Desafiant la vellesa

Finalment has anat a veure Mula de Clint Eastwood. Sabies que t’agradaria perquè les filles, coneixedores dels teus gustos cinematogràfics, ja ho havien pronosticat. El que no era previsible –no ho és mai- és aquell moment de màgia que et manté a la butaca fins al final dels títols de crèdit, escoltant la preciosa música d’Arturo Sandoval, la sala completament buida –la gent té pressa per esgotar la vida- i els acomodadors esperant que marxis, escombres en mà, per recollir les restes de les menges que són permeses a les sales de cinema i que estan totalment fora de lloc a teatres, biblioteques, museus o sales d’exposicions.

Segurament no és el millor film d’Eastwood, un actor que vas conèixer de molt joveneta, a través dels spaghetti western de Sergio Leone, amb el qual va crear aquell arquetipus d’home inexpressiu, violent i rude  que tanta fortuna va fer. En aquella època Clint era jove i atractiu, i els seus personatges encarnaven aquella duresa que s’associa a la virilitat, una mica a l’estil del llegendari Humphrey Bogart però sense la seva profunda humanitat. Durant una bona colla d’anys la violència arbitrària dels seus personatges  et repugnava,  de la mateixa manera que et desagradava aquella seva manera de representar la masculinitat.

Et vas reconciliar amb l’actor, uns lustres més tard, el 1995, a partir del personatge de Robert Kincaid a Els ponts de Madison. Tu ja no eres joveneta i ell, nascut el 1930, era un home de la tercera edat quan va decidir dirigir  i interpretar aquest fotògraf del National Geographic  que amb el seu sentiment amorós dona sentit a l’ensopida vida de Francesca Johnson (Meryl Streep) i a la seva pròpia, al cor d’Iowa. Aquí el personatge d’Eastwood havia adquirit un fons de saviesa, autoconeixement, fidelitat a si mateix i honestedat que et van enamorar. Va ser a partir d’aquest film que vas descobrir el Clint Eastwood director, el que va dirigir (i a vegades també interpretar) joies com Sin perdón, Mystic River o El gran Torino entre moltes d’altres.

Ara, quan tu t’acabes de retirar i ell ja ha traspassat amb escreix l’esperança de vida d’un home americà, l’has retrobat desafiant  la vellesa i t’ha tornat a enamorar. No solament perquè Eastwood dirigeix i interpreta amb gran solvència una pel·lícula notable de tall clàssic, tragicòmica, amb tocs irònics i crítics, als seus 88 anys. Sinó sobretot perquè en aquest Earl Stone, autèntic i octogenari, hi ha un compendi de tot el que encara pot fer una persona amb la pròpia vida a les portes de la mort. En comptes d’empetitir-se i llançar la tovallola davant  l’adversitat, aquest floricultor arruïnat decideix buscar la manera d’aconseguir diners per recuperar el seu negoci i ajudar la seva família i amics. Davant els reptes d’un nou món tecnològic i canviant (internet, mòbils), sap treure partit de les pròpies habilitats (conduir sense haver rebut una sola multa en tota la seva vida) i enfrontar-se al seu destí, com no ho sabrien fer moltes persones més joves. I tot això mentre continua sent capaç de gaudir dels plaers de la vida (la música, la companyia dels amics, cantar, ballar i seduir).

Deia Natalia Ginzburg, parlant de la seva mare, que el seu esperit no sabia envellir i no va conèixer mai la vellesa, que consisteix a quedar-se humiliat en un racó plorant per l’esfondrament del passat. Earl Stone-Clint Eastwood pertany a aquesta categoria de persones. Lluny de plorar per tot el que ha perdut, aprofita la saviesa que els anys  aporten per superar tota mena d’entrebancs, per fer les coses a la seva manera i amb el seu tempo, per reconèixer en què s’ha equivocat a la vida i tractar d’esmenar-ho, per no sotmetre’s a les pressions i prioritzar allò que és important i per ser honest amb si mateix i amb els altres.

En definitiva, estem davant d’un home que continua brillant, malgrat la inevitable decrepitud a què ens sotmet el temps. Un autèntic plaer!  D’aquí a trenta anys, voldria ser com ell!