Laura Vilagrà, una santpedorenca al rovell d’ou de la política

Com si de la  Birgitte Nyborg  de l’emblemàtica sèrie danesa Borgen es tractés, aquests dies veiem la Laura Vilagrà i Pons multiplicant les seves aparicions públiques en actes electorals per tot Catalunya. No ha estat buscat, però la seva presència  als mitjans, a les xarxes i als cartells electorals, pel fet de presentar-se com a número 2 a la candidatura d’ERC, dona una certa rellevància a aquesta primera entrevista amb la qual obres la teva Cambra de tardor a la veu clara i potent de dones de Santpedor, un projecte que et fa especial il·lusió perquè si algun canvi significatiu s’ha produït al teu poble (com a la resta del país), en els darrers 40 anys, és aquesta irrupció de la dona en tots els àmbits de la vida pública.

Us trobeu un dissabte de gener, tres dies després que Joe Biden i Kamala Harris juressin el càrrec de president i vicepresidenta dels Estats Units, dos dies després que el TSJC inhabilités el conseller d’Acció Exterior Bernat Soler  per un delicte de desobediència  greu l’1 d’octubre, i amb la data de les eleccions catalanes encara a mercè del mateix tribunal. La xerrada amb aquesta dona d’aparença tímida, té lloc a casa seva, ambdues parapetades rere les respectives mascaretes  que, sortosament, no impedeixen una conversa llarga, rica i fluïda de gairebé dues hores amb la qual ens podem fer una idea de qui és i com pensa.

“A casa meva les dones  sempre han tallat més el bacallà que els homes. Jo crec que he rebut la força de tota aquesta tradició femenina”

Tu ets la noia de Cal Boter, una família arrelada a Santpedor de fa generacions… Parla’ns una mica d’aquests orígens familiars, del nucli en què vas créixer i de quins valors diries que et van transmetre.   

La meva família per la banda materna tenia dos mots, Cal Boter i Cal Noi Alut.  Vivíem quatre generacions en una mateixa casa de dos pisos, la besàvia i els avis en un, i els pares, el meu germà i jo en un altre. La meva besàvia era una dona molt llesta i amb molta memòria, que es va morir als 102 anys amb el cap ben clar i que ens va explicar molt les seves vivències. Això vol dir que ens va poder transmetre la història viva de forma directa. En aquesta família hi havia hagut  una branca més d’esquerres i una altra més de dretes. Jaume Sebarroja Espinalt, el meu rebesavi, va ser alcalde als anys 1910 o 1912, i es va posar al costat del moviment obrer. Va ser represaliat pel Franco i va estar tancat a la presó de Lleida. En canvi al pare de la meva besàvia el va matar un escamot de la FAI com si fos de dretes, pel fet de ser constructor,  tot i que no estava implicat políticament, per enveges de poble.

Els meus avis durant la postguerra van treballar i es van esforçar molt, les dones al tèxtil  i l’avi a la bòbila. Els meus pares van ser els primers que van tenir formació professional, la meva mare de comerç i comptabilitat i el meu pare de mecànic, cosa que els va permetre de tenir una vida millor. I nosaltres, el meu germà i jo, vam ser els primers que vam tenir estudis superiors. Era una família tradicional i religiosa pel cantó de les dones  i activista per la banda dels homes. El Lluís Sebarroja, el meu besavi boter, va ser rabassaire i per això va ser represaliat pel franquisme. Una família on la política es vivia  tant per implicació directa com indirecta.

Per la banda paterna, la família provenia de Ripollet i tenia un negoci de carros que els franquistes els van requisar. L’avi Vilagrà, que s’havia allistat amb els republicans, va passar tres anys a la presó Model en unes condicions duríssimes i infrahumanes. Després li van commutar la pena de presó per la de desterrament fora de Catalunya i per això se’n va anar a Borriana on va conèixer la meva àvia castellana, una dona de Cuenca que sempre va parlar castellà i que havia anat a fer de minyona al País Valencià. Més endavant tots dos van venir a Catalunya, a Sant Vicenç de Castellet. Ell era picapedrer i ella treballava al tèxtil.

Amb aquests orígens jo he begut dels valors de la pagesia, sobretot de l’esforç i el treball. Amb unes dones que treballaven molt i amb una família molt matriarcal. Crec que d’aquí em ve el pensar que no tinc un sostre de vidre, que no tinc cap límit, pel fet de ser dona. A casa meva les dones  sempre han tallat més el bacallà que els homes. Jo crec que he rebut la força de tota aquesta tradició femenina. D’altra banda, el meu pare també tenia molt clar que volia que el meu germà i jo fóssim iguals, que practiquéssim esports i que tinguéssim oportunitats.

A quins centres escolars et vas formar? En guardes bon record?   

Aquí a Santpedor vaig estudiar sempre al col·legi Llissach, després vaig anar a La Salle  i a l’institut Pius Font i Quer de Manresa i finalment a la Universitat Autònoma de Barcelona. En general vaig tenir una infantesa molt feliç. Era molt tastaolletes: cantava a la coral Xerinola, feia ballet, practicava natació, judo, tennis… L’avi era qui ens acompanyava a tot arreu i cada dia ens comprava un caramel d’un cèntim a Cal Botifoll o a l’Estanc. Quant a l’escola, en general també vaig ser-hi feliç, tot i que en aquells moments al Llissach hi havia una duresa excessiva amb els nens perquè érem molta colla, érem 45 a la classe, i per mantenir l’ordre ens havien de castigar. En general, però, en tinc un bon record tot i que quan era petita estava al meu món i era molt despistada i les monges deien no en farem res d’aquesta nena. Després ja vaig agafar la línia bona i més aviat vaig ser una una empollona.

El fet que la teva mare treballés sempre fora de casa creus que  va influir en la teva educació?

Sí, jo he vist sempre les dones de la meva família treballar molt fora de casa. La meva mare va  treballar sempre de dilluns a dissabte. Per aquest fet, a l’hora de dinar i de sopar, estàvem  sempre amb els avis perquè els nostres pares, tots dos, treballaven moltíssim. Per tant això ho tinc molt interioritzat. Per a mi la feina és un element d’autorealització molt gran. També ho són l’esport i viatjar, però el treball, almenys els que he pogut fer jo, et permet construir molt i  transformar moltes coses.

Ja has comentat que la natació et va acompanyar mentre creixies. Quina influència va tenir la pràctica d’aquest esport i d’altres en el teu caràcter?

Sí, sempre he nedat i de jove havia participat en competicions al Bages. També havia practicat tennis i judo i a l’escola fèiem futbol, handbol i bàsquet. Fer esport dona molta fortalesa física i mental i jo crec que els valors de l’esport són molt claus per a aquesta fortalesa mental que necessites per abordar reptes, igual com la resistència i la resiliència que dona la natació. Quan nedes passes moltes hores sola amb tu mateixa i tens molt temps per pensar i estructurar el pensament. Per tant, nedar és un element que des de petit et serveix molt per fer-te fort. Jo sempre dic que entro a la piscina amb un problema i surto amb mig, perquè l’esport t’allibera el cap, et fa resistent i et permet la visió de llarga mirada.

“Per a mi la política és una passió i l’administració pública és una vocació i la meva missió”

Per què, a l’hora d’anar a la universitat,  vas escollir la carrera de  Ciències Polítiques?

Durant la Secundària, tant al COU  com abans a La Salle, quan fèiem debats jo sempre acabava liderant algun grup amb vehemència i els companys em van començar a dir que m’havia de dedicar a la política. Crec que ho vaig començar a decidir aleshores. A mi, a més, la política m’agradava i llegia llibres que no acabava d’entendre però que m’introduïen conceptes que hi tenien relació.  De fet, ja sé que sóc  una mica friqui perquè normalment llegeixo per aprendre i sempre he llegit més assaig que novel·les. Els llibres de política, de sociologia i de moviments socials són els que més m’agraden. A l’orientació que ens feien a COU em va sortir que destacava en intel·ligència emocional i, per tant, tot m’anava portant cap aquí. Finalment les Ciències Polítiques van ser la meva primera opció i, tot i que per accedir a l’única facultat que hi havia aleshores la nota de tall era alta, ho vaig aconseguir i m’ho vaig passar pipa a la carrera perquè realment era el meu. Per a mi la política és una passió i l’administració pública és una vocació i la meva missió perquè des de la política es pot ajudar molt les persones.

Mentre estudiaves a la UAB vas seguir vivint a Santpedor? Hi has viscut sempre? En quins aspectes creus que t’ha marcat el fet de ser santpedorenca?

Mentre estudiava vaig seguir vivint aquí perquè, de seguida, amb el meu cotxe em vaig espavilar a anar per tot arreu, cosa que allibera i emancipa, tot i que encara hi ha dones que no s’atreveixen a anar a segons on. He viscut sempre a Santpedor,  tret d’una època en què vaig viure a Manresa, durant uns mesos al Barri Antic i després  uns dos anys i mig o tres a la carretera de Vic. Ser de Santpedor és molt guai. Aquell relat que ens hem fet que  Santpedor és un altre món  jo me’l crec. Quan era alcaldessa vaig comprovar que la cohesió, l’autoestima, la col·laboració i la implicació de la gent i el bon rotllo, fins i tot en política, que tenim aquí, no el tenen a altres llocs. A nivell polític la gent no s’insulta sinó que sempre hi he viscut un fair play, un dir les coses amb respecte. Tot això penso que forma part dels valors i de la cultura del poble. Per tant, jo sempre vaig amb el nom de Santpedor a tot arreu i superorgullosa. I crec que la gent que ha anat venint a viure-hi també ho ha notat i per això el poble els agrada. El concepte de comunitat de persones amb uns valors m’agrada molt i Santpedor n’és una.

Sembla que, en aquella època, vas sentir la necessitat de militar en un partit polític. Per què?  I per què a les JERC?

Al darrer curs de la carrera ens feien fer 200 hores de pràctiques i jo vaig anar a fer-les amb el diputat Josep Huguet d’ERC, una persona explosiva d’idees. Aleshores vaig veure el partit per dins. Els partits tenen moltes coses per millorar però alhora són una gran organització i una gran escola. Primer van ser les pràctiques, en què van comptar amb mi per donar-los suport en campanyes municipals, i després va venir la militància i ja em vaig presentar aquí a Santpedor.

A més dels càrrecs institucionals que vas tenir a les Joventuts Republicanes, vas ser el pal de paller d’un nou grup d’ERC a Santpedor, que a l’any 1999 va aconseguir entrar a l’Ajuntament. La teva joventut  va comportar algun impediment a l’hora de fer-te un espai en un món encara bastant masculí?

En aquell moment l’Alternativa Municipal de Progrés, el primer grup polític a qui vaig votar als 18 anys, no es presentava. Un grup de gent jove (jo tenia 22 anys i el Xavier Falip, al meu darrere, en tenia 24) vam voler omplir el buit que va deixar. No hi teníem res a perdre. Ens vam reunir unes quantes vegades amb la idea inicial de fer coses per als joves tot intentant  transformar la realitat perquè, com ja he dit, per a mi la política té moltes virtuts, per exemple és motor de canvi. En el context d’aquest grup hi havia d’haver algú que anés al davant i es va apostar per una dona. Volíem canviar les coses i sabíem que ens hi havíem d’implicar i en alguns temes vam ser bastant visionaris. Mai no vaig pensar que pel fet de ser dona tindria més dificultats, en tot cas les tindria pel fet de ser jove. Era més la joventut que no pas el gènere.

Realment devies ser una noia molt líder, tot i que la teva imatge és la d’una persona tímida…

Sí que era tímida i encara ho soc. Encara quan he de parlar en públic, em fa cosa i soc molt exigent i ho vull fer molt bé i jo mateixa em pressiono. Però la timidesa la vaig superant perquè a vegades em puja una fortalesa de dintre que no sé d’on ve i que em fa tenir el coratge per autosuperar-me.

Després de ser quatre anys cap de l’oposició, finalment el 2003 el teu grup obté l’alcaldia i et converteixes no només en la primera alcaldessa de la història de Santpedor, sinó també en l’alcaldessa més jove de Catalunya. Per primera vegada a la vida local, la màxima autoritat del poble era un dona i de només 27 anys. Amb quins entrebancs vas topar? 

Ho repeteixo, crec que vaig tenir més reptes a superar pel fet de ser jove que pel fet de ser dona. Mai no vaig pensar que ser dona em suposés cap impediment. Això només va canviar quan vaig tenir criatures. És a dir el problema ve quan ets mare, perquè a llavors tens dues coses que requereixen molta generositat, perquè ambdues activitats demanen moltes hores, molta passió i molt amor i llavors vaig patir per poder conciliar-les. Però fins aleshores la qüestió de ser dona no em va afectar. Però sí que tinc anècdotes que denoten que en aquell moment no s’acabava de concebre que una dona i jove fos alcaldessa. Per exemple una vegada a la residència Sant Francesc li vaig dir a una àvia que era l’alcaldessa i ella em va respondre ah, així el teu marit és l’alcalde. I això encara fa poc un noi ben jove m’ho va tornar a dir. Anècdotes a banda, no vaig tenir cap problema, tot i que t’has de guanyar l’autoritat moral perquè la formal ja la tens. Pel fet de ser jove, potser al principi a vegades treia les ungles per protegir-me de possibles atacs: inicialment era més agressiva en el llenguatge del que tocava , fins que vaig aprendre a canviar d’estratègia. En aquella primera etapa com a alcaldessa vaig aprendre molt i fins i tot vaig aprendre a ser molt feliç i a preocupar-me només per les coses molt importants.

