El llegat del pare…

Em comparteixes?

Darrers articles

Es mor algú que estimes i la vida continua com si res. El sol llueix de nou (i si això fos possible encara sembla més esplendorós), les flors baden les seves corol·les sense interrupció, la gent segueix amb la rutina de sempre i tot empeny a mantenir el curs de la vida que mai no es deté.

No cal dir que la mort del pare t’ha colpit. No per anunciada t’ha impactat menys. Conscient d’aquest fet t’avens a substituir, per uns dies, l’habitual viure trepidant per aquesta tristesa i aquest abaltiment dels sentits que saps que són signes del dol, el procés psicològic amb el qual ens enfrontem a les pèrdues.

Amb la mort del pare, viscuda en el moment natural del cicle de la vida (tenia vuitanta-vuit anys i la gent diu que és llei de vida!), es comença a tancar en la teva història personal la porta que et lligava a una part dels teus ancestres. I assumir aquesta orfenesa deu ser condició necessària per començar a posar-se al capdavant de la pròpia tribu i viure amb plenitud la condició de persona gran.

Perquè amb el Lluís desapareix una de les dues baules que et subjectaven al passat, a les arrels, a la història familiar, aquella d’on provenen una part dels teus gens i dels teus trets culturals i emocionals. I a partir d’ara, els teus germans i tu sereu els transmissors últims d’aquest llegat que s’expandirà a quatre bandes, i a través teu es transmetrà a les teves filles.

Segurament ets i has après moltíssimes coses d’aquest pare que finalment s’ha apagat a la vida. De petita et deien que t’hi assemblaves. De gran et reconeixes en coses que provenen d’ell i en d’altres que has construït en oposició seva, aprenent dels seus errors.

Ell et va portar, quan tenies vuit anys, a les primeres classes de català per a adults que a mitjans anys 60 es van començar a fer a la biblioteca municipal de Santpedor. Hi eres l’únic infant. Et balla pel cap que el professor es deia Alegret. No saps si vas aprendre’n gaire, però el gest de dur-te amb ell et va donar autoestima i empenta. Deu anys més tard, i a desgrat d’una escolarització primària i secundària exclusivament en castellà, vas formar part de la primera promoció de la UAB que va iniciar els estudis de Filologia Catalana. Aleshores vas ser tu qui va fer classes de català per a adults a la biblioteca i ell va ser un dels teus primers alumnes!

El pare va beure d’una herència paterna de pagesos il·lustrats. Emulant el seu pare, el teu avi i padrí Ramon a qui ell admirava moltíssim, cada dia llegia el diari, estava al cas de l’actualitat política i llegia revistes (Destino) i llibres de literatura i d’història. Josep Pla era sens dubte el seu autor català preferit. Et recordes de petita anant de la seva mà a la biblioteca municipal Pare Ignasi Casanovas, de ben joveneta estrenant-te en la lectura de la premsa amb La Vanguardia del qual éreu subscriptors i sempre compartint llibres (a vegades els demanava expressament per a tu) del Círculo de Lectores al qual també s’havia subscrit.  

Més endavant  va ser el pare qui et va posar en contacte amb el grup de joves que, als inicis de la transició política, van començar a editar la revista Santpedor, Portaveu de la Vila amb vocació de tenir un mitjà d’informació local plural i democràtic. Ell formava part (juntament amb en Valentí Guardiola, Josep Antich i altres, si la memòria no et falla) del grup d’adults catalanistes i aperturistes que donaven suport a la iniciativa. Així va ser com et vas convertir en periodista local, tasca que t’entusiasmava i que vas exercir durant una bona colla d’anys. I no pots deixar de pensar que aquesta herència cultural alguna cosa té a veure amb els estudis de Periodisme i d’Antropologia Social i Cultural que han fet les teves filles!

El pare va viure amb veritable satisfacció la puixança econòmica que es va iniciar al país a partir dels anys 60 i que va millorar les condicions de vida de les classes treballadores. Comentava que quan es va casar amb la mare, l’any 1958, mai no s’hauria imaginat que uns anys més tard podrien tenir nevera elèctrica, rentadora, televisió, cotxe… La incorporació d’aquests avenços a la seva vida el va fer feliç però no era dels que feien ostentació del que anaven adquirint. Sabia, i ho verbalitzava, que la felicitat depèn més de com som capaços d’encarar la vida que no pas de les coses materials que tenim. Fidel a aquest lema va viure amb goig els estudis dels fills i dels nets i els seus contactes permanents amb la natura i amb la cultura el van salvar (com a tu mateixa) de molts neguits.

T’agrada recordar-lo també en relació al món del cinema, fill com era d’un poble que no arribava als 3000 habitants i que comptava amb dues sales cinematogràfiques on cada diumenge passaven dues pel·lícules i el NODO. I protagonista com va ser, igual que els seus coetanis, de l’arribada de la televisió a les cases del país, gràcies a la qual fèieu memorables sessions de cinema en família, en les quals us transmetia el seu gust per les bones pel·lícules.

Penses en els personatges cinematogràfics que li agradaven i que diuen molt d’ell. El Sean Thornton (John Wayne) de L’home tranquil de John Ford (1952), el boxador que torna dels Estats Units a la seva Irlanda natal per recuperar la granja de la seva família. L’Atticus Finch (Gregory Peck) de Matar un rossinyol de Robert Mulligan (1962), l’advocat sudista que defensa un home negre acusat de violar una dona blanca, cosa que li porta moltes enemistats però que li atorga el respecte i l’admiració dels seus fills. El sheriff  Will Kane (Gary Cooper) de Sol davant el perill de Fred Zinnemann (1952), que s’ha d’enfrontar completament sol (ningú del poble no li vol fer costat) a un criminal que ell havia dut a la presó i que ara retorna per venjar-se. O el Mr. Davis (Henry Fonda) de Dotze homes sense pietat de Sidney Lumet (1957), el jurat  número 8 que aconsegueix fer canviar d’opinió tota la resta respecte la culpabilitat de l’home acusat de parricidi sobre el qual han d’emetre un veredicte.

D’entre el munt de records carregats d’enyor que emergeixen aquests dies hi ha també, per acabar, tres imatges tendres vinculades al cinema. En ordre cronològic invers, la darrera vegada que vau anar junts al Bages Centre (poc abans de l’esclat de la pandèmia) a veure Downton Abbey (2019), el llargmetratge de l’exitosa sèrie de la BBC, al qual no va prestar l’atenció que li era habitual perquè ja estava molt malalt. Als anys 70 a casa vostra, tota la família al sofà, amb les insuperables riallades que us va provocar Un, dos, tres de Billy Wilder (1962), ambientada a l’època de la guerra freda, un temps històric que el va tocar de ple i del qual sabia un munt de coses. I el record més antic i més personal de quan, sent una nena, et va portar a l’estrena a Santpedor de Somriures i llàgrimes de Robert Wise (1965), el film de la teva infantesa, les cançons del qual també formen part de la banda sonora de la infància de les teves filles.

Gràcies, pare, per tot el que ens has donat!

La carretera de Callús de Santpedor, el lloc on va néixer el Lluís Casanovas Soler i on va viure tota la seva vida, als anys 70 quan encara no estava asfaltada i era un raval del poble   Foto: Arxiu Codina Balletbò

Els seus pares, l’àvia Dolores Soler Alsina i l’avi Ramon Casanovas Mas

El Lluís el dia de la seva primera comunió

Una de les nombroses excursions de diumenge que feia amb la família i amics a finals dels anys 60 amb el Citroën 2CV i el Seat 600 del tiet Tonet
La Teresina Iglesias Font i el Lluís durant el seu festeig el dia de la primera comunió de la tieta Antonieta

El dia de la inauguració de la biblioteca Pare Ignasi Casanovas a la carretera de Callús. El Lluís és el segon començant per la dreta. Un signe de l’època (anys 60): pràcticament tots els assistents eren homes. Foto: Arxiu Codina Balletbò
Al mar amb els fills a finals dels 70
Després de cantar caramelles amb bona part de la família (Pasqua 2011)

Afectuosa imatge de l’avi Lluís amb els seus nets petits. A la fotografia de la portada, una imatge de complicitat amb les seves netes
Abril de 2013. A punt d’agafar l’AVE per viatjar a Madrid amb la dona i fills per celebrar el seu 80è aniversari
Juliol de 2014. Homenatge als exdirectius del Club de Futbol Santpedor (als anys 70 el Lluís en va ser president) amb motiu de la commemoració del centenari del club.

23 d’abril de 2021, el seu darrer Sant Jordi

Fotos: arxiu familiar

14 respostes

  1. Àngels, moltíssimes gràcies per compartir aquest preciós escrit i fotos. M’ha servit per conèixer una mica el teu pare, a qui no havia tingut ocasió de tractar massa, només el coneixia de vista, sobretot quan venien, amb la teva mare a escoltar els concerts de l’Escriny, on hi cantàveu les tres filles.
    També per saber com et va influir, a diferents nivells, tot el que et va aportar.
    Ja veig d’on et ve el talent que tens per escriure.

