De pàtries i exclusions

Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana:
(…)
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
                        JOAN MARAGALL, Oda a Espanya, 1898

A aquestes alçades de la pel·lícula (la vida), en condicions normals no tindria cap sentit que cerquessis la definició exacta de la paraula pàtria, un mot romàntic que sempre has trobat un pèl carrincló. Però en moments històrics anòmals, quan a Espanya el règim del 78 ha començat a fer aigües, Catalunya ha liderat un moviment pacifista de dissidència, i l’extrema dreta hereva del franquisme s’ensenyoreix, desvergonyida, de la vida pública espanyola, resulta convenient revisar les pròpies conviccions.

Tant el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans com el Diccionario de la Real Academia Española  defineixen la pàtria com la Terra on hom ha nascut  o  Lugar, ciudad o país en que se ha nacido. Així mateix el DIEC parla del País al qual hom pertany com a ciutadà i el DRAE de la Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos.

No et queda cap dubte, a partir de les definicions anteriors, que la teva primera pàtria és Santpedor, un poble mitjà del Pla de Bages que dista uns 60 quilòmetres de Barcelona, al cor de Catalunya, una regió, país o nació situada al nord-est de la Península Ibèrica i dins el regne d’Espanya, territori que al seu torn es defineix com a país, estat o nació, i que està situat al sud d’Europa, fent frontera a través de l’estret de Gibraltar amb el continent africà.

Vas tenir la sort (l’atzar sempre hi juga) de néixer en aquest petit indret, sota la presència omnipotent de Montserrat, amb un clima continental fred a l’hivern i calorós a l’estiu, on la gent de dues generacions anteriors només es dedicava a l’agricultura, i on sempre, de l’Edat Mitjana ençà, s’ha parlat català per bé que successives onades migratòries han portat altres llengües al terme, majoritàriament el castellà, i més recentment el bereber, l’àrab, el romanès, el xinès…

En general a la teva petita pàtria, Santpedor, s’hi viu bé. Amb un 3,6% d’atur l’any 2018, un bon nivell de serveis, una xarxa de mobilitat millorable però que  permet plantar-se en poc més d’una hora a qualsevol lloc de Catalunya,  un bon nivell d’educació i de cohesió social, una vida associativa i cultural rica, i força tranquil·litat ambiental, tens la sort de viure i pertànyer a un poble al qual et sents fortament lligada per vincles afectius i històrics.

Per tots els motius exposats i d’altres, estàs contenta amb la teva petita pàtria. Aquí hi viu la teva família i bona part dels teus amics. Des d’aquí, i gràcies a l’estat del benestar assolit al continent europeu, has  pogut tenir accés a una educació que t’ha permès obrir-te a la cultura i al món.  Sortosament, el fet que l’Espanya de la segona meitat del segle XX  es constituís en un règim constitucional democràtic i plurinacional,  t’ha permès viure i desenvolupar-te en relativa llibertat:  llibertat lingüística, de creences, d’expressió, cultural, sexual…

Saps que Santpedor és la teva pàtria afectiva perquè és l’únic lloc del món on, si vas al cementiri,  coneixes la majoria de persones enterrades les darreres dècades. Perquè aquí hi ha transcorregut bona part de la teva existència i, sobretot, perquè t’hi has sentit acollida, vinculada, i hi has pogut viure amb prosperitat i pau.

Eixamplant el cercle,  també reconeixes com a pàtria el territori de Catalunya, perquè amb les persones i municipis d’aquesta zona hi ha una comunió lingüística i cultural i uns vincles històrics i legislatius que formen part de la teva idiosincràsia.  Saps que no tothom hi viu bé, a Catalunya. Hi ha persones que hi viuen en situacions de marginalitat, sigui perquè han arribat fa poc al país fugint de condicions de vida molt dures, o sigui perquè la crisi que s’arrossega des del 2008 ha endurit les condicions laborals i assistencials de tots i ha fet empobrir moltes famílies. Difícilment els que se senten exclosos del benestar, sense feina, papers o habitatge, poden sentir com a pàtria el seu territori.

De la mateixa manera, tots els que se senten exclosos de reconeixement polític  i maltractats pels poders d’Espanya o de la Unió Europea se senten desvinculats d’aquests ens i, per tant, en són apàtrides. Que Espanya, després de 40 anys d’una Constitució que reconeix la plurinacionalitat de l’estat, negui la veu i vulgui sotmetre per la força a més de dos milions de catalans que porten anys manifestant-se pacíficament pel reconeixement del dret a l’autodeterminació, crea una fortíssima desafecció envers un projecte de pàtria compartida, assentada en els drets de ciutadania de tots els seus membres.

No saps com es desbloquejarà el malestar polític (la major crisi política de la transició ençà) i els intents de malestar social que la metròpoli  (et permets utilitzar aquest terme lligat al colonialisme) vol crear a Catalunya. Ni saps com ens recuperarem d’aquest clima d’involució de llibertats, d’exclusió i de repressió que ens envolta. Només saps que no es pot anar contra el benestar de les persones i que el deure d’un estat i els seus polítics és escoltar-les. Els pobles, els països, només progressen quan la política es posa al servei de la gent i no dels interessos d’uns pocs.

Estàs convençuda que la història acabarà passant factura a aquells que enarboren una bandera i una pàtria amb la que pretenen tapar les seves vergonyes.