Judit Font, traductora, mare de dia i professora de català 

Em comparteixes?

Darrers articles

Escoltar la Judit Font i Vall (Santpedor, 1983) aporta matisos nous a aquest món femení santpedorenc, ampli i ric, que intentes reflectir. Oberta, curiosa, autoexigent i sempre riallera, aporta interessants punts de vista sobre tots els temes als quals s’aboca amb passió. Una altra veu de dona que ens defineix i que resulta imprescindible.

Crec que ets d’ascendència santpedorenca per tots quatre costats. Si ens centrem en la branca paterna, l’àvia, nonagenària, encara és viva…

Tots els meus avis eren de Santpedor excepte l’avi patern, Llorenç Font Vicens, que va néixer a Manresa l’any 1920. Durant la guerra civil, l’any 1938, va ser mobilitzat pel bàndol republicà amb la lleva del biberó, i quan es va acabar la guerra es va exiliar a França, on va arribar a peu i en un trajecte molt dur. Allà es va fer voluntari de la Legió Estrangera i va passar cinc anys a Algèria, fins que va poder tornar. De nou a Manresa, va venir a treballar de camioner a la bòbila de Santpedor i acabà instal·lant-se al poble amb la seva mare. Aquí va conèixer la Pepeta Fàbregas Bové, que era set anys més jove, amb qui es va casar i amb qui va viure al carrer de la Fira. Quan el pare tenia catorze anys es van traslladar al carrer Pons Grau, a la casa que es van construir i on encara avui hi viu l’àvia, que té 94 anys. L’àvia Pepi, com així va voler que l’anomenessin des de jove, provenia d’una família humil i de pagès, però sempre va treballar al tèxtil. L’avi es va morir quan jo tenia quatre anys i quasi no el recordo, però pel que m’han explicat, em va cuidar molt mentre els pares treballaven.

El meu pare és fill únic i va treballar durant molts anys en una fàbrica de polièster al polígon de Santa Anna. És una persona molt activa, que sempre té projectes i coses per fer i que ara de jubilat es dedica a arreglar casa seva. El seu gran hobby és tocar la bateria. De jove va formar part del grup local Saltimbanki  i ara està als 4.cat, amb qui toca versions de rock català a concerts per aquí al Bages. El pare és molt perfeccionista, tot el que fa queda molt bé, i jo he heretat aquest perfeccionisme seu i una autoexigència molt alta.

L’avi patern Llorenç Font Vicens (1920-1987).
Un cartell del grup local Saltimbanki de l’any 1974. El primer de l’esquerra, dret, és en Quico Font Fàbregas, pare de la Judit.
La Judit, al centre de la fotografia, entre el seu company, els seus fills i l’àvia paterna, Pepi Fàbregas Bové. A darrere el sofà, bo i drets, els pares, Conxita Vall Sala i Francesc Font Fàbregas, i assegut al braç del sofà, el seu germà Oriol.

L’àvia materna va fer de carnissera al Born i després, amb les seves filles, va tirar endavant una carnisseria pròpia al carrer del Vall. Un clan molt femení, malgrat la figura de l’avi…

L’avi Rossend Vall Espinalt, que es va morir l’agost passat, era propietari ramader i qui, de fet, dirigia tot el negoci familiar. A la carnisseria hi treballaven la seva dona, l’àvia Serafina Sala Giralt (de Cal Manegues) i dues de les seves tres filles, la Maria, la gran, i la Serafina, la petita. La meva mare, la Conxita, que és la mitjana, va treballar sempre a la fàbrica tèxtil B.U.S.A., però també va estar molt vinculada a la botiga, que era el negoci familiar per excel·lència. Primer, fins a l’any 1971, van tenir parada al Born i després l’avi, que era un gran negociant, va aconseguir que li deixessin bastir la seva pròpia carnisseria al carrer del Vall, que va estar oberta 34 anys, fins al 2005. La vida de la iaia Serafina, com la de totes les dones de l’època, va estar completament dedicada a la feina, a la carnisseria, i a pujar els seus quatre fills amb l’ajuda de la seva sogra, que era qui es cuidava de la casa.

Instantània de la plaça dels Ases (avui plaça de la Generalitat), als anys 50. D’esquerra a dreta: cal Parrot, cal Victu, cal Manegues (d’on prové l’àvia Serafina Sala), cal Xen, cal Barcons, i cal Masot. Al centre, una font amb el Timbaler del Bruc.  Foto: Maria Barcons
Tota la família Vall-Sala en una excursió al llac de Sant Maurici. A l’esquerra, l’avi Rossend Vall Espinalt i l’àvia Serafina Sala Giralt. Al mig, a primera fila, una Judit petita i riallera enmig dels pares, tiets i cosines.

Què reconeixes en tu de tota aquesta ascendència familiar?

Ja t’he comentat que en l’autoexigència i el perfeccionisme m’assemblo al meu pare, però també hi ha tot un llegat familiar molt relacionat amb la cultura del treball que prové d’antic, dels pares, de les iaies i les besàvies, que treballaven i treballaven molt, que jo he hagut de revisar i que estic revisant encara, per relaxar-me… Diguem que soc molt de fer, tot el dia estic en acció i en això m’assemblo a la meva mare, a qui sempre he vist treballant molt, fent moltes coses, tant a casa com a fora. I aquest és un pes que duc i que m’agradaria canviar perquè estant tant en acció arriba un moment que el cos i el cap diuen prou i m’he d’aprendre a frenar perquè a vegades peto. Ara volem que el treball ens ompli i ens agradi i això abans no es podia contemplar. Per tant, sense culpabilitzar ningú de res, m’agradaria canviar aquest paradigma familiar i contemplar de què i com vull treballar.

L’antiga carnisseria i pollastreria Vall (1971-2005) amb les dones de la família que la regentaven: l’àvia Serafina Sala i les tietes Serafina i Maria Vall Sala.

La formació bàsica i secundària la vas fer a Santpedor, primer al Col·legi Llissach i després al llavors recentment creat Institut d’Auro. Com valores aquella educació obligatòria al poble?

Els records que tinc del Llissach són molt bons. Crec que és una etapa que crea un vincle amb les persones amb qui vas que és inesborrable; potser ara amb aquestes persones no seríem amics, però hi ha un vincle fet de records comuns i vivències compartides que només són significatius entre nosaltres.

De l’institut també en tinc bons records però és una etapa diferent. L’adolescència és un moment més complicat de relacions, de com et col·loques respecte als altres, de com et veuen, de trobar el teu lloc i, per tant, és més complex. Crec que el vaig viure com un simple pas, especialment l’ESO, perquè jo encara vaig fer fins a 8è d’EGB i recordo els dos anys de Secundària Obligatòria com un simple tràmit, amb una certa sensació d’anar a passar l’estona perquè molts dels meus companys no volien ser allà i això provocava que no avancéssim ni aprenguéssim gaire. D’altra banda, potser també tinc aquesta sensació perquè a l’adolescència estàs per altres coses, potser més per conèixer gent que per als estudis.

Quan vaig fer el Batxillerat Humanístic les coses van canviar i vaig haver d’estudiar més. Recordo que érem molt poquets, vam fer molta pinya i vam viure aquesta etapa bastant ben acompanyats. Per això tinc bastant bon record dels professors que vam tenir.

En paral·lel als estudis obligatoris vas estudiar llenguatge musical i instrument a les escoles de música locals i vas arribar a fer de trompetista. Quan i per què vas deixar la trompeta? No has reprès mai més el contacte amb el món musical?

Vaig començar a fer piano a l’escola del Ferran Cerdans de bastant petita, però no en tinc bon record perquè era una persona molt exigent, metòdica i no gens amable amb la canalla. Recordo que vaig dir als meus pares que no hi volia anar més perquè no m’agradava i hi havia moments que em cridava. Aleshores em van apuntar a l’Escola Municipal de Música i allà va ser tota una altra història. Crec que vaig triar la trompeta com a instrument perquè era el que més veia, ja que si t’hi fixes a Santpedor hi ha molts trompetistes. Tinc el grau mitjà de trompeta i piano.

Tot i que durant uns anys vaig estar musicalment molt activa, quan vaig acabar el batxillerat vaig decidir apartar-me de la música perquè sempre hi vaig tenir una relació de llums i ombres. Tocar la trompeta amb la Cobla Ciutat de Manresa durant dos estius va ser la meva primera feina remunerada i això va ser molt positiu i m’ho vaig passar bé. Però al costat d’aquesta experiència lluminosa hi ha l’ombra, que a mi em va costar molt sempre tocar davant del públic, per inseguretat. Ja de petita ho passava molt malament a les audicions de l’escola i, malgrat que vaig tocar força anys a la Banda de Manresa i a formacions de música clàssica, això no es va curar. Crec que vaig avançar tant perquè vaig tenir de professor en Joan Arnau, una bellíssima persona que confiava molt més en mi que jo mateixa, per la qual cosa li estic molt agraïda. Ell m’esperonava i m’apuntava a proves per entrar en orquestres, però jo patia molt i no ho vivia gens bé. Amb la trompeta se’m va desvetllar aquest pànic que segur que venia d’abans i que em va fer apartar de la música. Però aquesta inseguretat meva ha anat ressorgint en altres àmbits, perquè quan una cosa no ens agrada la tapem i després torna a sortir, i així anem fent camí.

