Mireia Farrés, trompeta solista de l’OBC

Santpedor compta amb un grapat important d’intèrprets musicals professionals. Estàs pensant en Mireia Farrés, trompetista solista de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC);  Esther López, trompetista de l’Orquestra de Cadaqués i de l’Orquestra Simfònica de Bilbao; Laia Masramon, pianista i fortepianista que ha actuat en prestigioses orquestres europees com la Filharmònica de Praga; Joan Perarnau, primer contrabaix de l’Orquestra Simfònica de Nova Zelanda; Marta Santamaria, prestigiosa flautista que toca en diferents orquestres internacionals … Al seu costat  molts altres santpedorencs i santpedorenques es  dediquen també professionalment  a la música com a docents,  gestors, intèrprets de grups de cambra, de cobla o d’orquestres de ball, cantants i cantautors, fruit  de la bona oferta formativa musical que hi ha al poble i a la comarca.
En aquest espai de la  Cambra de Tardor que pretén visibilitzar les dones santpedorenques, et fa especial  il·lusió donar veu avui a la Mireia Farrés (Santpedor 1980), una dona plena de sensibilitat, força  i energia, nascuda per ser trompetista.

D’ençà dels anys 80 Santpedor va comptar, primer, amb l’escola de música Ferran Cerdans, que va esperonar la creació de l’actual Escola Municipal de Música, i amb la proximitat del Conservatori de Manresa, uns centres formatius que van ser clau per descobrir i potenciar un gran nombre de joves santpedorencs amb talent musical. Tu n’ets filla. Parla’ns d’aquests orígens i de com va ser que escollissis  la trompeta com a instrument.

Penso que Santpedor ha sigut molt privilegiat a nivell de tradició musical, cosa  que molt pocs pobles de Catalunya tenen i que, en canvi, sí que han sabut crear els valencians, a l’entorn de les seves bandes. Ara tenim l’Escola Municipal de Música, però en principi la idea de crear-ne una va ser d’en Ferran Cerdans, un home molt avançat d’idees, que després no va saber gestionar a causa del seu caràcter, cosa que no li treu mèrit.

Jo vaig començar a estudiar música a l’escola del Ferran Cerdans del carrer Ample, ja a l’època de transició, quan alguns pares dels seus alumnes van impulsar l’Escola Municipal de Música. Hi ha coses d’aquella època que em van marcar molt i de les quals no en vaig ser conscient fins més tard. Per exemple, mai ningú em va dir que la trompeta fos un instrument d’homes, o que pel fet de ser nena havia d’escollir un altre tipus d’instrument. Gràcies a això, no vaig associar mai un instrument a un gènere. Aquest patró es va repetir a l’Escola de Música i quan vaig estudiar a Boston. A tots tres llocs hi havia moltes nenes i molts nens que tocaven instruments de metall amb tota naturalitat. Vaig aterrar a la realitat del país, quan a les proves per accedir a trompeta solista de l’Orquestra Ciutat de Granada hi havia vuitanta aspirants, tots homes menys jo.

Recordo que el dia que em vaig apuntar a música anava amb la iaia Maria. Vam passar per davant de l’escola del Cerdans i hi vam entrar perquè jo volia tocar un instrument. Quan ell em va demanar quin, jo li vaig respondre la trompeta, segurament  perquè en algun moment l’havia visualitzada i m’agradava.  La iaia va dir “potser el piano” i el Ferran li va respondre “estigui tranquil·la, que tots els nens toquen el piano, la bateria i el baix”.

M’estàs dient que vas triar la trompeta abans d’haver fet mai música?

Sí, efectivament. En aquell mateix moment el Cerdans em va dir si em volia quedar i provar-la i vaig entrar, em va donar un broquet i vaig tocar per primera vegada. Jo sempre dic que l’instrument em va escollir a mi perquè jo vaig tenir molt clar des del principi que havia de ser la trompeta. En canvi el piano, que vaig estudiar fins a quart, m’encanta però em sento com si anés en cadira de rodes quan el toco, com si no m’hi pogués expressar…

“La música em dona tant, que no visualitzo una vida sense tenir-la”

Com explicaries què és la música?  En quin moment et fas conscient que la música t’ha atrapat i ja no pots deixar-la?

