A les set de la tarda has quedat al pont amb unes companyes per sortir a caminar, després de quasi tres mesos sense veure-us . És el primer dia de la fase 1 del desconfinament i esteu molt contentes de poder-vos retrobar. A punt de creuar la construcció per sobre la via del tren, veieu que al solar annex a l’antic camp de futbol hi ha ambulàncies. Us queden lluny i comenteu que hi deu haver hagut algun accident. Cap de les tres no en sap res i tu expliques que pels volts de les sis has sortit al balcó perquè n’has sentit les sirenes.
Empreneu la marxa amb alegria. Fa sol, els camps presenten tot l’esclat de la primavera i decidiu començar la volta pel Camí de les Arenes, totalment alienes al dolor que un parell d’hores més tard, quan coneguis la notícia, t’aclapararà. Camineu lleugeres, procurant mantenir la distància de seguretat; us expliqueu com heu viscut el confinament i les escasses novetats d’aquestes setmanes; us pareu al pont metàl·lic que travessa el Riu d’Or a fer alguna fotografia (la llum de l’horabaixa és preciosa!) i ho repetiu més endavant al toll que hi ha a prop de la Font de la Riera. En algun moment de la passejada us atureu davant d’un matoll de malves, omnipresents aquests dies als camps i als marges dels camins. Una de les teves amigues comenta que és una planta que creix també als cementiris, d’aquí les expressions fer malves (ésser mort) i anar a fer malves (morir-se), presents encara en el ric llenguatge popular de casa nostra.
En creuar, de retorn, el viaducte sobre el tren, encara es veu alguna ambulància en la llunyania i, amb lleugeresa, comenteu que no trigareu a saber què ha passat… Un quart d’hora més tard t’assabentes que, quan has iniciat la passejada a les set, ell ja havia expirat, i ja s’havia produït (tot i que ells encara no ho sabien) una sacsejada colossal en la vida de la teva germana i els teus nebots, que marcarà per sempre les seves existències.
Fa sis dies que va ocórrer i continues trasbalsada. Vau poder vetllar el seu cos en la intimitat i fer-li un sentit acte de comiat amb la família més propera. Heu quedat en pau amb ell i heu acceptat amb serenor la fatalitat de l’accident. I tanmateix et costa molt desfer-te d’aquesta pena i abaltiment. A part de la buidor que deixa la pèrdua d’un home amb qui has compartit família i experiències durant quaranta anys, hi ha la consciència de l’enorme fragilitat de les nostres vides, l’acte sense retorn que significa la mort i la incomprensió que ens genera quan s’enduu persones joves, encara plenes de salut i d’il·lusions.
I just en temps de pandèmia penses que l’espècie humana, per molts avenços mèdics, científics i tecnològics que hagi fet, continua formant part del medi natural i conseqüentment tan sotmesa a les seves lleis com el més ínfim dels seus éssers. Al mateix instant que les malves mostren tot el seu esclat primaveral, una sargantana mor esclafada per un roc que s’ha desprès, un aneguet es colltorça per la pedra que ha llançat un nen a la sèquia, una jove sofreix un infart mortal a la trentena, i un home que ha sobreviscut a topades més greus perd la vida en una col·lisió lleu i estúpida.
I sents que els humans occidentals del segle XXI, encimbellats pel domini que hem sabut exercir sobre la natura, vivim amb la consciència de la mort però amb el capteniment d’éssers immortals que fan i desfan al seu antull, fins que l’atzar actua i ens resitua en la nostra veritable condició.
Et quedes amb la darrera imatge d’ell en vida, unes poques hores abans que li fos arrabassada. Us vau trobar pel camí del costat de la via, just abans de trencar cap al dels Aiguamolls. Anava fent parella amb el seu fill, ambdós molt contents. Tancàvem el darrer dia de franges horàries per caminar i fer esport. Ell ja havia fet un recorregut llarg al matí amb les seves noies, t’ho va dir amb alegria. Et va transmetre una autèntica sensació de placidesa i felicitat. Hi havia un cel pictòric, ple de núvols densos, blaus, morats i grisos. Als sembrats, les primeres bales de palla. Als marges, cards marians i malves, entre camamilla i gallarets.
traspassat el passat 18 de maig de 2020
Fotografies: Mariàngels Casanovas i arxiu familiar
24 respostes
Benvolguda Àngels. La mort mai és benvinguda. Quan afecta una persona que té recorregut vital o és causada per un accident encara és de més mal pair. Em sap greu. Una abraçada.
