L’hivern que ens habita

Vivim temps difícils. En contra dels desitjos màgics dipositats en l’Any Nou, el 2021 ha començat amb les inaudites imatges del Capitoli de Washington assaltat per hordes supremacistes instigades per Donald Trump, amb  l’espectacular nevada de la tempesta Filomena que ha afectat un 70% del territori català i amb la gens inesperada tercera onada de la pandèmia, que ha tingut com a conseqüència l’ajornament de les eleccions catalanes (i també les de la presidència del Barça!).

L’hivern batega amb força. Al Pla de Bages els flocs de neu han estat escassos, però les glaçades s’han ensenyorit de tal manera de les nits i matinades que fa esfereir que algú no disposi de calefacció per mitigar el fred (El gener, fred o temperat, passa’l abrigat  o  En gener, tanca la porta i encén el braser). Diuen que l’aigua de la pluja i de la neu serà beneficiosa per als sembrats (De l’aigua de gener, ni una gota se’n fa malbé  o  Segons sia el gener menjaràs el pa de l’any que ve), però ara mateix amb aquesta llum escassa i tamisada es fa difícil imaginar que en algun moment dels propers mesos la vida renaixerà.

Arraulida a casa amb el calefactor als peus, et deixes dur per la nostàlgia d’antics capvespres hivernals  a la vora d’una llar de foc i amb la presència sempre positiva del company que, dissortadament, va morir el juliol del 2008. Et fas creus dels grans canvis que s’han produït d’aleshores ençà, en un període històricament breu (dotze anys i mig), que ens ha conduït a l’hivern en què habitem.

La caiguda de José Luís Rodríguez Zapatero el 2011 a Espanya, conseqüència  de la crisi financera mundial de 2008.  L’ascens de  Barack Obama, el primer president negre en aconseguir-ho, a la Casa Blanca el 2009. La  Primavera Àrab  (2010-2011),  que va enderrocar alguns governs (Tunísia, Egipte, Líbia) i va rebre respostes violentes i autoritàries d’altres. El moviment dels indignats que es va estendre per Espanya el maig del 2011. El Papa Benet XVI  que va fer el gest insòlit de renunciar al seu càrrec i que fou substituït pel Papa Francesc  el 2013.  L’ascens al poder de líders populistes com Nicolás Maduro a Veneçuela (2013),  Erdogan a Turquia (2014) o Donald Trump als Estats Units (2017). La corrupció instal·lada a la vida política espanyola i catalana amb moments estel·lars com la confessió de Jordi Pujol el 2014, la moció de censura contra el govern de Mariano Rajoy el 2018, o la fugida del país del rei emèrit Joan Carles de Borbó el 2020. El moviment Me Too (2017), les manifestacions feministes multitudinàries a partir del 2018, el Brexit… El Procés Català, que ha marcat la vida política del país  durant tota la dècada i ha tingut com a conseqüències l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, l’empresonament,  l’exili i el judici dels seus líders (2017) i una forta repressió de l’Estat (policial, judicial i via clavegueres) contra l’independentisme, incloent-hi la inhabilitació  del darrer president de la Generalitat  Quim Torra. I una crisi sanitària d’abast mundial ocasionada per un virus que bé podria ser el primer gran símptoma  de la crisi climàtica que tenim a la cantonada.

Però per sota d’aquests esdeveniments que han estat grans titulars, hi ha els canvis més subtils, subjacents, aquells que es veuen menys i que potser expliquen moltes coses.

Penses  en l’avenç rapidíssim de les tecnologies de la informació i de la comunicació, que està conformant noves formes de comportament. Dotze anys enrere encara era habitual anar a comprar cada dia el diari i llegir-lo, escoltar o mirar els noticiaris de la ràdio i la televisió, disposar a casa d’una petita biblioteca, discoteca o filmoteca que omplien de satisfacció, fer ús dels telèfons fixos… La digitalització del saber i de la informació i l’aparició de les xarxes socials ha canviat la nostra forma de viure. Ja no és només que el telèfon mòbil s’hagi convertit en l’extensió de nosaltres mateixos. Que la gent  es comuniqui, jugui, busqui parella i faci postureig a les xarxes. Que tenir llibres a casa (i ja no diguem CDs!) sigui poc modern. Que  a moltes llars ja no hi hagi telefonia fixa ni ràdio o televisió.  Que amb la pandèmia s’hagin multiplicat el teletreball, les trobades de grups, les conferències, concerts i presentacions online.

Els canvis importants tenen a veure amb la immensa allau d’informació que ens arriba, que és difícil de gestionar i digerir i que ens acaba desinformant. Tenen a veure amb la senzillesa amb què es poden colar notícies falses i generar estats d’opinió a còpia de repetir i repetir missatges simples i interessats. Tenen a veure amb la facilitat que dona internet per trobar gent afí a les nostres idees, amb la qual creem una bombolla comunicativa tancada i impermeable a altres opinions. I tenen a veure també amb la lleugeresa amb què es creen líders d’opinió (llegeixi’s Donald Trump o influencers de tota mena) que expandeixen les seves “veritats”  i creen una societat compartimentada en moltes realitats paral·leles i estanques, que viuen totalment aïllades les unes de les altres.

I observes amb preocupació com aquests canvis derivats de l’evolució digital, sumats a la consolidació d’un individualisme ferotge i als danys econòmics produïts pel capitalisme salvatge i excloent que ens domina, estan creant una societat polaritzada en la qual s’estan perdent la discussió, la confrontació d’idees i la riquesa de matisos, s’estan posant en entredit els valors democràtics i les bases per a l’ascens de qualsevol populisme.

Dissortadament no cal viatjar als Estats Units per palpar aquest nou clima social. N’hi ha prou d’entrar a Twitter i veure com s’esbronquen els partidaris de les dues forces independentistes majoritàries al nostre país. L’hivern s’ha instal·lat sense pietat a les nostres vides i sovint ens deixa el cor glaçat!