Els morts que t’habiten

Em comparteixes?

Darrers articles

Cementiri de Sinera, a Arenys de Mar. Foto: Mariàngels Casanovas

El mes de novembre ha entrat suau, amb la tebior d’un dia primaveral, amb la relativa calma d’una jornada festiva, aprofitada sense complexos per milers de ciutadans que necessiten fugir dels llocs on tenen assentada la vida, perquè suportar les contaminacions ambientals (especialment l’atmosfèrica, l’acústica i la lumínica) els generen (sovint sense ser-ne prou conscients) una angoixa i un estrès, que combaten, ni que sigui per unes hores, sortint a la recerca de nous paisatges amb un aire un xic més salubre, un ambient més calmat, i un camp visual més natural i lliure de sobreestímuls.

Series feliç amb aquesta benignitat meteorològica (la fredor intensa t’agravia), si no fos que arriba com a conseqüència de la terrible acció humana sobre el planeta. Aquest 2022, fa quasi sis mesos que a les nostres latituds vivim en un estiu permanent. Els mitjans de comunicació que no estan al servei dels qui acumulen riquesa sense escrúpols, alerten, de forma ara ja freqüent, de les conseqüències que tindrà sobre la vida humana, aquest augment de la temperatura planetària, directament generat per un sistema econòmic depredador que no respecta la vida.

Amb la consciència que no t’agrada gens el món que llegues als teus descendents, gires el pensament, tal com marca la jornada de Tots Sants, cap als ascendents traspassats, aquells que ja han arribat a l’altra riba i, tal vegada, han posat una mica de llum al gran misteri de la Mort.

Penses en el teu avi Ramon Casanovas Mas (1898-1972), el teu padrí, adust, ferreny, seriós, que restà orfe de mare als cinc anys i exercí, tal com establien els cànons de l’època, de patriarca de la vostra branca Casanovas, amb capacitat i rigor. Morí el dia de Sant Jordi, quatre dies abans del teu tretzè aniversari i sis dies abans que nasqués la teva germana Bet. Gens donat a demostracions d’afecte, vas agrair un exemplar per a adults, en paper bíblia, de la novel·la històrica Ben-Hur de Lewis Wallace que et va regalar unes vacances i, tot i que en vida se’t presentà com un home totalment opac, amb els anys, has sentit gran curiositat per la seva figura. La seva muller, l’àvia Dolores Soler Alsina (1898-1973), orfe de pare als sis anys i, per això, criada, juntament amb els seus germans, cadascun a famílies diferents, exercí de just contrapunt del seu marit. Extravertida, parladora, sensible, amb tendència al ploriqueig quan les coses es torcien, morí als setanta-cinc anys, una àvia sempre vestida amb roba fosca i el cabell (com el del seu marit) immaculadament blanc. Els seus dos fills, ambdós ara ja també traspassats, el tiet Ignasi Casanovas Soler (1926-2020), a qui vas tractar poc, i que morí nonagenari, una setmana després que ens confinessin per la pandèmia del Covid 19. I el teu pare, Lluís Casanovas Soler (1933-2021), a qui recordes constantment, i a qui vas dedicar, fa justament un any, un article amb motiu de la seva mort (vegeu El llegat del pare).

Penses també en l’àvia Angeleta Font Hernández (1912-2008), la teva padrina de bateig, la qui et llegà el seu nom i, amb ell, ves a saber quins comportaments, que per via materna s’escolen, de generació a generació, multitud de trets que ens conformen. Òrfena de mare als cinc anys (tres dels teus avis van perdre el pare o la mare a la més tendra infantesa), cresqué a l’empara de la segona dona del seu pare, la besàvia Dolors Esparbé Font (1890-1971), a qui a casa sempre vau anomenar la iaia de la muralla per la ubicació del seu habitatge, al carrer del Monjo. La besàvia, amb el cos magre, petit i encorbat, morí amb evidents signes de demència quan tu tenies dotze anys. La iaia Angeleta, que quedà vídua durant la guerra civil amb una nena petita (la teva mare), es maridà uns anys després amb un altre vidu, l’avi Joan Fabrés Suñer (1902-1990), que aportà a la vida en comú, un fill del primer matrimoni, seguretat econòmica i un contundent règim patriarcal. Ell morí atropellat per un camió, el conductor del qual es donà a la fuga, i ella ho feu divuit anys més tard, a prop dels noranta-sis, tres mesos després que perdessis el teu company. Del seu matrimoni en comú va néixer una segona filla, la tieta Antonieta Fabrés Font (1947-2016), una dona afable i de caràcter calmat, de qui vas viure especialment la joventut quan, abans de casar-se, tu encara eres la seva única neboda i et mostrava l’habitació secreta (el seu pare no hi entrava mai), que ella i el seu germà Tonet havien empaperat amb fotografies dels ídols musicals ye-ye dels anys 60 i 70.

I penses en l’avi de sang que no vas conèixer mai, Francesc Iglesias Arderiu (1908-1938), l’absència del qual ha planat sempre sobre la vida de la teva mare, a qui ella ni tan sols recorda, perquè només tenia tres anys quan ell perdé la vida al Front de l’Ebre. És un més dels milers de soldats de la Guerra Civil Espanyola, els ossos dels quals esperen un dia ser trobats, identificats i lliurats a les seves famílies, per poder cloure el cicle de donar digna sepultura als propis morts, i tancar un període vergonyant de la història d’aquest país. Mostres d’ADN de la mare estan introduïdes al banc de dades de perfils genètics dels familiars de desapareguts, del Programa d’Identificació Genètica (PIG), coordinat per la Direcció General de Memòria Democràtica, a l’espera que, algun dia, unes altres mostres, extretes de restes humanes recuperades, permetin determinar la identificació de l’avi Francesc.

I t’entretens, quan la curta i temperada tarda ja declina, a recordar els morts de la teva generació, en especial el teu company, Jaume Sala Alegre (1944-2008), amb qui no et va ser concedit el do de compartir gaires anys, traspassat massa prematurament, víctima d’un tumor cerebral, que va apagar per sempre un esperit positiu, apassionat, lluitador, compromès i lliure. Al seu costat, el teu cunyat (vegeu Malves en flor), alguns amics, companys i coneguts.

Per sort, tots ells, a través dels records, segueixen habitant en tu.

Amb la teva àvia i padrina Angeleta Font Hernández, l’any 2006.


El teu avi Francesc Iglesias Arderiu, el primer marit de la iaia Angeleta, probablement mort a inicis de desembre de 1938, al Front de l’Ebre.

4 respostes

  1. Ohhh!!!, Mª Àngels, tu ho has dit, tots els nostres morts, aquests dies hi pensem i ens has fet posar a la teva pell.
    Per descomptat tots en tenim de morts, gràcies per compartir-ho.

  2. És cert el que sempre hem sentit dir, referent a la pervivència dels familiars i amics morts … Els sentim en i amb nosaltres perquè els tenim vius en el record.
    Gràcies M. Àngels….

Respon a Conxita Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *