Dolors enquistats

La vida no és fàcil. Per a moltíssims, la mera supervivència física és una qüestió àrdua. I al món del privilegi, on les necessitats bàsiques estan cobertes amb escreix, hi ha els problemes emocionals que ens fan la guitza i ens impedeixen viure en harmonia, o assolir aquell estat ideal que hem convingut a denominar “felicitat”. Els sofriments emotius que afloren en les persones del primer món (els pobres també els arrosseguen, però tenen altres urgències!) són, a voltes, tan grans, que, enquistats al cos, generen autèntics problemes de salut física, que només es poden evitar o minimitzar posant-hi consciència.

Una cosa ben semblant succeeix a la vida col·lectiva. Te n’adones aquests dies d’enèsima crisi entre socis, al govern català, que ha acabat desembocant en ruptura, justament després del cinquè aniversari de l’1 d’octubre.

I és que, des de la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, immediatament suspesa per l’article 155 de la Constitució Espanyola, dos milions de catalans, il·lusionadíssims amb la creació d’un estat nou, gestionen com poden la frustració i el sofriment causats per aquella traumàtica derrota, sense que els polítics que la van liderar hagin fet mai una autocrítica pública del Procés.

Ni a la vida privada ni a la pública, no és bo tirar endavant amagant les parts fosques sota l’estora, perquè les ombres no només ens impedeixen d’actuar amb llibertat, sinó que romanen subjacents sota els esdeveniments del present, tot contaminant-lo, o acaben aflorant amb violència i impedeixen avançar.

Sempre t’ha molestat que hàgim hagut d’assabentar-nos, a través del periodisme, dels malestars, de les lluites de poder, dels malentesos i dels errors estratègics i de càlcul que van protagonitzar els líders del Procés. El preu personal i polític que ells i elles han hagut de pagar (tres anys i mig de presó, exili, causes amb la justícia) ha estat molt alt, però això no els eximeix de reconèixer tot el que es va fer malament davant la ciutadania, condició indispensable per abordar, sense brutícies i amb pau social, noves estratègies de futur.

Mentrestant, en comptes de partir d’una autoanàlisi sincera de tot allò que es va fer malament, cosa que segurament obligaria a noves estratègies conjuntes i a la depuració d’alguns lideratges, assistim, sofrents, al progressiu deteriorament de la vida política catalana, enquistada entre pugnes històriques per l’hegemonia, ferides personals no tancades i propostes populistes que, mica en mica, ja han anat dividint la ciutadania i que, inevitablement, acabaran amb la força popular de l’independentisme.