Cures compartides

Assisteixes a un Cafè Feminista dels que organitza l’Assemblea Jerònimes i del qual sempre se’n treu molt profit. Un bon grup de dones d’edats i procedències diferents parleu de les cures, no d’aquelles que s’exerceixen per al guariment d’una lesió o una malaltia, sinó d’aquelles destinades a vetllar pel bé o pel benestar d’algú o d’alguna cosa (allò que en castellà se’n diu “cuidados”).

La tria del tema ve donada pel fet que a la societat on vivim (una societat de règim patriarcal), les persones destinades a tenir cura de les altres han estat sempre les dones, a les quals se les ha considerades idònies per cuidar la canalla, les persones grans, les persones malaltes, els marits i la casa. El franquisme va fer bandera d’aquesta ideologia i les societats i partits retrògrads, en ple segle XXI, la mantenen de manera més o menys encoberta.

Aquest tenir cura de tot i de tothom no només ha estat i és a la base de la gran discriminació femenina (el paper de cuidadores en l’àmbit domèstic s’ha exercit sempre de forma exclusiva i gratuïta i, d’altra banda, semblava que les dones no servien per res més), sinó que ha quedat incorporat al nostre ADN cultural, de tal manera que moltes dones mantenen avui un estressant règim de doble jornada laboral (treballen professionalment i segueixen exercint com a cuidadores úniques a casa) o se senten culpables quan deixen de fer tasques que fins ara els havien estat pròpies i que les desempalleguen un xic d’aquest rol cuidador.

Fa anys i panys que en l’àmbit privat (allò personal és també polític) advoques per un règim familiar no-patriarcal, on la cura de les persones i la casa s’exerceixi de forma compartida per part de totes les persones que hi habiten, on ningú sigui esclau dels rols socials que encara venen donats per raó de gènere i on tothom tingui cura de tothom i dels espais que es comparteixen.

Quan feies de professora-tutora a secundària ho deies sempre a les teves alumnes: les dones, en tant que víctimes del secular règim patriarcal, hem de liderar el canvi. I el canvi només és possible triant homes que ens facin costat en aquesta transformació social, homes que vulguin abandonar el seu status de privilegi i compartir amb nosaltres d’una manera real i total la criança dels fills i la cura de les persones i de la casa.

Una llar on les cures es fan de manera compartida és una llar que educa els fills (nens i nenes) en la igualtat, perquè la canalla més que de les bones paraules i intencions aprèn dels nostres fets i què més revolucionari que tenir un pare i una mare que conviuen amb paritat!

Per últim, estàs convençuda que en aquest camí de compartir la cura de persones i espais, les dones ens hem de revisar i hem d’alliberar-nos de molts tics inherents a segles d’exercir en exclusiva com a mares i mestresses de casa. En aquesta lluita per aconseguir la igualtat no s’hi val allò de “quan ell fa el llit, he d’anar jo al darrere i refer-lo”. En els gens d’ells no hi ha l’experiència secular de posar vànoves i endreçar armaris, però segurament hi ha un component pragmàtic que cal no menystenir. I d’altra banda, hi ha tantes maneres de fer el sofregit o d’estendre la roba com persones!

Conclous aquests apunts sobre les cures en acabar la lectura de Las abandonadoras de Begoña Gómez Urzaiz, un llibre que tracta de donar resposta a la pregunta: “Quina classe de mare abandona el seu fill?”. Hi ha mares que ho han hagut de fer i ho fan per pura supervivència material (pensem en la legió de dones sud-americanes que es dediquen al servei domèstic al nostre país i que han deixat els fills als països d’origen). Però n’hi ha d’altres, algunes de ben conegudes com Doris Lessing, Ingrid Bergman, Maria Montessori, Joni Mitchell o Mercè Rodoreda, que potser ho van fer o ho fan perquè no poden o no volen reduir la seva vida a cuidar els fills en solitari. En una societat ideal, amb la criança i les cures compartides, tal vegada hi hauria menys progenitors abandonadors. En qualsevol cas, ¿per què trobem qüestionable que hi hagi mares abandonadores i, en canvi, no apliquem la mateixa vara de mesurar en el cas dels innombrables pares abandonadors que hi ha al món?