Desitjos que es fan realitat: viatge al Marroc

Em comparteixes?

Darrers articles

Ait Ben Haddou, a la província d’Ouarzazate, era una parada obligatòria per a les caravanes de camells que, a través de la ruta comercial del Sahara, unien el Sudan amb la ciutat imperial de Marràqueix, via Telouet. Traginaven or, plata i esclaus i retornaven amb sal. Avui és Patrimoni de la Humanitat i es conserva gràcies al cinema (és plató natural de moltes pel·lícules) i al turisme.

Tens la teoria que alguns desitjos, si són molt intensos, s’acaben complint sols, aparentment sense cap mena d’intervenció ni divina, ni personal. Com si l’atzar, la lluna o un seguit de forces tel·lúriques s’alineessin per fer possible allò llargament cobejat o somiat i racionalment abandonat per complicat, difícil o impossible. Algunes coses veritablement cabdals a la vida t’han arribat així, inesperadament, quan ja no hi comptaves. Podries incloure aquest darrer viatge, al Marroc, en aquesta categoria d’esdeveniments.

La connexió amb en Pep Quintana i Riera, el guia del viatge, va sorgir d’una forma del tot casual, a través d’una amiga comuna que te’n va parlar i que posteriorment t’hi va posar en contacte. Que aquest periodista i activista cultural  optés per encabir-te en un dels grups que freqüentment acompanya al Marroc just ara que s’ha decidit a refrenar aquesta activitat, va ser el segon element favorable al teu fat. I que en el grup cohesionat de vuit  persones que fa anys i panys que són amigues t’hi sentissis com peix a l’aigua, acaba de donar fe de la teva bona estrella en aquesta sortida.

Viatjar pel Marroc t’ha rejovenit. T’ha connectat amb el tipus de viatge que havies fet a la vintena (Estats Units, Brasil, Turquia) i dues dècades més tard (Mèxic, Guatemala, Belize, Argentina) quan amb els teus companys escollíeu països de cultures allunyades que us permetessin endinsar-vos en realitats ben diferents a la vostra, exercici que  vas poder repetir, a la cinquantena, quan vas anar a veure una teva filla  a Cuba. El viatge com a experiència de vida fora del confort quotidià, amb unes premisses inhabituals,  enfrontats a costums i situacions distants que  obliguen a obrir bé els ulls i a comprendre i respectar altres formes de vida.

Una mica d’això hi ha hagut aquests dies al Marroc. Sobretot perquè, malgrat el veïnatge i el turisme (800.000 espanyols el van visitar l’any 2018), es tracta d’un país molt desconegut i al qual ens hi acostem amb un munt de tòpics i prejudicis negatius. En aquest sentit, voltar-hi onze dies, de Fes a Marràqueix, travessant l’Atles Mitjà, l’Alt Atles i l’Antiatles, amb estada d’una nit al desert, t’ha permès fer  només una petita entrada, un petit tast, a una realitat que donada la seva complexitat promet ser apassionant.

Excursió al desert des de M’Hamid El Ghizlanes a la província de Zagora, a uns 24 quilòmetres de la frontera amb Algèria. El silenci n’és protagonista. Foto: Pilar Tardío

Qualificaries el viatge amb un excel·lent. Per l’expertesa del guia, que us va muntar una ruta molt equilibrada, combinant dues de les ciutats més importants del país amb el món rural interior, muntanyenc i berber. Per l’allotjament en molts riads, cases tradicionals àrabs -en alguns casos petits palaus-  restaurades amb cura i reconvertides en allotjaments turístics amb un tracte molt familiar. Per la qualitat humana, simpatia i bon fer del grup, en el qual tant el guia com tu vau tenir una entrada molt fàcil. Pel xofer de la furgoneta acompanyant, que repetidament va mostrar la seva habilitat i prudència al volant, tant en les estretes i costerudes carreteres de l’Atles, com en els carrers de conducció caòtica a Marràqueix. I en definitiva pel savoir faire d’en Pep Quintana, que us va explicar un munt de coses sobre el país d’una forma amena i entretinguda i que va saber crear un ambient festiu per allí on passàveu.

Travessant l’Alt Atles, camí d’Ouarzazate.

T’ha quedat el desig de tornar-hi, al Marroc. Perquè, en contra del que t’imaginaves, en cap moment hi vas tenir sensació d’inseguretat i en canvi et va desvetllar una enorme curiositat. És el país de cultura musulmana que tenim més a la vora i l’extraversió i hospitalitat dels seus habitants afavoreixen l’acostament. Llàstima que el turisme hagi de ser  una de les seves fonts d’ingressos,  perquè aquí i a tot arreu perverteix les relacions. Que la canalla dels pobles berbers se us acostessin demanant money  no és cap bon signe. I que força adults us fessin saber (a vegades amb cara de pocs amics) que no volien ser fotografiats, tampoc.

Sovint et vas preguntar com vivia i què pensava l’Abdul (el conductor de la furgo  que us va acompanyar al llarg de tot el viatge). Va mantenir-se sempre molt reservat, tot i que al final  us va convidar a prendre el te a casa seva i es va mostrar molt agraït pel vostre tracte afable. Et va quedar la recança de no haver pogut intercanviar idees amb l’únic home àrab amb qui vau tenir  una relació constant aquells dies. ¿Què en pensava de les coses que us explicava en Pep sobre el país i sobre l’Islam? Quan treballava anava vestit a l’europea, però als vespres es posava una gandora (el vestit tradicional) i es mantenia allunyat de vosaltres. ¿Era un home religiós que intentava  complir amb el deure musulmà de resar cada dia? Tot i viure molt a prop de Marràqueix (la capital turística del Marroc) i treballar en aquest sector, la seva esposa anava tapada fins als peus i es cobria el cap amb el hiyab. ¿Què pensava dels europeus a qui acompanyava, quan cada vespre en tornar de les visites us remullàveu junts a les piscines dels riads?

Aquests dies llegeixes Marruecos, el extraño vecino del periodista corresponsal de l’agencia EFE a Rabat Javier Otazu, que s’acaba de publicar a Madrid. Et serveix per acabar de posar context a moltes coses que us va explicar el guia i a moltes observacions que vas fer in situ. En aquests moments en què (amb motiu) ens queixem  de repressió i d’actituds poc democràtiques a Espanya,  la realitat sociopolítica i religiosa del país veí i la seva incidència  en la vida quotidiana de les persones  (en especial de les dones, els homosexuals i els dissidents) fa esfereir. Viatjar  també serveix per això, per adonar-se que no som el melic del món i que la realitat a molts indrets  és dura i molt dura.

Entrada al Palau Reial de Fes. Sa Majestat Mohamed VI té 24 palaus repartits per tot el territori, sempre a punt per si decideix passar-hi la nit.

Acabes de descarregar les fotos i t’adones que el Marroc t’ha deixat una forta empremta emocional. Enyores els carrers pleníssims de colors i de vida i  els rostres bruns de la gent (marrons, ocres, bronze, cacau, cafè,…). Enyores el gust  fort de les olives i el dels tes amb menta molt ensucrats. La salmòdia que cinc cops al dia convida a l’oració des dels minarets i el silenci del desert. Les aromes de les medines i els tons cromàtics de l’Atles i dels poblets berbers que s’hi confonen… I agraeixes a la Vida que  t’hagi permès, una vegada més, fer realitat un petit somni.

Enyor dels “tons cromàtics de l’Atles i dels poblets berbers que s’hi confonen”
Minaret cilíndric amb ornamentacions verdes, únic al Marroc, a Mulay Idriss. Al capdamunt la data en què va ser construït segons el calendari musulmà (1358) i cristià (1939)
Micos de Gibraltar a l’entrada de les cascades d’ Ouzoud, a 150 kms al nord-est de Marràqueix, a l’Atles Mitjà
Arc de Caracalla (217 dC) a Volubilis, el jaciment arqueològic més important del país
Madrassa El Bouanania a Fes, la més bonica del país, encara en funcionament.
El grup a Ifrane, un preciós poblet batejat com “la Suïssa del Marroc”, a 65 kms al sud de Fes, davant del famós lleó de pedra, tallat per un soldat durant la II Guerra Mundial en honor del darrer lleó de l’Atles
El grup a la kasbah de Telouet

5 respostes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *