El poder reparador de les abraçades

Surts del cinema satisfeta i feliç. Una vegada més una pel·lícula ha obrat el petit miracle de commoure’t, de fer-te pensar i de connectar-te amb l’endins, amb aquelles parts de tu mateixa que a vegades ni tan sols saps que hi són, però que emergeixen quan un bon concert, novel·la, obra de teatre,  espectacle de dansa,  exposició (de fotografia, pintura, escultura,…), recital de poesia o film actuen com a reactius de l’emoció i el pensament, et sacsegen internament i esdevenen font de catarsi i de plaer.

Saps que aquesta vegada la pel·lícula Uno para todos (2020) del basc David Ilundain, que t’ha fet retornar per segon cop (cada confinament suposa una hivernació i una tornada!) a les sales de cinema, tenia un doble atractiu: estar interpretada per David Verdaguer, un molt bon actor per al qual sempre t’arrisques  a sortir de casa;  i explicar una història sobre el món escolar, un món que coneixes prou bé perquè hi has treballat durant molts anys, i sempre t’interessa la mirada que hi han sabut aportar els bons cineastes (El club dels  poetes morts(1989) de Peter Weir;  La lengua de las mariposas (1999) de José Luis Cuerda; Ça commence aujourd’hui  (1999) de Bertrand Tavernier; L’onada (2008) de Dennis Gansel;  Monsieur Lazhar (2011) de Philippe Falardeau; Camí a l’escola (2013) de Pascal Plisson, …).

Et satisfà comprovar com una petita història (la vida quotidiana en una aula de 6è de Primària al poble aragonès de Caspe) és capaç d’abordar una infinitat de temes importants, com la malaltia greu, la mort, l’assetjament escolar, el malestar emocional, la soledat, la por,… d’una manera efectiva i eficaç, tot posant en valor la figura del mestre, un professional que sovint ha de bregar amb situacions humanes d’alta complexitat i que ara i aquí no té ni l’ajuda ni el reconeixement social que es mereixeria.

En aquest cas l’Aleix és un mestre català, interí, ple de clarobscurs personals que el condueixen a afrontar un curs escolar en un entorn rural i llunyà, on les evidents dificultats de pronunciació dels pocs companys amb qui es relaciona l’han desposseït del nom propi, el qual s’ha acabat convertint en Àlex (un detall que resultaria només irrisori  o simplement còmic si no fos que respon a l’ànima monolingüe de bona part de la societat espanyola).

I és aquest Aleix reconvertit en Àlex, que trepitja per primera vegada l’escola deu minuts abans que els nois i noies entrin a l’aula (un altre detall típic del funcionament del sistema educatiu al nostre país), que substitueix una mestra tutora que està de baixa per maternitat  i que possiblement (així queda insinuat) no cobrarà els mesos d’estiu, qui haurà de fer front a un conflicte de grup d’alt voltatge, de la gestió i desenllaç del qual en depenen la tranquil·litat i el benestar i d’un grup de divuit nois i noies preadolescents.

Drama senzill, humil, fresc, honest i autèntic, apuntalat amb un bon guió de Coral Cruz i Valentina Viso (premi al Cine en Educació i Valors), amb una excel·lent interpretació de David Verdaguer (nominat com a millor actor als Premios Forqué 2020), Patricia López Arnaiz, Clara Segura i un grup de nois i noies que funcionen amb molta naturalitat davant la càmera, filmat a una escola de Caspe i una altra d’Arenys de Munt, no és la típica pel·lícula de professor milhomes que acaba ensinistrant brillantment un grup rebel de pijos o de nois de suburbi.

Contràriament,  ens trobem en una escola rural, amb alumnat de distintes procedències, amb els conflictes habituals originats en entorns familiars diversos (sovint relacionats amb el sistema socioeconòmic en què vivim i amb els problemes que se’n deriven). I ens trobem amb un mestre d’allò més normal, que malviu enllaçant contractes temporals mal pagats com la majoria de joves de la seva generació, i amb una problemàtica familiar a la motxilla que el manté trist i poc sociable.

Però aquest mestre, com tants n’has conegut, és un bon professional i vol fer bé la seva feina. I és per això que posa en funcionament l’observació, l’escolta i l’empatia, i es trenca les banyes fins a trobar un projecte que aglutini el grup, l’ajudi a integrar tots els seus membres i a estovar els conflictes que els tenallen i que els fan viure amb por, ressentiment i odi.

Al final la pel·lícula es converteix en una oda a la capacitat de perdonar, una qualitat que no està gens de moda, ni està ben vista, però que tanmateix és l’única via per recuperar la pau interior i la joia de viure i poder experimentar el poder reparador de les abraçades.

https://www.publico.es/entrevistas/david-ilundain-evidente-necesitamos-cambio-sistema-educativo.html