    Una abraçada.

  2. Malgrat la mort ens aparta dels que tenim a prop, és una sort que aquesta arribi seguint l’ordre natural de la vida i després d’haver viscut, i haver fet viure, plenament els teus.
    Una abraçada Àngels!
    Josep Maria Serra

  3. Que bonic i emotiu. Quin reconeixement al pare que ha estat, segons expliques, un mestre-guia. Moltes gràcies M. Àngels per compartir-lo. No el tenia massa tractat (només en alguna trobada del club de lectura, on era un plaer escoltar-lo i aprendre’n) i sempre he sentit parlar molt bé d’ell, el que demostra la seva qualitat com a persona. Jo que ja no tinc ni el pare ni la mare et puc dir que sempre viuran en mi.

  4. Una delícia, Àngels, els records del teu pare i la família!!!!!!!
    Sort que els tindrem sempre amb nosaltres, tot i que marxin els pares, donant-nos suport…..
    Una abraçada!!!!!!

  5. Àngels, ja sabem com saps comprimir les impressions, les emocions, les vivències… En aquest cas, en aquest teu escrit, la figura del pare hi brilla especialment… Un retrat ben viu que us permetrà a vosaltres i als nets, que hi heu estat sempre al costat, de mantenir-ne viu el record…
    Una meravella…

  6. Àngels,
    Molt emotiu aquest article dedicat al teu pare i que descriu una època i la influència en la nostra manera de ser dels nostres progenitors.
    Una abraçada i fins aviat!
    Joan

  7. Moltes gràcies Maria Àngels pel teu post, precís i preciós com sempre.
    La pèrdua dels pares sempre és un moment colpidor: ens deixa a les palpentes.
    Només ho compensa una vida intensament gaudida. I, pel post, queda clar que això és el que has i heu fet amb el pare.
    Una abraçada ben forta.

  8. Mariangels,
    scusami per l’italiano, ma sento che scrivere è per me, che non posso vederti direttamente, il solo modo di esserti in qualche modo vicino in questo momento così duro (e non è il caso che io provi a scrivere in catalano…..).
    Grazie per aver condiviso la toccante storia di tuo padre e anche le belle foto.
    Non siamo mai preparati alla morte del padre, anche se magari è malato e in cuor nostro sappiamo che non vivrà a lungo. La sua perdita ci lascia sempre un vuoto che travalica l’affetto personale, pur se grande, perché ci toglie anche il contatto con la storia delle generazioni passate, la storia che ci ha plasmato, la nostra storia.
    Per le figlie, poi, oltre a tutto questo il padre rappresenta in qualche modo il primo amore e la sua dipartita è ancora più straziante.
    Certo, il contatto con le persone che amiamo e con gli amici aiuta molto, ma posso solo immaginare il profondo dolore intimo e la conseguente solitudine che vivi.
    Desidero con tutto il cuore farti sentire la mia vicinanza in questo momento così difficile e spero che tu possa trovare presto gli stimoli vitali che ti permettano di raggiungere un nuovo equilibrio emozionale.
    Un abbraccio fortissimo.
    Livio

  9. Moltes gràcies a tots, Lídia, Encarna, Josep M., Marisa, Roser, Mercè, Teresa, Joan, Jordi i Livio, per les vostres paraules i la vostra escalfor i proximitat.

  10. Àngels, parlar amb el teu pare sempre era agradable. Les darreres vegades, ja fa temps, ens havíem trobat passejant per la carretera i sempre tenia unes paraules assenyades… Però el tinc especialment a la memòria, de fa molts anys fent petar la xerrada a casa de la tia Agneta (jo anava a jugar amb la Pilar) però quan ell arribava sempre ens quedàvem escoltant les coses que explicava, que moltes vegades coincidien amb les que sentíem a casa.
    Tot això que has explicat, tan bé com sempre, ho tindràs cada vegada més viu… És el que ens passa als que fa temps que no els tenim.
    Gràcies per compartir-ho! Crec que a tu també t’ha anat bé.

  11. Efectivament, Mercè, de segur que m’ha anat bé de compartir aquests records. Això ajuda a elaborar el dol. Per poder ben endreçar el pare a dins, cal pensar-lo, i el record dels altres també ajuda a compondre la persona que va ser. Moltes gràcies!

Respon a Mercè Ibáñez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *