Letizia

Tanta exposició mediàtica a la coronació del rei Charles III del Regne Unit (algú hauria de recordar als mitjans del nostre país que l’exagerada cobertura que fan d’aquests espectacles contribueix a l’exaltació monàrquica!) i el període de reflexió que et permets després d’acabar un projecte, et porten a especular sobre com d’interessant seria entrevistar Letizia Ortiz, l’actual reina consort del regne d’Espanya.

Per diversos motius. Per provenir de classe mitjana i haver-se forjat a si mateixa en el món del periodisme, tant escrit com televisiu, i haver treballat sobretot a TVE on va presentar Informe Semanal i el Telediario i per a qui va cobrir, com a enviada especial, esdeveniments tan importants com els atemptats de l’11 de setembre de 2001, l’enfonsament del Prestige o la invasió de l’Iraq. Per haver estat una dona del seu temps, treballadora, independent, sexualment alliberada, amb un divorci i diverses relacions a les espatlles i, probablement, amb una ideologia poc o gens vinculada ni a la monarquia, ni a la religió catòlica oficial. I per ser una dona intel·ligent i ambiciosa que, no només ha fet realitat el somni romàntic inoculat a milions de nenes al món de trobar un príncep blau que les encimbelli a l’Olimp, sinó que gràcies al seu treball i perfeccionisme desenvolupa la tasca de reina amb autèntica professionalitat i elegància, cosa que deu haver deixat bocabadats a aquells que afirmaven que això no és possible si no ets de sang blava.

Com que els seus orígens familiars han estat àmpliament airejats, poques preguntes li hauries de fer al respecte, però sí que segurament els lectors voldrien saber de quina manera va conèixer l’aleshores príncep Felip i com Cupido els va aparellar, ara que ja es dona per fals el fet d’haver-se conegut en un sopar a casa del veterà i ja desaparegut periodista Pedro Erquicia. I, entrant de ple en el personatge, si li va costar molt prendre la decisió de ficar-se voluntàriament en una institució retrògrada i caduca, damunt la qual l’statu quo diposita l’estabilitat de l’Estat.

Abandonar professió, cercle d’amics i manera de viure per casar-se amb una família mal avinguda, que no la va veure amb bons ulls pels seus orígens, amb l’encàrrec professional d’apuntalar una falsa imatge d’exemplaritat, sempre destinada a preservar una institució que en el marc del segle XXI és totalment prescindible, deu haver estat una tasca d’allò més àrdua sobre la qual no podries deixar d’interrogar-la.

Així mateix, essent com és una dona amb iniciativa i personalitat, sobre com li devia costar, si més no al principi, de mantenir el paper subjugat reservat a la reina consort (donar hereus a la corona, afermar el marit en tot i per tot i exercir d’objecte bell), i com de bé s’ha trobat, gràcies a la situació privilegiada que ostenta, aprofundint en l’ideal de bellesa que s’exigeix a totes les dones i exercint d’estendard de la moda.

També la interrogaries sobre com sovint li ha tocat exercir de cap de turc, quan a la institució li ha convingut amagar els excessos comesos per l’anterior rei i per altres membres de la família. A tots els ha anat bé que els mitjans de comunicació es concentressin a parlar de la seva magror o la seva dieta, de les seves apostes atrevides a l’hora de vestir-se, de la pretesa mala relació amb la sogra i les cunyades, o de qualsevol petit error comès, fent gala d’una misogínia i classisme que ens solen passar desapercebuts, i que en aquest cas han servit i serveixen per desviar l’atenció de l’opinió pública de les coses “perilloses” per a la monarquia.

Per últim li preguntaries sobre les dificultats de mantenir en paral·lel una bona relació professional i de parella amb el rei. Sobre com educar amb realisme i racionalitat les filles en un concepte tan gastat i estantís com heretar (per gràcia divina) el comandament d’un estat, un rol del qual potser les noies fugirien si poguessin. I de si, sent sincera amb ella mateixa, ha valgut la pena, renunciar a la llibertat personal i professional i destrossar-se dia a dia els peus al capdamunt d’uns talons de vertigen, per esdevenir principalment reina del paper cuixé.

A la seva vida anterior Letizia Ortiz Rocasolano tenia una expressió natural, espontània i propera. Ara Letizia de Borbón té una expressió refinada i continguda, més freda i distant. Abans era una periodista vocacional, plena de reptes informatius. Ara és la reina, deu conèixer com ningú tots els entrellats del poder, però el seu rol no pot traspassar els límits de la figuració.

Una dona ben interessant d’entrevistar!