Núria Viladés, mestra i il·lustradora

Em comparteixes?

Darrers articles

Hem començat l’any entrevistant-nos amb la Núria Viladés i Torradas (Santpedor, 1965), filla de Ca la Filomena, una botiga de comerç tradicional d’aquelles que dissortadament han anat desapareixent a la vila. Amb aquesta dona riallera i activa hem  parlat a bastament de la seva infantesa a la botiga, de l’ofici de mestre, del llarg recorregut que han de fer les famílies per adoptar un fill, de la seva vocació pel dibuix i la  il·lustració,… i d’altres temes.

Vas néixer a Ca la Filomena, una botiga tradicional de queviures que hi havia hagut al carrer Font Barrera. Posa’ns en antecedents de la teva família i d’aquest establiment.

Els meus avis materns, el Pau Torradas Marcet i la Filomena Corderroure Duarri, es van establir a Santpedor provinents de la zona de Calaf, ell de Mirambell  i ella de La Molsosa.  Venien de pagès, d’una zona esquerpa i àrida, on la gent treballava la terra amb molt esforç i no sempre n’obtenia gaire fruits. Ell havia estat traginer i pagès i aquí menava camps d’altres persones. Primer van viure al carrer Dr. Anton Vila, a la casa de Cal Vinyes. Abans d’arribar al poble l’àvia havia treballat de minyona amb dues famílies, una d’elles la casa d’en Selves i Carner a Camps, i com que li tocava cuidar-se del bestiar, una truja li va endrapar la mà esquerra, se li’n va endur dos dits i la hi va deixar esguerrada.  A causa d’aquest accident quan va arribar a Santpedor no va poder treballar al tèxtil com la majoria de dones i a l’entrada de casa va començar a vendre carbonet i quatre coses. El nom de Ca la Filomena es va iniciar en aquest primer comerç que, amb el temps, es va convertir en una botiga al carrer Font Barrera.

Van tenir dos fills, el Josep i la Maria Torradas, els quals van agafar el tifus d’adolescents  i només va sobreviure la Maria, la meva mare. Ella sempre explicava que les primeres vacunes i tractaments contra la febre tifoide que van arribar a Santpedor es guardaven a Ca la Filomena perquè tenien una càmera frigorífica.

L’àvia Filomena, que va aprendre a llegir i escriure de gran, va voler que la mare en acabar l’escolarització a l’escola nacional que hi havia al Convent de Sant Francesc, anés a Manresa a aprendre de portar els comptes per quan es fes càrrec de la botiga.

Els pares es van conèixer  perquè a Cal Bacainó, una casa veïna, van fer portar carbó i llenya de la masia del Semís de Coaner de Sant Mateu de Bages i d’allà va baixar el meu pare que n’era fadrí. Es van casar l’any 1953, i el 1955 va néixer la meva germana gran, la Maria Rosa, que es diu com la besàvia materna. A començaments dels anys 60 la mare va estar molt malalta dels ronyons i li van dir que no podria tenir més fills, però inesperadament l’any 1965 vaig arribar jo i dos anys més tard el meu germà, a qui li van posar Josep com el tiet difunt.

Amb els anys la botiga que havien obert els avis l’any 1949 just a davant on ara hi ha una gestoria, es va engrandir perquè els pares van comprar la casa del costat i allà hi van fer el que a l’època se’n deia un Autoservei, amb taulell de carn, és a dir amb cansaladeria, aprofitant els aprenentatges del meu pare al Semís on mataven el porc i feien botifarres, i un mini supermercat. La botiga es va tancar el 1990 quan el pare es va jubilar.

Pau Torradas i Filomena Corderroure, els avis materns. A la fotografia es pot apreciar la mà esguerrada de la Filomena que la va portar a obrir una botiga. Molta gent gran -recorda la Nuri- li havia fet saber l’agraïment que havien sentit per aquesta dona pels favors econòmics que els havia fet des de la botiga durant la dura postguerra
Els avis paterns, Josep Viladés i Núria Llorens de la masia Semís de Coaner de Sant Mateu de Bages.

Foto extreta del llibre D’un temps, d’un país: Ja soc aquí de Ramon Viladés, oncle de la Nuri
A la dreta de la fotografia Lluís Viladés (1925-2020) i Maria Torradas (1932-2001), els pares de la Nuri, a davant de la seva botiga. En aquella època els porcs es mataven el dilluns al carrer i un cop havia passat el veterinari es feien les botifarres. A la dreta dues dones de ca l’Elvirona que feien de mocadores, és a dir ajudaven a rentar les vísceres per després elaborar botifarres i embotits
Fotografia extreta del llibre Santpedor, Història en imatges 1893-1976 de Josep Carrió, Josep M. Feixas i Jordi Vila

Un negoci d’aquestes característiques sol ser el centre del món de la família que el regenta. La teva infantesa va estar molt marcada per la botiga?

Sí, tot girava al seu voltant. Darrera la botiga hi teníem una cuina i fèiem tota la vida allà, l’esmorzar, el dinar i el sopar cada dia, excepte els diumenges en què la mare cuinava a dalt. Als vespres  mentre la mare acabava d’enllestir el sopar i el pare passava comptes amb els albarans, posàvem la ràdio i escoltàvem “España para los españoles” de la María Matilde Almendros. Per això la música de la meva infantesa són també molts pasdobles, cançó espanyola, el Jorge Sepúlveda i els cuplets de la Núria Feliu.

… la meva infantesa va ser dolça: la recordo amb gust de pega-dolça  Zara, de xocolata Torras, de “sequillos”, de melindros, de sopes de pa escaldades amb ou, de llet amb un ou cru deixatat i una mica d’Eko…

Queda clar que la teva mare, com totes les dones, treballava molt. Si els avis ja eren morts, ella estava tot el dia a la botiga, us cuidava a vosaltres i feia tota la feina de casa…

Sí, sí. De fet, sempre em feia tallar els cabells ben curts perquè així no s’havia de preocupar per pentinar-me i fer-me cues. Era una manera pràctica de funcionar, perquè jo mateixa em vestia, em pentinava, baixava a baix i esmorzava. La meva infantesa va ser dolça: la recordo amb gust de pega-dolça  Zara, de xocolata Torras, de sequillos, de melindros, de sopes de pa escaldades amb ou, de llet amb un ou cru deixatat i una mica d’Eko per reforçar…

El dia de la setmana que esperava amb més delit era el dimarts, perquè feien les botifarres i obrien la porteta de la immensa caldera de ferro colat que hi havia i feien pa torrat. Era el dia que canviàvem l’esmorzar i menjàvem pa torrat amb oli i sucre i xocolata.  I el pare feia tastets i espetecs i aquell tall cru també m’agradava molt.

En el teu cas és cert que la germana mitjana d’una família passa més desapercebuda que els altres germans i acaba sent més independent?

No t’ho sabria dir, però potser sí. Jo vaig estar al mig d’una germana deu anys més gran i d’un xicot. Tots tres hem fet camins diferents, jo vaig estudiar i ells si ho haguessin volgut fer també haurien rebut suport dels pares. Potser sí que jo he anat fent la meva, però també he tingut la sort de tenir una germana  gran que ha obert camins i que sempre m’ha donat suport.

Amb la seva germana Maria Rosa aquest passat Nadal

Vas estudiar la primària al Col·legi Llissach i segurament vas anar de colònies al Molí del Cavaller amb Mn. Rafel Guixà, un rector que va deixar molta empremta al poble. Quins records tens d’aquella època i com la valores? 

Vaig començar a anar a escola amb les monges al carrer Sant Antoni i més endavant, quan feia tercer, van ajuntar l’escola de nenes i l’escola de nens al nou edifici del carrer de la Fira. Com a estudiant jo anava fent. Tinc records d’aquella època que ara em fan riure, però que vaig viure amb intensitat. Per exemple, que vaig portar a l’aula una maquineta molt vistosa amb un gos tipus Marilyn que movia el cap, que havia estat un regal de la mare, i com que va ser l’atracció de la classe una monja me la va prendre i no me la va tornar mai més, cosa que em va saber greu. També recordo la por que vaig agafar als set o vuit anys quan ens explicaven les aparicions de la Mare de Deu de Lourdes o dels misteris de Fàtima. I ja de més gran també recordo anar a classe amb una mica de por perquè era una escola punitiva, sobretot per part d’alguns mestres. A vegades quan no sabies una cosa  hi havia un càstig i sempre havia pensat que si mai jo fos mestra no m’agradaria reproduir aquells esquemes. Estem parlant d’una escola que estava al final del franquisme i als primers anys de la democràcia i que havia de canviar moltes estructures i moltes coses. De fet quan jo feia vuitè un grup de pares d’aquí al poble es van moure per tenir una escola pública…

Vaig anar força anys a les colònies amb Mn Rafel. Jo era molt primeta i els meus pares creien que era una manera que a la muntanya fes el canvi d’aires. Duraven quinze dies i quan al diumenge del mig venien els pares i tornaven a marxar em feia molta pena i alguna vegada havia plorat perquè m’enyorava molt. D’allà recordo el joc del Zorro, l’excursió a la Font del Sofre, la caminada fins a Vilada…

Després va venir l’etapa de la secundària a l’institut Pius Font i Quer de Manresa…

Sí, quan vaig anar a l’institut se’m va obrir el mon. Allà  vaig conèixer gent nova i, sobretot, vaig veure professors diversos que no castigaven, que si no sabies una cosa no et ridiculitzaven, que no et feien escriure mil vegades “No parlaré a classe” com m’havia passat a primària i que no passaven el bastó com alguns cops havia vist fer-ho aquí a algun company. Recordo especialment la Teresa Torra, una molt bona professora de Llengua Catalana que vaig tenir a COU, i en Pedro Roso, un professor de Literatura Castellana que em va fer enamorar de la poesia espanyola de la generació del 27, especialment de Luis Cernuda i de García Lorca.

