Maria Pilar Urbea, durant molts anys “la” bibliotecària de Santpedor

La Maria Pilar Urbea Aneiros (Barcelona, 1942) va arribar a Santpedor l’any 1969 i va fer de la biblioteca Pare Ignasi Casanovas, inaugurada un any i mig abans, un espai ple de caliu, que va aglutinar lectors i gent oberta als aires de canvi que es van començar a respirar amb la transició política. El repàs de la seva vida ens convida a recordar episodis de la nostra història més recent.

El cognom Urbea no és gaire estès i Aneiros deu ser gallec. Parla’ns dels teus orígens familiars.

L’avi matern, Antonio Aneiros Andrade, era gallec i estudiava a l’Escola Naval d’El Ferrol però es va enfadar amb el seu pare i va acabar al cos de la Guàrdia Civil. Com a guàrdia civil de fronteres va anar a espetegar a Puigcerdà, on va conèixer la Joana Barnola Blanxart, una dona molt maca i intel·ligent, filla d’un conegut constructor de la població, amb qui es va acabar casant.

Amb orígens tan diversos quina llengua familiar parlaven les famílies?

Tots parlaven català, fins i tot l’avi guàrdia civil que estava casat amb una catalana. Originàriament parlaven el català de Girona, aquella variant tan bonica que, amb el temps, van anar perdent.

Que els avis fossin de llocs diversos d’Espanya em va marcar. Crec que totes les persones, provinguin d’on provinguin, s’han de respectar i que cada ésser humà és important pel que és. Al mateix temps, tot el respecte i amor envers la terra que els va acollir a tots.

Però tu vas néixer a Torà…

Jo circumstancialment vaig néixer a Barcelona. Tant el meu pare com tots els meus tiets van haver d’anar a la guerra. El pare va ser al front d’Aragó i això li va deixar una empremta molt profunda. En acabar el conflicte i tornar al poble tots els joves que havien lluitat al bàndol roig van quedar vetats. El pare havia treballat de comptable a Espona, una important fàbrica de la Conca del Ter a Sant Joan de les Abadesses, però es va quedar sense feina. Llavors amb la mare se’n van anar cap a Barcelona perquè ella era modista, molt bona per cert, i va poder treballar un temps al taller d’una cosina seva que també ho era. Mentrestant el pare va  treballar en una foneria, fins que va rebre l’oferta de poder tornar a treballar de comptable en una fàbrica de farines a Torà. En aquest temps d’impàs a Barcelona vaig néixer jo i només tenia dos mesos quan els pares van agafar els patracols i se’n van anar cap a Torà a iniciar una nova vida.

Allà el pare, al cap de molt poc temps, es va fer càrrec de la “Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona” on va treballar durant 30 anys. I també a Torà els pares van coincidir amb dues parelles de mestres, uns de València i uns altres de Madrid que venien desterrats, unes persones admirables i intel·ligents que com ells havien anat a raure a un cul del món i amb qui van establir una amistat molt fonda.

Quins records tens de la infantesa i l’adolescència en aquesta petita població de la Segarra?

De Torà en tinc records agradables. No hi vam passar estretors alimentàries ni de cap altre tipus i el poble ens va acollir bé. Vaig anar a l’escola nacional, l’única que hi havia, una escola molt gran amb dues classes de nois i dues de noies, amb unes aules grans i un pati immens. Va ser una escola molt agradable amb uns mestres, tant homes com dones, que valien molt.

La norma de casa era que ens havíem d’espavilar, que havíem de tirar endavant pel que érem, que les noies si volíem estar amb una persona era perquè l’estimàvem però no n’havíem de dependre. Per aquest motiu ens van encarrilar perquè féssim batxillerat, però a Torà no n’hi havia. Total que havíem de fer hores extres amb els mestres que ens preparaven per després examinar-nos a fora. Per a l’examen d’Ingrés em vaig anar a examinar a l’Institut Maragall de Barcelona quan encara no tenia 10 anys i per als tres primers cursos de batxillerat elemental em vaig examinar a Lleida. Però com que a l’escola aquesta preparació per al batxillerat la feia jo sola i el tercer curs em va anar molt malament, els pares van decidir de buscar un lloc a fora que fos avinent i em van posar interna a les Dominiques de Manresa.

Jo em vaig estimar molt el poble i la seva gent. Tinc el record de molt bons amics, tot i que en baixar interna a Manresa només hi anava per les vacances, i aquest anar i venir va condicionar la meva joventut perquè les monges no ens deixaven escriure amb els nois que ens agradaven i això era un problema. Tanmateix Torà és el meu poble. 

Ser la gran dels germans contribueix a modelar el caràcter?

Jo sóc la gran de tres. Amb la meva germana Marisa ens portem dos anys i onze anys més tard va néixer l’Antoni. Sí, ser la gran fa que la teva mirada sigui menys individual i que estiguis pendent del germà o de la germana, perquè realment la sang tiba.

Al cap de dos anys de ser a les Dominiques va venir-hi la meva germana. I l’Antoni després d’estar un temps intern a Berga va baixar a estudiar el batxillerat a l’institut de Manresa i va viure amb nosaltres, amb el meu marit i jo, a partir del primer any de casats. Viure tota la joventut del meu germà Antoni fins que se’n va anar a la universitat va ser una bona experiència.

Vas estudiar Magisteri i crec que vas exercir poc temps com a mestra.

A les Dominiques de Manresa vaig repetir tercer de batxillerat i vaig fer quart i la revàlida. Llavors es va plantejar què farem amb aquesta noia a qui li agrada estudiar i és bona nena. Una opció era seguir amb el batxillerat superior a l’institut de Manresa, però llavors no podia seguir interna amb les monges i per això elles van proposar que estudiés el Magisteri de l’església. I així ho vaig fer: durant tres cursos em va tornar a tocar d’estudiar sola i examinar-me lliure a Vic. Per sort seguia amb el meu grup d’amigues de l’internat  i d’aquí va sortir també una amistat molt profunda amb una monja que era una gran persona. Finalment als 18 anys vaig obtenir el títol de mestra!

Llavors durant un any, vaig continuar a l’internat de les Dominiques i hi feia substitucions. Allà ja em vaig adonar que m’agradava moltíssim fer classes. Però com que a l’època no et deixaven viure sola a no ser que fos a casa d’algun parent, vaig tornar a Torà i durant un parell d’anys hi vaig fer substitucions i classes particulars a casa, fins que vaig decidir que havia de sortir d’allà i fer alguna cosa amb la meva vida.

Just en acabar la carrera havia convalidat el títol de l’Església a l’escola Normal de Barcelona, però no havia fet oposicions. El fet és que als 22 o 23 anys a Barcelona vaig anar a espetegar a una escola privada de pedagogia activa que hi havia al barri de Gràcia, l’Escola Laietània. Una meravella! Estar en aquella escola em va canviar la vida i em va refermar la vocació de mestra! La portaven el Sr Pereña i la seva dona Fina Blasi, uns grans educadors. Provenien de Lleida, clarament marcats per la guerra, amb unes idees claríssimes, catalanistes fins a la medul·la. Eren admirables. Aplicaven la pedagogia activa al cent per cent i hi venien un munt d’alumnes fills de famílies catalanistes. Era una escola molt especial, llàstima que només hi vaig ser dos cursos.

Per què te’n vas anar d’aquesta escola si t’agradava tant? 

Doncs perquè tenia xicot, ens havíem de casar i ja havíem llogat un pis a Manresa. Un cop vaig haver deixat la Laietània, vaig viure un temps a les Reparadores  mentre preparàvem el casament  i durant un curs vaig fer una substitució a la colònia Galobart de Navarcles.

En aquella època la norma social era aparellar-se jove i per tota la vida. Quan i com vas conèixer el que seria el teu marit?

Els diumenges a la tarda les noies internes de les Dominiques, amb els nostres casquets i el nostres uniformes, anàvem a passejar en fila per la Guia o cap a Puigterrà. Durant aquelles passejades un parell de nois es van fixar en una amiga meva i en mi. I un dia aquests nois ens van venir a veure com jugàvem a bàsquet. Pensa que a les Dominiques teníem un equip de bàsquet, que entrenava la germana Rosa aquella monja amb qui vaig fer tanta amistat,  amb el qual competíem a Barcelona, a Igualada i contra la Secció Femenina de Manresa, perquè érem bones. Doncs aquell dia, en acabar el partit, va començar el flirteig amb el Lluís Vall, el qui en el futur seria el meu marit durant 46 anys. Jo aleshores en tenia 18.

En tornar jo a Torà, el flirteig pràcticament es va interrompre perquè, tot i que ell va pujar una vegada a veure’m, en aquella època tot estava mal vist. Vam reprendre la relació al cap d’un parell d’anys quan ens vam retrobar a Manresa i jo havia de començar a treballar a Barcelona. Vam festejar uns tres anys fins que ens vam casar.

Què va motivar el trànsit de les aules a la biblioteconomia?

Com a mestra vaig exercir cinc o sis anys i en casar-me vaig deixar ben clar al Lluís que seguiria treballant. Però al cap de pocs mesos del casament vaig quedar embarassada i per l’educació que havíem rebut a l’època em va semblar que s’havia fet realitat la il·lusió de la meva vida! Entre això i que no havia fet oposicions vaig optar de moment per fer classes a casa. A més jo era una persona que m’enduia els problemes dels alumnes a casa i de seguida vaig veure que l’arribada del meu primer fill i els problemes derivats de la feina escolar se’m farien costosos.

A treballar a la biblioteca hi vaig arribar per un d’aquells atzars o casualitats de la vida. Al meu pare li agradava molt llegir i a mi els llibres sempre m’han acompanyat i, per tant, era una assídua de les biblioteques de Manresa. En un moment donat l’amiga M. Àngels Estruch em va fer saber que hi havia dues places vacants a les biblioteques de Navàs i de Santpedor perquè les respectives bibliotecàries se n’havien anat i necessitaven cobrir les places amb persones titulades. En el cas de Santpedor la Maria Victòria Mateo, la bibliotecària titular des que es va inaugurar la biblioteca, s’havia traslladat a Sabadell. La M. Àngels es va presentar a la plaça de Navàs i les bibliotecàries de Manresa també em van animar a presentar-me a la de Santpedor perquè tenia el perfil. I així d’atzarós va ser el meu accés com a auxiliar tècnica a la biblioteca del poble.

Així, doncs, arribes a Santpedor l’any 1969, casada i amb dos fills i us instal·leu en un pis de l’edifici de Caixa Manresa, allà on hi havia la biblioteca.

Ens instal·lem a Santpedor l’octubre de 1969, sí, però el Carles, el meu segon fill, encara no havia nascut, jo estava embarassada i no va néixer fins al febrer de 1970. Vam anar a viure a la carretera de Callús perquè un dels pisos de la Caixa estava destinat a la bibliotecària, cosa que per nosaltres va resultar molt engrescadora ja que a Manresa vivíem en un pis del passatge Ginjoler que era bonic però que no tenia vistes i personalment trobava a faltar la visió de Montserrat que sempre havia tingut des de l’aula de les Dominiques.

Quines impressions inicials vas tenir del poble?

La primera persona a qui vaig conèixer a Santpedor va ser la Montserrat Puigbò que ja treballava a la biblioteca, una dona molt especial i amb una mirada molt neta sobre les coses, que de seguida em va inspirar tranquil·litat i acolliment. La sensació primera que vaig tenir del poble a través d’ella és que Santpedor era un poble bo, agradable i que m’hi sentiria bé. A mi mai no m’havia agradat de viure a ciutat. Jo necessito tranquil·litat, necessito conèixer la gent i que em coneguin, necessito la seva mirada, el bon dia, i això a Barcelona, on tot són presses, no passa i a Manresa  tampoc. En aquell moment tornar a viure en un poble em va venir molt de gust. Poder anar al forn de pa, a les carnisseries del born, comprar les verdures a la senyora de l’Horta… Tot això em va acostar a la meva infància a Torà.

Amb el temps, però, vaig anar descobrint que a Santpedor hi havia dos bàndols molt pronunciats, amb gent molt marcada per la guerra. Era gent que provenia d’un cantó i de l’altre i que tenia moltes diferències. Vaig notar-ho perquè coneixia molt bé el tema gràcies al meu pare, que havia anat al front d’Aragó, i ens n’havia explicat moltes coses. D’altra banda, a casa es llegien llibres  provinents de l’Argentina que aquí estaven censurats (els compràvem a La Casa del Llibre de Barcelona) i a Torà als vespres escoltàvem l’emissora de ràdio de l’exili coneguda com La Pirenaica. Per aquest motiu el pare va anar agafant simpatia per l’esquerra i aversió pel règim de Franco i jo vaig arribar a Santpedor amb una ideologia molt feta: em mirava de gairell tot el que era de Franco i de la Falange i de cara tot el que era esperit catalanista, republicà i tirant cap al comunisme (que en aquells temps pensàvem que podia ser positiu!). Per això vaig quedar astorada en descobrir que aquí, com a Sant Joan de les Abadesses, l’empremta dels dos bàndols era molt tangible, cosa que més endavant es va fer molt evident quan un grup de gent vam apostar per l’escola pública.

