Projectes que… simplement flueixen

El dia de Sant Jordi, després d’una nit endimoniada, amb mal de coll persistent i el que semblava un refredat que anava a més, decideixes fer-te un test d’antígens, abans d’anar a les llibreries a signar exemplars del recentment publicat “Santpedor amb veu de dona”. Dissortadament el test i el teu estat general –que empitjora per moments– no deixen cap marge de dubte. Tornes a tenir la maleïda covid, just el dia en què en qualitat d’autora t’era permès signar llibres! I una vegada més t’adones que la Vida va per lliure, al marge dels nostres plans i il·lusions.

Restar a casa enfebrada, enfredorida, sense veu, amb dolor a la gola i malestar general no és el millor pla per a un Sant Jordi històric, esdevingut en diumenge, amb bon temps, rècord de gent passejant pels carrers i de venda de llibres i roses. Sort que, enmig de la somnolència i les molèsties corporals, perdura la intensitat afectiva viscuda a l’acte de presentació del llibre (el passat 21 d’abril) i genera, encara, emoció i un profund benestar.

Et dius que, de forma latent, aquest projecte d’entrevistes a dones santpedorenques formava probablement part de tu, en forma de desig, des de feia dècades. Només així t’expliques que, en aquest moment vital, hagi fluït com ho ha fet, sense planificació prèvia, al ritme que el propi treball ha anat marcant, fins a l’elaboració del llibre. I trobes fascinant, que aquests processos funcionin així!

Sovint el ritme frenètic imposat per la societat occidental mata la creativitat. Ja ni les criatures, ni per suposat els adolescents, els joves i els adults es poden permetre de romandre en la inacció. O fem una activitat rere l’altra, o notem un buit que ens incomoda, el buit de la solitud, indispensable per activar la reflexió i fer emergir allò de més essencial que hi ha en nosaltres. Caminar en solitari és profundament creatiu (hi ha un munt de llibres que parlen d’aquest fet), com ho és també nedar, un esport que practica Laura Vilagra, una de les teves dones entrevistades, que diu literalment: “Quan nedes passes moltes hores sola amb tu mateixa i tens molt temps per pensar i estructurar el teu pensament.” El diàleg amb nosaltres mateixos en un context de calma és genial i productiu!

Precisament aquest procés de fluïdesa creativa s’ha donat ara, a la teva tardor vital, una època sense responsabilitats laborals i amb el niu buit, quan el temps s’adapta a tu i no a la inversa, quan el cos comença a fallar però les il·lusions es mantenen intactes. Amb l’afegitó que vivim un moment de consciència col·lectiva respecte a la cultura patriarcal i, de ben segur, que aquest temps històric no n’ha restat al marge.

Ressonen encara en tu els versos de Maria Mercè Marçal de la “Cançó de fer camí” (la van cantar les teves filles com a cloenda de la presentació del llibre), un cant a la sororitat que ha esdevingut un dels himnes de la lluita feminista:

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes, a desdir!

anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s’escamparà la vida

com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.

I et sents afortunada per haver pogut donar veu a algunes dones del teu poble, que han treballat i s’han esforçat de valent com ho hem hagut de fer sempre totes, sovint amb els vents en contra. I per haver deixat constància, amb el llibre i amb l’acte de presentació, que no som especials, diferents ni millors, sinó que som igual de capaces que ells d’emprendre projectes i fer-los ben fets.

I agraeixes a la Vida aquesta conjunció astral que ho ha fet possible!