La Nuri l’any 1985, als vint anys                                     Foto: Alèxia Lleonart

Crec que la teva afició pel dibuix va fer que en acabar l’institut et plantegessis d’estudiar Belles Arts…

Als 15 anys vaig començar a fer classes particulars a casa i m’agradava molt. Per això els pares, amb un criteri més pràctic, em deien que primer fes Magisteri i que més tard estudiés Belles Arts perquè m’agradava molt la restauració de quadres i la il·lustració. Tanmateix amb l’Alèxia Lleonart, una amiga que ara és professora de l’Escola d’Art de Manresa, ens vam preparar a consciència per intentar accedir a Belles Arts però no ens van admetre a cap de les dues.  L’any següent vaig fer cas als pares i vaig entrar a l’Escola de Mestres de la UAB a Sant Cugat.

Els tres anys que vaig fer Magisteri vaig estar tan bé que se’m va tornar a obrir el món! Vaig fer l’especialitat de Primària Ciències Socials i vaig estudiar geografia, història i les seves didàctiques. Vaig tenir un professor que es deia Ramon Alquézar que tenia una visió marxista de la història i que era molt cinèfil i que ens va fer conèixer pel·lícules (Los olvidados de Buñuel, Espartaco  de Kubrick,…) que de veritat ens van sacsejar. Per això quan vaig acabar els estudis de Magisteri en comptes d’estudiar Belles Arts vaig estudiar Història Moderna i Contemporània. Allà vaig tenir professors bons com Josep Fontana, un autèntic mestre, Anna Sallés,  García Prieto o José Enrique Ruiz-Domènec. Entre d’altres coses haver fet estudis d’història m’ha servit per intentar entendre el món, per estar informada,  per buscar les arrels dels conflictes bèl·lics…

(El bon mestre) ha d’estimar els nens, ha de pensar que cada un és diferent i necessita coses diferents per arribar al mateix objectiu. Als nens se’ls ha d’acompanyar, se’ls ha d’entendre i sobretot se’ls ha d’estimar.

Quines qualitats ha de tenir un bon mestre?

Primer de tot ha d’estimar els nens, ha de pensar que cada un és diferent i necessita coses diferents per arribar al mateix objectiu. Als nens se’ls ha d’acompanyar, se’ls ha d’entendre i sobretot se’ls ha d’estimar. A vegades et trobes amb criatures que es mostren intolerants amb els altres o que tenen reaccions agressives; si el mestre entén la motxilla que aquests nens porten a l’esquena, llavors es podrà posar a la seva pell i entendre per què tenen aquelles reaccions i podrà ajudar-los. D’entrada tots els infants són esponges i el mestre és el seu referent i per a tots anar a l’escola ha de ser una festa.

Per a mi l’escola sempre ha estat un intercanvi i he après molt de la canalla, del que podia i del que no podia fer. Quan he vist que un o més nens a la classe començaven a badallar de seguida he pensat que havia de canviar el que estava fent i buscar noves estratègies i maneres d’arribar-hi.  El magisteri és una de les feines més maques que hi ha, i de gran responsabilitat, perquè estàs formant persones que, depenent de la llavor que tu els has plantat, faran o desfaran, i perquè els infants passen la meitat de la seva vida diària a l’escola i el mestre exerceix una gran influència. En resum, els nens s’han de sentir estimats i respectats.

I a quin projecte educatiu et sumaries amb els ulls clucs?

Aquell que girés a l’entorn de l’infant, per acompanyar-lo, per esbrinar el perquè i el com aprèn, per buscar la manera d’ajudar-lo i per contribuir a fer una escola inclusiva i tolerant. Quan dic inclusiva vull dir que, encara que l’escola pública acull famílies d’allò més diverses,  tots els nens hi tinguin les mateixes oportunitats.

Tu que has treballat als dos models d’escola, quines diferències de gestió hi ha entre l’escola concertada i l’escola pública i amb quin et sents més identificada?