“A la biblioteca vam fer-hi moltes coses sense demanar permís, perquè em semblava que s’havien de fer i si passava alguna cosa la responsabilitat era meva…”

En aquells moments la Biblioteca Pare Ignasi Casanovas feia un any i mig  que s’havia inaugurat. Quina feina hi havia per fer i quins objectius et vas fixar?

En aquell moment la biblioteca s’havia de promocionar, la gent havia de veure que la tenien i havien de saber com la podien fer servir. Llavors l’objectiu prioritari era, dia a dia, rebre tothom qui entrava, intentar que s’hi trobessin a gust i oferir el poc que teníem (que en aquell moment ja era suficient). Una de les vies que teníem era l’atenció als infants. Però el mateix poble, més que no pas jo, la va acabar promocionant. Per exemple es van proposar els primers cursos de català i això va ser magnífic i important perquè un munt de gent amb una certa inquietud va entrar-hi i per tant va poder mirar els prestatges. La teva família va contribuir-hi perquè durant uns quants anys cada setmana la teva àvia venia a buscar la revista Destino per al teu avi, en uns moments en què les revistes no podien sortir de la biblioteca però jo la hi deixava dos a tres dies perquè era una persona que l’aprofitava. A partir d’aquí va començar a venir el teu pare i amb ell ja comentàvem els articles del Josep Pla a Destino i a Triunfo.

Uns pocs anys més tard mentre anàvem consolidant uns quants lectors, un dia es van presentar a la biblioteca dos joves, el Francesc Vila i l’Antonio Grandón, a demanar-nos què ens semblaria de fer una revista local, jo els vaig dir que encantada i que podien disposar de la biblioteca pel que convingués. A la biblioteca vam fer-hi moltes coses sense demanar permís, perquè em semblava que s’havien de fer i si passava alguna cosa la responsabilitat era meva i ja està. A partir de la creació de la revista Santpedor, Portaveu de la Vila, més gent va entrar-hi i la biblioteca es va convertir en un centre per fer reunions. Amb l’arribada de la democràcia, també vam començar a fer-hi xerrades dels partits polítics sense demanar permís i això per la confiança que tenies en la gent, que tant si eren de dretes com d’esquerres sabies que no et trairien. Tot plegat amb la idea que la biblioteca havia d’estar oberta i no només com a lloc per anar-hi a llegir.

Per a molts santpedorencs tu vas ser “la” bibliotecària del poble. Quines qualitats o habilitats cal tenir per exercir aquesta feina?

Sobretot empatia, per rebre el lector, per conèixer-lo i per establir-hi vincle. Això és importantíssim. I una cosa que també vam fer molt amb la Montserrat i de la qual hem d’estar contentes, és que vam donar la benvinguda a molta gent que arribava per quedar-se a viure al poble. Com que nosaltres havíem estat nouvingudes, doncs acollíem molt bé totes les persones (sobretot  dones amb criatures) que entraven a la biblioteca per primera vegada perquè s’acabaven d’establir al poble.

Ja has anat comentant que durant molts anys vas fer tàndem amb la Montserrat Puigbò, dissortadament traspassada molt jove. Em sembla que vau fer un bon equip…

Molt. Sempre vam treballar juntes. Teníem les funcions repartides, ella folrava, enquadernava, posava ordre a la biblioteca i feia el control d’usuaris; i jo feia els préstecs, les estadístiques diàries, la col·locació dels llibres i les fitxes per catalogar els llibres per matèries, autors, etc. Però la comanda de llibres interessants per a la biblioteca la fèiem juntes i sempre vam tenir bona relació amb els regidors de cultura de l’ajuntament, de qui vam rebre pressupostos molt interessants que ens van permetre proveir la biblioteca de volums enciclopèdics que en aquells moments eren molt importants per obtenir informació. La Montserrat era una persona a qui encara ara trobo molt a faltar.

“… el llibre és un gran amic que no et decep mai i no s’enfada quan el deixes; el pots llegir o no, però sempre et farà companyia i mai no et trairà.”

Tu que ets una gran lectora, explica a la gent que no llegeix mai quins beneficis aporta la lectura.