Una abraçada, Josep M. Gràcies.
La teva prosa clara descriu els fets i els sentiments amb una precisió gairebé pictòrica. Sense ser-hi ens trobem en el teu lloc. La mort ens recorda que som part de la natura com qualsevol ésser viu. La raó ho entén però els sentiments són una altra història. Em sap greu que la vivència de la mort s’hagi tornat a fer present en la teva vida. Una abraçada.
Una abraçada molt forta, Carme!
M’ha commugut el teu relat. Ànims per la vostra família. Una abraçada
Gràcies, Esther.
Una pèrdua irreparable i inesperada. El meu condol.
Ens pensem o tenim la il·lusió que nosaltres i els nostres sóm immortals, almenys uns quans anys més dels que hem viscuts. Sense arribar a ser com aquells Papes que tenien sempre al costar un capellà que constantment els hi deia que eren pols i que es moririen i tornarien a la pols. Però si que hauríem de tenir més present la mort i la vida.
Una abraçada
Una abraçada, Jaume!
Una abraçada!. Penso en els fills, imagino el seu desconcert, després vindran la incomprensió i la ràbia, que aniran deixant lloc a la tristesa. Un buit immens amb el que conviure.
I trobar-lo a faltar. Sentir que manca l’estimat.
Em sap greu, per tots vosaltres, per ell!!!
Gràcies, Pilar.
Potser no som mai conscients de què la vida no és eterna, que és efímera, i quan de cop en prenem consciència, dol, i dol molt, sobretot quan qui marxa és una persona propera i estimada…. Molts ànims!
Un escrit preciós
Moltes gràcies, Rosa.
No el volia llegir.
Des que, ahir, vaig rebre el missatge de la teva nova entrada al bloc sabia el mal que em faria. Però ho he fet.
Ens hi sentim totalment reflectits. Vam sortir a caminar, vam veure moguda policial i, en tornar, els missatges, les trucades, els dubtes, els “no pot ser” i l’absència que inevitablement ja és present des d’aquell moment…
Ens quedaran les bones estones compartides, el bon amic que ha estat pel Màrius, les sortides de muntanya, els àpats, els sopars de cada primer divendres, les xerrades, les rialles…
I la Cristina, la Júlia, l’Ariadna, el Guillem i tots vosaltres.
Una abraçada.
I ara, amb els ulls plens de llàgrimes, et dic gràcies per l’escrit.
Moltes gràcies a tu, a vosaltres, Montse. Va tenir els millors amics! Una abraçada molt forta…
Estimada Maria Àngels,
Una tristíssima i terrible notícia.
T’envio el meu condol més sincer.
Una abraçada ben forta
pd: i, no deixis d’escriure. Segurament som molts -jo, segur- que ens agraden els teus textos. I encara que a vegades siguin tristament durs, sempre reconforten…
Moltes gràcies, Jordi. Una abraçada.
Quina tristor, quina manera tan bella d’ explicar com podem passar de la pura felicitat per les coses petites del dia i de sobte sentir com es trastorna el nostre món…sento de veritat el que us ha passat en aquest any malèvol…sort que ens acompanyen les malves i que els ocells refilen en llibertat. Una forta abraçada des de l’ Empordà
Una abraçada molt forta, Conxa!
Maria Angels, has descrit d’una manera clara, bella i emotiva tot el que sentim, de manera llunyana, els que el coneixíem.
Vam compartir l’amor de les seves filles per la dansa i va ser un pilar per tots.
Res farà canviar la buidor que ara mateix sentim però, com deia la Dorothy al Gran Màgic d’Oz: vull tornar a Kansas !!!
I allà ens hi retrobarem tots. Una abraçada immensa a tota la família.
Tant la Cristina, com la Júlia i l’Ariadna, saben que em tenen pel que em necessitin.
Moltíssimes gràcies, Eli. Ho he transmès a la germana i les filles. Molt bonic voler tornar a Kansas!
Un relat preciós enfront un fet tan terrible! Ens sap molt de greu i us enviem una abraçada enorme de confort.
Moltes gràcies, Montse! Una abraçada.
Angels, quina finor en expressar dolor i bellesa……no tinc paraules,només dir-te dir-vos, el meu cor és amb vosaltres! precioses germanes.
Moltes gràcies, Anna!