Fa vint-i-sis anys que vaig treballar durant cinc cursos a l’Escola Llissach i pel que jo vaig viure aleshores (ara no sé com és) els models són molt diferents. Tu treballes allà i no saps si al curs següent hi continuaràs. És com si treballessis en una empresa i no saps si tu encaixes o no en el projecte. Hi ha coses que les pots fer però en d’altres t’has de cenyir al seu ideari. Evidentment a l’escola pública cada centre té un projecte educatiu i no és que puguis anar per lliure, però hi treballes en equip i hi pots prendre la paraula d’una altra manera. Quan vaig deixar aquesta escola perquè semblava que no hi encaixava, vaig tenir la sort de començar a treballar durant tot un curs a l’institut Castellet de Sant Vicenç. I allà se’m va obrir una altra finestra perquè vaig ser acceptada pel que jo era. Va ser com passar d’un model de gestió més piramidal o jeràrquic a un de més democràtic, on tots érem més iguals.

He de dir que a l’hora de prendre decisions a la meva vida, quan m’ha convingut a nivell familiar he optat per l’escola concertada, però soc una treballadora de l’escola pública i la defenso perquè penso que és la que inclou molts models de família, molts models d’alumnat, és la que rep bona part de l’alumnat nouvingut i és la que fa que es barregin molts nens i nenes de famílies diferents que és el que es trobaran a la societat. I és la que permet que el fill d’un obrer o d’uns pares sense estudis pugui arribar a la universitat.

La Nuri dibuixant i explicant històries als alumnes de Cicle Inicial de l’Escola Bages de Manresa (novembre de 2021)

L’escola és una institució a la qual se li exigeix molt socialment (educació en valors, educació sexual, educació vial,  educació alimentària, prevenció de la violència de gènere, prevenció d’addiccions, educació mediambiental…). Quins són els principals reptes i problemes a què s’enfronta l’escola catalana del segle XXI?

D’entrada estic d’acord que l’escola rep totes aquestes exigències socials. El problema és que, si els docents els treballem però a fora no hi ha una continuïtat, hi ha una contradicció evident. Si des de l’escola es fan tallers de coeducació però a nivell familiar continua el model de la mare a la cuina i el pare al sofà mirant el partit de futbol… sembla que la sembra que anem fent des de l’escola és poc fructífera. De tota manera tinc l’esperança que al segle XXI, aquestes generacions que han rebut aquestes llavors des de l’escola, quan siguin pares i mares sàpiguen canviar els models que han vist a casa. Potser d’aquí a 40 o 50 anys no haurem de continuar fent tantes classes de coeducació, de valors o d’eduació afectivo-sexual. Tinc l’esperança que aquesta pluja fina que transmet l’escola pública faci saó de mica en mica.

En el pla afectiu et vas enamorar i et vas casar…

A l’adolescència em vaig centrar molt en els estudis, tenia amics però els estudis eren prioritaris perquè soc una persona exigent amb mi mateixa i formigueta, de treballar amb persistència  per poder aprovar. Vull dir que tenia amics però no sortia gaire. Als 18 anys, però, vaig entrar a Ràdio Santpedor on feia dos programes de ràdio amb l’Àngels Colom i també cantava a la Coral Escriny en una època en què fèiem molts bolos.

Amb el Pere, el company amb qui farà trenta-sis anys que estem junts, vam coincidir a la Ràdio, on ell també feia un programa de música de jazz i de rock progressiu amb el Jordi Oliver. Malgrat que al principi me’l mirava amb certa distància, per Sant Joan de l’any 1985  tota la gent de la Ràdio vam fer una acampada a la Cerdanya i a partir d’allà ens vam començar a agradar i a sortir junts. Ens vam casar l’abril de 1993.

Amb la gent de Ràdio Santpedor a la Fira de Sant Miquel de 1984. La Nuri és la segona de l’esquerra, al costat de l’Àngels Colom amb qui compartia programes, i el Pere és el segon ajupit de la dreta

Més endavant vau decidir adoptar un fill, un procés que sovint sol ser llarg i difícil. Quant de temps vau trigar entre que vau prendre la decisió i vau poder recollir el vostre infant i quines dificultats vau haver de superar?

Quan et planteges la maternitat i la paternitat, a vegades les coses no surten com tu havies previst. Nosaltres sempre havíem dit que voldríem ser pares i que voldríem un fill biològic i un fill adoptat. Quan ens hi vam posar, els fills biològics no van venir i per això a l’any 1999 vam prendre l’altra opció.

