Les nostres mares

Trobes escaient iniciar aquest article dedicat a la mare recentment traspassada (Teresina Iglesias Font, 1935-2024) amb aquests versos d’Àlex Susanna (1957-2024) que la va seguir en el traspàs poques setmanes després. Aquests dits tacats del poeta, que són pura vida, i aquesta cadena que no es trenca tenen molt de la vitalitat materna i d’aquesta força que ella, sens dubte, ens transmeté. L’altre dia tot cantant i ballant a cor què vols “Aint no mountain high enough” en versió de Marvin Gaye i Tammi Terrell, et vas sentir desplegant la seva energia, aquella força vital que no l’abandonà mai i que segurament els descendents heu heretat.

La mare no va tenir tanta sort a la vida com tu, les teves germanes, les filles i les nebodes. Va néixer en un moment polític molt dolent (esclat i desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola i posterior ascens d’una dictadura que durà 40 anys) i en un context (no pas del tot superat) en què néixer dona t’excloïa del registre històric i et subordinava a les persones que biològicament naixien homes. Va passar a totes les dones de la seva generació, a ella i a les mares de les teves amigues.

A la Felícia (nom inventat, igual que tots els altres que faràs servir)*, mare de la L., l’any que va esclatar la guerra, un escamot de veïns del poble es va endur el seu pare i el va afusellar quan ella tenia 10 anys. La Teresina, ta mare, ni tan sols tenia cap fotografia amb el seu pare, que romangué amagat durant nou mesos i més tard fou obligat a anar a la rereguarda del Front de l’Ebre, on una bala acabà amb la seva vida quan ella només tenia tres anys. A totes dues nenes, créixer orfes de pare les marcà profundament, no només per la fam i dificultats econòmiques de la postguerra, sinó pel buit i el sentiment de desemparament que els deixà i que es perllongà tota la vida.

Acabat el conflicte bèl·lic i per obra i gràcia del nou règim autoritari, les nostres mares es van haver de socialitzar en un ambient marcat per la repressió social, la religió catòlica i una mentalitat tradicional i conservadora. La Nuri*, mare de la R., va ser l’única de la seva colla que va anar a estudiar a Manresa fins als 18 anys. Era bona estudiant i li hauria agradat aprendre a tocar el piano (cosa que no li van deixar fer) i d’haver nascut en una altra època de segur que hauria seguit estudiant. La Roser*, mare de l’S., era filla d’una casa de pagès del Berguedà i va anar pocs anys a escola perquè la masia era lluny de tot. Com a la resta de dones del mas, des de petita li va tocar encarregar-se de la casa i del bestiar, munyir les vaques i anar a vendre ous i formatge. A la Lluïsa*, tieta de l’amiga A., d’un petit poble de la comarca, li hauria agradat estudiar perquè segons la mestra de l’escola valia per fer-ho, però el seu pare no va permetre ni tan sols que fes el Batxillerat perquè, què hauria dit la gent d’un poble de pagès si una noia se n’hagués anat sola a estudiar a Barcelona? La Teresina va haver de deixar l’escola als 12 anys. La seva mare s’havia tornat a casar i a casa del seu padrastre hi havia molta feina. Carregar galledes plenes d’aigua i farina per als porcs i dur-les al cobert lluny de casa on els tenien, anar a peu a portar el menjar i la beguda als segadors que treballaven a prop d’Artés o fregar de genolls tota la casa eren algunes de les feines que tenia encarregades.

Has buscat al DIEC les definicions de l’adjectiu lliure (1.”Que no està subjecte al domini d’altri, a un poder extern, a una autoritat arbitrària” 2. No constret per una obligació, un deure, una disciplina, una condició onerosa, etc. “ 3. “Que té la facultat d’obrar com vulgui, de triar per si mateix”) i cap d’elles no encaixa en la vida de les nostres mares, que van fer-se dones subjectes al domini masculí, esclaves en un país amb una autoritat arbitrària, constretes sempre per les obligacions que les estructures socials patriarcals endossen a les dones i sense la facultat de poder triar per si mateixes, ni obrar com volguessin.

Saps que en afirmar que les nostres mares no van ser lliures algú et titllarà d’exagerada i feminista (el feminisme continua tenint connotacions negatives!). Però heus aquí algunes dades objectives. L’1 d’octubre de 1931 les Corts Espanyoles van reconèixer el sufragi universal als majors de 23 anys, sense distinció entre homes i dones. Cap de les nostres mares no va poder exercir llavors el dret al vot perquè o no havien nascut, o encara eren infants i, poc després, la guerra i la dictadura van posar fi al sufragi universal democràtic, un dret que no es va recuperar fins a les eleccions generals de juny de 1977. I per tenir ben present que durant el franquisme les dones van patir una doble repressió, cal no oblidar que fins a l’any 1975 el Codi Civil espanyol establia que (igual que els menors d’edat i els bojos i dements) les dones casades no podien signar contractes. Igualment les casades no podien obtenir, per exemple, el passaport o el carnet de conduir sense el consentiment del marit. I una dona separada legalment podia ser perseguida per adulteri, enviada a la presó i desposseïda dels fills.

Aquest va ser el context de les nostres mares, totes registrades com a “mestresses de casa”, un eufemisme per explicar que es dedicaven a la intendència i a les cures, de forma gratuïta, i sense cap reconeixement social. Tot i així moltes treballaven a la fàbrica o als serveis. La Gràcia*, mare de l’A., va començar a treballar en una fàbrica tèxtil el dia que va fer els 14 anys i tant ella com la seva germana havien de donar tota la setmanada al seu pare. Als 24 anys es va casar amb un botiguer i va passar de donar voltes a les contínues a treballar darrere el taulell d’una botiga que era alhora cafè i fonda, un taulell que no abandonà mai malgrat tenir tres fills, l’un darrere l’altre. La Nuri* també va treballar a la fàbrica i es va casar per escapar d’un ambient familiar catòlic, autoritari i molt marcat pel què diran i on els pares ho decidien tot. A la Rita*, mare de la T., nascuda en un lloc extrapeninsular molt humil, de vida difícil i on va perdre la seva primera filla durant el part, va arribar embarassada a Catalunya buscant una vida millor i va haver de treballar de valent a casa i a la fàbrica per poder sostenir la família. La Teresina, a més de les feixugues tasques a casa del seu padrastre, també va treballar al tèxtil, una activitat laboral que li permetia socialitzar i que recordava amb alegria, però que va haver d’abandonar quan en casar-se vau néixer tu i els teus tres germans.

Depenent de la seva docilitat o fermesa de caràcter, de les expectatives vitals que tenien i de com era l’home amb qui es casaven i la família on entraven per joves, les nostres mares van viure més o menys bé (el terme felicitat era aleshores poc emprat). La insatisfacció i frustració de moltes quedava disfressada darrere de malestars físics, de “manies” o d’estats de “nervis”, que avui en dia etiquetaríem com a estats d’infelicitat i depressió. La Felícia*, a més de treballar a la fàbrica tèxtil del seu poble, va aprendre de cosir i va obrir un  taller de costura. Ja casada i amb dos fills, un canvi de feina del seu marit amb trasllat de residència la va obligar a tancar l’establiment i dedicar-se a exercir de mestressa de casa. A partir d’aleshores va tenir dos fills més i la seva salut emocional i mental es deteriorà. Tenia un gran talent i molt bones mans per a les coses artístiques: sabia molt de cosir, de fer mitja i ganxet, dibuixava molt bé i feia pintura a l’oli i tenia traça pentinant les amigues, però la feina de casa no li agradava gens. Acabà desenvolupant algun tipus de trastorn psíquic que l’acompanyà fins a la mort. No va ser l’única. De les sis mares resseguides, tres van ser dones força o molt insatisfetes. Les altres van saber adaptar-se més o menys bé a la tasca que la conjuntura històrica i el mandat patriarcal assigna a les dones.

Dissortadament les nostres mares van tenir poca consciència de la conjuntura i les estructures socials que influïren, especialment pel fet de ser dones, en els seus malestars. En aquest sentit una cosa que tenien en comú gairebé totes les progenitores de les teves amigues i la teva és una gran afecció pels fills mascles. La Rita* mostrava un tracte especial al seu fill noi i la seva filla pensa que aquest acatament el tenia “amb tots els homes en general, com si els degués una deferència, deguda a la seva creença que les dones hem d’estar al servei dels homes per raó de sexe”. La Roser* va tenir cinc fills i va ser sempre molt més exigent amb les tres noies que amb els dos nois. Interrogada per la seva filla gran sobre aquest punt “es va quedar parada de la pregunta i em va dir que era el que li havien ensenyat a ella”. La filla gran de la Felícia* recorda que la seva mare “tenia adoració pel meu germà, tres anys més gran que jo, una adoració que compartia amb el meu pare. Potser el fet de ser un noi la separava més de la seva condició de dona i dels seus problemes. Les altres tres érem nenes i ella emocionalment es comportava com una nena més.” Les filles de la Gràcia* totes dues van estudiar, van trobar feina i se’n van anar de casa, mentre que el fill es va quedar a la botiga amb els pares. “Per tant ell era el de casa. Quan parlava dels fills del meu germà, la meva mare sempre deia «els nostres», com si els meus fills no fossin igual de nets.” La Nuri* va trobar sempre injust el tracte diferencial que els seus pares van tenir amb el seu germà respecte al mantingut amb ella i la seva germana; potser per aquest motiu va tractar els fills, noia i noi, de forma força més equitativa. “Ser dona és una merda” havien explícitament manifestat la Teresina i la teva àvia Angeleta. ¿Era la baixa autoestima pel fet de ser dones i/o la no-consciència de la injustícia per la subordinació femenina el que les portava a sentir predilecció pels fills i nets nois? Per pensar-hi.

No vols cloure aquest article sense mostrar un reconeixement profund cap aquesta legió de dones que van treballar de valent (a casa, al camp, a les fàbriques i al comerç); que amb escassa o nul·la informació pediàtrica van pujar una munió de fills (les sis dones de què has parlat en van tenir un total de 21); que es van fer càrrec de la cura dels més vells de casa seva i de la família política i que, tot i aquests mandats, algunes van tenir el coratge de mostrar-se rebels amb el seu destí. Cal dir ben alt que el benestar econòmic i la formació de què vam poder gaudir nosaltres, les seves filles, s’assenta damunt de tot allò que van fer, a parts iguals, cadascú dels nostres pares, ells treballant a fora de la llar i amb potestat per dirigir el món i elles des de dintre, sempre subordinades, sense cobrar cap sou i sense cap consideració social. I recordar que, per bé i per mal, gairebé tot el pòsit relacionat amb l’afectivitat, les cures i les emocions el vam rebre exclusivament d’elles.

La Teresina, als darrers anys, especialment gràcies a les netes, va prendre consciència de com de lligades havien viscut les dones a la seva època. No ho verbalitzava gaire, però sabíem que estava orgullosa que les noies de la família fossin autònomes i amb capacitat de decidir sobre les seves vides igual que els nois. I es feia creus que des de ben joves s’atrevissin a viure soles i a viatjar pel món sense por. D’haver nascut unes dècades més tard, també ella hauria mort amb els dits tacats d’empreses i viatges, perquè deunidó la gosadia que va demostrar en moltes situacions.

Gràcies, mare. Gràcies, mares.

*He optat per no posar el nom real de les progenitores de les cinc amigues que han volgut compartir amb mi la visió de les seves mares. T’ha semblat important preservar la identitat d’aquestes dones (que en cap cas són les de les fotografies) perquè la intimitat de cadascuna és sagrada. Si he consignat fets de les seves vides ha estat només amb finalitats testimonials. Gràcies, amigues, per la vostra confiança!

Fotografies: arxiu familiar