Carme Magem, la cartera

La Carme Magem Villanueva (Bagà, 1960), després d’anys d’estades temporals, s’establí definitivament a Santpedor quan obtingué la plaça de cartera a principis dels anys 90. Dona sensible, gran lectora i amant del teatre, formà part del grup teatral La Tramoia i, actualment, és membre del  Santpedor, Art i Creació (SAC), des d’on organitza, sobretot, activitats per visualitzar i promoure la poesia. 

Tu vas néixer a Bagà. Fes-nos unes pinzellades de la teva família.

La meva mare, Núria Villanueva Casals, va néixer l’any 1929 a Barcelona i el meu pare, Joan Magem Torras, l’any 1930, a Manresa. Per circumstàncies derivades de la guerra civil, tots dos van anar a viure a Bagà.

L’àvia materna, Joaquima Casals, patia del cor i, amb els bombardejos de Barcelona durant la guerra, s’ho passava tan malament, que van decidir buscar un lloc tranquil per viure. El seu marit, Vicenç Villanueva, que era taxista, va trobar feina a Bagà portant un camió a les mines de Fígols, i tota la família s’hi traslladà quan la meva mare tenia set o vuit anys.

En el cas del pare, va anar a viure a Bagà de més gran. A casa seva, eren cinc germans i, en un dels bombardejos que hi va haver a Manresa, es van quedar sense casa. Com que anaven molt justets de diners, es va haver de buscar la vida i, quan li va tocar fer la mili, com que en aquella època era possible canviar-la pel treball de miner, se n’hi va anar per treballar a la mina de Fígols.

Els pares es van casar a l’església de Crist Rei de Manresa, però es van quedar a viure a Bagà, on vam néixer i créixer les dues filles, la meva germana Marina i jo.

El pare, amb els seus cunyats, es va construir una casa a El Catllar, un poblet de Tarragona, per anar-hi de vacances. Quan es va poder jubilar, als cinquanta i pocs anys, se la va quedar ell per anar-hi a viure, perquè el clima més temperat del Tarragonès li agradava més, mentre la mare vivia entre Bagà i El Catllar, una mica en funció de la seva malaltia.

Quan jo tenia 6 o 7 anys recordo que la meva mare va estar molt malalta, molt temps al llit, durant mesos, però a llavors no se sabia o no se’n parlava de les malalties psíquiques. Li van dir que tenia una pleura, però probablement ja tenia el que primer es va denominar depressió maníaco-depressiva i ara es coneix com a trastorn bipolar. Això ho vam deduir quan als 65 anys va tornar a tenir una depressió molt forta. Llavors el pare ja s’estava a Tarragona i ella passava temporades amb mi, que aleshores treballava a una fàbrica tèxtil de La Pobla de Lillet. En aquell moment el psiquiatra li va diagnosticar depressió maniaco-depressiva i li va dir que hauria de medicar-se per sempre més amb liti. En funció de com estava, vivia amb el meu pare, amb mi o amb la meva germana que a llavors s’estava a Cerdanyola.

La teva infantesa i primera joventut van ser berguedanes. Què destacaries d’aquesta primera part de la teva vida?

Viure a Bagà era bonic i jo tinc un bon record de la meva infantesa. En aquella època era un poble d’estiueig, al qual es duia els nens perquè fessin un canvi d’aigües i d’aires. Per aquest motiu, quan començava l’estiu s’animava molt perquè venia gent de tot arreu. Al setembre, en canvi, es quedava més buit i apagat i, quan començava el curs, teníem la síndrome postvacances.

Vaig anar a la mateixa escola que la meva germana, que era a prop d’on vivíem. Era una escola unitària que potser havia tingut un centenar d’alumnes, regentada per la Maria Guiu i el seu marit, un parell de mestres que després de la guerra havien estat represaliats i que van haver d’anar a exercir ben lluny de casa seva. Eren bons, però tenien massa alumnat i no podien estar gaire per nosaltres. Recordo que les alumnes grans es cuidaven dels petits. Si eres intel·ligent, te n’anaves sortint, però si no destacaves especialment, no progressaves gaire. Com que jo no sobresortia, vaig aprendre poc. Vaig anar-hi fins als 11 anys, fins que els mestres es van jubilar i van tancar l’acadèmia. Com que les escoles nacionals, en aquella època, estaven bastant malament, molta gent de la meva edat va optar per anar a Berga. A casa anaven justos de diners però van fer un esforç i em van dur a les Carmelites, cosa que suposava quedar-me interna, perquè el viatge entre Bagà i Berga resultava molt llarg.

A l’internat hi vaig trobar les típiques noies que feien assetjament escolar a d’altres. Jo ho veia i això em feia estar malament, perquè era conscient que no estava bé i no feia res per evitar-ho. Aleshores s’estava menys atent a aquesta problemàtica i recordo haver-me sentit culpable. Al principi, a més, m’enyorava perquè estava molt emmarada. Però vist en perspectiva, també tinc un bon record dels quatre anys que hi vaig passar. Els llibres de text eren en castellà, però totes les classes les fèiem sempre en català. I les monges eren molt modernes, perquè fèiem esport d’equip (handbol) i anàvem molt d’excursió, cosa que no feien les amigues que es van quedar a Bagà. Com que hi havia biblioteca i jo era lluny de casa, em vaig aficionar molt a llegir. Un cop aconseguit el Graduat Escolar, ens van fer un test psicotècnic, que, en el meu cas, va concloure que no calia que em dediqués a seguir estudiant, perquè era més de treballs manuals i com que l’estudi no m’interessava gaire, ho vaig deixar estar.

Als 15 anys vaig entrar a treballar a una fàbrica de filatures de La Pobla de Lillet, que no em va agradar gens. Recordo que l’ambient era brut de pols i borra i sorollós. Vaig ser-hi deu anys, treballant al torn de nit, cosa que m’anava bé perquè tenia més hores lliures a la tarda. Després van fer reducció de personal i em vaig acollir a un any d’atur.

En aquella època, les noies de pobles petits com Bagà ho tenien més difícil per estudiar?

Depèn de la família d’on provenies, ho tenies més o menys fàcil. Les que eren de cases més benestants, primer van anar a l’institut a Berga i després van fer la carrera a Barcelona. Jo tinc unes quantes amigues que van fer-ho. La meva germana, quatre anys i mig més gran que jo, tampoc no va estudiar, però a ella li hauria agradat més que a mi.

En quin moment i per quins camins comences a establir vincles amb Santpedor, fins que, finalment, t’hi quedes a viure? 

L’any 1976 van obrir la discoteca Menfis a Berga i tant els nois de Santpedor com nosaltres hi anàvem perquè era la novetat. Allà, el 1977, hi vaig conèixer el Manel Rived (amb qui m’acabaria aparellant) i això va fer que comencés a venir a Santpedor, primer algun cap de setmana, després, quan vaig deixar de treballar a La Pobla, més sovint. L’any que vaig estar aturada, a vegades anava a Tarragona amb els meus pares, a vegades a Cerdanyola amb la meva germana (l’ajudava perquè ja tenia dos nens), a vegades a Bagà i a vegades aquí. Llavors, l’any 1991 o 92, l’Agustí Riera, l’antic carter del poble va deixar la feina i com que buscaven gent, el Manel, em va dir que podria fer de cartera. Va ser a rel de trobar aquesta feina que m’hi vaig quedar a viure definitivament.

Quines similituds i diferències destacaries entre Bagà i Santpedor?

El primer que em va atraure molt de Santpedor va ser la claror de la tarda. Bagà està situat en una vall i les muntanyes de seguida tapen el sol, cosa que fa que no hi hagi els tons grocs que es veuen aquí, que de seguida em van fascinar. Una altra cosa que també em va agradar molt de Santpedor és que aquí podia anar amb bicicleta més fàcilment, perquè a Bagà hi ha moltes pujades que havia de fer a peu.

Per la resta, els dos pobles eren força similars. En aquella època a Bagà hi havia més població que ara perquè tenia fàbriques tèxtils i, a més, tota la gent que treballava a les mines de Fígols i de Sant Corneli també hi vivia. I l’activitat cultural  dels dos pobles era similar. El que era diferent és que des de Santpedor, per a segons quin tipus de serveis, era molt fàcil desplaçar-se a Manresa, mentre que des de Bagà trigaves molt més per desplaçar-te a Berga.

Moltes vegades he sentit a dir que la gent de Santpedor era molt tancada, però jo no ho vaig notar, perquè de seguida em vaig sentir molt ben acollida i vaig començar a fer activitats, per exemple, de teatre, que en treballar de nit, a Bagà no havia pogut fer.

“Cal explicar que abans els carters havien de posar el local (…) I els fills del carter, si ho volien, heretaven la plaça que havien obtingut els pares”

Ja ens has explicat que a principis dels 90 comences a treballar a Correus, en una feina que, tan sols dues generacions enrere, era importantíssima i vital per a les comunicacions. Com era la carteria de Santpedor quan tu hi vas entrar?

Una curiositat és que, quan era petita, a Bagà, mirava amb molt d’afecte la cartera que passava pel meu barri. Era una senyora gran que anava amb una cistelleta de plàstic, on duia les poques cartes que repartia. Quan passava pel meu carrer sempre me la mirava i trobava que era una feina ben bonica.

En començar a treballar jo a la carteria de Santpedor, em vaig trobar un local petitíssim al carrer Dr. Anton Vila, una mica més amunt de Cal Rovira, que havia llogat l’Agustí Riera, quan se’n va fer càrrec. Cal explicar que abans els carters de poble havien de posar el local i normalment el tenien a casa. Per exemple, el Pere Fàbregas, l’havia tinguda als baixos de casa seva, al carrer Jaume Ferran. I els fills del carter, si ho volien,  heretaven la plaça que havien obtingut els pares. Per això, jo em vaig trobar una carteria molt petita, amb la Carme Fàbregas, filla d’en Pere, que hi feia de cartera.

Quan l’Agustí va plegar, de forma sobtada, hi havia moltíssima feina acumulada. Des de Manresa van fer pujar un noi de manteniment perquè ajudés, amb l’encàrrec que triés a qui volgués de la llista on ens havíem apuntat, i devia anar tan atabalat de feina, que va aprofitar que portava un certificat a casa nostra per triar-me a mi. Quan vaig començar a treballar, l’espai era tan petit que, com que no hi cabíem, tant la Carme com jo ens endúiem les cartes i les classificàvem a casa.

En aquella època hi havia més feina i hi havia substitucions, vull dir que si feies vacances o agafaves la baixa et cobrien. En canvi, ara mateix jo estic de baixa i la meva feina se l’han de repartir els altres.

Al principi, érem tres que classificàvem cartes i les repartíem per sectors. A mida que el poble va anar creixent i el polígon industrial va requerir els nostres serveis, la carteria es va anar fent més gran. Ara som sis persones en total, quatre que repartim i dues a l’oficina.

Crec que vas estar uns quants anys fent de cartera substituta fins que en un moment donat et decideixes a fer oposicions…  Obtenir plaça a Santpedor va ser complicat? 

Vaig aprovar les oposicions l’any 2004 a Barcelona, quan havíem traslladat la carteria a la Plaça Gran, al lloc on ara hi ha la Policia Municipal. Llavors el local el pagava jo, en concepte de Aportación de local, perquè tot i ser substituta, exercia de titular. En aquell local no hi teníem ni telèfon i em van fer avisar que telefonés al cap de Manresa. Quan ho vaig fer, abans de dir-me res, em va fer seure i em va llegir un telegrama, on em felicitaven per haver aprovat l’oposició i em notificaven que passava a ser contractada fixa. També m’instaven a presentar-me tres dies després a Madrid, al Palacio de Comunicaciones que hi ha a la plaça de Cibeles, per fer-me la revisió mèdica i ocupar la meva nova plaça.  Era l’any i el mes en què es van produir els atemptats de l’11-M a Atocha i en què l’Aznar i el PP van haver de deixar el govern. La seva estratègia va ser deixar un bon embolic al govern entrant. Per això van barrejar opositors de tots els territoris, perquè molta gent renunciés a la seva plaça i Correus quedés col·lapsat. El Manel em va dir que m’ho agafés com si anés a fer la mili i ja em tens a mi arribant a Madrid amb AVE, amb una habitació reservada a una pensió que m’havien recomanat a prop del Parlament. El dia que ens vam presentar a la seu, a Cibeles, semblàvem deportats, tots amb les maletes, gent de Ceuta, de Mallorca, de Galícia, d’Andalusia… tots fent cua i espantats respecte a com aniria tot plegat.

I et vas haver de quedar gaire temps a la capital de l’Estat?

Mig any, perquè com que l’havien feta bastant grossa, els sindicats van pressionar perquè es fessin trasllats molt abans del que tocava.

Per tant, et van donar plaça a Madrid i hi vas acabar repartint correu durant mig any. A quin barri?

A Barajas, a darrere de l’aeroport. Però m’ho vaig agafar com una experiència i va ser genial. Hi va haver un abans i un després de Madrid. De Bagà a Santpedor i de Santpedor a Madrid… Ho vaig aprofitar moltíssim, perquè hi havia de tot, exposicions, teatre… i bé de preu perquè moltes coses eren de franc! Llavors el meu fill tenia 9 anys i jo venia cada cap de setmana, excepte un al mes, en què ens feien treballar els dissabtes.

Al llarg d’aquests 30 anys llargs en què has exercit de cartera, s’ha produït la revolució tecnològica en l’àmbit de la comunicació. Això, indubtablement, deu haver tingut un gran pes en la teva feina. Quins són els canvis més importants que s’han produït a Correus en aquests anys?

Correus ha perdut totalment l’encant. Abans teníem temps per fer la feina ben feta. A mi m’agrada la feina perquè surts, trobes a gent i hi parles… Però amb tanta tecnologia que ha entrat, que moltes vegades no funciona bé, et fan perdre temps. Moltes vegades les PDAs que portem per als certificats no van bé. Veus que cada vegada exigeixen més i amb menys personal. Ara, de cartes n’hi ha moltes menys, però hi ha moltíssimes notificacions, que donen molta feina, perquè hi has d’anar més d’una vegada i se’t van acumulant. A més ara arriben tants paquets que podries passar-te tot el jornal només repartint-los. Molts paquets no caben al carro, i llavors has d’anar fent viatges.

Encara feu tot el repartiment a peu?

Hi ha dues places de moto i una de cotxe, però la meva plaça és d’anar a peu, amb un trajecte bastant llarg. Llavors, si he de repartir un paquet gros en algun lloc, he de tornar una altra vegada a Correus a buscar d’altres paquets i cartes i acabes no tenint temps. D’altra banda et pressionen perquè es prioritzin els paquets, però llavors el repartiment de cartes es va endarrerint i, és clar, no tenir temps per fer bé la feina, estressa molt.

Retornant a la teva biografia, l’any 1995, ja ben assentada a Santpedor, va néixer el teu fill Daniel. Què va suposar la maternitat a la teva vida? Com la vas viure?

Va ser maco. T’aboques plenament a viure per a ell i tu quedes en segon terme. Els horaris han d’anar destinats a la feina i a cuidar la criatura. Per això aquell interval de temps a Madrid, sense haver de fer el seguiment del nen, amb l’escola, els extraescolars i altres, vaig tenir temps per a mi i se’m va posar molt bé. Va ser com una excedència que em va caure del cel, perquè només m’havia de cuidar de mi i, per tant, tenia molt temps per fer coses.

Ara que el noi ja és gran, quin tipus de mare diries que vas ser?

Potser massa protectora. El Daniel era molt emmarat, tant com jo ho havia estat de la meva mare. Potser a vegades, com a mares reproduïm el que vam viure nosaltres de petites. Però ens va anar bé.

“Sempre he pensat que la meva universitat van ser els llibres i el cinema”

Al marge de la professió, sempre has cultivat la teva sensibilitat literària. I, en arribar a Santpedor, de seguida et vas apuntar a fer teatre al grup local La Tramoia. Què diries que t’aporta el teatre com a espectadora i com a intèrpret?

La primera obra que vaig fer amb La Tramoia va ser L’òpera de tres rals, al cinema de Cal Nan del carrer Santa Maria. Crec que en total vaig fer quatre obres amb el grup, perquè després em vaig casar i vaig tenir el Daniel i ja no em va anar bé. Actuar m’agrada, però passava molts nervis, sobretot a les representacions. Bàsicament valia la pena per tot el procés de preparació, perquè és un treball conjunt, al qual cadascú fa la seva aportació.

Com a espectadora, ara no hi vaig gaire al teatre, perquè, en cuidar-me de la meva mare, no tinc gaire disponibilitat, i també perquè surt una mica car. És més fàcil anar al cine. Jo sempre he pensat que la meva universitat van ser els llibres i el cine. A través d’ells tens diferents punts de vista, diferents espais geogràfics i pots aprendre coses de tota mena. El que té el teatre és que l’emoció és molt directa. Recordo que vaig anar a veure una obra que es representava en un jardí, amb la gent a banda i banda, i va haver-hi un moment en què era tot tan proper, que se’m va encomanar el plor de l’actor. D’altra banda, al teatre el que passa en una representació i una altra, mai no és ben bé igual. El teatre és viu i depèn de les circumstàncies i de l’estat d’ànim dels actors i del públic.

De quines obres o autors guardes un especial bon record, com a espectadora i com a actriu?

Em va colpir molt La neta del senyor Linh, un monòleg del Lluís Homar, que vaig veure no fa gaire al Teatre Kursaal de Manresa. Pel tema, per la interpretació i per l’emoció que traspuava.

Com a actriu l’obra que recordo amb més emoció és El Mikado, perquè tots ens vam avenir molt i ens va arribar a l’ànima. Tot l’ambient va ser molt bonic i la vam estar preparant durant molt de temps, perquè cantàvem i vam haver d’assajar cançons amb el Jaume Serra, que aleshores dirigia la Coral Escriny.

Sembla que has traspassat el testimoni d’aquesta teva vocació i sensibilitat al teu fill, que treballa d’actor. Com diries que es produeix aquesta transmissió de vocacions i de valors, de pares a fills?

Estant embarassada jo actuava. Recordo que vaig representar el paper d’una dona alta i ferma que, al seu dia, havia fet la Mary Sampere a l’obra Majòrica. De ben petit, de seguida que el vaig veure amb capacitat per aguantar una pel·lícula, el vaig dur al cinema, a veure films infantils. També el portava a la Sala Ciutat de Manresa a veure els espectacles d’Imagina’t. I em veia a mi fent d’actriu amateur. Ja era un noi, quan va decidir que volia ser actor. Darrerament ha participat en el curt “Extraña forma de vida” de Pedro Almodóvar. I justament d’aquí a poc he d’anar al Festival de Sitges, a l’estrena de “La niña de la comunión” de Víctor García, en la qual també ha participat.

Fa una colla d’anys que pertanys al grup Santpedor, Art i Creació (SAC), una entitat ben consolidada, de la qual n’ets presidenta, que potser no és del tot coneguda. Explica’ns quins són els objectius i les actuacions principals d’aquest grup.

Tot va començar el 2010, quan l’Ajuntament va voler crear una borsa d’artistes locals i va fer propaganda perquè la gent s’hi apuntés. A partir del grup que es va crear, es van fer unes quantes reunions, a les quals algú em va convidar com a persona a qui entusiasma la lectura. Com que dels llibres se’n pot treure molt art (recitals de poesia, llibres il·lustrats, còmics), m’hi vaig apuntar. Aquell any ens vam donar a conèixer per la Fira de Sant Miquel, fent diferents coses de ceràmica, de talla… sense pressupost i amb materials reciclats. Jo vaig fer un recital de poesia. Vaig convidar santpedorencs d’origen estranger perquè recitessin en el seu idioma i jo vaig llegir o explicar cada poema en català. Em vaig posar en contacte amb un americà, una romanesa, una marroquina, un xinès… i a tots els va agradar molt la idea. L’activitat va estar molt bé, ells van estar molt contents d’haver estat convidats i es va crear un vincle especial entre tots. Així vam començar.

Ara al SAC no som tants com al principi, però l’objectiu que tenim és aglutinar gent de diferents àmbits artístics (escultura, fotografia, ceràmica, talla, literatura…) per fer coses diverses. Animem gent que potser crea de manera anònima, a exposar el seu treball, i fem intervencions i accions per a diferents dates assenyalades (la Fira de Sant Miquel, el Dia de la Dona) o perquè ens ho demanen. L’exposició que fem per la Fira al Convent de Sant Francesc, que al primer any va tenir una temàtica comuna per a tots,  ja és un clàssic.

“A vegades sents coses que no saps expressar i un poeta te les clava”

Tenint en compte  que, des dels inicis, tu hi has aportat la sensibilitat més literària, i a vegades la gent veu la poesia com una cosa allunyada i difícil, explica’ns què és per a tu la poesia i què es pot fer per apropar-la a la gent.

Jo no era especialment aficionada a la poesia, però el 2007 la Institució de les Lletres Catalanes,  per Sant Jordi, va encetar la iniciativa de convidar un poeta, els poemes del qual es tradueixen a totes les llengües possibles, i aquestes traduccions, editades en fulletó, arriben a molta gent. Això em va donar la idea dels recitals multilingüístics.

A partir d’aquí em vaig aficionar a la poesia i, repartint cartes pels carrers, pensava que quedaria bonic posar poemes a les parets d’alguns indrets del poble, en un balcó, un aparador… I aquesta és una de les accions que hem anat fent, penjar versos de diferents temàtiques, a diversos racons de Santpedor.

La poesia és una manera de treure les emocions de dintre i compartir-les amb altra gent. A vegades sents coses que no saps expressar i un poeta te les clava. I t’admira com de bonic ha dit allò que tu senties.

A la gent en general potser no li agrada llegir poesia, però escoltar-la o veure-la penjada pels racons, els agrada més. Un parell de versos penjats en un balcó o algú que te’ls recita amb musiqueta d’acompanyament te la fa més propera.

Cada any participeu als Jardins de Llum de Manresa i altres accions col·lectives efímeres. Què esteu preparant ara?

Els Jardins de Llum va adreçat a artistes, arquitectes, escoles d’arquitectura, als quals encarreguen grans obres. Nosaltres no estem a aquest nivell, ni per coneixements, ni per pressupost, però ens afegim a l’apartat d’obres més participatives, obert als instituts de Manresa o a entitats amateurs. Cada any, ens donen unes directrius, però aquest any encara no sabem quines seran.

Pel que fa a altres accions, el dia 5 de novembre ens trobarem per parlar del tema del part a l’art. Des de la Casa del Part Natural de Sant Vicenç van animar a artistes que fessin obres que tractessin aquesta temàtica i d’aquí en van sortir exposicions, teatre, dansa… La regidora d’Igualtat del nostre Ajuntament, Núria Martínez, ens va demanar si volíem impulsar una activitat similar aquí al poble. El dia 5 ens trobarem, en parlarem, decidirem si fem una obra conjunta o obres individuals, amb la idea que el 8 de març de l’any vinent ho tinguem fet i ho puguem mostrar.

D’uns anys ençà, et vas separar del teu marit i vius amb la teva mare, que pateix un trastorn bipolar.  Exercir en solitari de cuidadora d’una persona gran i malalta, no és una tasca fàcil…

De la mare, fa anys que ens en cuidàvem a temporades, entre la meva germana i jo, segons si es trobava més o menys malament. Al final, pare i mare, van acabar vivint aquí Santpedor, al pis de davant de casa meva, perquè en tenir-los a prop, els podia ajudar. Això fins al 2012, en què la salut del meu pare va empitjorar i van venir a viure a casa nostra. El novembre del 2018 em vaig separar i vaig venir a viure amb ells, aquí al carrer Passeig. Llavors el gener del 2019 el pare es va morir i ara ella i jo vivim soles. El greu d’aquesta malaltia és que la medicació de tants anys (des de l’any 1985), que no pot deixar, li ha deixat seqüeles i li ha acabat danyant altres òrgans, per exemple el ronyó.

Fer de cuidadora ho porto bé, ho necessita i estic contenta de poder-ho fer. Però, és clar, a mida que es va fent gran cada vegada està pitjor. Té 93 anys i té el cos molt malmès. Li costa molt caminar, quasi no surt de casa… L’angoixa que ara tinc és què passarà el dia que no pugui caminar gens. La resta la tinc molt assimilada. És com si visqués amb tres persones diferents: o està deprimida i totalment enfonsada i no es lleva, està de mal humor i fa mala cara; o passa temporadetes més normal, en què s’assembla a la dona que havia estat; o passa a un extrem d’eufòria exagerada i inaguantable, en què costa molta de contenir.

Tot i l’increment de casos, parlar de malalties mentals és encara força tabú. En el cas del trastorn bipolar, hi ha alguna unitat especialitzada o associació que ajudi els familiars de les persones afectades?

A mi no em sembla tabú, perquè com que ho he viscut des de petita, ho tracto amb normalitat. Sí que hi deu haver alguna associació, però jo no hi he anat i m’ho he anat fent sola.

Quines són les pautes a seguir en cas de tenir un familiar o amic afectat d’una malaltia psíquica?

No els pots dir vinga va, t’has d’animar. Has d’intentar entendre que, si estan deprimits, no és perquè vulguin, i has d’acceptar que si no s’animen, no és perquè no tinguin voluntat o no facin prou, és perquè estan malalts. Es tracta de ser tolerant amb els seus canvis, acceptar-los i acompanyar-los.

És molt dur per a la persona cuidadora?

Sí que ho és, perquè avui és blanc i demà és negre i ells no en són conscients. El que he anat aprenent és que no cal voler-la canviar, no cal malbaratar energies per voler fer-ho. Però insisteixo que jo no estic queixosa de cuidar-la.

Sé que estàs arranjant la casa de la teva infantesa, al carrer Reina Elisenda de Bagà. T’has plantejat de retornar als teus orígens?

Sí, quan em jubili tornaré a Bagà. Tot i que sempre he estat molt bé aquí, m’he sentit ben acollida, he fet coses que m’han agradat i l’ambient del poble m’agrada, sempre he tingut molt afecte per Bagà i allà hi ha la casa dels meus pares.

Per acabar, volia parlar dels teus comptes Instagram, uns espais preciosos i que et defineixen molt bé. Explica’ns els posts que penges a derocamora  i a esperocarta…

Roca Mora és el barri de Bagà on vaig créixer. De fet, ma germana i jo vam néixer al carrer del Raval, però el pare va construir una casa al carrer Reina Elisenda, i a partir dels 5 anys, vam viure allà. Era una carretera tota plena de castanyers d’Índies, on vam fer-hi molta vida. Allà ens enfilàvem als arbres, és l’espai on vaig aprendre a anar amb bicicleta, hi fèiem els focs de Sant Joan i jugàvem sempre al carrer. Quan al 2017 vaig fer-me el primer compte d’Instagram, el nom de Carme Magem ja l’ocupava una pintora molt bona i coneguda. Per això  vaig posar-me el nom derocamora. En aquest compte hi penjo la foto i algun fragment de tots els llibres que llegeixo i m’agraden. El meu estil prové de les meves limitacions. Com que no sé fer comentaris de text, ni ressenyes, poso alguna frase que m’hagi agradat de cada llibre i que per a mi sigui significativa de l’obra o del tema.

esperocarta va néixer com a resultat d’un taller de poesia visual que vaig fer, l’any passat, amb Manuel Moranta. Aquest artista publica, a Instagram, dibufrases, frases amb un dibuixet molt simple, però amb molt contingut.  Com que m’agrada molt, durant la pandèmia em vaig apuntar a un taller online que va fer, que es deia “Cajas de salvamento”. Consistia a fer, metafòricament parlant, una caixa que a cadascú li permetés salvar-se d’alguna cosa. De seguida vaig pensar que la meva caixa havia de ser una bústia, per convidar la gent a intercanviar un altre tipus de correspondència. Al final, la caixa va acabar sent un sobre amb una carta, a la postdata de la qual explicava que aquesta correspondència em permetria salvar-me de la soledat. Va ser a partir d’aquí, que va néixer aquest segon compte d’Instagram amb la voluntat d’escriure i rebre cartes com les d’abans.

Afegir que també tinc dos altres comptes oberts, relacionats amb el SAC: artalsac, on hi penjo totes les activitats relacionades amb el grup; i poesiarreu per a tota l’activitat de poesia que fem.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Soc sociable.

La qualitat que prefereixes en les persones? La tolerància.

Allò que més t’estimes dels amics? Que sàpiguen escoltar.

El teu principal defecte? El desordre.

La teva ocupació preferida? Crear coses amb les mans, llegir i mirar pel·lícules.

Un lloc per viure… Bagà.

Ja sé que t’agrada llegir, per tant, recomana’ns algunes lectures… El meu llibre d’aquest estiu, la biografia Uns marrecs de Patty Smyth.

Més enllà de la literatura i el teatre, quines altres arts t’enamoren?  L’escultura, la música, la pintura i la fotografia.

Un pintor o escultor que t’agradi… De pintors, molts, Van Gogh, Carl Larsson, Monet. I com a escultor, Botero.

Una pel·lícula o sèrie… La dona de la muntanya de Benedikt Erlingsson, una pel·lícula sobre una activista islandesa que, tota sola, planta cara a la indústria de l’alumini per protegir el medi ambient.  La pots trobar a Filmin.

Algun cantant, grup o compositor preferit? Roger Mas, Antònia Font, Nina Simone, Ara Malikian, Georges Moustaki…

El viatge que has fet o que t’agradaria fer? He anat i m’agradaria anar més sovint a Mallorca per compartir temps amb la meva família.

Ets creient?  Sí, però per a mi déu és la natura.

Ets feminista? Sí, n’estic aprenent.

Com et defineixes políticament? D’esquerres.

Tens algun animal de companyia? Tinc un gat i una gata.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Decebuda de la societat, perquè tot va malament.

El teu lema vital… “Va com va”, que vol dir intento assumir i acceptar les coses que em venen i que no he triat, per dur-les el millor possible.