El procés va ser llarg. Ens vam posar en contacte amb Benestar Social que és el departament que gestiona les adopcions a Catalunya. Ens van fer fer un curs amb altres famílies, ens van posar en contacte amb psicòlegs, van venir a veure com teníem la casa,… tot per donar-nos la idoneïtat. Si tens un fill biològic ningú no et diu si ets apte o no, però en el cas de les adopcions sí que passen el sedàs per assegurar-se que les famílies seran responsables i s’estimaran unes criatures que solen arribar amb una càrrega de patiments molt important. Un cop ja vam tenir la idoneïtat, vam haver d’escollir el país i vam decidir-nos per Rússia.

La Nuri amb el seu marit Pere Amat el juliol de 1994, cinc anys abans que iniciessin els tràmits d’adopció

Adoptar nens d’aquí no és possible?

És possible, però és molt llarg i pots trigar molt de temps. Perquè moltes vegades hi ha nens tutelats per Benestar Social que no es poden adoptar perquè els familiars encara els poden reclamar.

Després que decidíssim el país, vam haver de presentar molta paperassa i fer front a molta burocràcia fins que un dia, de cop i volta ens truquen i ens diuen que tenim un nen assignat. Amb 15 dies vam haver de moure-ho tot per fer un primer viatge al país per conèixer l’infant i fer-ne l’acceptació. Vam anar a Ekaterinburg, una ciutat ubicada als Urals, i el Departament d’Educació, que és l’organisme que gestionava les adopcions  allà, ens va fer un salconduit perquè poguéssim anar a l’orfenat, que estava a 400 quilòmetres de la ciutat,  a conèixer la criatura. Ens van donar un seguit d’informes del nen, l’ECAI (una entitat d’adopció internacional) ens va facilitar un traductor i amb ell vam entrar a l’orfenat, a una petita habitació on vam conèixer per primera vegada qui seria el nostre fill, un nen de tres anys, desnerit, neulat i espantadíssim. Vam jugar una estona amb ell, el vam tornar a visitar un altre dia i el següent pas va ser anar a una notaria a firmar-ne l’acceptació.

Aquell primer viatge el vam fer un mes de desembre i el segon viatge el vam haver de fer al mes de maig, ja per recollir el nen. Abans, però, vam haver d’assistir a un judici on el jutge i un defensor del menor ens van fer un seguit de preguntes i ens van exigir més documentació amb fotografies del lloc on el nen viuria. Un cop passat el judici, comença el procés de fer la paperassa per poder venir cap aquí, cosa que va durar ben bé uns quinze dies amb el nen encara a l’orfenat. Un cop ja el vam poder recollir, vam haver de viatjar a Moscou, per inscriure’l a l’ambaixada espanyola. Finalment vam arribar a casa amb l’Andreu el 31 de maig de 2003, gairebé quatre anys després d’iniciar tot el procés.

Moltes vegades s’infravalora que els infants adoptats han sofert un procés previ d’abandonament, la qual cosa fa que la maternitat i la paternitat siguin més complicades. En el vostre cas, com us vau preparar per afrontar-la? I com va ser el procés d’adaptació familiar?  

Vam llegir moltes coses, ens vam informar, vam demanar assessorament pediàtric i ens vam imbuir tant del tema que durant una època només parlàvem d’això. Tot el procés d’adaptació va ser molt natural, tant per ell com per nosaltres. Són nens que tots venen amb una història, cadascuna diferent, i només tens la informació que tens. Els pares adoptius hem de construir a partir d’uns fonaments que ja estan posats i aquesta construcció s’ha de fer tenint en compte moltes coses i sense córrer. Per exemple ell estava acostumat a un tipus de menjar, doncs calia seguir amb el mateix i mica en mica anar introduint aliments nous. El mateix amb el dormir i tantes altres coses.

A l’inici d’estar amb nosaltres evidentment l’Andreu no entenia res. Per sort els nens són esponges i amb molta paciència van aprenent. No sé dir en quin moment es va oblidar del poc vocabulari rus que tenia i va començar a parlar en català. En el nostre imaginari familiar han quedat algunes paraules i frases de vocabulari infantil rus que repetia jugant. I també ens ha quedat el record de la seva emoció i satisfacció, el dia que va veure per primera vegada la immensitat del mar, mentre s’arrebossava a la sorra i cridava insistentment  “vadishku”, un mot que suposem que està relacionat amb l’aigua.

El juny de 2003, el primer dia que l’Andreu va tastar la xocolata

Una escola que posi el nen i l’adolescent al centre de tot també pot ajudar a curar ferides en el cas de fills adoptats… Vau poder comptar amb el suport de bons professionals en l’àmbit escolar?

