La claror del juliol

Fa setmanes que no escrius. Les nuvolades de finals de primavera van donar pas a un estiu anòmal, carregat de ventades d’incertesa, mars de dubtes i un horitzó poc diàfan.

La primera gran pandèmia global de la història, ara de puixança a altres països, va semblar que remetia a casa nostra però, contra tot pronòstic,  la calor no n’ha impedit perillosos rebrots a diverses comarques que, en qualsevol moment, poden tornar-se a estendre per tot el territori.

A nivell planetari ha plogut sobre mullat. Si la salut de la Terra era precària, el tancament mundial de fronteres i la necessària aturada laboral per preservar la població del virus han tingut un fort impacte econòmic, que ha accentuat encara més les desigualtats. També al primer món comença a estendre’s la xacra de la pobresa, la malaltia  s’acarnissa amb els més vulnerables (econòmicament i física) i ningú es recorda del canvi climàtic, dels conflictes armats ni dels refugiats amuntegats en camps de vergonya.

A Espanya els estralls del coronavirus se sumen a la crisi del règim del 78. Mentre el primer govern de coalició “progressista” des de la restauració de la democràcia fa mans i mànigues per lidiar amb la pandèmia, conservadors i poders fàctics intenten soscavar-lo, mentre la monarquia fa aigües en fer-se públics els escàndols de corrupció de Joan Carles I i el poder judicial i l’anomenada policia “patriòtica”  s’han atribuït, a qualsevol preu, la missió de preservar la unitat de l’Estat.

A Catalunya els presos polítics independentistes aconsegueixen el tercer grau penitenciari  (que el Tribunal Suprem de segur impedirà) i ressorgeixen les lluites caïnites (endormiscades durant el confinament) entre els partidaris dels dos principals líders del Procés, lluites que s’accentuaran amb la no gens llunyana convocatòria d’eleccions en una conjuntura econòmica i política d’allò més dura i difícil.

I, arreu, comencen a succeir-se els funerals i els actes de comiat en homenatge a les persones que durant aquesta primavera ens han deixat  i a qui, en el seu moment, no va ser possible acomiadar com calia.

Per sort, tota aquesta bromada no ha impedit la reaparació de la claror del juliol, lligada com sempre a l’assossegament i el benestar que ens reporten les petites coses  a l’estiu: retrobaments amb familiars i amics  als patis de les cases per contagiar-nos records i riures;  petites escapades amb els germans (el santuari de Falgars,  el pantà de Sant Ponç, el curs del Bastareny , la sèquia…), enfortidores  dels vincles;  assajos corals i posterior interpretació (amb la mascareta posada!) d’una emotiva cançó italiana que et portarà per sempre més l’últim adéu a un familiar estimat; els poemes i les cançons nocturnes de l’inajornable Poesia i  + de Caldes d’Estrach amb els amics de sempre (frapants i meravellosos els versos del napolità Erri De Luca recitats per David Fernández i Lu Rois!); els directes musicals d’Anaïs Vila  al Kursaal i a Sant Pere de Valldaneu per presentar (finalment!) el seu preciós tercer treball;  banyades intenses compartides amb amics a les costes de la nostra  Mediterrània (Cadaqués, Arenys de Mar, Calafell…);  llibres adquirits en un inaudit Sant Jordi canicular amb dedicatòria de Rafel Nadal inclosa, al seu Mar d’estiu; alliberadores nedades a la piscina municipal amb la gent de cada any; tardes a la fresca a la terrassa familiar gaudint de la companyia dels pares…

Què en restarà d’aquest petit món, degustat amb afany, a redós de la claror d’aquest estrany juliol de 2020?