“La vida comença al camp” resa la dessuadora que portava Joan Simon Sánchez a la trobada que vam mantenir al Mas Arola el passat 15 de febrer. M’agrada l’orgull pagès que esgrimeix aquest jove de 26 anys que, mentre estudiava un grau a la FUB, es va adonar que volia lligar el seu futur a la terra que han treballat de forma successiva i des de temps ancestrals els membres de la seva família: avis i pares en aquesta finca situada a un quilòmetre i mig de Santpedor trencant a mà dreta a la carretera de Callús. I besavis i rebesavis en altres contrades del territori (La Segarra, El Solsonès, El Berguedà…), perquè els humans ens movem, emigrem per assegurar-nos la supervivència o unes millors condicions de vida, i acabem estimant la terra que ens permet desenvolupar-nos com a persones.
La història del Mas Arola
Com en altres ocasions per documentar aquest apartat compto amb les inestimables aportacions de Mireia Vila*, a vegades fins i tot desconegudes pels actuals estadants de les ruralies que visito.
En aquest cas la primera referència documental del Mas Arola correspon a un repartiment fiscal de l’any 1701 fet per calcular els dies d’allotjament de soldats amb què havia de contribuir cada propietari de Santpedor. En aquell moment al mas hi vivia un masover.
Segons el cadastre de 1739, el propietari de la masia era un candeler de cera establert al poble anomenat Francesc Arola, i la finca apareixia mesurada en 26 jornals de terra (unes 11 ha) la majoria de cereal de secà. En aquell moment el mas estava habitat pel masover Josep Soler.
El cadastre de 1784 ens informa que la propietat de la casa continuava en mans de la família Arola i que la finca seguia habitada en règim de masoveria per la família Soler ara encapçalada per Isidre Soler. Com a dada rellevant, disposaven d’una mula i un porc com a únic bestiar major.
Quasi un segle més tard, al padró de 1871, el mas apareixia habitat per una família de masovers encapçalada per Margarida Corominas, una vídua de 62 anys originària de Súria que hi vivia amb els seus tres fills Josep, Rosa i Teresa Corominas i Garriga, tots solters i d’edats compreses entre els 22 i els 28 anys.
Finalment l’any 1953 la finca fou comprada per la família Torra – Borràs, originària del Solsonès, que n’amplià la zona d’habitatge i adaptà l’entorn per a l’activitat agropecuària moderna.
La família Torra – Borràs
M. Claustre Torra Borràs va néixer l’any 1945 en plena postguerra a una casa de pagès anomenada Mas Marmí, al terme de Castellar de la Ribera al Solsonès (Lleida). Filla d’Onofre Torra Jounou (Pinell, 1911) i de Ramona Borràs Tristany (Riner, 1916), va ser la tercera de les quatre filles que van néixer a Marmí, un mas ja documentat al segle XI. Quan tenia vuit anys la família es traslladà a Santpedor després de comprar el Mas Arola i, per circumstàncies de la vida, fou ella qui n’esdevingué pubilla.
– CLAUSTRE: El meu pare era fill d’una finca de pagès anomenada Can Valls a Sanaüja (La Segarra). I la mare era filla d’una casa que en deien Borràs al Miracle (El Solsonès). No sé com es van conèixer. Es van casar en acabar la guerra i se’n van anar per masovers a una finca de Castellar de la Ribera que es deia Mas Marmí. No tenien ni un duro. Les guixes que el masover sortint va deixar plantades a la casa els van servir per alimentar-se durant una any. Això era ben bé després de la guerra en plena misèria. Llavors van començar a posar gallines, algun conill i d’això menjaven. De Marmí a Solsona hi havia quatre hores a peu. Hi anaven cada quinze dies amb el carro i la mula a comprar uns pans grossos de tres quilos que guardaven en rastellera damunt d’unes fustes perquè no es florissin tant.
Al Mas Marmí hi vam néixer les quatre germanes, la Cecília, la Roser, jo i la Mercè. No sé com van tenir tantes filles amb tanta misèria! Allà hi van viure tretze o catorze anys i amb els diners que van poder arreplegar van comprar aquesta finqueta de Santpedor i amb un camió vam baixar cap aquí. En el camionet hi portàvem tot el que teníem, els llits i el gos a sobre. Jo tenia vuit anys i anava amb la meva germana petita, la Mercè, que en tenia dos.
FOTO: Arxiu familiar
Quan la família arribà a Santpedor l’any 1953, el Mas Arola constava d’un únic edifici molt vell que rebia el nom de Cal Borrim perquè els masovers que els havien precedit eren coneguts com els Borrims. De seguida s’hi afegí una nova construcció al sud, unida al mas a nivell del primer pis per mitjà d’un antic cobert a damunt del qual s’hi construí un terrat. Aquestes obres es van acabar entre els anys 1954 i 1955.
– CLAUSTRE: Quan vam arribar al Mas Arola, només hi havia la casa antiga (la de la dreta de la fotografia) on ara hi viuen el fill i els nets, i quatre conillers. Quan feia mig any que hi vivíem, van començar a fer la casa nova, que és aquesta on vivim ara nosaltres. Van trigar un any a fer-la i van ajuntar totes dues cases amb un terrat on hi havia dues cisternes, una per a l’aigua de boca i l’altra per regar l’hort. Al Mas Marmí no hi havia ni aigua, ni llum. Tot el temps que vam viure allà fèiem servir llums de carbur i rentàvem la roba en una bassa. De fet, si no plovia no teníem aigua. Quan vam arribar al Mas Arola d’aigua tampoc n’hi havia però teníem una mica de llum. Amb les dues cisternes arreplegàvem l’aigua de la pluja que es pujava a dalt amb una bomba.
– Què en sabeu de la història del mas?
– CLAUSTRE: Els pares van comprar la casa als amos que crec que eren de Sabadell. Sabem que era una casa antiga, de molts cents d’anys, però no en tenim cap paper. Quan vam venir-hi a viure hi havia poc més que les quatre parets de la primitiva casa.
– Sabeu si els antics masovers eren de Santpedor?
– CLAUSTRE: de Santpedor o de Callús, no ho recordo bé.
– Era molt gran la finca, aleshores?
– CLAUSTRE: Constava de la casa i unes 70 quarteres de terres i bosc. Una hectàrea són aproximadament unes tres quarteres. Més endavant van arrencar boscos i van comprar algun altre camp.
“… la mare deia que les noies que anaven a treballar a la fàbrica eren mal vistes.”
– Com recordeu l’arribada a Santpedor?
– CLAUSTRE: Quan vam arribar aquí tampoc no teníem cap duro. Si la meva mare i les meves dues germanes grans haguessin anat a treballar a la fàbrica, aquí haurien entrat tres sous setmanals. Però mai cap de nosaltres no va treballar-hi, perquè la meva mare deia que les noies que anaven a treballar a la fàbrica eren mal vistes. Baixàvem del tercer món! (rialles). Als primers anys, aquí tot va ser igual que allà dalt a Solsona. La meva mare va posar gallines a la casa vella, algun conill i l’hort a baix. I anava a vendre al born a Santpedor amb la cistella penjada. La dona de L’Horta, que hi venia cols i bledes i era molt bona persona, li feia un lloc al costat perquè també pogués vendre el que ens sobrava de l’hort. Amb això feia algun cèntim. També van posar una truja i mataven un parell de porcs per passar tot l’any, com feien allà a dalt on no anàvem pas a comprar res. Pensa que allà a Solsona no s’havia de pagar res, ni llum, ni aigua, ni gasolina, ni govern. Si guanyaves una pesseta era teva i quan van baixar aquí l’únic pagament que havien de fer eren les deu o dotze pessetes anuals de la contribució. També s’havia de pagar la llum cada tres mesos, però era poca cosa. És per això que vam poder anar creixent.
– Totes les filles us vau quedar a viure a Santpedor?
– CLAUSTRE: A la Cecília, la gran, li va sortir un hereu a Santpedor i, com que veia que aquí no es guanyava la vida, es va casar amb el Mateu de Cal Pere Pujol i va passar a treballar a la cansaladeria que tenien al carrer Ample. Després l’altra meva germana, la Roser, va veure que aquí no es guanyava res i no tenia cap sortida: no podia anar a la fàbrica, doncs es va fer monja i ara viu a Vic. En el meu cas, no recordo com ens vam trobar amb el Josep M., però com que jo a llavors havia quedat pubilla, després de casar-nos ens vam quedar a viure aquí. Per últim, la petita, la Mercè, també es va casar a Santpedor.
La família Simon – Torra
– D’on proveníeu, Josep Maria?
– JOSEP M. (pare): Jo venia d’una masoveria a la masia Els Plans de Viver i Serrateix, al Berguedà. Treballava fent anar alguna màquina, tractors i tragelles, però pagaven molt poquet.
– CLAUSTRE: Llavors em va conèixer a mi i es va adaptar a fer de pagès aquí en un moment en què el meu pare sol no podia seguir.
– JOSEP M. (pare): Aquí no tenien tractor i sense maquinària no podien anar endavant.
– A quin any us vau casar?
– CLAUSTRE: El 1965, aviat farà 60 anys.
– En aquell temps la vida a pagès encara era dura…
– CLAUSTRE: Quan ell va venir a viure aquí el meu pare només tenia dues mules, però llavors ja van comprar un tractoret.
– JOSEP M. (pare): Per adobar la terra anava cada setmana a buscar un remolc de gallinassa a Cal Casanovas, amb el Lluís. Ells tenien algun treballador, jo parava el remolc a sota i ells me l’omplien. També havíem anat a buscar fems a la Plaça de l’Església a prop de Ca l’Estevet, en un indret on als baixos hi tenien quaranta porcs tots en ramada.
– Què cultivàveu en aquella època?
– JOSEP M. (pare): Blat i ordi. A més el meu sogre va anar fent corts i les va anar omplint de truges i porcs. Anava a buscar els totxos a la bòbila i se les construïa ell mateix, amb més o menys traça. Ara tots els coberts que va fer s’han d’ensorrar perquè ja no serveixen, però s’ha de reconèixer que la seva feina i la seva decisió de posar porcs van ser molt útils per poder tirar endavant. Vam arribar a tenir 76 truges! I quan li deia que les parets potser les podia fer més rectes se m’enfadava… Cada dilluns anàvem al mercat a Manresa i sempre havíem de comprar un o dos sacs de ciment perquè s’havia de fer el morter i treballar tota la setmana. A mi em tocava anar per sobre les teulades del que anava construint, ell posava els claus per sota i jo els collava per dalt.
– CLAUSTRE: En aquella època no es podia pas llogar cap paleta perquè valia massa cèntims.
– I a base d’estalviar vau anar creixent…
– CLAUSTRE: Bé ens en vam sortir. Primer va venir el tractor, després la màquina recol·lectora, i amb l’ajuda del Josep M., tot va anar endavant. I ara estem prou bé. Al seu moment no ho veia, però el que van deixar per dolent les meves germanes, jo ho vaig arreplegar per bo. I ara estic contenta. Tenim tres fills, el Josep Maria nascut el 1966, que és qui ha continuat a casa; el Jesús, nascut el 1969, que viu a Vilaclara, i la Dolors, nascuda el 1973, que viu a Santpedor. Tots tres fills tenen casa pròpia i tot ha sortit de la terra, més algun jornal amb el tractor d’ell i els meus quatre conills i anar a vendre.
– En quin moment el Nofre ja ho va deixar tot a les vostres mans, Josep M.?
– JOSEP M. (pare): El sogre va anar sempre a la seva fins poc abans de morir de càncer als 93 anys. Va ser un home molt treballador i amb tanta força com una mula. Totes les feines les feia manualment, per exemple segar amb la dalla. Jo no el podia pas atrapar de tan valent com era.
– JOSEP M. (fill): Fins poc abans de morir-se, l’avi encara s’arrossegava per aquests marges buscant cargols.
– CLAUSTRE: El Mas Arola va florir gràcies al Josep M., el meu home, perquè el pare tot i que es va comprar el Dos Cavalls i es va treure el carnet, en això de conduir no se’n va sortir mai, ni amb el cotxe, ni amb el tractor. Abans que es fessin grans, els pares anaven a vendre a la plaça de Manresa amb el carro. Després hi vaig anar jo amb el cotxe fins que va néixer la Dolors, la meva filla petita. Teníem la parada ben bé a davant de l’Ajuntament i hi veníem cargols, ous, conills, brots de gerani… tot per fer algun duro.
El present del Mas Arola
A la dècada dels 90, amb motiu del casament del Josep M. Simon Torra (el fill gran del Josep M. i la Claustre) es van emprendre obres a l’edifici antic del mas, deshabitat des de l’any 1955. Com que tota la casa estava armada amb parets molt gruixudes de fang i pedra, van decidir conservar-ne els baixos, van serrar la resta i van aixecar un pis d’obra vista. També enderrocaren una antiga cort adossada a la paret posterior del mas i hi construïren un nou cobert.
D’aleshores ençà a la renovada antiga casa hi ha viscut el Josep M. (ara divorciat) i els seus dos fills, el Joan (1999) i la Mireia Simon Sánchez (2001). Depenent de les necessitats de cada moment, a la finca s’hi han anat afegint diverses naus i coberts d’ús agropecuari.
– En quin moment el Josep M. pare va cedir les regnes de la casa al Josep M. fill?
– JOSEP M. (fill): Jo ja vaig trobar-ho tot fet, però ho he anat posant al dia. Vam canviar els tractors, la recol·lectora… Pràcticament he treballat sempre aquí. Després d’acabar l’escolarització al Llissach, vaig estudiar tres anys a l’Escola Agrària de Quintanes a Les Masies de Voltregà.
– Formes part de la primera generació que va estudiar per dedicar-se a l’agricultura i la ramaderia..
– JOSEP M. (fill): Allà vaig aprendre moltes coses útils per fer de pagès: mecànica, comptabilitat, economia… Del bestiar, si des de petit has viscut a pagès, ja en saps.
– Com és ara d’extensa la finca?
– JOSEP M. (fill): Ara tenim 1.628 porcs, entre la granja vella (la que va construir l’avi amb les seves mans) i la nova. A la vella hi ha 828 porcs i 800 a la nova.
– La granja nova qui la va fer?
– JOSEP M. (fill): La vam fer junts el pare i jo.
– Els porcs són vostres?
– JOSEP M. (fill): No, són d’integració. A l’època del pare teníem mares i engreix a compte nostre, però vam fer el pas de plegar les mares i vam posar-ho tot d’engreix.
– JOSEP MARIA (pare): Per poder fer la granja nova vam haver de fer un canvi d’orientació productiva i deixar les truges.
– CLAUSTRE: D’això ja deu fer uns 20 anys.
– A què va ser degut aquest canvi?
– JOSEP M. (fill): D’uns 20 anys cap aquí les coses han canviat molt. Tot són normatives i ja no vam poder fer el que volíem com abans.
– JOSEP M. (pare): Per tenir truges ho teníem antiquat i va sortir una normativa que ens obligava a modernitzar-ho. S’havien de posar les truges en grups de quatre, cinc o sis i per fer-ho no teníem prou espai. Això ens obligava a haver-ho de fer tot nou. I per fer la granja nova era molt complicat fer tot el cicle tancat, amb diferents zones per cobrir les truges, per fer el deslletament i desmamar els garrins… És molta feina i si no hi ha una persona especialitzada no va gaire bé.
– CLAUSTRE: Llavors et venien els veterinaris i et començaven a posar lleis.
– JOSEP M. (fill): Ho havies de tenir tot bé o ja podies plegar. De 20 anys cap aquí a pagès ens han picat el cap i ens el continuen picant. Per això ha sorgit Revolta Pagesa que vol capgirar-ho tot. L’avi feia el que volia…
– JOSEP M. (pare): Tots aquests coberts els va fer ell i no va demanar mai cap permís enlloc.
– JOSEP M. (fill): Allò potser era un excés però s’ha anat d’un extrem a l’altre. Abans no controlaven res i ara ho miren tot amb lupa. I si no ho tens en condicions és millor plegar perquè et fan avorrir, et sancionen per això i per allò altre i t’estan molt a sobre. Per això abans hi havia una altra alegria.
– L’estat posa normatives i controla que es compleixin, una cosa que no passa a tots els sectors…
– JOAN: Ara cada dos anys tenim una inspecció.
– JOSEP M. (fill): El nostre negoci forma part del sector de l’alimentació. Llavors, els porcs no es poden medicar i als camps no s’hi poden tirar herbicides.
– JOAN: La granja, l’edifici, ha de ser completament hermètic, sense cap foradet.
– JOSEP M. (fill): Perquè no hi entri cap rata. I de tant en tant passen a controlar-ho. També passen a fer una analítica de sang als porcs de cada engreixada (cada tres o quatre mesos). Tot això és sagrat i amb la terra el mateix.
– Entenc que viviu d’engreixar aquest bestiar porcí i de les hectàrees de terra. Quantes en teniu que rendeixin?
– JOSEP M. (fill): Ara també tenim terra arrendada que necessitem per als purins del bestiar. Segons el nombre de porcs, necessites un nombre d’hectàrees de terra per poder-los abocar.
– En el vostre cas, quantes hectàrees necessiteu per als purins?
– JOSEP M. (fill): Necessitem 40 hectàrees ben bones. En total, tenint en compte la terra arrendada, tenim unes 64 hectàrees, de les quals entre 45 i 50 són de terra pròpia.
– A la terra dedicada al cultiu també us marquen què hi heu de plantar?
– JOSEP M. (pare): Exactament, la Generalitat també ens mana el que hem de fer aquí i allà.
– JOSEP M. (fill): Cultivem ordi i blat i hem d’alternar-ho amb colza i farratge. Quan passes de 30 hectàrees has de fer tres cultius, els que vulguis, i s’han d’alternar. Si aquí hi ha ordi, l’any següent has de fer blat… Són les normatives d’ara.
– Tot això us dona per viure bé?
– JOSEP M. (fill) Sí, si no ve una secada. Amb el canvi climàtic la pagesia no sé com ens ho farem. Vivim però hi ha una cosa que no lliga, la maquinària que tenim no lliga amb el que produïm. El preu del gra no lliga amb la quantitat de despeses que tenim. El gra s’està venent com 30 anys enrere mentre que les despeses s’han disparat i això és el que fa anar malament el sector. I, a part d’això, la burocràcia, vinga paperassa i paperassa. Diguem que ho estan complicant molt.
– De moment les tres generacions viviu de la finca…
– JOSEP M. (fill): Ens guanyem prou bé la vida.
– CLAUSTRE: Jo no cobro res perquè en no anar a la fàbrica no vaig cotitzar mai. Però tenim de tot. Tothom tingués el que tenim nosaltres!
– JOSEP M. (fill): Per anar bé de porcs n’hauríem de tenir mil més. Tenim un sou, però quedem una mica justets degut a les despeses. Abans sí que no gastàveu res, però ara…
– CLAUSTRE: Sense tenir res els pares van poder comprar aquesta finqueta. Venien un porc i el que en treien quedava tot net. Tenien un quilo d’ordi i era tot net. El meu pare feia moltes patates i blat de moro perquè d’això no havia de pagar parts a l’amo i quan s’ho venia eren cèntims nets que feia. I així a base d’estalviar va poder comprar aquesta finca.
– Quina maquinària teniu ara?
– JOSEP M. (fill): Tenim quatre tractors, una recol·lectora, una cisterna (per llençar el purins), un remolc per portar el gra i les arades per treballar la terra.
– CLAUSTRE: Abans només havien de menester dues mules i una arada. La mula no gastava gasolina ni assegurança ni res. Per això els guanys eren nets.
JOSEP M. (pare): Abans quan s’anava malament, si menjava la mula el pagès no podia menjar. Del poc que guanyaven, ho gastava tot la mula.
La quarta generació
Qui donarà continuïtat en el futur a l’explotació agropecuària del Mas Arola serà el Joan Simon Sánchez, besnet del Nofre i net i fill dels dos Josep M., de 26 anys.
– JOAN: Vaig acabar el batxillerat i vaig començar el grau d’ADE a la FUB, mentre ajudava una mica el papa aquí amb els porcs. Quan portava dos anys estudiant vaig decidir que m’agradava més treballar aquí i, de fet, amb el temps cada vegada m’agrada més.
– I després d’abandonar la universitat no et vas plantejar d’estudiar alguna cosa relacionada amb el món agrari?
– JOAN: No, potser ho havia d’haver fet en acabar l’ESO…
– JOSEP M. (fill): Si ho haguéssim sabut abans hauries pogut anar a estudiar tres o quatre anys a Quintanes.
– JOAN: Llavors era molt jove i no ho tenia clar. La sort és que aprenc molt veient el pare i l’avi. Ara ja treballo aquí i quan hi ha menys feina vaig a fer unes hores amb un pagès de Castelltallat, a treure purins o a portar una màquina de l’empresa que té. Però quan a la granja tenim feina forta m’estic aquí tota la setmana. Ho vaig combinant.
– JOSEP M. (fill): Sí perquè aquí a vegades dos som massa i un és poc.
– La teva germana, Joan, té alguna relació amb la pagesia?
– JOAN: No, ella treballa d’administrativa i conserge en un casal d’avis de Sant Joan de Vilatorrada.
– JOSEP M. (fill): De moment els dos fills viuen amb mi, però amb el temps suposo que la Mireia voldrà tenir la seva pròpia casa. Tot i que ara això és ben difícil perquè no tenen bons sous i els habitatges són molt cars.
– Què en penses de l’agricultura ecològica?
– JOAN: Fer una agricultura sense herbicides ni adobs químics crec que no és rentable. Costa molt plantar coses i no controlar les males herbes. Quan vaig fer el curs sobre productes fitosanitaris, el professor estava una mica en contra dels herbicides. Deia que se n’ha de tirar el mínim possible perquè contaminen. Però també ens explicava que l’agricultura ecològica costa molt que sigui rentable.
– Però bé hi ha experiències basades en agrupar determinat tipus de cultius per afavorir la disminució de les males herbes. Per això m’atreveixo a suggerir, Joan, que procuris eixamplar la teva visió.
– JOSEP M. (fill): Però a tot això l’Administració hi ha de donar suport. Si n’hi donen i ell hi veu futur… Però en les condicions actuals crec que no s’hi ha de posar, perquè en conec tres o quatre que ho han intentat i tots han plegat. Un tenia pollastres, però és clar el pinso ja era més car, els pollastres els havia de tenir mig any voltant per allà fora fins engreixar-se… I encara que vengués més car el producte no li sortia a compte i va acabar plegant.
– De tota manera permeteu-me insistir que és important formar-se per a una nova manera de fer de pagès, sobretot tenint en compte el canvi climàtic.
– JOAN: Ja miro totes les opcions, però si realment volen que tirem cap aquí ho han de posar més fàcil.
– JOSEP M. (fill): Ara ja veus que ens arriben tota mena de productes de fora, que no sabem pas com han estat tractats. Que donin suport al producte d’aquí, ja no a l’ecològic, sinó al de proximitat.
– Potser també caldria que la pagesia fes un canvi de mentalitat…
– JOAN: Però hi ha coses, com això d’haver d’alternar obligatòriament tres cultius, que no tenen lògica. És el nostre terreny i en base al clima sabem què és el que li va més bé de plantar. No és lògic que t’obliguin a plantar civada quan tu no ho vols fer perquè no ho veus viable. Cadascú sap gestionar la seva terra perquè les coses li surtin bé.
– JOSEP M. (fill): És que tots ja sabem com s’ha de cuidar un porc o una vaca i, evidentment, ja procurem que el bestiar estigui bé. Els que no ho saben són els que des d’un despatx imposen normatives.
– En qualsevol cas es nota que esteu contents de ser pagesos.
– JOSEP M.(fill): Sí, molt.
– Quins avantatges i quins inconvenients comporta viure a pagès?
– CLAUSTRE: Ara amb el cotxe no en tenim cap d’inconvenient, només que gastem gasolina. Quan érem al Mas Marmí i havíem de caminar quatre hores amb el carro per anar a Solsona, sí que n’hi havia. Però ara per anar a Santpedor és com si visquéssim al Serrat.
– JOSEP M (fill): Fins i tot hi podem anar a peu. Des d’aquí darrere tot recte, seguint el Torrent d’Olius, vas a sortir al costat del Restaurant de Cal Toni. També es pot seguir la carretera de Callús.
– JOAN: Com a avantatge, doncs que vius tranquil i no tens veïns que et molestin.
– JOSEP M. (pare): Si vols fer de pagès és millor viure aquí.
– JOSEP M. (fill): Tot i que no ens deixen engrandir. L’Ajuntament hi posa inconvenients perquè no vol més granges. Les administracions no donen suport als pagesos, per això des de Revolta Pagesa es demana que siguem més valorats i que tinguem més suport.
“… ara fer de pagès costa molt.”
– Segons vosaltres quins han estat els millors moments que ha viscut la pagesia i per què?
– JOSEP M. (pare): Entre el 1975 i el 1980 tot va evolucionar per bé, tot va anar cap amunt. L’arribada dels adobs va ser una cosa molt important.
-JOSEP M. (Fill): Des d’aquella època fins que va néixer el Joan al tombant de segle (1999) van ser els vint o vint-i-cinc anys millors, els anys en què es va créixer més i en què tots els costos estaven equilibrats.
– JOSEP M. (pare): Podies fer el que volies i ningú no et deia res.
– JOSEP M. (fill): No estàvem controlats com ara, que si poses un totxo ja et diuen “Per què l’has posat?” o “Per què l’has posat així?”
– JOSEP M (pare): I si el treus encara et miraran i et demanaran què n’has fet i on l’has portat.
JOSEP M. (fill): En resum, entre els 70 i el 2.000 vam passar trenta anys boníssims, en què tothom qui era treballador va anar cap amunt. En canvi ara fer de pagès costa molt i o et mantens o t’ensorres.
Gràcies, família Simon – Torra i descendents. Una vegada més tot el meu agraïment per obrir-me les portes amb generositat i deixar-me mostrar una altra ruralia de Santpedor.
*Mireia Vila Cortina (Artés, 1985) és historiadora, arqueòloga i fou arxivera de Santpedor durant uns anys. És també autora del llibre “Les Ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa” entre molts d’altres treballs.
És realment colpidor adonar-se de la riquesa que tenim tan a prop i que sovint desconeixem. No havia arribat mai a conèixer tan profundament el Mas Arola, i aquesta aproximació m’ha obert els ulls a una realitat plena de valors, d’esforç i d’arrelament al territori. Em fa admirar encara més la tasca de persones com en Joan Simon, que amb humilitat i constància han sabut preservar no només un espai físic, sinó també una manera de fer i de ser. La seva mirada, plena de compromís i estima per la terra, m’ha fet reflexionar sobre la importància de no deixar perdre aquest patrimoni viu. És una lliçó, en tots els sentits.