Quins canvis estructurals vau fer a l’Ajuntament? 

Vam viure una etapa de creixement demogràfic molt gran i vam haver d’adaptar l’Ajuntament, els serveis, les escoles i tot als nous temps. Això va significar un esforç molt gran que vam poder fer perquè era un moment molt bo d’inversió. Amb l’ajuda de Xavier Masferrer, que era el regidor d’Hisenda, vam ser molt curosos amb els temes econòmics, no ens vam endeutar i vam practicar l’austeritat quan tothom malgastava. Diguem que en l’època bona vam saber-nos preparar, sense saber-ho,  per la crisi que va venir el 2007. Això va fer que quan la crisi va arribar no la vam patir tant perquè havíem tingut  molt seny a l’hora de fer inversions i retíem molts comptes i el Xavier, que és un supercrack, ho explicava molt bé a l’oposició. Una altra cosa que vam fer va ser donar a l’oposició tota la informació que hi havia disponible, no ser avars, perquè no teníem res a amagar i per posar en pràctica això que ara propugnem,  la transparència, la col·laboració i el govern obert, amb processos participatius sobre el POUM i altres temes candents.

Vas ser alcaldessa durant tres mandats (entre el 2003 i el 2015). De quines fites assolides et sents més satisfeta i quins objectius no es van acabar de materialitzar? 

El segell nostre va ser la valentia, en el sentit que veníem amb unes idees fresques i no teníem por de tirar-nos a la piscina.

Estic molt satisfeta de la decisió de recollida d’escombraries porta a porta per ser sostenibles, en un moment, fa 20 anys, en què encara ningú no parlava d’aquests temes. No podia ser que només recicléssim un 8% dels residus. Crec que en aquest tema i d’altres, com l’ampliació dels Aiguamolls de la Bòbila que ara són la joia de la Corona del Pla de Bages, vam tenir visió.

Altres coses positives van ser les referides al servei a les persones. Les Persones al centre de tot. A la meva època  vam tancar el cercle d’un tema tan important com és l’educació,  ja que vam dotar a Santpedor de tots els serveis des dels 0 fins al 18 anys.  Quan jo vaig entrar no hi havia escola bressol i vam fer-la i també es va construir l’institut, tot i que aconseguir-lo ja s’havia fet abans. També estic molt contenta de la recuperació com a auditori  de l’antiga església del Convent,  per a la qual vam buscar diners d’on fos, i ara és un equipament del qual tots estem orgullosos.

De les coses pendents diria que els municipis han de tenir una estratègia contra el canvi climàtic i crec que  en aquest poble hauríem d’entrar en el tema de les energies renovables, és a dir no dependre de les energies fòssils en els edificis públics però també en els habitatges particulars.  En aquest tema es poden fer moltes coses: bonificar, ajudar a finançar canvis de finestres perquè siguin més eficients… Ara tocaria fer aquestes polítiques, que a mi em van quedar pendents.

El 2006 aconsegueixes l’escó de diputada al Parlament de Catalunya. Va ser una època moguda a la institució. Es va reeditar un tripartit d’esquerres i José Montilla va substituir Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Com valores aquell moment polític, sobretot amb la perspectiva de tot el que va passar a la dècada següent?

Jo crec que aquest país té dificultat amb els governs de coalició, tant a Catalunya, com a la resta de l’estat. Havíem viscut molts anys de governs monolítics i aleshores entra una coalició i tots els partits volen treure pit, surten dissonàncies i això va fer que quedés tapada, que no s’expliqués prou bé, l’obra de govern, tant del Maragall com del Montilla, a causa d’aquestes picabaralles. De fet a tots els governs de coalició els passa i hauríem de fer una reflexió ben profunda al respecte.

Jo vaig entrar al Parlament als 30 anys. Era molt jove. Tinc la sensació que sempre m’han tocat les coses molt jove. També sempre sé que me’n sortiré, tinc el vertigen inicial però després el supero. Jo en aquell moment portava els temes de medi ambient en el Parlament. Va ser un moment de molta activitat legisladora. Va ser la segona legislatura amb més activitat. Això vol dir que vam treballar molt. Moltes lleis de residus, d’activitat econòmica, d’aigua.  També ho vaig gaudir molt perquè va ser un moment en què encara no s’havia perdut el  fair play. Entre partits hi havia  bon rotllo i no s’havien perdut les formes, la salutació, l’empatia, la compassió, com sí que ha passat darrerament.

Durant 4 o 5 anys vas ser alcaldessa i diputada.  Es pot compaginar bé la feina que impliquen dos  càrrecs de tanta responsabilitat? 

Vaig estar amb un nivell d’estrès molt alt, però no tenia criatures encara i, per tant, m’hi podia dedicar en cos i ànima. Van ser dues feines de molta intensitat i a nivell personal me’n vaig ressentir. Ara potser ho faria diferent.

“La política és motor de canvi social, és la manera que tenim els pobres, els que no formem part de l’elit, de canviar les coses”

En un moment en què molta gent està desencisada amb els polítics i amb els partits, explica’ns què és per a tu la política i digues-nos  quins  polítics han estat o són els teus referents. 

Per mi la política és l’ofici més noble que hi ha perquè és treballar per als altres 365 dies a l’any, ja que no descanses mai, sobretot en l’àmbit municipal.  La política és motor de canvi social, és la manera que tenim els pobres, els que no formem part de l’elit, de canviar les coses. Per tant per mi és bàsic tenir bons lideratges, gent honesta i implicada al capdavant de totes les institucions. En aquest sentit, estic orgullosa d’Esquerra Republicana perquè tenim 90 anys d’història d’honestedat.

Els meus referents són, en primer lloc, els valors republicans, la fraternitat, la igualtat. Jo no suporto les injustícies. Crec que el que em va fer entrar en política és el fet de dir que hi ha injustícies que hem de poder superar, trencar i esberlar. Després, pel que fa a les persones, quan les coneixes totes tenen les seves llacunes. Jo he conegut molt a fons els lideratges d’Esquerra i aquesta honestedat l’he vista en el Carod-Rovira, en el Puigcercós i ara en l’Oriol Junqueres, per dir tres dirigents d’ERC. Però la Marta Rovira també és una persona molt sòlida i molt ideòloga, i el Raül Romeva que prové d’Iniciativa-Els Verds, també ha aportat molt aire fresc  i és també ideòleg del partit.  I  una cosa molt important a Esquerra és que ara han aparegut molts lideratges femenins que fan molta pinya, cosa que és molt maca. En ser candidata, per exemple, de seguida m’han ajudat en tot. Parlo d’euroidiputades com la Diana Riba;  diputades  al congrés de Madrid com la Carolina Telechea; la Mireia Cortés de Sallent que és senadora;  i a nivell de Parlament escriptores com la Jenn Díaz, que teoritzen molt sobre la dona i el poder.

És difícil compaginar  la política amb la vida personal?

És impossible. Jo crec que la política s’ha d’adaptar a la vida i no la vida a la política. Això passa per la reforma horària, passa perquè tant els homes com les dones pensin que el més important en aquest món és la cura i l’atenció dels infants, que són les noves generacions. Per tant, jo crec que els homes han de canviar més coses que no pas nosaltres. A les dones sempre se’ns pregunta: a què has renunciat per ser política? T’has sentit culpable per deixar els nens? I als homes mai no se’ls pregunta això. En aquests moments és molt cruel l’esforç que has de dedicar a la política i les famílies se’n ressenten. Per tant, hem d’adaptar la política a la vida de les persones i quan això no passa moltes dones no volen agafar un càrrec d’alta responsabilitat. Moltes vegades les dones diem que no, renunciem, pleguem de seguida, per les dificultats de conciliació amb la vida familiar. Aquest és el motiu pel qual unes quantes líders a Esquerra no tenen fills o ja els tenen grans.

Molta gent aspira a trobar la seva “mitja taronja” amb qui compartir la vida per sempre. Tu què en penses? 

Jo m’he muntat  la vida d’una manera en què, primer, sempre trio el meu camí, que és com millor em sento i després, en segon lloc, puc estar sola i això no és un problema. Per tant, si sorgeix l’amor, fantàstic, i si no, cap problema. En aquest sentit em sento molt lliure i molt feliç.

El teu primer embaràs va ser una experiència dura i difícil i, malgrat tot, vas tenir una segona filla. Moltes dones no s’haurien atrevit a repetir l’experiència…

A la setmana vint-i-u del meu primer embaràs, de bessones, vaig tenir un avortament espontani. Va ser el peatge que vaig pagar per ser diputada i alcaldessa, portar un ritme excessiu i no saber parar a temps, ja que estàvem en campanya electoral i anava de número 4 a la candidatura.  Sempre dic que la vida em va parar. Es va produir la cosa excepcional  que  durant el part va néixer la primera nena, que es deia Laia i que no va sobreviure, i em van aturar les contraccions perquè no nasqués la segona. Però al mateix quiròfan als metges els va semblar molt perillós  tirar endavant l’embaràs de la segona criatura  per les complicacions que hi podia haver i van proposar d’induir-ne el part. Mentre esperàvem i quan ja tota la família estava convençuda que havia d’avortar, l’Arlet em va tirar una coça per primera vegada i el fet de sentir-la em va fer decidir de no treure-la.  L’Arlet volia viure, es va aferrar a la vida i es va quedar a dintre. Cirurgians i ginecòlegs em van avisar que hi havia el risc que no pogués tenir més fills… La pediatra em va explicar que si se salvava la nena podia tenir ceguesa o sordesa, però em vaig dir que no podia tirar la tovallola i que havia de lluitar. Vaig apostar per la vida, per la meva filla i, la majoria dels dies, estava convençuda que me’n sortiria. De la setmana 19 a la 27 i mitja vaig aguantar  quieta al llit. Una fortalesa interior em va fer tirar endavant, fortalesa que potser m’ha ensenyat la política on  a vegades cal prendre decisions al límit. També sóc nedadora i  sé que a vegades cal nedar contra corrent. Me’n vaig sortir perquè sabia que no era impossible. Quan l’Arlet va néixer pesava 870 grams i mesurava 32 centímetres. Després la vam tenir dos mesos a la incubadora.  Ara té 10 anys i és una nena molt madura. Vaig passar quatre mesos absolutament concentrada en ella  i sis mesos desapareguda de l’ajuntament, la qual cosa potser em va penalitzar, ja que vam perdre la majoria absoluta. Quant al meu segon embaràs, va ser fantàstic i em vaig treure l’espina del primer. La Gal·la ara té 7 anys.

“Quan parlo a les nenes els dic: que maques, que llestes, que intel·ligents, que creatives, que fortes que sou!”

Com ho portes això de ser mare i quins valors intentes inculcar a les teves filles?

Molta gent quan parla a les nenes diu  Oh, que maques!. Jo quan parlo amb elles els dic que maques, que llestes, que intel·ligents, que creatives, que fortes que sou!. Ho faig perquè  vull que siguin així, no només que siguin maques.  Vull que  la seva motxilla estigui plena d’eines, d’oportunitats i de totes les fortaleses que puguin tenir. Crec que els espera una vida en certa manera dura, perquè estem en un món més violent que el que vaig viure jo, més competitiu, un món molt difícil en molts aspectes. Per tant, tots els valors i eines que tinguin seran allò que s’emportaran de mi. I també l’exemple dels seus pares. Amb el meu exmarit tenim molt bona relació i ens entenem bé. Pel fet de viure en custòdia compartida elles veuen  tant  al pare com a la mare fent de tot. A vegades també fem coses tots quatre junts.  A casa mirem poc la tele però llegim molt: al vespre ens fiquem totes tres al llit a llegir, cadascuna el seu llibre. I crec que aquests són els valors a transmetre, que les dones ho podem tot.

Com a persona que ha tingut càrrecs importants al Consell Comarcal,  ¿per què  des de despatxos del Govern de la Generalitat s’autoritzen  determinats projectes de l’àmbit privat que afecten municipis com el nostre sense tenir en compte la veu del territori?  Estic pensant en l’activitat sorollosa de l’Aeròdrom de Sant Fruitós i en el projecte de Camps Fotovoltaics que afecta el nostre municipi.

Cal implicar la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques com a altres països que  ja tenen molta tradició de fer-ho. Això faria que s’entenguessin molt més les coses. També cal dir que en aquest país la ciutadania no té gaire la cultura política de participar, cosa que la  connectaria  molt millor amb la política. En aquest país també ens passa que ens regim per la llei del pèndol i això ha passat amb el tema de les energies renovables. Depèn de qui governava no es podia fer res, fins ara era difícil obtenir energia eòlica o fotovoltaica. Ara, en canvi, com que això s’ha flexibilitzat, al sector privat se li ha obert un món. Per tant, és important tenir un model d’implantació d’energia solar, ben fet, fàcil i eficaç: que els edificis i les indústries  tinguin energia solar a les teulades, cosa que és molt eficaç perquè es genera i es gasta al mateix lloc. En el tema aeròdrom, fent les coses diferents tampoc no tindria tant impacte. El desenvolupament humà genera activitats que algunes poden tenir molèsties però es poden minimitzar molt si es fan bé les coses. El concepte és fer bé les coses: que els poders públics realment tinguin capacitat i poder de control de l’activitat privada, que el sector públic sigui més potent.

Les dificultats derivades de la pandèmia s’incrementen a Catalunya a causa del xoc amb l’Estat i la repressió que ha generat. A tres anys vista, quina valoració fas de l’1 d’octubre i de les seves conseqüències?

La sensació que l’estat està jugant amb nosaltres i que vol acabar amb el moviment independentista per la via de la repressió, igual com ho van fer al País Basc per la via policial. Realment ens equiparen amb terroristes, com si el fet de posar urnes fos tan greu com haver assassinat, i ho dic per les condemnes. La Carme Forcadell a qui vaig anar a veure a Wad-Ras em va dir que té la segona condemna més alta de totes les recluses de la presó; gent que ha matat té condemnes més petites i ja els han deixat sortir amb el tercer grau.

Amb perspectiva, des d’Esquerra hem intentat fer una reflexió molt profunda per treure tots els aprenentatges d’aquests anys de tanta intensitat política que hem viscut. Analitzant les febleses, les fortaleses i com superar-ho. La principal conclusió, fonamentada també en l’experiència del Raül Romeva a Exteriors, és que hem de ser més forts i hem de ser més, ja que mai hem aconseguit superar el llindar del 50%. Cal demostrar que ets hegemònic i majoritari. Si som majoritaris, no una sola vegada, sinó a totes les eleccions, aconseguirem ser un estat de primer ordre dins la Unió Europea, però sabent llegir molt bé el context polític. Això és més complex que dir “implementarem l’1 d’octubre” que és el que poden dir altres partits, però que no expliquen mai com ho faran. Ja ho vam intentar i l’Estat va treure tota la seva artilleria, i no només la repressió, sinó totes les eines que ells tenen i nosaltres no tenim. Però nosaltres també vam tenir febleses…

Quines febleses vam tenir?

No haver pogut demostrar mai a les urnes que som més del 50%. A l’1 d’octubre vam ser el 43%, sense una Sindicatura Electoral que validés els resultats. Per aquest motiu cap Estat va mostrar simpaties cap a aquest procés. Vam fer un gran esforç fins l’1-O, però després el fet de decapitar-nos amb empresonats i exiliats va fer que la diagnosi des d’un lloc o des d’un altre fos diferent. I per tant, no hem arribat a una estratègia conjunta i aquesta és la feblesa  més gran que tenim  en aquests moments. També va ser una feblesa que quan ens vam mobilitzar amb les vagues del 3 d’octubre i altres els Sindicats majoritaris no hi van donar suport. O el fet que les organitzacions empresarials vagin a la contra i que quan es va fer un intent d’independència moltes empreses marxessin. Tot això són febleses.

Ho hem de tenir tot molt més lligat, molt més treballat. En general nosaltres no descartem cap via, però no abandonarem mai la bandera del diàleg, perquè tots els processos d’independència s’acaben dialogant, ja que després s’han de pactar moltes coses, mirem-ho, per exemple, amb el Brexit . Tanta testosterona no funciona. Les revolucions van tenir una època històrica però ara costen més. Internacionalment volem ser els del diàleg i l’opció millor seria un referèndum pactat amb l’estat, perquè és el més net i el que funciona en les democràcies. Si som forts, si ens veiem legitimats, si hem fet els deures, potser també haurem d’anar a una via unilateral. No abandonem cap estratègia, però potser ens hem de marcar un calendari, ens hem de posar d’acord sobre quan. La CUP també ha fet una reflexió i ha plantejat de fer un referèndum el 2025, doncs parlem-ne. Cal que tots ens expliquem més i siguem honestos. Si no és així, tornarem a frustrar-nos i ja no ens ho podem permetre.

Com creus que s’acabarà resolent la situació dels  presos polítics i dels exiliats?  I com es revertirà aquesta situació de permanent judicialització de la política espanyola?

Jo crec que hi ha partits, primer el PP i ara el PSOE, que es pensen que l’independentisme s’esfumarà sol. Però això no passarà, perquè som dos blocs, i per acabar amb això tothom s’ha de moure. El que crec que passarà amb els presos és que els indultaran. Però nosaltres pensem que s’ha de fer un pas més, el de l’amnistia, que vol dir que no han comès cap delicte, que vol dir restablir-los la vida, tan personal com política. L’indult serà un pas per als empresonats i les seves famílies, que no sabem quin impacte tindrà  en els exiliats. Jo crec que l’escenari serà aquest. 

Pel que fa a la judicialització, és un error flagrant situar a la justícia el que és un conflicte polític, perquè així no el resoldrem.  Per tant, o bé es mouen les peces políticament i hi ha diàleg, situant un escenari desllorigador que podria ser un referèndum pactat perquè és el més net, o no es resoldrà. Sí que és veritat que com a país tenir dos blocs, o dues bombolles separades i que no es toquen, és molt dur.

Immergits com estem en una crisi sanitària i econòmica i a tres passes d’una crisi climàtica que ens afectarà de ple, creus que segueix tenint sentit  posar la independència de Catalunya com a objectiu prioritari?

Nosaltres tenim dos grans objectius: un és la república, la independència, i l’altre és la reconstrucció del país, econòmica, social i ambiental. Això vol dir que tenim una gran feinada i hem d’activar una agenda transformadora, posant les persones al centre. Abans de la pandèmia anàvem prou bé, s’estava millorant la renda familiar… teníem un escull en pobresa infantil (un de cada tres nens viu en una llar pobra), però alguns elements ens feien ser optimistes, però la Covid ens ho ha destarotat tot i ha fet entrar a molta gent en una situació molt crítica. Si fóssim estat, tindríem les eines per fer que els autònoms no haguessin de pagar les seves quotes, per fer que les famílies confinades cobressin un ajut, tindríem moltes més eines. En aquests moments la Generalitat està assumint coses que no li pertoquen perquè els ajuts els estem oferint tibant d’on podem, però nosaltres no tenim la capacitat d’endeutar-nos, no tenim els impostos directes que cobra l’estat. Més que mai amb la Covid es veu quant necessari és construir un estat i tenir els recursos d’un estat. Nosaltres gestionem la sanitat a la qual hem hagut de posar-hi molts més recursos i en canvi s’han reduït els nostres impostos. Hi ha una major despesa de gairebé 4.000 milions d’euros i hem reduït els ingressos en 1.200 milions. Per tant, Catalunya porta  una factura de 5.000 milions  en tota aquesta qüestió, sense poder-se endeutar, sense poder fer polítiques impositives. Per tant és molt complicat.

Quin paper jugarà Laura Vilagrà com a número 2 de la candidatura d’Esquerra? Et veus de consellera al nou govern de la Generalitat?

Depèn dels resultats, estaré a disposició del Pere Aragonès, de l’Oriol Junqueres i de la ciutadania. Jo estic  disposada a ajudar en el que calgui. La meva missió a la vida sempre ha estat aquesta de treballar per als altres i ajudar, allà on em toqui, però aquesta vegada pel fet de venir fresca, ja que ara estava treballant fora de la política, puc ajudar a crear ponts amb altres partits, cosa que també és important. Això és el que em sembla que puc aportar després d’una legislatura que ha estat molt dura.

En aquest gener de 2021, quines són les teves conviccions més profundes i quins els teus desitjos més immediats?

El desig més immediat és ajudar a reconstruir el país perquè és el més necessari, des d’on em toqui. Darrerament he estat treballant en camps socials i aquests els conec bé, perquè he pogut veure les polítiques des d’una persona atesa, des del territori i he vist les externalitats positives  i negatives dels recursos invertits d’aquella manera. Per tant, puc aportar aquesta visió més de base. La meva convicció més profunda és que l’administració pública té marge de millora, pot millorar en coses i per a la catalana ens hauríem de conjurar tots els actors per fer que l’administració pública fos més eficaç a l’hora de resoldre els problemes de la ciutadania.

PREGUNTES BREUS…

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter?  La fortalesa interior

La qualitat que prefereixes en les persones? La bonhomia

Allò que més t’estimes en els amics? Els somriures

El teu principal defecte? La impulsivitat

La teva ocupació preferida? Llegir i nedar

El teu somni de benestar? En una cala a Menorca

Quina seria la teva pitjor desgràcia? No poder triar el meu futur

Un lloc per viure? Un lloc on passin coses

Recomana’ns un llibre:  el que estic llegint ara, “La trena” de Laetitia Colombani  

Pel·lícules o sèries?  Alguna recomanació?  Match point de Woody Allen

Els teus cantants o músics preferits: Txarango, Blaumut, Obeses, Joaquín Sabina…

Ets creient?  No

Ets feminista? Sí

Tens algun animal de companyia? No

Quins fets t’inspiren més indulgència? No ho sé

Com t’agradaria morir? Tranquil·la

Estat  anímic present:  Feliç

El teu lema vital: Viure molt concentrada en el moment present. En moments de molta complexitat, trobar moments per a la meva gent.