Després, durant molts anys, la meva relació amb la música ha estat nul·la. La trompeta no la vaig tornar a tocar fins que van néixer els nens, per mostrar-los un instrument més al costat de la flauta dolça. I ara fa poc m’he incorporat al Cor de Teies de Santpedor. Em falta reconciliar-me amb la trompeta i potser algun dia ho faré.

La Judit durant una audició a l’EMM de Santpedor.
La Judit, al darrere la segona començant per l’esquerra, a la Cobla Ciutat de Manresa.

Per què vas decidir estudiar Traducció i Interpretació?

Quan tenia 15 o 16 anys vaig començar a estudiar alemany, però prèviament havia estat molt interessada en l’anglès. A la meva mare li agraden molt les llengües i el meu interès lingüístic prové d’ella. Recordo que quan anava a l’institut em cartejava en anglès amb molta devoció amb una noia de les Illes Maurici i amb una japonesa. També traduïa les cançons angleses que m’agradaven. Els pares, en veure que tenia facilitat i interès per les llengües, em van suggerir que fes alemany perquè és la llengua del futur i t’obrirà més portes. I jo dòcilment hi vaig estar d’acord. Va ser quan vaig anar als vespres a l’acadèmia Madison a Manresa a estudiar-ne. M’agradaven les llengües estrangeres, m’agradava el contacte amb altres cultures i tot això va fer que em decidís per Traducció.

I vaig començar Traducció i Interpretació a la Pompeu Fabra amb l’alemany com a primera llengua, tot i que només n’havia estudiat dos anys. En aquest sentit crec que vaig començar amb mal peu la carrera perquè tenia un domini molt bàsic de l’alemany i sempre vaig tenir la sensació que no tenia el nivell adequat, tot i que vaig passar una prova d’accés. Per aquest motiu vaig patir i em vaig haver d’esforçar molt perquè crec que vaig començar la carrera una mica coixa.

“Per aprendre una llengua has de viure-la, has de tenir-hi un vincle que et faci practicar-la de manera continuada en el temps”

Dominar una llengua estrangera no és fàcil…

Per aprendre llengües estrangeres no n’hi ha prou d’anar un parell d’hores a la setmana a una acadèmia a aprendre molta gramàtica. Això és com un bolet. Per aprendre una llengua has de viure-la, has de tenir-hi un vincle que et faci practicar-la de manera continuada en el temps. I requereix mirar pel·lícules i conèixer algú que la parli i amb qui tinguis ganes de comunicar-te. Tot això a mi em va passar amb l’anglès, però amb l’alemany em va ser més difícil. Fins que no vaig anar a Alemanya quatre mesos d’Erasmus no puc dir que vaig aprendre l’alemany.

De seguida que vas començar a anar a la universitat et vas quedar a viure a Barcelona, acollint-te al Programa Viure i Conviure que promovia Caixa de Catalunya. Explica’ns aquesta experiència.

Als divuit anys me’n vaig anar a estudiar a Barcelona i això és un pas gran. Al principi anava i venia amb tren cada dia, però això no era gens sostenible perquè a la Pompeu fèiem horari de matí i tarda i arribava molt tard a casa i encara havia de fer els deures per a l’endemà. Buscant amb la mare fórmules per poder-me quedar a Barcelona, vam ensopegar amb el programa Viure i conviure, que consisteix en què una persona jove conviu i acompanya una persona gran, a canvi d’allotjar-se a casa seva. Jo vaig viure amb la Maria, que tenia 83 anys, durant un any. Va ser una experiència bonica però que va coincidir amb un moment vital meu d’expansió, per la qual cosa em va costar de sostenir. Pensa que per contracte cada nit havia de dormir a casa seva, només podia tornar a Santpedor el dissabte al matí i el diumenge al vespre ja havia de tornar a ser-hi. En un moment tan nou per a mi, en què coneixia molta gent i tenia moltes ganes de sortir, viure amb la Maria suposava un fre. Per això al curs següent vaig preferir buscar una modalitat que lligués més amb la vida que tenia ganes de portar en aquell moment. Vaig posar-me a treballar per poder pagar els pisos compartits en què vaig anar vivint els següents tres cursos de llicenciatura.

Una llicenciada en Traducció i Interpretació per la Pompeu Fabra, amb un bon domini de llengües, deu tenir unes bones expectatives laborals. Quantes llengües parles i quant de temps vas treballar de traductora?

Ara estic una mica rovellada però domino bé l’alemany, l’anglès, el castellà i el català. També vaig estudiar aranès (occità), però no puc dir que en tingui un bon domini.

Vaig treballar ben bé 14 anys de traductora. Quan vaig acabar la carrera, em vaig voler especialitzar en llengua catalana i ho vaig fer amb un Postgrau a la Universitat Autònoma que es deia Correcció i Qualitat Lingüística. Després d’aquest postgrau de seguida vaig començar a treballar en una empresa de traducció. Era una empresa petita, gairebé familiar. Bàsicament fèiem traduccions del català al castellà o del castellà al català, moltes correccions per a la Generalitat o documents per a particulars que volien que estiguessin correctament escrits i amb un nivell de formalitat adequat. L’empresa també traduïa a altres llengües, però quan jo vaig entrar-hi ja tenien responsables per a cada una, un noi alemany, un noi anglès… Jo era a l’equip de català, format per una mitjana de quatre persones, i en aquell moment el nostre treball era tot presencial, tot i que ara em consta que fan molta feina des de casa.

En el teu cas la vida personal ha tingut una forta incidència en la professional. Primer et vas aparellar i en néixer el Bernat, el teu primer fill, la maternitat et va sacsejar…

Fa 20 anys que estic amb el Joan. Ja feia temps que vivíem junts a Barcelona i a vegades tenia el dubte de si voldria ser mare perquè veia la maternitat com un canvi d’etapa que en aquell moment no tenia ganes de fer, potser també perquè em feia por i respecte. Però pels volts dels 30 anys, el moment biològic m’ho va fer plantejar, em vaig deixar sentir les ganes i després el Joan també s’hi va animar.

Vaig tenir el Bernat als 31 anys. Abans de tenir-lo ja vaig començar a mirar cap a una manera diferent de gestar i de parir, i una mica avançat l’embaràs, em vaig començar a plantejar de quina forma acompanyaria el meu fill, si com m’havien acompanyat a mi o d’una altra manera. Se’m van despertar molts interrogants i vaig començar a investigar. Amb el Joan ens vam apuntar a un grup de prepart d’una cooperativa de salut de Barcelona que es diu Cos. En aquest grup i amb diferents professionals es mirava l’embaràs, el part i la criança amb una mirada que em va ressonar molt. Diguem que se’m va obrir un món que vaig trobar fascinant. Llavors vaig començar a llegir molt, fèiem aquest curs amb el Joan compartint amb altres parelles i quan els nadons anaven naixent, les parelles seguien venint i tots vivíem el part dels altres vibrant molt. Va ser molt maco i va suposar tot un canvi de mentalitat.

Com vas parir tu?

Fins fa un temps els parts han estat totalment medicalitzats. Per al Bernat vaig arribar a l’hospital amb un programa de part on demanava que em respectessin com a mare i que em deixessin intentar parir sense epidural sentint tot el que hagués de sentir. Finalment, però, potser pel punt de por davant del desconegut, vaig acabar demanant-la. Anava conscienciada però oberta de mires per poder decidir jo, atès que, sobretot per al primer fill, tenim integrades moltes pors i inseguretats. El meu segon part, en canvi, el vaig fer tot natural perquè ja sabia què era.

Un cop nascut el nadó, vam aplicar una altra mirada sobre la criança i sobre la infantesa i aquí encara hi soc de ple.

La Judit, sempre riallera, amb el seu company Joan Llambies Bal·le i els seus dos fills Bernat i Blai.

Explica què és una Llar de Criança i com et vas implicar en aquest projecte.

Una Llar de Criança és un espai, de fet és una casa que algú ofereix a un nombre de famílies reduït per cuidar els seus infants. És una llar amb un ambient familiar, que intenta ser el màxim de quotidià per als infants, un entorn amable i adaptat a les seves necessitats.

Nosaltres vivíem a Barcelona i amb tot el despertar a la vida que vam tenir amb l’arribada del Bernat, vam buscar una manera que ens encaixés per a aquesta primera infantesa. Jo vaig demanar una excedència a la feina i vaig estar divuit mesos amb el Bernat a casa. Anava amb ell amunt i avall buscant espais on compartir amb altres mares els dubtes i els neguits que se’ns presenten a totes els primers mesos de vida dels nadons. Però jo veia que havia de començar a treballar amb reducció de jornada, perquè sentia com un pes en el sentit que havia d’aportar diners a la família. Llavors l’angoixa era què passarà amb el meu fill, veia clar que no el volia portar a una escola bressol amb unes ràtios molt carregades. El Joan també ho pensava, però jo més. I aquí va passar que vaig coincidir amb altres mares que havien tingut fills com jo el 2014, que totes volíem un espai respectuós i cuidat per als nostres fills i del qual nosaltres també en poguéssim formar part tot i treballar. Com que aquest espai no el trobàvem, vam crear el Grup de Criança Pescallunes. Érem 10 famílies, amb infants nascuts tots el mateix any. Vam contractar una educadora acompanyant. Cada dia en aquell espai, que obríem de 9 a 2, hi havia l’educadora i dos pares diferents. Això volia dir que una persona de cada una de les parelles havia de tenir disponibilitat un matí cada setmana. Tot això, participar en aquesta escoleta, va ser molt bonic. Era un projecte autogestionat i creat per nosaltres a la nostra mida. El que va ser més interessant és que vam demanar a l’educadora que ens fes formació i, per tant, ens trobàvem un cop a la setmana en assemblea totes les famílies i compartíem mil aspectes de l’acompanyament en la primera infància. Allà vam créixer molt. La més implicada de la parella era jo perquè em podia combinar la feina i anar-hi un dia a la setmana i també assistir a les assemblees. Diguem que el Joan va participar molt en el projecte però més des de la rereguarda. Aquí vam descobrir l’educació, el joc i el moviment lliures i com acompanyar les emocions, tot des d’un lloc que no havia vist ni viscut mai. Se’ns va obrir un món molt gran, molt interessant, però tot i saber que aquest era el camí, ens van aparèixer dubtes respecte si sabríem fer aquest acompanyament, tenint en compte que a nosaltres no ens havien acompanyat així.

Grup de Criança compartida Pescallunes a Gràcia, on la implicació de les famílies era clau.

“… a les treballadores de les Llars de Criança també se les anomena mares de dia perquè són com una mare per a tots (els infants), atenent les seves necessitats de contacte, d’acompanyament emocional, cosa de la qual és molt deficitària la nostra societat”

Per a la canalla una escola bressol que tingui molts recursos i unes ràtios més baixes és gaire diferent d’una Llar de Criança?

Jo t’he parlat d’això que vam fer amb el Bernat els dos primers anys de la seva vida, que era un Grup de Criança. Quan el nen va fer tres anys i acabava de néixer el Blai, el nostre segon fill, vam traslladar-nos a viure a Santpedor. Un Grup de Criança autogestionat com Pescallunes necessita una energia brutal, força diners, molta dedicació en nombre d’hores i un sistema molt complex que no vèiem de poder repetir amb el Blai aquí. Amb dos fills tot es complica. Jo continuava tenint molt clar que no el volia portar a l’escola bressol i vaig idear i crear la Llar de Criança La Closca, per cuidar el meu fill i cuidar-ne altres. Vaig oferir casa meva per acollir altres infants. Llavors, a la Llar de Criança els pares podien venir a acompanyar els seus fills l’estona que calgués al matí, o venir-los a buscar abans, però no s’hi quedaven.

Sí que hi ha diferència amb l’escola bressol. Nosaltres érem dues persones adultes per cuidar sis infants de menys d’un any, amb unes necessitats de contacte i d’acompanyament molt proper i això en una escola bressol, ho sé per persones que hi han treballat, no es pot donar per les ràtios, que no els permeten atendre les necessitats de la canalla. La Closca va durar dos cursos. El primer any en realitat els nens no necessiten el contacte amb altres nens, és una necessitat dels pares, dels adults, perquè hem d’anar a treballar i no podem compaginar el treball i la criança, perquè criar i cuidar és molt dur. Les famílies que van optar per La Closca sabien que atendríem els seus fills amb una mica més de proximitat. Per això a les treballadores de les Llars de Criança també se les anomena mares de dia perquè són com una mare per a tots, atenent les seves necessitats de contacte, d’acompanyament emocional, cosa de la qual és molt deficitària la nostra societat.

Nens de La Closca a l’aiguamoll de Santpedor.

I posats a pensar en el millor per als infants, no és millor una persona amb vocació i experiència que exerceixi de cangur?

Si hem d’establir un rànquing per tenir cura de la primera infància, el millor són els pares i en segon lloc un cangur amb algun coneixement sobre les etapes evolutives de l’infant i sobre acompanyament emocional. El cangur el posaria per davant de la Llar de Criança perquè és un adult que acompanya i atén totes les necessitats d’un únic nen.

La Llar de Criança és gaire costosa econòmicament per a les famílies?

És una mica més cara que l’escola pública, però el preu és equiparable al de l’escola bressol privada. Aquí a la comarca, el preu mitjà (en funció de les hores que es quedaven els nens, si es quedaven o no a dinar…) que teníem a La Closca era d’uns 300 euros. A Barcelona, però, el servei es pot arribar a enfilar fins als 500 euros.

En termes socials l’avantatge de l’escola pública és que arriba a totes les famílies, mentre que Llars de Criança i cangurs només estan a l’abast de qui els pot pagar…

Aquesta és la pedra a la sabata d’aquest tipus de projectes, perquè jo crec en l’escola pública, que és allà on ara van els meus fills. Però també penso que moltes privades sorgeixen com a alternativa a la pública per cobrir les necessitats de ràtios més baixes, més educadors… Com a mínim aquestes escoletes que sorgeixen per a la primera infància haurien d’estar subvencionades, com l’escola concertada. Perquè atenen els nens en el moment més rellevant i clau de la seva vida.

