Eternitat

Observes el sol ajaçat en un llit estret a la terrassa del darrere i entrant  desvergonyit per les finestres del davant, i saps,  inequívocament, que l’estiu comença a declinar. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc diu el refranyer, pou de saviesa popular, tot observació i sentit comú. I una vegada més corrobores que la vida flueix imparable, sense que cap circumstància l’aturi.

Havies pensat escriure sobre el rei Joan Carles I i el seu allunyament forçat d’Espanya, la primera setmana d’agost, seguint una estratègia ordida conjuntament per la Casa Reial i el govern del PSOE, en un intent de salvar la institució monàrquica (esquitxada per les activitats econòmiques corruptes de l’emèrit) i el règim del 78. Volies fer-ne un paral·lelisme amb la figura del nostrat expresident de la Generalitat durant 23 anys Jordi Pujol i Soley, descavalcat per sempre més de la política del país, també a l’estiu, quan fa sis anys va confessar tenir a l’estranger un compte ocult a Hisenda. Ascens i caiguda de dos personatges contemporanis mitificats, amb una intensa vida pública al darrere, que haurien pogut passar a la història homenatjats per la seva contribució a la Transició espanyola i al redreçament de les institucions catalanes i que, finalment, han empastifat el seu llegat i el seu bon nom amb activitats il·lícites i moralment reprovables.

Decideixes no gastar ni un sol mot més en els clarobscurs d’aquests reietons del diner fàcil i el poder, la conducta dels quals, donada la seva rellevància política i institucional,  hauria hagut de ser exemplar. Incredulitat, perplexitat, vergonya i una enorme decepció, és el que t’han produït.

Potser per això t’estimes més navegar pels camins de l’art, un reducte més sincer de l’activitat humana, allí on les persones experimenten amb les formes que més les connecten amb les profunditats del propi ésser. Deu ser per això que no et treus del cap les imatges del film Éternité (2016) de l’autor francès d’origen vietnamita, Tran Anh Hung, que vas reveure per TV3 fa uns dies. Tot un embolcall formal preciós (la fotografia, la música, la posada en escena, la interpretació…) al servei d’un missatge, no per senzill menys impactant: que allò que és fora del temps, allò que és etern, és la successió constant de naixements i defuncions i que les nostres vides són poca cosa més que petites baules en aquesta cadena de vida i mort que constitueix la història de la humanitat.

Pel·lícula controvertida, aconsellada només per a amants del cinema contemplatiu (amb regustos pictòrics i musicals, en aquest cas, del Romanticisme), interpretació lliure de la novel·la francesa  L’élegance des veuves (L’elegància de les vídues) d’Alice Ferney, ressegueix la vida d’una família burgesa al llarg d’un segle fins a convergir en la trobada final d’una noia d’ara amb el seu xicot, en un pont a París. Una proposta arriscada i acrítica amb el món benestant que presenta, on els personatges només es dediquen a la procreació (no treballen), es mouen en entorns de somni i sempre s’estimen, però on la mort és omnipresent.

Pura vida! Com la que tens ocasió d’observar i compartir amb el pare, un matí de diumenge estival, passejant pels carrers solitaris de Santpedor, a recer de l’ombra. Les cases i les persones que hi van viure i que ja no hi són; les que han canviat de propietari, les que s’han posat a la venda i les que han estat reconvertides en habitatges més petits i funcionals. I els coetanis  d’ell que s’acosten i us saluden amb alegria, cossos fràgils i ulls brillants darrere les obligades mascaretes, sabedors tots que recorren el darrer tram. I compres la seva perseverança vital, aquella que els empeny, malgrat la progressiva soledat final, a seguir endavant. Pura eternitat!