L’Andreu sempre va anar a escola amb mi, vull dir als centres on jo treballava, primer a l’escola Agrupació Sant Jordi de Fonollosa i després a l’escola Joventut de Callús. I a les escoles com a tot arreu hi ha gent molt diversa. En general estic molt contenta perquè hi va haver companys mestres que van ser molt sensibles, ens van ajudar molt i sempre els agrairé l’estima que van tenir cap al meu fill. Ara bé també n’hi va haver alguns que pel seu tarannà personal es van mostrar poc receptius i empàtics. A l’ensenyament, com a d’altres àmbits, s’haurien de passar uns quants sedassos perquè, com deia abans,  estem formant persones, ajudem a construir, anem posant bastides per ajudar els infants i això no s’aconsegueix només fent les teves hores sense implicar-t’hi.

A les darreres eleccions municipals et vas presentar a la candidatura local d’Esquerra Republicana de Catalunya i vas estar a punt d’entrar a l’Ajuntament. Quins haurien estat els teus objectius com a regidora d’Educació?

Vaig acceptar de formar part com a independent de la llista d’ERC per estar al capdavant de la Regidoria d’Educació. No vaig acabar entrant a l’Ajuntament per 9 vots que van anar a Progrés Municipal. Es tractava d’acabar de vetllar per la construcció de l’escola La Serreta, trobar un consens, un equilibri per ajudar a tots els centres educatius del poble, tant concertats com públics, i treballar per l’Educació 360, una educació que traspassa les portes del centre educatiu, una educació pel lleure, que plantegi activitats i accions per desenvolupar amb els infants i els adolescents del poble.

Març de 2019, amb l’aleshores President del Parlament de Catalunya Roger Torrent, després de la presentació de la candidatura local d’ERC

L’ús social del català està reculant i una vegada més sembla que és l’escola qui ho ha de solucionar en solitari. Ja fa més de quaranta anys que hi ha immersió lingüística i tanmateix les xifres apunten que només un 36% de la població és parlant habitual de català i 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. Com creus que es pot revertir aquesta situació?

No només s’hauria de treballar des de l’escola sinó des de tots els àmbits. Jo sóc voluntària lingüística des de fa uns cinc anys i converso virtualment amb aprenents de català. Curiosament he tingut parelles lingüístiques d’allò més diverses: amb una noia italiana, amb una equatoriana, amb una madrilenya que no ha trepitjat mai Catalunya però que es va interessar pel català arrel d’una sèrie que mirava a través de TV3 a la carta i, la darrera, una noia de Sevilla llicenciada en Filologia Anglesa que vol treballar a l’administració, treure’s unes oposicions i necessita parlar amb fluïdesa. Hem de defensar el català perquè és el nostre patrimoni cultural i és un tret d’identitat fonamental! Cal que tots ens hi posem, lluitant contra el seu empobriment i invertint més en la televisió pública i en la producció audiovisual en la nostra llengua.

Penso que (Santpedor) és un poble preciós, amable i obert i que ha perdut aquell deix de fa trenta o quaranta anys quan tothom sabia què feia el veí.

Tu que has nascut i has viscut sempre aquí, com valores la vida a Santpedor i quins aspectes creus que requereixen d’atenció política urgent?

Estic molt satisfeta i molt contenta de viure a Santpedor. Penso que és un poble preciós, amable i obert i que ha perdut aquell deix de fa trenta o quaranta anys quan tothom sabia què feia el veí. Santpedor s’ha obert, i a totes les seves entitats hi ha gent molt participativa que potser no ha nascut aquí, cosa que vol dir que a més és un poble acollidor.

És molt difícil estar en un càrrec públic, arreglar coses i acontentar a tothom. Tots els polítics, tant els municipals com els nacionals, segur que accedeixen als seus càrrecs amb les idees clares però quan topen amb la realitat hi ha coses que són difícils d’entomar. Una qüestió cívica que em toca de prop és que la gent que té mascotes sigui més neta. Malgrat que l’Ajuntament ha fet una campanya molt important  al respecte, cada pocs dies em trobo un regalet a prop de la porta, cosa que m’obligarà a tornar a posar un cartell sobre el tema.

Professionalment fa poc temps has canviat les aules pel treball al Centre de Recursos Pedagògics de Manresa. Quina feina es fa des d’aquest organisme?

El Centre de Recursos Pedagògics de Manresa es va crear l’any 1984 amb l’objectiu de donar servei a totes les llars d’infants i a tots els centres d’educació infantil, primària i secundària de la comarca. Des del centre s’organitzen cursos, activitats de formació, es creen materials,  es dona suport a activitats que es fan als centres i es fa difusió de bones pràctiques pedagògiques. Creem molt material nou i en fem molt préstec, donem molt suport a formacions i portem projectes.