Crec que el juliol de 2020, suposo que per efectes de la pandèmia, tanqueu La Closca, malgrat que els darrers mesos amb els nens vau fer educació a la natura…

Vam tancar La Closca per diferents motius, principalment perquè tots els nens que teníem en aquell moment, entre ells el meu fill Blai, ja feien els tres anys i per tant havien de fer el pas a l’escola. A això s’hi va sumar que vam canviar de casa. Vam deixar el pis del carrer Vell de Santpedor, que havia servit d’espai per a la nostra Llar de Criança, i vam venir a viure aquí on ens trobem ara (Cal Nofre, a Castellnou del Bages). Tot això va fer que em plantegés si continuava o no el projecte i, finalment, el vaig deixar córrer.

Els darrers mesos de La Closca, ja en temps de pandèmia, vam fer l’escola al bosc. Com que moltes famílies teletreballaven vam acordar amb elles de cuidar-nos dels nens dos dies a la setmana, un dia anàvem a un bosquet cap a Llussà i un altre dia veníem a un bosc d’aquí Castellnou.

Dues instantànies de l’escola al bosc.

Moltes dones de la meva generació vam fer compatible la professió amb la criança dels fills, una criança del tot compartida amb els nostres companys, els pares de les criatures. Per això ens sorprenen força els corrents que tornen a posar la maternitat al centre de la vida de les dones, perquè creiem que per a una societat més igualitària és importantíssim un model de criança compartit. Tu com ho veus?

D’entrada he de dir que demanar excedència i cuidar els meus dos fills en el seu primer temps de vida és una cosa que jo he volgut fer perquè la tenia molt clara. Ara bé, la maternitat té llums i ombres, tot i que jo m’imaginava que tot serien llums. Quines són les ombres? Doncs que fent aquesta immersió en la maternitat a la nostra societat et trobes molt sola. Tot i haver triat jo aquesta opció, a vegades m’he trobat sola, m’he trobat sobrepassada per la situació, amb un fill que tot el dia vol pit i al qual li dones tot i una mica deixes de ser tu. De vegades et buides i cal veure com compenses aquest buidar-te. Per això, sobretot en el cas del Bernat, vam fer molta tribu amb altres mares, per compartir molt i fer que la maternitat d’aquesta primera etapa de vida dels fills fos més transitable. Jo m’emmirallo molt en els països nòrdics, en societats que cuiden la infantesa, que cuiden el futur, i tenen una mirada que aquí no hi és. Allà, al primer any, la mare o el pare cobren per estar a casa i cuidar els fills. I el segon any, potser no tant com el primer, també tenen una paga per cuidar. Ara bé, qui demana habitualment les excedències? Normalment la dona i aquí hi ha una revisió que potser hem de fer. Jo penso que hi ha un punt en què he fet una mica de sacrifici, i no penso tant en la professió, perquè potser hi havia un punt d’insatisfacció en aquella feina i ja em va anar bé de bolcar-me en una altra que em motivava moltíssim. Clarament hi ha temes socials que convé revisar, temes lligats al patriarcat, i segurament em va sortir de cuidar els meus fills per una càrrega que portem les dones.

En aquesta modalitat de Llars de Criança hi ha gaires pares de dia?

No n’hi ha gaires. El Joan hi va haver un temps que va fer d’acompanyant a La Closca, feia substitucions quan hi havia alguna necessitat, per tant feia de pare de dia però no a temps complet. En el grup de Criança a Barcelona també hi havia un nombre alt de pares molt implicats.

Jo he gaudit molt de poder estar amb els meus fills totes les hores, ha estat una experiència molt gran que tornaria a repetir.

Què és el projecte Malaika, en què també has participat…

Malaika és una escoleta que hi ha a Puig-reig, un projecte privat que acull infants des de l’any fins als sis, i en el qual vaig treballar tot el curs passat. És una escola molt centrada en Pikler, una pediatra que va acabar sent referent pedagògica, promotora del joc i el moviment lliure, de deixar que el nadó faci els moviments que necessita i en el moment que els necessita. Participar en aquest projecte va ser fer una volta més en l’aprenentatge sobre l’educació. A La Closca teníem molt clar el nostre ideari i a Malaika, en la mateixa línia però amb un enfocament més purista, treballaven amb uns altres materials d’experimentació, amb objectes de materials naturals.