Vaig començar a llegir de petita i puc dir que la lectura forma part del meu ADN. Tinc una Alícia al país de les meravelles dedicada per un mestre de quan tenia 10 anys i guardo altres llibres de la infantesa. Els llibres m’han acompanyat tota la vida i necessito tant la lectura com el menjar. Quan llegeixo m’evadeixo, em poso dintre la vida d’unes altres persones i absorbeixo i contrasto les idees que em transmeten perquè la lectura és una gran font de coneixement. I he arribat als vuitanta anys amb la mateixa necessitat de llegir de quan era jove, tot i que ara soc més selectiva.

Per dir-ho de la manera com ho explicava als nens…  el llibre és un gran amic que no et decep mai i no s’enfada quan el deixes; el pots llegir o no, però sempre et farà companyia i mai no et trairà. I si un dia dius amb aquest no puc no passa res, però sempre el tens al costat.

La teva arribada a Santpedor va coincidir amb un temps de grans canvis político-socials. El teu marit i tu us vau implicar molt en el tema de l’escola. Què va motivar que un grup de famílies decidíssiu deixar el col·legi Llissach per donar un impuls a l’escola pública que fins llavors havia estat marginal al poble?

Jo venia de la inquietud de l’escola activa i en aquell moment la pedagogia del Llissach era d’allò més tradicional. El Carles devia fer el seu primer any d’escola i es passava la tarda dormint en un banquet. I el gran anava a una classe molt massificada (crec que amb més de quaranta alumnes) on l’ensenyament deixava molt a desitjar. El motiu que va desencadenar  el conflicte va ser la demanda dels pares que es partís el grup del Lluís Antoni, a la qual cosa la direcció del centre es va negar en rodó. D’altra banda, jo havia anat a oferir els serveis de la biblioteca a l’escola nacional i n’havia sortit molt entristida. Tot plegat m’havia fet pensar que la realitat escolar del nostre poble era injusta i desgavellada, perquè a l’escola nacional majoritàriament hi anaven els fills de les famílies més desfavorides i els fills de les famílies que podien pagar les mensualitats de l’escola religiosa estaven amuntegats a les aules.

Davant la negativa del Llissach a atendre la demanda d’aquests pares que senzillament demanàvem que es desdoblessin les classes per poder oferir un ensenyament de més qualitat, i com que a nivell de país ja hi havia el moviment d’associacions de pares a favor de l’escola pública, vam optar per aquesta via.

Aquell trencament amb l’escola religiosa va provocar molt enrenou i va ser força traumàtic, potser perquè va trencar amb l’“status quo” santpedorenc d’aquell moment…

El meu marit i jo no tant perquè érem nouvinguts, però la resta de pares i mares que van sortir del Llissach per impulsar l’escola pública van ser molt valents perquè eren famílies del poble de tota la vida i el trencament va portar molta cua. Penso en famílies com els Barba, els Masferrer, els Castaño, els Sola, els Martínez i altres, que en alguns casos fins i tot van entrar en conflicte amb els seus pares per tirar l’escola Riu d’Or endavant.  I com que efectivament vam plantar cara als que sempre havien remenat les cireres ens van titllar de  comunistes.  

Amb els anys aquestes tensions es van diluir i els dos models d’escola han pogut conviure perfectament a Santpedor tal i com ha passat a la resta del país…

Per sort sí. Però les tensions fortes van durar ben bé cinc o sis anys. I encara va fer falta una nova generació de pares i mares amb mentalitats més obertes (provinents, per exemple, de l’escoltisme o del Santpedor Portaveu de la Vila) que decidíssiu portar els fills al Riu d’Or. A cinquanta anys vista el nostre principal propòsit es va acomplir. Volíem que tota la gent de Santpedor tingués l’opció de triar escola, perquè això dona llibertat  i iguala, i volíem que el poble disposés dels avantatges dels dos models, el privat i el públic, tancant una etapa en què l’escola nacional no n’havia tingut cap.

Des de la perspectiva de la biblioteca, en un moment determinat em van demanar per formar part del Consell Escolar Municipal. Des d’aquest òrgan també es va poder fer molt bona feina per unificar criteris a les dues escoles.

“En aquella època els marits no anaven ni a buscar el pa, però com que veníem d’on veníem no hi patíem gens. Ara bé, havíem d’imaginar com ho faríem per viure una mica bé i seguir treballant.”

Els teus tres fills petits van néixer a Santpedor. No sé si les feines domèstiques requeien sobre teu, però si era així, dona treballadora amb quatre fills i una casa per tirar endavant, deu n’hi do… 

En aquella època els marits no anaven ni a buscar el pa, però com que veníem d’on veníem no hi patíem gens. Ara bé, havíem d’imaginar com ho faríem per viure una mica bé i seguir treballant. Jo dedicava més de la meitat del meu sou a tenir persones que m’ajudessin en les tasques domèstiques, a canvi de poder seguir treballant amb el que m’agradava. I vaig tenir el privilegi de comptar amb una persona que a la tarda atenia els nens quan arribaven de l’escola i preparava el sopar i una altra que un cop a la setmana venia a netejar la casa. Tot i que va ser una època molt intensa i amb problemes, la recordo com una època maca, que vaig saber portar bé.

Els fills comporten moltes alegries però també els seus dolors. Quin tipus de problemes en la criança et van generar més malestar com a mare?

Per sort cap problema de salut. El que més em va fer patir va ser el seu rendiment escolar: m’absorbia molt que fessin els deures, que els fessin ben fets, que aprovessin. Pensa que de quatre no tots rendeixen de la mateixa manera i en general els agradava més l’esport que estudiar. Tots van anar fent, però com que jo donava molta importància al tema ho vivia amb neguit. Al final tots han estat bones persones i tots se n’han sortit bé. I a l’adolescència no em van fer patir especialment perquè sempre deien on eren i avisaven quan arribarien. El que vaig tenir molt clar és que la Mireia, com a noia, va tenir les mateixes llibertats que els nois i mai no se li va dir un això no, perquè ets una noia.

Veient les oportunitats que sortosament han tingut els nostres fills és inevitable comparar-s’hi. Si tu haguessis disposat de la llibertat que han tingut ells en tots els àmbits, què t’hauria agradat fer?

Hauria anat a la universitat, no sé què hi hauria estudiat, però tota la vida m’ha fet falta l’escalf intel·lectual d’altra gent. De gran ho he recuperat una mica amb grans amics que me’n donen una part, però quan era jove ho vaig necessitar i no ho vaig tenir.

L’any 1987 el teu marit i tu us vau vincular amb L’Alternativa Municipal de Progrés de Santpedor, una formació política independent i progressista. Tant a l’any 1991 com el 1995 et vas presentar com a candidata a les eleccions municipals. Què recordes d’aquesta formació política i d’aquella etapa? Què va significar per al poble?

El propòsit de l’Alternativa Municipal de Progrés va ser millorar el poble en tot allò que fos possible des de la independència política. Recordo molt gratament aquesta idea de treballar més per al progrés municipal que per a la política. El grup estava format per gent molt maca, amb molt bones intencions i m’hi vaig trobar realment molt bé. En aquella època, per exemple, essent regidor de Cultura i Ensenyament el Toni Hernández, es va fer molt bona feina per aconseguir l’institut públic. La mateixa Laura Vilagrà, avui Consellera de la Presidència del govern, esmentava que quan va formar grup per presentar-se a l’alcaldia tenia com a referent la forma de treballar de l’AMP.

Ja fa uns quants anys que et vas jubilar, gairebé en paral·lel al canvi d’ubicació  de la biblioteca. Molts santpedorencs, però, recordem amb emoció el caliu d’aquell primer espai sempre obert a les necessitats de la població que tu i la Montserrat vau saber crear…

L’època, la meva particular visió dels llibres i de la lectura i la manca d’espais al poble van propiciar que intentéssim fer de la biblioteca un espai cultural molt obert. Ara la gestió burocràtica que s’exigeix a les bibliotecàries és molt més dura i el poble compta amb molts més equipaments culturals.

La mort prematura del teu marit ara fa 10 anys devia ser un cop dur. Parla’ns de la teva condició de vídua, de jubilada i d’àvia.

La mort del Lluís va ser un cop dur i encara ho és perquè el tenim molt present i sempre recordem què faria o diria. Vam estar casats quaranta-sis anys i el trobo molt a faltar. Des que ell no hi és, poder estar amb els nets (en tinc set!) m’ha ajudat molt. He d’agrair als fills i a les nores que me’ls han portat i me’ls han deixat amb tota la confiança i n’he gaudit molt i molt.

Com a jubilada he continuat la vida de sempre. La meva companyia són els llibres. Com que la meva gran afició i el que més em desperta és la lectura, estic molt al dia de tot el que es publica. I com a jubilada també he anat fent una mica de tastaolletes, provant aquelles coses, com cosir o dibuixar, que no havia pogut fer quan estava laboralment activa.

En tots aquests 52 viscuts a Santpedor, què diries que ha canviat més profundament al poble?

Doncs la convivència entre la gent. Ara és un poble amb molta cohesió social, amb ganes de fer coses, on la gent que ve de fora s’hi sent molt bé i comenta que és un poble obert a tothom. Personalment crec que és un poble que va endavant. Potser ens faltaria que els col·lectius de nouvinguts de fora del país, sobretot els nens i nenes que ja han nascut aquí, s’integrin més amb els d’aquí. I ara hi ha molt bona relació entre les tres escoles, la Llissach, la Riu d’Or i La Serreta.

A nivell col·lectiu, mundial i de país, potser les coses no han anat com ens havíem imaginat. En aquest sentit, què és el que et produeix més desencís i quin missatge d’esperança podem donar a les generacions que ens segueixen…

Quan jo vaig començar a obrir els ulls al món, acabàvem de sortir de la II Guerra Mundial i hi havia un seguit de coses que pensàvem que no s’havien de repetir mai més. La realitat, però, és que als meus vuitanta anys, la cosa està molt pitjor. Deixant la pandèmia a part, mira el que està passant a la frontera russa amb Ucraïna, els comportaments racistes de la gent, la indiferència davant la immigració a la Mediterrània o, fa pocs dies,  la mort d’un fotògraf a una de les places més concorregudes de París sense que ningú el socorregués. Jo no m’ho explico, com tampoc no m’explico l’existència d’aquestes grans fortunes que acumulen tant diner i que no hi hagi cap força al món capaç de dir que la distribució econòmica s’ha de fer d’una altra manera. Resumint crec que en aquest moment estem fatal i jo no hi veig gaire sortida.

Amb tot, tinc la confiança que si alguna cosa es pot canviar s’ha de fer des de baix, des de l’escola, intentant que uns pocs valors bàsics impregnin la nostra joventut perquè la nostra societat sigui menys individualista.

PREGUNTES BREUS

El principal tret del teu caràcter? M’estimo tot el gènere humà.

La qualitat que prefereixes en les persones?  La sinceritat.

Allò que més t’estimes dels amics? Els amics em complementen.

El teu principal defecte? La impulsivitat.

La teva ocupació preferida?  Viure.

Un lloc per viure…  A casa meva.

Ja sabem que t’agrada molt llegir. Tres autors o tres llibres que t’hagin marcat…  Tots els llibres d’Stefan Zweig, especialment  El món d’ahir. I d’autors catalans Joan Sales i Marius Torres. Ara estic llegint La vuitena vida de Nino Harastischwili sobre la segona guerra mundial, boníssima; i un assaig que hauria de llegir tothom L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe.

Ets més de pel·lícules o de sèries? Soc més de pel·lícules però en veig poques, gairebé m’agrada més el cinema clàssic que el que s’està fent ara. Una pel·lícula o una sèrie per recomanar…  Una pel·lícula que m’agrada molt és El doctor Zhivago i com a sèrie Borgen. 

T’agrada la música? Sí, però la que em ve de gust escoltar, vull dir que no soc d’escoltar la ràdio.  Algun cantant, grup o compositor preferit? La música clàssica, Bach, Shumann, Mozart i Stravinski.

Has pogut viatjar?  Sí.  El millor viatge que has fet o que t’hauria agradat fer? Un viatge que vam fer a Londres amb el Lluís i la Mireia.

Fas servir les xarxes socials?  No. Només faig servir Internet i Whats App.

Ets creient?  No.

Ets feminista? No. Estimo tot el gènere humà i no m’agrada el moviment feminista perquè el trobo excloent.

Com et defineixes políticament?  Progressista però molt decebuda de tot el que estan generant els partits polítics. 

Tens algun animal de companyia? No.

Quins fets t’inspiren més indulgència? Els fets individuals que són fruit de la ignorància o de la ira.

Com t’agradaria morir? No patir i no fer patir els altres.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Tinc uns bons fills, uns bons nets, visc bé a casa i tinc bona disposició per seguir vivint, per tant el meu estat és d’agraïment a la vida.

El teu lema vital… Soc aquí per ajudar i per pensar en els altres.