Mar d’estiu

El plàcid estiueig a l’ombra de la palmera de casa es veu gratament sorprès, el dia del teu sant, per l’arribada d’un sobre blanc amb grosses lletres de color turquesa. A l’interior, manuscrit en paper de seda, un llarg poema de Laia Claver Nadal en què el jo poètic es transmuta en aigua marina (ja no trobo l’u per cent de substància /que em fa ser bèstia i no mar) juntament amb dues instantànies fotogràfiques d’aigües (pur atzur!) que banyen costes braves i verges, d’aquelles on de ben segur faria de bon perdre-s’hi.

Petits regals que amanyaguen, concebuts i realitzats amb amor i sensibilitat per una dona que ha fet de la missatgeria un focus de creativitat. M’agrada el mar li havies verbalitzat la jornada de Passions Curatives del passat 3 de juny i, en plena canícula, ella te l’ha portat a casa.

Essent com ets de terra endins i manllevant els mots a Rafel Nadal, el teu ha estat sempre un mar d’estiu, una passió forjada des de la més tendra infantesa (que és quan s’acaba modelant allò que serem de grans) els mesos de juliol, quan teníeu el privilegi de poder-hi fer estades.

Cerques una vella fotografia en blanc i negre de l’any 1960, en què flanquejada per la mare i la tieta (joveníssimes i belles!), jugues a la sorra de la platja de la Barceloneta, barret de palla al cap, a l’ombra d’un para-sol. Tenies un any i sojornàveu una setmana al carrer Consell de Cent de Barcelona, a casa d’uns bons amics, el Sr. Juanito i la Sra. Teresa, pares d’Antoni Gutiérrez Díaz, el metge que guià la teva primera criança perquè abans d’esdevenir líder del PSUC exercí la pediatria. La instantània deixa constància del que devia ser un dels teus primers contactes amb el mar. Després, entre 1965 i 1977 (gràcies a l’empenta de la mare que durant tot l’any estalviava pesseta a pesseta per poder-hi llogar un apartament), tots els juliols foren marins, primer a Arenys de Mar (ho expliques a https://cambradetardor.cat/arenys-de-mar-o-el-fil-duna-amistat-retrobada/) i més tard a Blanes.

Agraeixes als teus progenitors tot l’esforç que feren per dur-vos anualment un mes a mar, en una època en què això suposava un luxe per a la classe treballadora. Sortir, a les acaballes del franquisme, de la vida tancada i una mica asfixiant d’un petit poble de la Catalunya interior de segur que a tu i als teus germans us va marcar. No únicament us permeté aprendre a nedar en mar brava (els pares no n’han sabut mai) i us aportà una saludable dosi de sol i salnitre, sinó que contribuí a fer-vos més oberts al món i als viatges, en unes dècades (les de finals del segle XX) en què viatjar no havia esdevingut encara un producte de consum massiu.

La teva relació amb el mar-d’estiu (que no amb la platja) és alhora sensual i nodridora. Aigües de colors diversos, depenent de l’hora del dia, del temps, de la profunditat i del fons marí; simfonia de sons, de brisa, d’oratge, d’onades, de gavians i gavines; aromes de sol i de sal, de roca i petxina, de port i peixalla; sensacions contrastades d’ardència i frescor a la pell. Tots els sentits exaltats amb la bellesa, la grandària de la natura i la percepció inevitable de llibertat i d’infinitud de l’univers.

Llàstima que tot aquest esplendor tingui les dècades comptades! Ho alerta des de fa temps la comunitat científica. Tres mesos enrere, per exemple, l’oceanògrafa Patrizia Ziveri presentava al Parlament Europeu un informe elaborat per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s’alerta que no només l’escalfament global està amenaçant el Mediterrani (i tots els éssers vius que hi habiten incloses nosaltres, les persones), sinó tot un seguit d’impactes derivats de la contaminació causada pels humans que el deterioren inexorablement. 230.000 tones de plàstic d’origen terrestre van a parar cada any al mar. I el turisme és el principal sector que contribueix a les deixalles a les platges. Cal reorientar el model de producció, els patrons de consum i les pràctiques d’eliminació de residus, es demana a l’informe (podeu llegir-ne una àmplia ressenya en aquest enllaç https://www.emporda.info/canvi-climatic/2023/05/10/mediterrani-mor-apressen-legislar-contaminacio-87148786.html).

La nostra civilització està en decadència i, malgrat les insistents advertències de la ciència, ens costa d’admetre-ho. Sembla que, en el passat, en moments històrics semblants, hom no va ser-ne conscient fins que el desastre es va consumar. A l’era de la sobreinformació, els qui tenen el poder de fer canviar el món es comporten com si els advertiments de la natura i dels científics no anessin amb ells i, en conseqüència, la situació no reverteix.

D’aquí a uns dies retornaràs a un raconet del teu mar-d’estiu i de segur que hi seràs feliç. La pregunta és: fins a quin any això seguirà sent possible?