La música la descriuria com allò que em toca l’ànima, que em fa sentir, que em fa treure i que em fa entrar. Em regala molt més del que jo li acabo donant. L’estona d’estudi per a mi és com un ioga, com un mantra, és regalar-me, és entrar en mi i acabar sentint molta pau i benestar. Em dona tant que no visualitzo una vida sense tenir-la. Per altra banda, quan toco, va implícit en la meva manera de fer-ho, que hi hagi bellesa, una bellesa d’allò que et toca, d’allò que et mou, encara que sigui una bellesa tristíssima… Hi ha gent que accedeix a aquest estat oníric llegint un llibre, jo ho trobo en la música, que és el meu pont.

No hi va haver un punt d’inflexió que em fes decidir de seguir amb la música, crec que ja estava decidit.  Diguem que he anat caminant amb ella i que  cada decisió que he anat prenent m’ha semblat molt lògica a cada moment.

La teva família  prové de la masoveria de Torrebruna per la banda paterna i de Cal Toribio o de Cal Janet per la materna.  Què destacaries de la teva infantesa? Quins valors personals penses que t’han arribat per via familiar?

La meva infantesa la recordo molt feliç, perquè vaig tenir uns vincles que ara no sé si sabrem donar als nostres fills. Tota la meva família és d’aquí i, de fet,  soc la primera que no hi viu. He gaudit molt de la família, he gaudit molt dels avis i no he tingut mai cangurs (cosa que els meus fills no podran dir). Tinc molt bon record dels caps de setmana que passava a Torrebruna, les estones amb l’àvia, a la fusteria, a la granja, amb les gallines, amb els conills, anant a collir magranes… Tot allò que visualitzava com a tan normal ara penso quin privilegi. Segurament si hagués continuat vivint aquí no ho valoraria tant. Recordo arribar a casa, sentir olor de  bledes i pensar un  altre cop bledes i ara penso que bones que eren les bledes de l’hort de l’avi. Recordo molt les olors i les maneres de fer de les àvies que m’han portat a gaudir del petit gest, que una petita cosa pot ser molt especial… I això m’ha ensenyat  que a vegades n’hi ha prou amb aquella flor i d’aquella manera i no fa falta un ram sencer.

L’esforç i el treball són els valors bàsics que m’han transmès tant els avis com els pares. També l’autenticitat a l’hora de sentir. I ser capaç d’expressar i de mantenir una paraula encara que sigui a contracor d’algú. Que és molt important saber expressar les coses, tant el bo com el dolent. Tot això m’han ensenyat i els ho agraeixo.

Durant l’adolescència mentre molts joves músics del poble actuaven per tot Catalunya amb la Jove Big Band de Santpedor, tu vas fer molts bolos amb l’Orquestra Càlida, amb molta implicació per part dels teus pares. Què recordes d’aquella època? Què et va aportar aquella experiència dalt dels escenaris amb una orquestra de ball?

Tinc molt bon record de quasi totes les etapes, perquè sempre he tingut la sensació que tenia total llibertat per ser-hi i total llibertat per marxar-ne. En perspectiva penso que vaig cremar totes les etapes molt ràpid. L’etapa de la Càlida va ser entre els 13  i els 15 anys i per això els pares hi van ser molt presents, perquè tot i que era una orquestra de joves hi havia una diferència abismal entre una nena de 13 anys i un noi o noia de 21. A mi no em molestava que hi fossin, perquè sempre he tingut amb ells la llibertat de poder-me explicar i no se m’ha jutjat. Aquesta mútua relació de confiança va permetre que em  deixessin volar molt, però al seu costat. I jo m’ho vaig passar molt bé. Sí que és veritat que tenia molta feina, perquè a l’estiu treballàvem 30 dies al mes, i quan anava a col·legi, anava a dormir tard. Però el tracte era aquest, que mentre m’ho passés bé i complís amb els estudis podia seguir, que endavant mentre sumés i que, quan comencés a restar, ens asseuríem i en parlaríem. M’encantava tocar a l’escenari, fins que va arribar un dia que se’m va fer pesat i vaig dir que ja no ho volia fer més. Aquell dia vaig marxar de l’orquestra i vaig començar una altra història.

En acabar el batxillerat vas ser acceptada i becada per entrar a la universitat New England Conservatory de Boston i cap allà vas marxar. Una jove de 18 anys, ben apuntalada en un ambient familiar i de poble, com s’enfronta, de cop i volta en solitari, a la realitat americana? Quines coses, positives i negatives, destacaries de la teva estada de tres anys als Estats Units?

La decisió de marxar a fora va anar venint. Jo volia dedicar-me a la música, seguir fent allò que per a mi ja era natural. Volia endinsar-m’hi per aprendre’n molt, però vaig topar amb la realitat formativa del país l’any 1998 on, amb el Pla del 66, només em quedaven tres o quatre assignatures per poder cursar, i jo soc molt activa. Així que, a un any vista, vam començar a mirar llocs de fora per seguir estudiant i el que més em va agradar, pel professor, va ser Boston. Llavors vam haver de mirar si econòmicament era  viable i vam haver de buscar tota mena de beques. Vaig treballar en un programa de televisió per pagar-me la resta. Vaig fer la prova i em van acceptar. I vaig haver-me de treure el TOEFL, el certificat d’anglès americà requerit per cursar estudis als EUA. Vaig marxar un mes abans de començar el curs per fer un intensiu de TOEFL, a la mateixa universitat, que m’acredités com a nadiua i em permetés aprofitar més bé el curs. Vaig haver de buscar una família per viure durant aquell mes… A vegades penso, quanta energia vaig desplegar! Però quan veig les coses clares, acabo aconseguint-les.

“(Els meus pares) van confiar en què jo podia i jo confiava en què ells confiaven que jo podia”

Vaig marxar confiant sortir-me’n, amb les eines que tenia. Sempre he sentit la confiança dels pares, perquè si ells m’haguessin tallat les ales, la meva vida hauria estat d’una altra manera. Ells van confiar en què jo podia, i jo confiava en què ells confiaven que jo podia. No tot va ser fàcil. Hi va haver molts diumenges a la tarda de malenconia, de dir què hi faig aquí, però mai no em vaig plantejar que m’hagués equivocat.

Els tres anys que vaig viure allà són una vida. Tinc la sensació d’haver-ne viscut unes quantes, de vides.  Una fins als 13 anys; una altra, dels 13 als 15; dels 15 als 18, una altra; dels 18 als 21, una quarta; i una cinquena, dels 21 als 24; i, després, dels 24 fins avui, he tingut tres fills i segueixo amb el mateix concepte, caminant sense avorrir-me. Totes aquestes vides han estat molt intenses i la de Boston la recordo amb unes arrels molt fortes d’amistats, de família,  i amb coses molt boniques; amb tota la coneixença de tu mateixa que adquireixes pel fet de sortir-te’n; i amb l’enorme treball realitzat que, crec que aquí no hauria fet.

A nivell musical el que vaig aprendre allà en tres anys, aquí n’hauria tardat vint-i-cinc, no perquè aquí no hi hagi la qualitat, sinó perquè no hi havia la infraestructura. Allà a la meva universitat, hi havia tres orquestres simfòniques, que funcionaven amb un concert per setmana, coses que aquí són impensables. En principi només vaig marxar per un any i treballava de les vuit del matí a les dues de la matinada; tenia una set d’aprendre, era una esponja… Els tres anys que, finalment, hi vaig viure els vaig aprofitar moltíssim musicalment. Ara bé, no tinc ni idea de com són els Estats Units, conec molt Boston i la manera de viure d’allà… però em queda pendent de tornar al país per gaudir i fer la ruta que no vaig fer, perquè no tenia ni els diners ni la disposició. Diguem que vaig estar-me allà invertint en formació.

A Boston et vas especialitzar en Orquestra i, ja de retorn al país, vas estar dos anys de trompeta solista a l’Orquestra Ciutat de Granada i el 2004 vas aconseguir la plaça de trompeta solista a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Què implica ser el o la solista d’un instrument dins una gran orquestra?

L’orquestra és un col·lectiu on teòricament tots tenim la mateixa importància, però a l’hora d’agrupar els instruments, per exemple les trompetes, hi ha un solista i tres tuttis, que es diferencien perquè els solos els fa la trompeta solista. Això estableix una certa jerarquia perquè la secció sencera acaba sonant molt d’acord a com sona el solista ja que els altres li fan coixí. La trompeta solista és qui imprimeix el caràcter i la personalitat musical i és qui acaba portant una mica tota la secció de metall.

De solistes n’hi ha un per a cada instrument. El cap dels violins primers és el concertino, que és qui pren totes les decisions musicals després del director; és com la veu cantant de l’orquestra i està posat en un lloc on tothom el veu. En cas de dubte musical,  per afinació, per tempos, per maneres, per dicció, per articulació, tots mirem el concertino. Hi ha, a més,  un cap de violins segons, un cap de violes, un cap de violoncels, un cap de contrabaixos, però entre ells el referent és el concertino. Als instruments de vent, hi ha una flauta solista, un oboè solista, un fagot solista i un clarinet solista i, d’aquests quatre, si s’ha de mirar algú, es mira l’oboè. A metall hi ha una trompeta solista, una trompa solista, un trombó solista i si s’ha de mirar algú s’acaba mirant la trompeta. Al final, per a les entrades, tota la secció de metall em mira a mi, jo miro el solista oboè i l’oboè mira concertino. Si mires com estem asseguts, tots tres estem alineats, i al darrera hi ha la percussió, de manera que visualment molt ràpidament ens podem comunicar tots. És així com l’orquestra de seixanta persones queda reduïda a sis a l’hora de prendre decisions musicals instantànies.

Tenint en compte que les orquestres segueixen comandades majoritàriament per homes, tot i que  cada vegada hi ha més instrumentistes dones, em sembla molt interessant que exerceixis de professora de trompeta a l’ESMUC  i en stages d’orquestres joves, perquè  amb aquesta dedicació docent  també contribueixes a normalitzar l’existència de dones trompetistes… 

Per mi el tema està en què es deixi de posar gènere a determinats instruments. Quan estic tocant amb algú, no penso mai si estic tocant amb un home o amb una dona. El que sí que penso és si sap transmetre o no i com ho fa. No s’ha de prioritzar el gènere, a la qualitat musical o a la manera de tocar. Dit això, el fet que es hi hagi mestres dones de tots els instruments i dones instrumentistes de metall ajudarà a canviar el futur,  ja que un nen o una nena, inconscientment, escull un instrument o un altre també en funció de les imatges que ha vist.

Ara que s’han fet públics casos d’abusos a l’Institut del Teatre i que algunes veus  han dit públicament que coses semblants també passaven a l’ESMUC, alguna vegada t’has sentit vexada en la teva professió pel fet de ser dona? Què creus que s’hauria de fer per erradicar d’una vegada les males praxis i els abusos masclistes a les institucions?

Parlar-ne i que surti tot a la llum pública és el mínim que s’ha de fer. La societat té una manera de parlar, de fer i de dirigir-se a les dones, molt masclista, i perquè les coses canviïn, potser convé fer notar molt aquest fet. Potser durant uns anys convé parlar en femení, perquè ens sembli tan normal com parlar en masculí. A l’ESMUC s’estan promovent moltes jornades i s’estan revisant molts protocols, perquè no es produeixin aquests abusos de poder.

Jo no m’hi he trobat mai, he tingut la sort que sempre m’he pogut relacionar amb el gènere masculí d’una manera molt natural, però també s’ha de dir que marco molt les distàncies. Sí que és veritat, que alguns directors d’orquestra més grans, puntualment, han manifestat  sorpresa quan m’han vist, suposo que pel fet de ser dona i jove, i he notat que em qüestionaven, fins que no m’han sentit tocar. Tret d’això, tant l’Esther López (trompetista a Bilbao) com jo un dia comentàvem que hem tingut molta sort. Però sé de casos de noies que han rebut comentaris fora de lloc per part de professors, o que les han fet sentir inferiors…

Com és la vida d’una trompetista de l’OBC? Cal assajar cada dia individualment i amb l’orquestra? Feu molts bolos?

Cada setmana hi ha un programa nou, això vol dir que cada setmana es canvia el repertori, el director i els solistes. Es fan assajos cada matí de dimarts a dijous, i el divendres al matí es fa assaig general amb públic. Cada setmana es fan tres concerts, el divendres a la nit, el dissabte a la tarda i el diumenge al matí. El dilluns el tenim lliure, però jo dono classes tot el dia.

Quan vas a l’assaig del dimarts, la partitura l’has de portar estudiada i interioritzada, perquè en realitat tens dos dies per treballar-la amb el director. El primer que es fa, quan el director nou arriba, és llegir la partitura de dalt a baix, perquè director i orquestra es coneguin, perquè s’estableixin uns vincles i, a partir d’aquí, comencen les indicacions del director, perquè tothom sàpiga com vol que soni la seva versió. Això vol dir que cadascú, individualment, ha d’estudiar, perquè t’has de saber la peça de forma impecable. Després, el temps d’assaig conjunt és el més relaxat.

Jo he de trobar cada dia unes estones llargues per absorbir aquest repertori nou. Al cap dels anys, hi ha molt repertori que ja l’has tocat moltes vegades i no l’has d’estudiar de la mateixa manera, però sí que hi ha una feina de dedicació individual constant.

Segur que la vostra professió ha quedat molt afectada per la pandèmia de la Covid 19. Quins mals endèmics arrossega el sector cultural del país i què caldria fer per remuntar-lo? 

Al començament de la pandèmia, tothom estava molt positiu i amb ganes de fer coses. La societat es va adonar que la cultura emplenava molt i que també era una necessitat bàsica. Hi va haver una generositat immensa per part de tot el sector cultural, el literari, el musical, el teatre, la pintura… tothom es va donar perquè la gent pogués passar millor el confinament. A l’inici del desconfinament, però, ens vam desinflar molt. El fet que durant tants mesos la cultura no hagi tingut una prioritat mínima ha cremat a molta gent del sector. Sempre ens hem sentit retallats, poc visibles i poc necessaris. Ara em fa molta por l’apatia que s’ha generat, no sé si costarà molt treure la gent del sofà. Per una banda, hi ha moltes ganes que tot s’obri i, per l’altra, veus que, quan es pot obrir una mica, tothom es fa enrere. En els pocs concerts que es fan, no hi ha ni entusiasme, ni eufòria… i no sé si tot tornarà a ser com abans. Això em fa patir i em pregunto, serà sostenible l’orquestra?

Fa molts anys que comparteixes projecte vital amb el saxofonista Llibert Fortuny. Entre tots dos abasteu un espectre musical molt ampli, tu més la música clàssica i ell el jazz i el so més electrònic. Periòdicament  compartiu  projectes, a vegades a duet, a vegades amb algun altre músic. T’és fàcil treballar amb la teva parella? Com funciona l’espai comú de dos intèrprets professionals tan potents?  

La veritat és que treballar junts ens és molt fàcil. Ens vam conèixer quan jo tocava a l’Orquestra Càlida perquè ell era molt amic del saxofonista que hi tocava i de seguida que vam començar a sortir junts també vam començar a tocar junts. Per això musicalment hem de parlar molt poc, perquè entre nosaltres hi ha poques coses que no estiguin clares. Mai ens hem intentat trepitjar, cadascú ha tingut molt la seva personalitat i el seu creixement i per sort sempre ens hem trobat… Diguem que hem mantingut un creixement paral·lel, amb moltes coses en comú, que no hem hagut de forçar. Per això tocar junts ens és molt còmode, perquè mai interferim en els aspectes que per a cadascú són naturals.

Cada vegada més dones opten per no ser mares perquè, al nostre país,  les professions exigents resulten força incompatibles amb la criança dels fills. Tu ets una dona molt familiar i no hi has pas volgut renunciar. Què ha aportat la maternitat a la teva vida? Quin tipus de mare ets? 

Jo tenia molt clar que volia ser mare i el Llibert que volia ser pare, per tant els nostres fills van ser buscats. Una vegada em van preguntar si havia estat una decisió racional i, pensant-ho bé, he de concloure que totes les decisions importants a la meva vida, ser música, ser música amb tres fills, les he pres des de l’emoció. A mi ser mare no m’ha suposat una renúncia, sí que implica una organització molt gran, però com que tant el Llibert com jo som molt actius (tant físicament com psíquicament) hem pogut encaixar la maternitat-paternitat com una peça més de les nostres vides. La maternitat dona una perspectiva molt real a la vida, hi posa un perquè i, a mi, m’ha ajudat.

“Ells han nascut com són i jo estic al seu costat per acompanyar-los i gaudir-los”

Jo necessito formar part del dia a dia dels meus fills. M’agrada molt estar-hi i tenir-hi el contacte de les petites coses. M’agrada poder estudiar amb ells, saber com els ha anat el dia. M’agradaria transmetre’ls que se sentin lliures de ser, perquè ells ja han nascut com són i jo estic al seu costat per acompanyar-los i gaudir-los.

Com es gestionen els assajos i els bolos professionals amb els deures escolars, les activitats extraescolars i les necessitats quotidianes de tres fills? Cau més pressió domèstica sobre teu que sobre el Llibert?

L’organització és vital. El bàsic, qui fa els menjars, qui recull o acompanya els nens, això obeeix a una estructura militar; després hi ha decisions que obeeixen a una manera de fer més hippy, perquè les prenem al darrer minut. Tenim una cangur estupenda des que els nens van néixer i que ja forma part de la família. Això és molt important perquè els nens estan molt cuidats, sobretot emocionalment, quan tenim bolos o estem de gira. La iaia, al migdia, recull els nens a l’escola i la cangur assegura el dinar, al qual, segons l’agenda, ens hi podem sumar tots. A la tarda hi som tots tres, cosa que fa que ens puguem tornar en les entrades i sortides. Això ens ha donat molta calma i tranquil·litat i permet que, si algú necessita un temps lliure, també el tingui.

La càrrega domèstica és més o menys igual per a tots dos,  però jo sóc molt lleona amb els nens i m’anticipo molt amb les coses. A nivell primitiu, a mi m’ha  sortit sempre un instint de tenir visualitzat molt ràpid tot el que s’ha de fer, que el Llibert no té. Hi ha moltes coses que fa ell, però per exemple els menús, la infraestructura bàsica,  implica un esforç tan gran haver-ho de compartir i haver de posar  jo el fre de mà, que em sembla una tonteria. Hi ha coses que no cal que siguin equànimes, perquè cadascú les viu com les viu, sobre la base que hi ha d’haver unes regles de joc per tothom qui trepitja la casa.

Tenir una mica de temps per a tu deu ser difícil. Quines aficions tens? Practiques algun esport? 

La diferència més gran entre quan no tenia fills i ara és que, abans, el temps lliure el tenia quan jo volia i ara el tinc quan surt. Però he après a gaudir molt dels moments que van apareixent. Quan estic a l’orquestra aquest és un temps meu i quan estic estudiant també. M’agrada molt el ioga i  busco el temps per poder-ne fer.

Obtinguda la igualtat legal, formativa i professional entre homes i dones, perquè les nenes com la teva filla Bruna puguin viure una mica més desfogadament que les superwomen  de les seves mares i àvies,  caldrà educar els nens com els teus fills Jan i Lluc en la responsabilitat domèstica. Creus que això ho tenen present les famílies a l’hora d’educar els nois i les noies? 

Jo penso que això cada vegada està més clar, almenys a l’entorn dels amics dels nostres fills i a l’escola.

Sempre que et sento tocar em fa l’efecte que la trompeta  és una prolongació de tu mateixa, potser per això sona tan bonica i tan emotiva. Parla’ns de la relació tan estreta i profunda que mantens amb el teu instrument. 

Això de la prolongació ho sento molt així. La veritat és que tinc una relació molt sincera amb la trompeta. M’és un instrument molt natural, que em permet manipular el que vull que en surti, sense haver de forçar-lo. Em permet fluir tocant i participar del que està passant al meu voltant. Això m’evadeix totalment. A vegades, hi ha moments màgics, quan tot flueix, en què tanco els ulls i entro en el meu món… En surto després, quan els obro i sento els aplaudiments. I a vegades estudiant també em passa.

Amb la pianista Mercè Hervada  vas enregistrar el disc “Temperaments” que vau estrenar a l’Auditori  de Barcelona en plena pandèmia. Parla’ns una mica d’aquest disc i dels projectes més immediats que tens.

Amb la Mercè fa vint anys que toquem juntes, i el disc va sorgir quan hi va haver l’oportunitat discogràfica de gravar obres que ja havíem anat tocant i ens havien anat acompanyant durant molt temps. El vam anar coent totes dues, a partir dels quatre elements que ho engloben tot, la terra, l’aigua, l’aire i el foc, cosa que també lliga amb els nostres temperaments, ella tot aigua, jo molt més terra…

Quant a projectes, la idea és que Temperaments no es quedi aquí, que hi hagi alguna altra producció de disc, sobretot ara que hi ha molts compositors que m’han escrit obres i que en algun moment m’agradaria estrenar i recollir. Igualment tenim un projecte amb l’organista Juan de la Rubia que guardem per quan hi hagi ocasió. I ara mateix estem desplegant molta energia amb Cromàtic, el projecte d’escola que hem anat fent amb el Llibert i de la qual hem de crear tota la part digital.

No sabia res d’aquesta escola…

La vam crear fa cinc o sis anys a Cerdanyola, allà on vivim. Conceptualment és una escola on el Llibert ensenya improvisació per a qualsevol instrument  i jo tècnica i solos de trompeta per a orquestra. Hi fem un treball de donar eines, a nivell corporal i psicològic, per créixer com a músics, que no vol dir només tocar un instrument. Hi fem ioga, hi fem programació neurolingüística… El Llibert hi té potser vuitanta alumnes, tots professionals que venen de llocs diversos.

Com valores la situació actual del país? 

Fa dos anys estava molt al cas de tot. Però de mig any cap aquí no estic gens al dia, tot i que mantinc el mateix sentiment. No sé cap on anem ni quin rumb estan prenent les coses, però fa falta alguna via creativa per sortir de l’actual situació.

Com creus que ens afectaran aquests mesos o anys de tancament a causa de la pandèmia? 

Moltes vegades em pregunto com canviaran les coses per als meus fills. Independentment de la pandèmia,  la manera com teníem estructurada la societat no està bé i per això de seguida vaig pensar que posaríem potes enlaire aquest sistema. I ara no em faig creus que tornem al mateix. No entenc com no es qüestionen els horaris de les escoles, els menús infantils, el desarrelament que tenim amb la natura, la quantitat de plàstics que trobem als supermercats… M’apunto a què tot això canviï, encara que ho hàgim d’arrasar tot, perquè la manera com vivim és insostenible. En qualsevol cas només estem a l’inici de la crisi i crec que tot el que ha de venir serà molt dur.

Per acabar, quina vinculació mantens actualment amb Santpedor i què diries als joves que s’estiguin plantejant de dedicar-se a la música? 

Encara que vagi viure pocs anys al poble, jo em sento d’aquí, perquè a Santpedor hi tinc tota la família, hi tinc les arrels i l’emoció.

Als joves els diria que s’escoltin, però que s’esforcin, perquè de les coses només ens en sortim si ens hi dediquem molt.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter?  Soc treballadora.

 La qualitat que prefereixes en les persones? La sinceritat.

Allò que més t’estimes en els amics?  Que hi siguin.

El teu principal defecte?  Ser treballadora.

La teva ocupació preferida?  Tenir el cap ocupat en el que estic fent a cada moment, sigui el que sigui.

El teu somni de benestar? Ser lliure per poder escollir el que vull.

Quina seria la teva pitjor desgràcia?  Haver de viure una vida que no sigui la que vull.

Un lloc per viure.  Gósol.

T’agrada llegir? Sí.  Recomana’ns un llibre:  “Un amor” de Sara Mesa, el que estic llegint ara i m’encanta.

Pel·lícules o sèries?  No soc gaire de sèries.  Alguna recomanació?  Fa temps que no miro pel·lícules i no recordo cap títol.

La música que t’enduries a una illa deserta…  “Les variacions Goldberg” de Bach i música d’Strauss

Ets creient?  No

Ets feminista?  Sí

Com et defineixes políticament?  Independentista

Tens algun animal de companyia?  No

Com t’agradaria morir? En pau

Estat  anímic present:  Feliç

El teu lema vital:  un que em va dir la meva iaia Cassilda, que  me l’aplico cada dia i em va perfecte. És aquest: Al final tot surt bé i si no està bé és que no és el final.