Nuvolots

Plou, la vida natural segueix el seu curs i tu, humana microscòpica, et mantens en estat d’ensopiment. Comença la fase 2 del desconfinament  (el confinament pel covid-19 quedarà establert com a momentum històric d’aquest 2020), i et costa trobar motius per a l’optimisme. Tens la certesa que a les pèrdues familiars i a l’angoixa d’aquests mesos, aviat s’hi sumaran no pocs motius per al malestar: crisi econòmica que afectarà molta gent; desigualtats socials encara molt més accentuades;  precarietat en el món de la cultura;  incertesa davant  un no gens improbable rebrot pandèmic; envalentiment  desacomplexat de l’Espanya franquista que la transició  no va saber desactivar i diluir;  perllongament  a Catalunya de presos polítics complint condemnes desmesurades, i de debats  estèrils derivats de la manca d’autocrítica del món independentista  en relació al procés…

El cel tapat, la tronada persistent de les darreres hores, el soroll de l’aigua regalimant pertot acompassadament , la relectura de Difunts sota els ametllers en flor de Baltasar Porcel i les paraules de  consol, incessants, que t’han anat  arribant, en forma de missatges i trucades, d’amics i coneguts, accentuen la tristesa de la tarda i la negror de les teves reflexions.

No pots parar de pensar en el misteri de la mort, en aquesta absència corpòria (eterna) que es produeix quan algú exhala el darrer sospir i ens deixa orfes,  i que deu ser l’origen de totes les religions per donar sentit a l’inexplicable i oferir-nos una dosi de confort i esperança davant la desolació. I t’entretens en els mots balsàmics que t’ha fet arribar l’Eliana, una amiga argentina, que t’ofereix una abraçada conmovida  por tus palabras que ponen algo de ternura en lo inexplicable, que nos dice una vez más que somos instantes, però también que somos el amor de los nuestros.

I, més enllà del drama familiar,  penses en l’era postpandèmica i en les esperances dipositades en l’inici d’un canvi de rumb planetari, que segurament no s’acabarà produint per més que la natura i les persones amb un sostre digne hagin donat gràcies per l’aturada. Agraeixes la iniciativa del govern català (que només ha actuat autènticament com a govern durant aquesta crisi) de crear un grup de treball per dibuixar la Catalunya del 2022. Se n’ha fet poc ressò (els mitjans i les xarxes semblen més preocupats per la brama i el soroll estèrils), però et sembla molt interessant de reunir un equip paritari de 15 dones i 15 homes (tots ells experts en diferents àrees rellevants i no precisament els mediàtics) per proposar un seguit de mesures que perfilin el país de després de la crisi del coronavirus. I penses en com d’interessant seria estendre aquesta iniciativa a nivell mundial: els diferents col·lectius, sectors científics, mèdics, empresarials, culturals, polítics,… fent propostes per salvar el planeta, per alliberar-lo de conflictes i desigualtats, per humanitzar-ne l’economia i la vida. Pura utopia!

Sembla que els nuvolots no saben abandonar el cel. Ahir va ser Pau Donés (el cantant, guitarrista, compositor i líder de Jarabe de Palo) qui ens va deixar, després de plantar cara durant cinc anys a un càncer de colon. No va permetre que la malaltia li espatllés la vida perquè la vida és una i ara. I constates que la nostra existència és com aquest firmament, tothora canviant, amb bromades que enfosqueixen  la volta celeste unes hores per, obsequiar-nos, uns minuts més tard, amb instants d’esplendorosa bellesa.

https://www.youtube.com/watch?v=aEW001GcS9s

“Humo” de Pau Donés