Hores viscudes

El dia que ha mort Franco Battiato, que es compleix un any del traspàs sobtat d’un familiar proper (vegeu Malves en flor) i tretze anys del dia del fatal diagnòstic que dos mesos més tard acabaria amb la vida del teu company, penses en el gran enigma que és la VIDA, en els milers d’hores fugaces que transcorren, aparentment, sense pena ni glòria i que en constitueixen el gruix, i en aquelles altres, escasses i contundents, que ens deixen tastar l’esplendor vital, aquell esclat de glòria que semblaria només reservat als déus.

T’és grat recordar les hores intenses viscudes amb qui et va regalar el vinil L’arca di Noè de Battiato i et va fer descobrir l’artista. Tenies vint-i-pocs anys, la pell colrada i els desitjos a flor de pell. Feies la primera escapada en solitari a una illa mediterrània. Et senties, sense saber-ho, delerosa d’aventures i de conèixer altres geografies. I t’enamorares d’un món alhora proper i distant, amb una llum intensa i enlluernadora, la claror d’aquell juliol que devia marcar el final de la teva primavera. Has servat per sempre, enmig del gust de l’alfàbrega, de l’aroma de les xeremies i del gest dels cossiers d’Algaida, l’eclosió d’aquell idil·li que et va obrir, no sense contradiccions, el camí a conèixer-te i a descobrir la profunditat del teu anhel de viure. La cançó Voglio vederti danzare de Franco Battiato com a emblema d’aquells moments de plenitud…

Se t’humitegen els ulls a la vista d’una fotografia que va captar un dinar familiar a la terrassa de casa teva, quan encara hi éreu tots. Constates la lleugeresa i la simplicitat d’aquelles hores, segurament la trobada per celebrar un aniversari, aprofitar el bon temps i lliurar-vos al petit plaer d’estar junts. Evoques la cridòria de tot el clan reunit, àvid i sorollós, amb xerrades a tres o quatre bandes, discussions de política i futbol, apreciacions sobre sortides, viatges, receptes de cuina…, les facècies dels més joves i el moment clímax del pastís i el brindis. Els versos de Miquel Desclot, que han esdevingut càntic familiar d’aniversari (Per molts anys / facis anys / amb un cor de companys / que t’ajudin a viure / sense afanys / Per molts anys!), com a insígnia d’aquelles hores lleus que ara enyores…

I et ressona, llunyà, el moment greu i irreparable que, a l’impersonal centre hospitalari, et va fer coneixedora de la devastadora malaltia que en poques setmanes prendria la vida a una de les persones importants de la teva vida. No et vas permetre sentir dolor. Ell jeia dins d’un box d’urgències, atordit pels calmants que alleugerien el seu intens mal de cap, i desconeixies si podria o voldria conèixer la magnitud de la seva malura. Només vas pensar en fer-li planer el camí i a no deixar-te vèncer per la tristesa. Tots dos la sabíeu, però mai no vau verbalitzar res sobre la imminència de la seva mort. Vau preferir teixir aquelles setmanes de besos, abraçades i tendresa, que van acabar conformant petits moments d’autèntica felicitat. Els tangos Todo Corazón, Flores Negras i Nostalgias, entre d’altres banda sonora de la novel·la Cielo de Tango d’Elsa Osorio (l’estiu anterior havíeu voltat un mes llarg per Argentina!), com a record malenconiós d’aquelles hores greus…

Fotos: Arxiu familiar