Confinament

Cada vespre, quan et fiques al llit, agraeixes a la vida de poder comptar amb un jaç tou, còmode i càlid on lliurar-te als braços de Morfeu. I al matí, en alçar les persianes, et sents igualment agraïda d’estar viva, de viure en un país on la majoria de dies brilla el sol, de poder veure les plantes créixer i campar lliurement  pel Pla de Bages, amb les muntanyes de Montserrat, sempre úniques sempre canviants, al fons.

Aquests dies, però, vius, juntament amb els teus conciutadans, en un estat de confinament a la llar, degut als estralls que causa a nivell mundial un virus anomenat COVID-19, que està obligant els governs de tots els països a prendre mesures d’emergència per evitar que el nombre de morts per la pandèmia creixi i els serveis sanitaris quedin col·lapsats. Mentre escrius aquestes ratlles les xifres oficials indiquen que a Espanya hi ha 25.374 persones malaltes (més de 4000 a Catalunya) , d’un total de 287.239 casos al món, essent el nostre regne el tercer país amb major nombre d’infectats darrere de la Xina i Itàlia.

La situació que vivim és molt estranya. Fa just quatre mesos que el virus es va detectar a la Xina, a la ciutat de Wuhan, i les mesures radicals de confinament d’aquella urbs que va prendre el govern asiàtic van provocar hilaritat a les nostres contrades. Ens vam oblidar que vivim en un món globalitzat i que les enormes facilitats de circulació de persones i mercaderies entre continents i països, comporten alhora indubtables avantatges per a l’expansió vírica.

Penses que ens trobem encara en plena fase d’acceptació col·lectiva d’aquesta situació inèdita, que ha paralitzat el món. Sembla que el missatge de recloure’s a casa, reiterat a través dels mitjans (i reforçat per l’acció policial derivada de l’estat d’emergència), comença a fer efecte, tot i les evidents dificultats que comporta per a la majoria de la població. Perquè a excepció de les persones que ja han contret la malaltia i s’han hagut d’hospitalitzar o l’estan passant a casa en condicions d’aïllament absolut (són aquelles que no computen a les xifres oficials!), a la resta ens resulta molt difícil això de viure en confinament.

Fa temps que creus que la societat que hem construït a l’anomenat primer món malalteja. Es nota aquests dies en la queixa permanent de les persones que en teoria tenim una vida més plena i regalada. Al cap i a la fi ens ha tocat clausurar-nos a casa, sí, però tenim la sort de fer-ho en una llar abastida de tot, amb accés als supermercats plens d’aliments i productes de neteja, amb les farmàcies fornides de medicaments, amb els mitjans de comunicació explicant-nos què passa al món i saturant-nos  d’informació sobre què cal fer per fer front al virus,  i amb tots els ginys digitals necessaris que ens permeten connectar-nos amb la família i els amics i accedir a tota mena de productes culturals  (llibres, música, jocs, pel·lícules, entrada virtual a museus, peces teatrals, concerts en directe,…).

Tal vegada aquesta pandèmia (que, com sempre, afectarà els més pobres molt més que a tots els altres) tindrà l’efecte de retornar-nos al nostre lloc, humans cobdiciosos i superbs, a qui els grans avenços tecnològics sembla que ens han fet oblidar que som mortals i sovint molt fràgils enfront  del devenir de la natura. A més, les mesures que ha calgut i que encara caldrà implementar, ens enfronten amb la feblesa del sistema econòmic i social en què vivim.  Perquè, ¿de veritat és lògic  que l’economia de tants països opulents comenci a fer figa, amb efecte dominó, només per deixar de  treballar quatre dies? ¿No serà que hem construït un sistema productiu a la mida de les deu grans fortunes del món, però inconsistent i volàtil com un castell damunt dels núvols per a la resta de la població?

La persona més gran de la teva família va morir ahir a l’UCI de l’hospital comarcal, víctima del coronavirus i en un entorn d’aïllament i soledat. Ni tan sols ha estat possible poder reunir tots els parents per acomiadar-lo, davant el desconsol dels qui més l’estimaven. Tu, que un parell de mesos enrere et mostraves escèptica davant els possibles efectes d’aquest virus, has quedat  presa de la desolació.

Ara toca especialment cuidar els pares (ancians i vulnerables), extremar les mesures higièniques i sortir tan poc com sigui possible. I és un bon moment per pensar en les fortaleses i debilitats del nostre sistema. Absolutament dignes d’admiració tots els col·lectius (són molts, sanitaris, científics, polítics, mitjans, artistes, treballadors del sector primari i de serveis,….), que es deixen la pell per intentar aturar aquesta plaga i per fer que tot segueixi funcionant. I també totes les persones que afronten l’adversitat amb coratge i solidaritat, sense deprimir-se.

Després, quan ens  en sortim, caldrà repensar moltes coses a partir de les evidències d’aquests dies. A veure si en serem capaços!