Només fa un curs que hi treballo i estic aprenent moltes coses. Venia de quinze anys de treballar a l’escola Joventut de Callús, els últims a l’equip directiu com a directora i cap d’estudis. L’últim curs allà va coincidir amb la primera onada de la pandèmia i a nivell personal amb la malaltia i mort del meu pare, i ja feia temps que necessitava fer un canvi. Vaig agafar el relleu del també santpedorenc Jaume Illa quan es va jubilar. Tres dies a la setmana treballo a Manresa i dos dies vaig a Moià on continuo el projecte de foment de la lectura el dia de Sant Jordi que es diu Llegim al carrer. També hem creat una maleta pedagògica per a l’estudi de la sèquia adreçada a l’educació infantil i ara en crearem unes altres per a primària i per a secundària.

L’agost del 2000 amb la seva mare Maria Torradas.

El Nadal de 2018 amb el seu pare Lluís Viladés

Crec que la teva afició pel dibuix ha anat creixent al llarg dels anys. Com l’has anada conreant?  

Des de petita que m’ha agradat molt dibuixar. Quan tenia 10 anys els pares ens van apuntar al meu germà i a mi a l’estudi del pintor manresà Miquel Esparbé. Més tard vaig anar al de l’Estanislau Vilajosana amb qui vaig aprendre molt. Després també vaig avançar molt amb el pintor hiperrealista Ignasi Corrons. A l’etapa dels estudis superiors vaig deixar el dibuix i la pintura una mica de banda però hi va haver èpoques que els trobava a faltar. Els darrers anys quan era directora de l’escola de Callús vaig pensar que havia de trobar el meu moment per pintar, però que jo sola no el trobaria; per això vaig anar al Blau Estudi d’Art amb l’Assumpció Piquer. Però com que entremig vaig fer un màster de millora dels ensenyaments d’educació infantil i primària, una altra vegada vaig prioritzar els estudis acadèmics.

És ara darrerament, d’ençà que treballo al Centre de Recursos i no tinc tanta feina de preparació de classes a casa, que em vaig apuntar a un taller a Barcelona amb l’Àfrica Fanlo que és il·lustradora i fa docència a l’Escola Massana. Aquest taller que m’agrada molt ha estat com un revulsiu perquè jo sempre havia fet un dibuix molt academicista i les il·lustracions que feia eren molt típiques. I ara ella m’està fent trencar esquemes i m’està fent avançar molt.

Que jo sàpiga has il·lustrat dos contes de la Margarita Picart. Tens altres projectes en aquest camp?

Em van sortint cosetes. Per exemple de manera totalment altruista vaig a alguna escola a fer una xerrada pràctica sobre dibuix, en què parlem i dibuixem amb els nens. I aquests dies, de deures, he hagut de llegir El Màgic d’Oz, representar els quatre personatges principals i ara he de dibuixar dues escenes del conte. Estic aprenent molt, però quan més faig més m’adono del poc que sé. És tot un revulsiu que em va molt bé!

Dibuixant una escena d’El Màgic d’Oz
A Ràdio Santpedor amb la Margarita Picart després de la publicació del conte Saltiró, el colom amic

Per acabar i ja que estem a l’inici d’un nou any, quina valoració personal fas del 2021 i quins són els teus desitjos per al 2022?

El 2021 a nivell personal ha estat un any d’aposentar i posar fonament a coses que estic començant. A nivell general ha estat un any dur, però també ens ha servit per agafar embranzida per a aquest any que comencem.

De cara al 2022 el que desitjo és que tinguem salut i que pugui seguir tenint a la vora les persones que estimo, que no em faltin.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter?  Soc alegre i constant.

La qualitat que prefereixes en les persones? L’honestedat i la sinceritat.

Allò que més t’estimes dels amics? Que hi siguin, sentir-me’ls propers.

El teu principal defecte?  La tossuderia, que és la part negativa de la constància.

La teva ocupació preferida?  Dibuixar, pintar i llegir.

Un lloc per viure…  Santpedor i Londres.

T’agrada llegir?  Sí.  Recomana’ns un llibreLes lleialtats  de Delphine de Vigan. Em va deixar molt tocada.

Ets més de pel·lícules o de sèries? M’agrada molt el cinema. Una sèrie anglesa que m’ha impactat molt és Vigil i la pel·lícula West Side Story de l’Spielberg que vaig veure la setmana passada també em va agradar molt. Ara bé la pel·lícula de referència aquí a casa nostra és El padrino.

T’agrada la música? Sí.  Algun cantant, grup o compositor preferit? Lluís Llach, els cantants crooners americans (Frank Sinatra), Michael Bublé. També m’agrada molt el jazz i el soul. I m’encanten els musicals.

El millor viatge de la teva vida… N’hem fet molts. Egipte va ser la descoberta. I Israel el darrer que vam fer ara fa dos anys.

Fas servir les xarxes socials?  Sí.  Quines?  Ara només tinc dos comptes a Instagram, un per a les il·lustracions i un per a les altres coses.

Ets creient?  Tinc la meva espiritualitat i molts dubtes.

Ets feminista? Sí, però no de quotes. Feminista vol dir valorar la dona com a persona.

Com et defineixes políticament?  D’esquerres i m’agradaria que els anhels de país es complissin.

Tens algun animal de companyia?  Un gos petaner que vam acollir d’una protectora de gats de Súria.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Equilibrada, en pau amb mi mateixa.

El teu lema vital… Labor omnia vincit (El treball tot ho venç).

Mostres diverses del seu treball com a il·lustradora

En acabar l’entrevista realitzada a casa seva el 3 de gener de 2022

17 respostes

  1. Per molts anys!
    M’he assabentat de moltes coses que no sabia, sobretot de la teva infantesa.
    És un resum de la teva vida excel.lent i força complet.
    M’ha agradat molt. Felicitats!!!

  2. La Núria, és alegre, treballadora, organitzada, sensible, estima el nostre país i la nostra llengua, i té un gran talent com a dibuixant, que no para de cultivar.
    Crec que té un futur com a dibuixant, i que treballa constantment el seu talent natural.

  3. Entrevista fantàstica.
    M’ha portat a alguns records d’infantesa.
    És bonic retrobar-se amb persones que tenen uns plantejaments tan clars respecte a l’educació com la Núria Viladés.
    Gràcies Mariàngels i Núria pels continguts tan clars i ben expressats.
    Molta salut!!!

  4. Magnífica entrevista. Val a dir que com totes les de Cambra de Tardor. Aquesta molt entranyable per a mi, perquè la Núria és amiga meva i l’estimo molt. He vist molt ben reflectida la Núria que conec, optimista, amb empenta i posant estimació a tot el que fa. Moltes gràcies M.Àngels per donar a conèixer en profunditat les grans santpedorenques que tenim.

  5. Una entrevista fantàstica… Com trobo a faltar aquelles classes de dibuix… Hauré de buscar temps per tornar-m’hi a enganxar com tu molt bé expliques.

    Felicitats Núria!

  6. M’ha encantat l’entrevista. He conegut coses de la Núria que desconeixia i que m’han agradat molt. M’ha fet molta gràcia el que expliques de la teva infantesa.

  7. Una vegada més, felicitats a tu i a la Nuria. A casa tenim una auca de quan els avis varen celebrar els 60 anys de casats i ens la va fer ella i mira que fa temps i ja era una artistassa.

  8. La Núria ha demostrat que és una gran persona en tots els àmbits que l’he coneguda: com a mare, mestra, directora i companya. Felicitats a totes dues per l’entrevista!

  9. A mida que m’he endinsat en la particular història de la teva vida, m’has fet emocionar molt, Núria, en cada petit o gran detall.
    Ha sigut descobrir nous vessants de la teva vida, que m’han refermat encara més, en la certesa que jo ja tenia de la teva persona, sense conèixer-te massa profundament, ja m’entens.
    T’he de dir que per a mi, ets una bellíssima persona, molt sensible i molt humana.
    Moltes gràcies Núria per ser com ets, i sobretot, per compartir la teva vida més íntima amb tanta naturalitat i bon fer.
    Tant de bo el món estigui ple de persones com tu.
    Per molts anys Núria!!!

  10. Núria, sempre has estat una gran persona amb una gran sensibilitat. Aquesta, es fa pal·lesa en les il·lustracions que ens vas fer desinteressadament a l’Escola de Música de Santpedor, quan l’Andreu n’era alumne, per donar nom a cadascuna de les aules que tenim. Cada dia, tenim la sort de veure els teus colors a l’hora de fer música!
    Gràcies Àngels per l’entrevista!

  11. Una gran entrevista, m’ha agradat molt, sobretot els records bucòlics que evoques de la teva infantesa i com expliques l’experiència de la teva gran passió: ensenyar!
    Amb valentia i encert, has descrit algunes qüestions de l’ensenyament actual que comparteixo totalment; i ho has fet com ets tu: implicada, honesta, sensible, sincera, eficient i molt treballadora.
    Núria, ets una gran mestra, una excel·lent persona i una bona amiga.
    Concep

  12. Hola Núria,
    Ha estat un bon retrobament poder-te trobar a la cambra de tardor, gràcies a la M. Àngels que sovint ens ofereix uns relats tan fantàstics.
    Vam coincidir amb tu treballant a l’institut Castellet i just al teu costat vaig viure unes guàrdies de pati formidables.
    Vas deixar una gran empremta i pels comentaris que llegeixo continues sent una dona formidable.
    Endavant!
    Una forta abraçada
    Margarita

Respon a Concepció Oliva casas Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *