava era quan tenia 16 o 17 anys i el pare em feia llevar a collir bales que pesaven vint o vint quilos i escaig i que s’havien de col·locar a dalt o a baix, en uns moments en què encara no hi havia maquinària.

– Josep: A mi m’agradava anar a collir patates i fer la matança del porc, una pràctica molt maca perquè venien tots els tiets. El primer porc el matàvem a Claret i allà venien els oncles de Sallent. I després ho fèiem aquí perquè cada casa es matava el seu. També recordo haver anat algun any a la verema al Camp de la Vinya, que va ser la darrera que vam tenir. Els mals records van lligats al bestiar de baix perquè tot ho fèiem manualment, amb forquetes, i alguna vegada algun animal m’havia mossegat.

– En quin moment, Josep, et vas fer càrrec de la hisenda i quins canvis hi vas implementar?

– Josep: El pare es devia jubilar quan va fer els 65 anys i encara m’ajudava a entrar bales de palla.

– Maiva: Jo recordo que ell era molt gran i encara volia fer les coses a la seva manera. Tu eres jove, ja hi havia més màquines i volies fer altres coses, però s’havia d’anar fent com ell volia.

– Josep: Però hi va haver un moment que ja va dir ‘Fes tu a la teva manera’. El gran canvi va ser quan ho vam mecanitzar més tot i vaig començar a arrendar més terra.

– Ara tens terra arrendada?

– Josep: El 80% de la terra que faig anar és arrendada. Perquè de pròpia tampoc no n’hi ha tanta. Abans amb el que tenim sí que es podia viure, però ara has de menester el doble o el triple de terra i encara només vas fent.

– L’arrendament què implica?

– Josep: Pagar una quantitat a l’amo, com si es pagués un lloguer. Abans es pagava la cinquena, que era una cinquena part dels quilos que sortien. Ara això s’ha suprimit.

– El preu dels arrendaments es revisa anualment o cada x anys?

– Josep: No, a pagès les coses no funcionen així. Es revisa de tant en tant, però no com l’habitatge per exemple.

– A quant es cotitza ara l’hectàrea?

– Josep: Depèn. Jo pago entre 100 i 150 € l’hectàrea. Cap a Vic paguen fins i tot 400 €, però allà la producció no és la mateixa que aquí. Això depèn molt dels camps. Hi ha camps bons pels quals pots pagar més i camps dolents. No hi ha un preu establert.

– Així, doncs, bàsicament treballes la terra (la pròpia i l’arrendada)?

– Josep: Sí, tinc conreus de cereals, blat i ordi, d’oleaginoses (la famosa colza) i civada per als farratges. També tinc hort aquí baix a casa de la mare, només com a afició. Allà al regadiu també en tenim un però com que no tenia temps el vaig llogar a un home que se’n cuida. Per al d’aquí, recullo l’aigua de la pluja de les teulades i dels coberts i l’emmagatzemo en un dipòsit de polièster. Ara a l’hort hi tinc tomaqueres, dues rengleres de cebes i pebrots i albergínies. Tot per al consum de casa. I també tinc cinc gallines ponedores per a l’autoconsum.

– I de bestiar no en tens més?

– Josep: Després d’arrendar terra vaig agafar bestiar. Però en viure al mig del poble no en podia tenir gaire. Segurament si hagués viscut a fora hauria pogut muntar una granja, però amb el pare no ens ho vam plantejar mai. De fet l’any 1993 ja vaig plegar del bestiar perquè les normatives locals ens hi van obligar. En aquell moment teníem set truges i conills que cuidava la mare.

-Pere: Ara acabo de recordar que quan jo era petit de mascles només n’hi havia en un parell de cases a Santpedor i tots els que teníem truges les hi portàvem. Recordo haver anat amb el pare i el padrí pel carrer amb la truja, un cove i un bastonet a casa d’algú que tenia mascle perquè la inseminés. Teníem un poltre, que era un aparell que permetia posar la truja a sota i el mascle a sobre i que es feia servir perquè la truja no patís tant.

– Josep: Sí, més endavant el pare va comprar un mascle. Però això també ho vaig canviar. Me’l vaig treure perquè mantenir un mascle per a quatre truges no sortia a compte.

– Què ha passat en aquesta generació amb el món de la pagesia? Quins són els grans canvis estructurals que s’han produït?

– Josep: Ara tot pot anar sense fer quasi res, amb monitoratges i GPSs. Això vol dir que muntes un volant especial, un autoguiat, al tractor per exemple, li marques tot el que vols que faci i ell ja va sol pel camp. Tu hi has de ser, però li marques el territori i ell ja sega sol. Jo hi vaig amb GPS, però amb autoguiat no. Però els pagesos de 30 anys ja van tots així.

– Per tant, ara la feina és molt més fàcil. Llavors com s’explica que amb tota aquesta tecnologia, just a l’època de la història en què seria més fàcil fer de pagès, el món de la pagesia vagi de capa caiguda?

-Josep: Doncs has de tenir molts diners. Un tractor val entre 200 i 300 mil euros i si no tens molts diners, no pots pas comprar-lo. Una màquina de sembrar de precisió de sis metres val 300 mil euros. És clar això ho has de llogar perquè no ho pots comprar. Els ingressos són els mateixos que fa 20 anys i les despeses s’han multiplicat per cinc. Els herbicides i tot s’ha enfilat molt. Per això molta gent plega.

– En un poble com Santpedor on hi havia força pagesos potser hauria fet falta un tipus de política conjunta que permetés comprar maquinària que servís per a tots.

-Josep: Hi ha cooperatives que compren una màquina i la fan treballar per a tots els socis llogant un conductor perquè no s’espatlli. Hi ha llocs en què ho fan així, però a Santpedor tothom va a la seva i no se n’ha parlat mai de fer això. I entre pagesos sempre hi ha hagut diferències i enveges i embolics sobre la propietat de la terra. A vegades en un tros de terreny com aquesta sala hi ha cinc amos. Suposo que amb el temps s’anirà aclarint tot. D’aquí a 20 o 30 anys de pagesos a Santpedor només en quedaran dos o tres.

El meu fill, per exemple, ja no continuarà. Haurem d’arrendar les terres. I apareixeran empreses de serveis que faran tota la feina agrícola de Santpedor. Els camps petits quedaran abandonats, perquè no sortirà a compte llogar-los. Els camps grans s’ajuntaran amb d’altres. I no t’estranyi que quedi tot abandonat.

– Això fa molta pena, no?

– Josep: La política europea també ha ajudat a acabar-ho d’enfonsar tot. Perquè abans tu amb els camps podies fer el que volies i ara (just en temps democràtics) jo no puc fer blat cada any al meu camp perquè Europa no em deixa. L’any que ve he de conrear una altra cosa perquè del contrari no cobraré la subvenció que em donen. I si em nego a cobrar la subvenció tampoc no em puc vendre el gra. És com una dictadura: si tu et vols fer objector d’Europa se’t tancaran totes les portes. Llavors no pots sobreviure. Sí, és molt bonic el Mercat Comú. Però què té a veure el nord d’Europa on plou tant, amb l’agricultura d’aquí? Ara en aquests dos o tres últims anys molta gent ha plegat.

– En la teva opinió, doncs, la política de la Unió Europea ha perjudicat la pagesia…

-Josep: Sí. Directrius europees sobre nitrats, per exemple, està bé que hi siguin per controlar, però tantes lleis i exigències sobre com cal fer les coses no tenen sentit. A més les exigències són repetitives: Europa t’ho fa fer, el Departament d’Agricultura t’ho fa fer… Coses que es doblen. Per això la pagesia s’ha alçat, perquè n’està molt tipa. Els sindicats agraris (Unió de Pagesos, Joves Agricultors…) han estat bastant tous i no han fet prou pressió al govern. Per això va sorgir Revolta Pagesa, que a través del what app va convocar les manifestacions del 6 de febrer de 2024 en què la gent va dir “prou”.

Abans podies fer el que volies i amb poca cosa et guanyaves la vida. Amb quatre camps, quatre conills i quatre porcs la gent vivia. Ara hi ha unes despeses (llum, telèfon, hipoteques…) que abans no existien. I com a pagès, si no tens complements econòmics no sobrevius.

El futur de l’explotació agrícola de Cal Torrada

En aquest precís moment de la conversa apareix Gerard Roca Alhama, el fill del Josep i la Maiva, de 22 anys i estudiant d’Enginyeria Física. El Gerard té una germana dos anys més gran, la Núria, que va estudiar un Cicle Formatiu d’Informàtica al Lacetània, va treballar a la mina de Súria i ara ho fa en una empresa japonesa amb seu a Barcelona (NTT Data). Cap dels dos no té intenció d’agafar el relleu de la feina de pagès del seu pare.

-Gerard, cap on t’agradaria orientar el futur professional?

– Gerard: Encara no ho tinc gaire clar. El que voldria és treballar en una empresa, tenir un bon sou i guanyar-me bé la vida i no entra en els meus plans fer de pagès.

– Maiva: Aquí s’acaba la dedicació a la pagesia de Cal Torrada, a no ser que per algun motiu s’hi vegin obligats a agafar-s’hi.

– Josep: Ara tinc 60 anys i quan m’hagi de jubilar deixaré la terra que tinc arrendada i demanaré que la pròpia me la porti algú. No m’hi capfico perquè entre els de dalt i els de baix, veig que no hi ha perspectives de millora. A més el canvi climàtic, que és evident que hi és, tampoc acompanya. Portem tres anys dolents cobrant de l’assegurança i no sé si les coses aniran a millor.

– Maiva: Fa pena…

Efectivament aquest canvi de paradigma en el món rural fa molta pena. Una vegada més resta aquí documentada amb noms i cognoms la transformació que està patint el nostre sector primari. Gràcies, família Roca Garriga.

FOTOGRAFIES: Arxiu familiar i autora