La bellesa

El tens incorporat al cofret de les vivències més emotives i intenses d’un passat relativament recent de la teva vida. Fa gairebé dotze anys que va morir però avui has tornat a somiar en ell. Et succeeix de tant en tant. L’embolcall del somni no és mai igual, però el contingut  és sempre el mateix: reapareix de sobte després d’un llarg període desaparegut i et poses molt contenta; no saps per què se’n va anar, però tornar-lo a tenir amb tu et fa molt feliç.

Saps que l’inconscient és molt consistent  i que sempre que la fosca te’l retorna és perquè alguna cosa n’ha desfermat el record en la llum. Aquests dies has furgat en la biografia de dos artistes amb qui ell va coincidir en el temps i en l’esperit, dos homes que t’agradaven molt, inquiets, rebels, polifacètics, i que, dissortadament, també se n’han anat massa d’hora.

Sam Shepard, el jove amo texà que s’enamora de l’Abby al preciós film Dies del cel  de Terrence Malick (1978), el guionista de la poderosíssima road movie París, Texas  de Wim Wenders (1984),  el professor  Thomas Callahan de L’informe Pelicà  d’Alan J. Pakula (1993), l’amatent pare que tots voldríem  a El quadern de Noah de Nick Cassavetes  (2004), l’exmarine retirat a la vora del riu Mississipi a Mud  de Jeff Nichols (2012) o l’escriptor que se suïcida i desencadena  el turmentós drama familiar a Agost  de John Wells (2013), va néixer el 5 de novembre de 1943  i va morir víctima de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) el 27 de juliol de 2017 als 73 anys.

Luis Eduardo Aute, l’autor que vas descobrir  a través de la veu de Rosa León  en temes com Al alba,  Mañana de ayer de hoy,  La palabra más tuya  o Pétalo, i a qui fa anys vas poder veure i sentir en directe en un recital de Musibloc a  l’Institut Lacetània de Manresa, va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i ha mort  aquests dies de pandèmia de Covid-19  en un hospital madrileny, a l’edat de 76 anys, la salut  ja molt debilitada després de patir un greu infart el 2016.

Ambdós artistes t’enamoren. Dos perfils amb trets comuns, propis d’aquella generació de joves del maig del 68, que aspiraven a fer un món millor i que es  comprometien, alguns des de la política i d’altres des de l’art, a criticar i a subvertir el sistema i que van haver de comprovar com el món capitalista ho acabava engolint tot. Shepard i Aute, tanmateix, van tenir la sort i el talent de poder plasmar les seves frustracions, idees i emocions indagant i experimentant en diferents llenguatges expressius i construir-se cadascú una sòlida carrera artística en arts diverses.

Així Shepard, a més d’actor en una cinquantena llarga de films (el 1984 va ser nominat a l’Òscar pel seu paper a Elegits per a la gloria) la majoria prou interessants, va destacar com a dramaturg i guionista. De fet, és considerat un dels autors de teatre més influents de l’escena americana, darrera de figures com Tennessee Williams i Arthur Miller, i de la quarantena d’obres de teatre que va escriure, va ser premiat una vegada amb el Premi Pulitzer  per Buried child (1979), i va ser nominat unes quantes més. També va escriure contes i poesia, va dirigir dues pel·lícules, tocava la bateria i va col·laborar amb Bob Dylan i Patti Smith. El guió de la road movie  de culte París, Texas, de Wim Wenders, basat en el seu llibre Crónicas de motel (crec que no ha estat  traduït al català), és una mica un compendi del món que va plasmar en la seva obra: una mirada crepuscular i nostàlgica a l’Amèrica profunda, plena d’històries trencades, personatges perdedors i desubicats, desamors i silencis vitals, molt ben plasmats en paisatges desèrtics, travessats per llarguíssimes carreteres solitàries, en els confins dels quals tristos motels aixopluguen a qui s’hi aventura. L’antítesi del somni americà.

Per la seva banda Aute, excel·lent dibuixant i ben dotat per a les arts plàstiques, va començar la seva carrera com a pintor, disciplina que no abandonà mai i que el portà a fer més de 30 exposicions individuals per diversos països i a participar en una quinzena de col·lectives. Com a divertiment mentre pintava es posà a escriure cançons per a d’altres (Massiel, Rosa León…) i vista la boníssima acollida que van tenir temes com  Aleluya nº 1 o Rosas en el mar es decidí a enregistrar els seus primers discos. S’adonà que el gènere  artístic de la cançó tenia una enorme repercussió popular i li permetia enunciar les barbàries de la dictadura. Artista polifacètic com Shepard, va fer també d’escultor, director de cine, actor, poeta i fotògraf, però la música va ser el camp en què més va destacar. Amb la publicació de 19 discos d’estudi es convertí en tot un referent de la cançó d’autor espanyola, dotat d’una poètica i un llenguatge propis i, a més d’un ampli reconeixement popular nacional i internacional,  aconseguí el Premio Nacional del Disco (Entre amigos, 1983) i un Disc d’Or (Slowly, 1992).

No pots parar de plorar-los ni d’enyorar-los. És allò que fem amb els artistes o  líders carismàtics en qui reconeixem valors que per a nosaltres són significatius. D’ells n’admires l’inconformisme, la sensibilitat, la independència, l’apassionament, la utopia, la solidaritat  i, per damunt de tot, la poesia. Perquè  amb la seva obra van saber transmutar la tristor, la soledat, el desamor, la injustícia i la falsedat d’aquest món nostre en BELLESA, l’únic que ens salva. Ho va escriure i cantar el Luís Eduardo fins al final…

(…)

Antes iban de profetas

y ahora el éxito es su meta;

mercaderes, traficantes,

más que náusea dan tristeza,

no rozaron ni un instante

la belleza…

(…)

Reivindico el espejismo

de intentar ser uno mismo,

ese viaje hacia la nada

que consiste en la certeza

de encontrar en tu mirada

la belleza…