Ara vius aquí a Cal Nofre, a Castellnou del Bages, en un entorn tranquil i preciós. El salt Barcelona – Castellnou sembla emmarcar-se en aquest retorn a la vida rural que practiquen alguns barcelonins. Tu que has viscut amb nens a la gran ciutat, a un poble molt urbanitzat com Santpedor i ara a pagès, fes-nos una radiografia dels tres tipus de vida…

Barcelona per a mi ha estat una etapa de la vida, ha estat sinònim de joventut, de lloc de descoberta, d’anar al teatre i al cine sempre que volgués, versions originals de pel·lícules, fer mil cursos, aprendre a practicar ioga, viure a Gràcia amb gent de diferents cultures. Però en el moment que quedo embarassada, amb el Joan ja teníem clar que no volíem continuar vivint-hi. Ell és d’un poble petit de Mallorca, jo de Santpedor, Barcelona és molt maca, hi hem fet molts amics, però et sents una mica desarrelat i quan el Bernat havia d’entrar a l’escola vam decidir fer el canvi que sempre havíem tingut clar que faríem.

No ens va costar de decidir-nos per Santpedor. El fet de tenir-hi la família va fer senzilla la decisió. Hi vam viure tres anys, i quin benestar! A nivell de sorolls, de  viure al centre (al nucli antic) i tenir-ho tot molt a la vora, de poder comptar amb els pares, de retrobar molta gent i tornar a refer petits vincles…

Però som de fer canvis, nosaltres, perquè de seguida vam tenir el cuquet de buscar un entorn més rural. A Barcelona ja havíem estat en un projecte de cooperativa d’habitatge, amb uns amics d’una cooperativa de consum ecològic i per tant, amb calma, vam anar buscant un entorn més natural. I a la vida les casualitats no existeixen, simplement on tu poses la mirada, l’atenció i l’energia acaba sorgint el que vols. I aquí estem!

A Cal Nofre amb el seu germà Oriol, un entorn rural privilegiat.

Ara et dediques a l’ensenyament del català a persones nouvingudes a través del Consorci de Normalització Lingüística. Dones per tancada l’etapa professional d’educació amb els més petits?

Encara m’ho estic treballant. Diria, però, que aquesta etapa no la vull tancar del tot, perquè penso que sempre està bé tenir possibilitats obertes. Tota l’energia que ara poso cap aquí, després la puc tornar a posar cap allà. Igual que amb el tema de la trompeta, que costarà més, però ves a saber! Tot ho veig possible.

Donada la greu situació d’ús en què es troba la llengua catalana, l’ensenyament a nouvinguts és molt important. Hi ha moltes persones que s’apunten als cursos de català del Consorci? De quines nacionalitats provenen?

El Consorci ofereix cursos de tots els nivells, però la demanda més gran és als cursos inicials, bàsics, on hi ha moltes persones que estan en llista d’espera per poder accedir a un curs. He fet cursos de nivells diferents a persones diferents. Actualment hi ha moltes persones del Marroc i de Llatinoamèrica, Hondures, Veneçuela, l’Equador, alguns de Cuba… I també de l’Àfrica subsahariana, de Ghana, Senegal, Costa d’Ivori.

Quins són els problemes més importants amb què es troben aquestes persones nouvingudes per incorporar-se a parlar el català?

Bàsicament l’ús social que fem de la llengua. La sensació que tenim els professors és que els cursos són un bolet, perquè aquestes persones venen dos dies a la setmana, dues hores cada dia, en un curs bastant intens, però pràcticament només senten parlar català al seu professor, aquests dos dies durant aquestes dues hores. Què es troben al carrer? Doncs com que tenen la pell fosca, com que es veu clarament que no són d’aquí, tothom els parla en castellà. Nosaltres els insistim que el parlin, però som comprensius amb ells perquè arriben aquí i fan el que veuen. Aquests cursos suposen un primer contacte amb la llengua i només poden avançar practicant-la i el gran drama és que tothom els parla en castellà, i així no els ajudem.

“Per preservar el futur del català és imprescindible que el parlem amb tothom. Nosaltres som els garants de la llengua, les persones que podem fer possible que el català es mantingui.”

Ets optimista respecte al futur de la nostra llengua? Tu que ets poliglota, què recomanaries a totes les persones que vulguin preservar el futur del nostre petit idioma?

M’agrada veure el got mig ple, perquè he vist persones que venen de fora i que l’han après en un nivell alt i que el parlen molt bé. Quan veig aquestes persones m’animo i penso que no estem tan malament. Però també m’adono de la realitat, que és que aquestes persones han après el català per voluntat seva. La majoria d’alumnes que acaben d’arribar tenen unes situacions personals molt dures. Recordo com em va impactar la història d’un noi que havia anat des del Senegal fins al Marroc caminant i, després, havia arribat a Espanya en patera… Ho explico perquè per a aquestes persones la llengua és l’últim dels seus problemes. Ells arriben aquí, no tenen feina, no tenen papers, què han de fer per aconseguir-los, doncs aprendre català, però llavors surten al carrer i tothom els parla castellà i es queden amb aquesta llengua.

Per preservar el futur del català és imprescindible que el parlem amb tothom. Nosaltres som els garants de la llengua, les persones que podem fer possible que el català es mantingui. Doncs hem de parlar-lo i no ens podem permetre de fer-lo prescindible. Cadascú de nosaltres en el nostre dia a dia ho hem de fer possible.

En el context de la guerra a Ucraïna en què estem immersos, de crisi econòmica i de crisi climàtica, el present no sembla gaire encoratjador. Ho vius amb preocupació? Com veus el futur i quines coses creus que caldria canviar al món per millorar?

No tenim televisió i visc bastant desconnectada de les notícies. Estic al dia, però visc bastant al marge i ara mateix no és una preocupació a la meva vida. Però és evident que una guerra amb gent que ha de marxar de casa és una cosa molt greu i és cert que el món és mig boig i vivim a mercè del que decideixen aquestes persones que tenen tant poder. Tot plegat també intento veure-ho amb el got mig ple i confio que es resolgui aviat.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Sóc extravertida, amb moltes ganes de fer coses i de descobrir. I a vegades em sento insegura.

La qualitat que prefereixes en les persones? M’encanten les persones que sempre somriuen.

Allò que més t’estimes dels amics? Que vulguin saber de tu.

El teu principal defecte? Soc molt exigent amb mi mateixa i amb els altres.

La teva ocupació preferida? M’encanta fer ioga, fa molts anys que el practico i ara estic en un moment d’expansió molt gran.

Un lloc per viure… Cal Nofre.

T’agrada llegir? Sí. Recomana’ns un llibre. Hamnet, de Maggie O’Farrell.

T’agrada el cinema? Sí, però fa molts anys que no miro cap pel·lícula.  Per tant no ens pots recomanar cap pel·lícula o sèrie… No, però estic molt enganxada al programa de ràdio Les dones i els dies, de Montse Virgili, a Catalunya Ràdio. És un programa feminista interessantíssim i que recomano a tothom.

T’agrada la música? Sí. Algun cantant, grup o compositor preferit? Roger Mas, Sanjosex i m’havia agradat molt La Troba Kung-Fú, Antònia Font…

T’agrada viatjar? Sí. De quin viatge guardes més bon record? De Mongòlia.

Fas servir les xarxes socials? Sí. Quines? Twitter per estar una mica informada.

Ets creient? No.

Ets feminista? Sí, cada cop més feminista.

Com et defineixes políticament? Estic molt desconnectada de la política, però soc independentista i republicana.

Tens algun animal de companyia? No.

Quin és el teu estat d’ànim actual? En revisió de tot, de mi mateixa, del que soc, del que faig…

El teu lema vital… Descobrir i aprendre.

Abans i després de realitzar aquesta entrevista a Cal Nofre, el 6 d’abril de 2022

8 respostes

  1. Oh, Judit!!!
    Quina entrevista tan íntima!!!
    Gràcies, M. Àngels, per tot el que has aprofundit!
    Molt i molt sensible, tot el que la Judit ha expressat, i tu, Mª Àngels, has interpretat.

  2. Judit, vaig ser mestra teva a 4t de primària i sempre et recordo riallera, optimista i molt treballadora. M’ha agradat saber de tu i copsar la sinceritat i coherència que guia la teva vida.
    Gràcies a totes dues, a tu, Judit, per fer-nos conèixer la teva vida i a tu, Mariàngels, per posar-hi paraules.

  3. Gràcies per compartir-nos tan bé la vida i experiències d’una dona jove de Santpedor. Tot un descobriment. Emocionada de veure en fotos la plaça dels Ases, i un record de la seva àvia Serafina sempre a la botiga. La meva infantesa! Enhorabona i Gràcies. Francesca

  4. Hola Judit, soc la Mª Carme, mare de la Mireia Farrés, trompetista. M’ha encantat la teva entrevista! Felicitats i ànims per totes les etapes que has viscut i per totes les que t’esperen. Segur que amb el caràcter i empenta que tens seran un èxit. Endavant!

  5. Quina entrevista tan bonica i interessant. Moltes gràcies a totes dues. M’agraden les vivències, reflexions, conèixer coses noves a través de dones santpedorenques, sensibles i emprenedores com la Judit.

  6. Coneixent tota la família de la Judit, no m’estranya gens que tingui les inquietuds per conèixer, ensenyar i aprendre. Enhorabona a totes dues.

  7. Totalment d’acord amb la Rosa….
    Una entrevista molt agradable i interessant!
    Gràcies, Judit i Maria Àngels, per compartir experiències i reflexions!

Respon a Francesca Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *