Les paradoxes de la Història

L’estiu ha tancat  portes i ha deixat enrere, embolcallats amb llençols blancs, els migdies de piscina (aquest any més deliciosos que mai, a causa de l’escassa concurrència a la instal·lació municipal), les jornades de sol i de sal a mar, les passejades entre verds a muntanya, els soparets a les terrasses i aquella desimboltura i alegria que només adquireixen els cossos quan es poden permetre vestir roba lleugera.

I s’han apujat les persianes de la tardor, l’agraïda estació que ens retorna a una certa disciplina i ordre després de la dolça anarquia estival. I és per ella que desempolseguem sabates i jaquetes, tornem a posar cobrellits i  mantes primes (aviat tocarà fer el canvi d’armari!) i, sobretot,  reiniciem o estrenem activitats plenes de bones intencions, un cop les vacances ens han donat oxigen per reincorporar-nos a la beneïda quotidianitat que aviat trobarem rutinària.

Tornes de Portbou amb les piles carregades. Ni les nuvolades, ni la pluja, ni la freda tramuntana, ni el Covid 19 han impedit un any més, el cinquè, que se celebrés l’Escola d’Estiu Walter Benjamin, que organitzen la Fundació Angelus Novus per a l’estudi de les Arts, la Història i el Pensament  i l’Associació Passatges de Cultura Contemporània, impulsades per la crítica d’art manresana Pilar Parcerisas. Ha estat una edició amb una nombrosa assistència de públic (inusual, tenint en compte les pandèmiques circumstàncies), motivada pel desig d’homenatjar  aquest pensador i intel·lectual alemany d’origen jueu, justament  en el 80è aniversari del seu suïcidi en aquest poble fronterer,  per evitar ser lliurat a la Gestapo després de travessar a peu els Pirineus amb un grup de refugiats  fugint de l’avenç nazi a França.

L’edició d’enguany, per això mateix, ha tingut com a lema la frontera de la memòria, per recordar no només l’exili d’aquest pensador l’obra del qual encara avui aporta llum als intel·lectuals de referència del nostre temps, sinó també les 300.000 persones que, de sud a nord, travessaren la frontera de Portbou fugint de la Guerra Civil Espanyola, molts intel·lectuals alemanys que traspassaren els Pirineus, de nord a sud, fugint dels horrors de la II Guerra Mundial i les dones escriptores víctimes de l’Holocaust. Tres dies de conferències, lectures, taules rodones, presentacions, projeccions i exposicions que t’han fet gaudir i pensar i que t’han remogut internament, que d’això va la cultura.

I mentre escoltaves els poemes de la poeta Gertrud  Kolmar, assassinada a Auschwitz el 1943, o els de l’escriptora francesa Charlotte Delbo, supervivent dels camps de concentració i autora de la trilogia Auschwitz i després, o durant la dissertació sobre la malenconia dominada de Walter Benjamin, pensaves en la vida tan torturada i tràgica que els va tocar viure a aquesta gent i en com de difícil va ser la reintegració social dels supervivents, a causa de la desmemòria que s’apodera dels pobles després de fets històrics col·lectius tan traumàtics.

Ja a casa,  penses en l’Espanya que t’ha tocat viure. Neta dels qui van haver de viure el Alzamiento Nacional  i la Guerra Civil en primera persona, amb el terrible sofriment personal que això va suposar (el teu avi matern hi va perdre la vida als 30 anys!). Filla dels qui van créixer sota el jou d’un règim autocràtic i retroactiu, que a més d’usurpar-los la llibertat i una visió progressista de la vida, els va intentar prendre la llengua i la cultura pròpies. Dona que has esdevingut adulta durant la transició, una època fal·laç,  perquè la construcció del nou règim democràtic es va fer sense enderrocar els fonaments de l’estat franquista i sense restituir ni els ossos ni la memòria dels qui van perdre la vida o van ser represaliats per la dictadura.

T’entretens també a rumiar  sobre Europa, aquest intent d’unitat històrica, juxtaposició de diversitats, que no funciona i que al llarg del segle XX ha sumat nombrosos genocidis. L’assassinat d’aproximadament un milió d’armenis a Turquia entre 1915 i 1923. El Gulag, la fam i la destrucció de minories nacionals (ucraïnesos…) amb milions de morts a la Unió Soviètica d’Stalin. L’Holocaust i l’extermini d’uns sis milions de jueus i de gitanos a l’Alemanya del III Reich. Els drames esdevinguts a partir de 1981 a l’exIugoslàvia amb els conflictes bosnià i serbokosovar. Una Europa que al segle XXI continua fent polítiques només per als rics, que manté presoners 13.000 refugiats a Lesbos per dissuadir la immigració, que assisteix de nou al creixement de l’extrema dreta (Hongria, Àustria…) i que no condemna explícitament la vulneració de drets humans en casos concrets com Turquia o en el cas dels presos polítics catalans…

I constates que segurament et tocarà envellir en uns moments històrics més convulsos que els que t’ha deparat la sort fins ara.  Perquè com adverteix Eric Esser al final del seu curtmetratge L’àngel de la història, projectada a l’Escola d’Estiu de Portbou:

Estimada Europa, tinc por. /  Tinc por que el demà que ve,  / s’assembli al nostre ahir.

Fotos de Portbou: Mariàngels Casanovas